Valldoreix

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat d’obrir amb quatre apunts històrics el primer cicle de concerts al Castell de Canals a Valldoreix. La vetllada fou d’un encant delicadíssim i un luxe pels qui vàrem assistir.  Hi vaig participar com a representant del Centre d’Estudis de Valldoreix (Valldaurex), una organització que agita culturalment la seva vila i que, per sobre de tot, està formada per persones amb unes ganes impressionats d’aprendre, passar-ho bé i recuperar la memòria i el debat entorn el seu patrimoni, tant aquell local com el que anomenem universal, que defensen amb alegria i esforç. A Valldaurex li dec moltíssim en aquests últims anys (i espero poder aprofitar-me d’aquesta generositat uns quants anys més) i, sobretot, li dec molt a la seva gent. Malgrat que és injust no anomenar altres persones que hi tenen moltíssim a veure, un dels grans i principals culpables de la meva relació amb Valldaurex és l’historiador (crec que el definiria millor humanista) Juanjo Cortés. Aquest jove savi ho sap tot, ho ha llegit tot i, sobretot,  s’estima amb passió això que Nuccio Ordine anomena la utilitat de l’inútil (la cultura, la música, la literatura, la història), en fi, el que val la pena de veritat.  Per ell un servidor ha descobert que el que de forma ignorant  pensava que tant sols era un urbanització és en realitat una vila amb una història pròpia on es desplega una bellíssima història medieval.

Castell de Canals

Doncs Catalunya és un país medieval, això ningú ho pot ignorar. L’Edat Mitjana catalana brilla a la documentació i és present a tots els pobles, ciutats i viles. Valldoreix tant sols és un petit punt en aquest gran mapa resseguit en el gegant pergamí de la història de l’occident medieval. Però és a partir de la unió d’aquests punts que podem traçar l’estructura d’una història que alguns escriuen en majúscules i endevinar-ne la forma. L’escenari de l’actual Valldoreix té tot el sentit en el moment de la consolidació del sistema feudal i les seves terres i turons en són un espectador (o potser un protagonista)  privilegiat. De fet serà el propi sistema feudal el que acabarà definint i delimitant el terme d’Aqualonga i el municipi de Canals, el que avui dia diem Valldoreix troba els seus orígens allà. Els primers pobladors d’aquest espai a poc a poc abandonaren la vida comunitària de petits propietaris per anar consolidant la família de petits nuclis (la conjugal) alhora que s’aixecaven pedra a pedra els masos. L’aparició de la parròquia de Sant Cebrià d’Aqualonga s’emmarca dins de la necessitat de control de les societats pageses fins ara més o menys independents.  Així mateix el castell de fumet primer i el de canals desprès que foren l’expressió del poder comtal i feudal a la zona, no tant militarment sinó com a instrument d’enquadrament. Dins els murs els quals es passa de la parentela al llinatge, o el que és el mateix, a la memòria dels feudals desplegant els arbres genealògics dels senyors i senyores de Canals (justament estudiats i identificats pel Juanjo Cortés que n’ha arribat a rastrejar i a entendre l’estructura familiar d’aquesta família feudal i encaixar-ho així amb les investigacions sobre antropologia medieval i estructura del parentesc ara introduïdes a la història). Fins i tot a partir de rastrejar la història medieval de Valldoreix trobem les sempre apassionants lluites entre el poder religiós i laic per mantenir l’hegemonia, ho veiem amb la desaparició del castell de Fumet al ser adquirit pel monestir de Sant Cugat i la rapida aparició del Castell de Canals en substitució.

En fi, un modest homenatge a tots aquells historiadors i enamorats del seu patrimoni que sí que han entès que la història universal són les històries locals. Com tu Juanjo.

Antic molí de Canals

Dubtar és revolucionari

Diuen que un clàssic és aquella obra que té la capacitat de ser contemporània sigui quin sigui el moment de la història o l’indret del planeta on fou concebuda. Passen les generacions, passen els governs, passen els estius i les primaveres i Càndid de Voltaire (1649 – 1778) segueix tenint tot el sentit del seu primer dia  d’aquell llunyà 1759 (i això inclou nous sentits impensables llavors). La detallista editorial Blackie Books ho sap, i per això des del maig compta en el seu catàleg una indispensable revisió del llibre tant en català com en castellà il·lustrada per Quentin Blake (que sobretot el coneixem  per dibuixar els meravellosos contes de Roald Dalh). Una excusa excel·lent per revisitar, o potser per conèixer per primer cop,  a Voltaire.

Voltaire és el pseudònim de François Marie Arouet l’escriptor més enginyós de l’Europa del segle XVIII. Un home que, com tants, va estudiar dret a la universitat però que va decidir que la vida era millor dedicar-la a la literatura.  La ploma de Voltaire va portar-lo a una vida agitada d’èxits i desgràcies:  fou empresonat en més d’una ocasió per insultar a la noblesa del seu país, va especular fins a enriquir-se, va convertir-se un activista en contra la intolerància religiosa, en una ocasió fou desterrat de terres franceses i les seves relacions amoroses arreu del continent es convertien en escandalosos temes de conversa. Més enllà de la premsa rosa històrica Voltaire ens va aportar una visió del món que  segueix entre nosaltres.

El llibre de Càndid ens presenta a un jove i ingenu que segueix els consells del savi filòsof Pangloss. A mode dels millors llibres d’autoajuda o certs tertulians mediàtics Pangloss segueix doctrina de la visió positiva del món (de fet Voltaire està fent referència al filòsof alemany Leibniz, 1646-1716). Com si del millor alumne és tractés Càndid recorda i s’apunta totes les ensenyances del seu mestre que es podrien resumir en el pensament que tot el que passa en aquest món és a fi de bé. A veure si us sona: “Malgrat tot estem en el millor dels móns possibles”, “És imperfecta però és la menys pitjor de les solucions possibles”, “Si ha passat quelcom negatiu és perquè havia de passar”, “Mira el costat bo de les coses, malgrat sigui dolent segur que era necessari, una oportunitat que et dona el destí per millorar” i parem però ja us imagineu per on anem. Un cop Càndid, ja convençut d’aquesta concepció de la vida, surt del niu i va a veure el món com no podria ser d’altra manera es va trobant clatellots rere clatellots: violacions, terratrèmols, guerres, persecucions, gent perversa i mort de la gent estimada. Càndid no entén res: Però no era aquest el millor del mons possibles?

Voltaire estava convençut que pensar que les coses són com són i que tot va com ha d’anar és una actitud molt agradable però una veritable estupidesa. Limitar-se a acceptar el que ve donat per sistema (en aquell moment la monarquia i l’Església, ara l’Economia, l’Estat, els think tanks, etc.) no té comparació amb desafiar les autoritats o pensar per un mateix. Per Voltaire era necessari dubtar de tots els fets i qüestionar tota autoritat. Assegurava que hi ha molts pocs conceptes que s’acostin a la veritat absoluta i que gairebé totes estan en el món de les matemàtiques pures i la lògica. La resta de conceptes sovint han sigut revistats i reformulats pels experts una i altra vegada i per tant per molt que semblin arguments inamovibles sovint sols són hipòtesis de treball o fins i tot opinions personals. L’altre element per assegurar que tota idea pot ser qüestionada és que cap ésser humà neix amb idees i conceptes ja formats dins del seu cap i per tant (coincidint amb John Locke, 1632-1704)  les idees que tenim i que ens fan la sensació que només poden ser certes són bàsicament culturals i per tant variables. Voltaire no defensava que no existeixi la veritat però anima a utilitzar el dubte com a postura natural. Dubtar, dubtar i dubtar. Cal arribar a un sistema d’acords per acceptar les veritats amb el benentès que aquest sistema estigui lluny d’acceptar a ulls clucs les autoritats d’alguns suposats experts que neguen les alternatives al seu pensament. Per això calia exigir un govern que fos limitat pel que fa al control del pensament on l’expressió d’idees i opinions ha de ser lliure potenciant, per sobre de tot, la ciència i l’educació dels seus ciutadans. Com podeu comprovar les idees que malgrat estar redactades al segle XVIII ens parlen d’ahir, d’avui i segurament de demà. I, a més a més, amb Càndid passarem una bona estona rient. Què més li podem demanar a un llibre?

La FIFA

Last Week Tonight with John Oliver (HBO): FIFA and the World Cup (legendado) from Aelson on Vimeo.

Nova i vella extrema dreta europea

S’havia parlat molt de l’amenaça de l’extrema dreta a Europa. Doncs ja la tenim aquí. Les forces d’extrema dreta (o xenòfobes o nacional-populistes o com les vulguem anomenar) han guanyat a França i al Regne Unit i han sortit representades a molts altres països en aquestes últimes eleccions europees. Alguns mitjans s’han referit al retorn de l’extrema dreta connectant aquests moviments amb l’Europa dels feixismes. El feixisme entès com una ideologia política que comporta una idea de moviment, de forma d’Estat i de pràctica de govern que als anys trenta, conegut com a període d’entreguerres, designava diferents moviments polítics que en alguns casos van experimentar l’ocupació de poder als seus respectius territoris (el nazisme alemany, el feixisme italià, les guàrdies de ferro romaneses, el falangisme espanyol, les creus fletxades hongareses…). Un dels problemes bàsics a l’hora de definir el feixisme ha estat el propi caràcter camaleònic d’aquest. Només cal fixar-se amb l’intens debat espanyol alhora de definir què fou exactament el franquisme, sobretot per comparació a altres règims polítics de l’entorn. Tenim el debat servit: És la nova extrema dreta europea menys nova del que pensem? És feixisme? Hi ha quelcom en comú entre els moviments feixistes tradicionals i els partits d’extrema dreta?

Si seguim el fil de la història veurem que el camí que teòricament hauria d’unir els dos moviments és tortuós. La majoria d’estudiosos asseguren que des de la fi de la Segona Guerra Mundial el feixisme va sobreviure a les clavegueres, de forma molt residual i sovint a partir de formacions polítiques nostàlgiques. Hem de pensar en partits neofeixistes que orgullosament es proclamen continuadors directes i hereus legítims dels anterior líders i moviments. Al període de la Guerra Freda una de les màximes raons de ser d’aquests partits fou l’anticomunisme actiu. Pensem en elMovimento Sociale Italiano (MSI) i els residuals British National Party al Regne Unit, elNationaldemokratische Partei Deutschlands a Alemanya o a casa nostra Fuerza Nueva, Falange iFalange Auténtica. Resseguint el seu recorregut però, veiem que més enllà d’algunes simpaties o col·laboracions aquests partits neofaxistes tenen poc a veure amb l’increment dels partits d’extrema dreta de les últimes eleccions europees (exceptuant la grega Alba Daurada). Segurament la derrota dels feixismes l’any 1945 i la presència de les dictadures filo-feixistes de la Guerra Freda (franquisme, salazarisme, règim dels coronels) permet que la memòria col·lectiva mantingui aquests partits en la marginalitat.

Per tant, els nous partits segurament serien més fàcilment etiquetables al que Pierre-Adré Taguieff ha anomenat nacional-populisme. La nova ultradreta té la voluntat expressa de distanciar-se del passat mitjançant una imatge innovadora i evitant qualsevol menció a un passat nazi-feixista tot i que alguns grups juguin a l’equívoc i simpatitzin o comparteixin el marc mental de grups més evidentment neofeixistes. No es tracta de moviments fortuïts sinó que sovint és una estratègia ben calculada per tal de captar part de l’electorat més nostàlgic. La neteja de cara és més que evident.  Volen remarcar que és tracta d’una novetat dins l’oferta electoral tradicional. Paradoxalment des d’un bon principi el feixisme s’ha presentat sempre com a quelcom nou i diferent, un trencament. Als anys trenta ells mateixos s’anomenaven “la tercera via”, una nova proposta que es situava entre les dues grans corrents del moment, entre el marxisme i el liberalisme, entre dretes i esquerres.

PROTESTA// Aquest discurs de novetat també el trobem en el discurs renovador contra una política tradicional enquistada i podrida. El nacional-populisme busca la defensa de l’home i la dona “de tota la vida” davant de les oligarquies polítiques que fan la vida impossible a les persones treballadores i de bé. Segons els estudis de Xavier Casals el suport d’aquests partits l’hem de trobar en un electorat interclassista tot i que amb un  majoritari vot obrer. L’exemple paradigmàtic és un home jove de classe mitjana amb un nivell d’estudis baix i amb l’opinió que s’ha superat el discurs de les dretes i esquerres i que hi ha altres coses que preocupen més al ciutadà corrent com ara l’establishment corrupte, alguna protesta concreta i la identitat malmesa del seu estat o nació.  Cal tenir en compte que si bé aquests partits compten amb un vot propi més o menys estable tenenmoltíssima facilitat de captar nous votants que veuen amenaçada la seva manera de viure o aturat l’ascens socials.

IDENTITAT// L’altre gran eix de la nova ultradreta europea és el seu posicionament davant les amenaces de la globalització. En primer lloc i destacat (d’aquí que se’ls assenyali de xenòfobs) trobem el discurs contra la presència de la immigració procedent del tercer món, d’antics països comunistes de l’Est i, al centre i nord d’Europa,  de països de l’Europa llatina. Aquests immigrants es converteixen en boc expiatori de molts dels mals socials de l’estat. De la mateixa manera que els partits fugen d’anomenar-se neofeixistes o relacionats amb l’extrema dreta sovint també ho fan del qualificatiu de racista. Empren un discurs molt estès i acceptat socialment que es basa en prioritzar els drets dels nascuts en territori nacional. En conseqüència exigeixen les anomenades polítiques de preferència nacional o l’efecte “primer els de casa” .  Alguns partits, no tots, aprofiten aquests discurs de preferència nacional per denunciar l’Estat del benestar com un Estat ineficaç i lent que, a més, afavoreix l’atenció social als immigrants que col·lapsen el sistema. En aquest marc de raonament l’igualitarisme no funciona i per això es reclama la instauració de principis discriminatoris en el funcionament de l’Estat del Benestar. També  molt lligat amb la crítica globalitzadora trobem el discurs nacionalista vers a Europa. Aquest es basa en l’oposició total a la pèrdua de la sobirania dels estats per culpa d’unes institucions supraestatals (Unió Europea) que roben la identitat nacional i ignoren les característiques pròpies dels habitants de cada zona.  En aquest últim discurs segurament trobaríem una de les explicacions claus del triomf d’aquests partits a les eleccions europees del 2014.

Cal tenir en compte que el creixement dels partits d’extrema dreta no es deu únicament a la resposta de la immigració iniciada als anys vuitanta i no podem caricaturitzar-los de partits d’un sol tema malgrat que el discurs contra la immigració i la seva gestió hi és gairebé sempre present i sigui el seu gran cavall de batalla. Històricament és molt difícil defensar que la nova extrema dreta triomfadora dels últims comicis europeus sigui la continuació neofeixista dels moviments totalitaris d’entreguerres per molt que comparteixin elements claus. Segurament té molt més a veure amb la convergència dels grans partits europeus de dretes i esquerres cap un espai de centre comú que molts cops nega les polítiques ideològiques al elector a partir d’un discurs que esborra les alternatives a favor d’una suposada estabilitat i ordre. Quan els grans partits socialistes i liberals europeus s’enfronten als problemes de la mateixa manera  i únicament es diferencien amb alguns petits detalls programàtics sorgeix una gran oportunitat per a una nova esquerra i una nova dreta política. Per això és injust titllar aquests partits d’antipolítics, com se sol fer des de moltes tribunes, ja que justament tenen un caràcter altament polític: a partir del govern proposen canviar organitzacions i administracions d’un territori contraposant-se als partits tradicionals que manen als electors obeir un model en crisi (ara més que mai) impossible de canviar de forma real per part de la població ja que es basa en unes normes molt complexes únicament dominades pels experts (polítics tecnòcrates).  És al revés del que sovint es creu. Per l’anti-política dels partits tradicionals creixen els partits polítics que aporten alternatives i solucions (en aquest cas solucions xenòfobes, populistes i reaccionaries) contra un poder no democràtic i tecnocràtic que governa per sobre els parlaments i voluntats populars. El feixisme era política i la nova extrema dreta és política i, com a tal, se l’ha de combatre amb política: pedagogia política (arguments i contra-arguments), evidenciar les seves mentides i incoherències, argumentar abans que demonitzar, intentar canviar les causes socials que afavoreixen l’ascens de l’extrema dreta (atur, precarietat laboral, inseguretat, degradació de barris, baix nivell cultural, identitats excloents…) i evitar l’antipolítica vertadera, aquella que nega la política del possible i del canvi real.

Podem renunciar a la cultura?

 

Reflexió al TN vespre de Tv3 arran del cas Llibert

 

http://www.tv3.cat/videos/5124711/Podem-renunciar-a-la-cultura

Els mites de la monarquia espanyola

Alguns dels mites de la monarquia espanyola (i per què són mites):

• Al rei Joan Carles I li devem l’actual democràcia. El projecte que té Juan Carlos l’any 1975 no serà ni molt menys el projecte de constitució que actualment segueix vigent. Sovint hi ha un discurs en el qual la figura del rei apareix com a principal garantia de la democràcia. Com un líder que impulsa l’actual estat de dret anomenant a alguns experts per tal de redactar com ha de ser el futur de l’Estat espanyol tot evitant el sector més immobilista del règim. Qui impulsa la democràcia a l’Estat són els moviments socials que prenen força als anys 60 i que durant el període de transició no aconsegueixen una ruptura amb el règim però sí frenar el primer projecte monàrquic d’ Arias Navarro i Fraga. També hem de comptar amb el context històric del moment; desprès dels anys 70 el franquisme tenia els dies comptats des del punt de vista internacional i si Joan Carles volia ser rei això havia de passar per un règim democràtic. Anomenar a Adolfo Suárez cap de govern no és cap projecte aperturista meditat per Joan Carles sinó el fracàs del primer projecte monàrquic que cal modificar (modestament) al afrontar-se al carrer i el resultat de les eleccions del 15 de juny 1977. El mite del rei nega les forces socials del moment.

 

• Joan Carles I va restaurar la monarquia parlamentària desprès d’anys de dictadura. La monarquia actual no és la restauració de la monarquia anterior a la II República. Franco en comptes d’optar pel pare del rei, Don Joan de Borbó, opta pel seu fill que literalment és apartat de la seva família i educat pel dictador. Francisco Franco anomena a Joan Carles, príncep d’Espanya, successor seu (no del seu avi) a títol de rei. La monarquia liberal anterior a l’any 1931 mai no serà restaurada ja que la monarquia que neix a la transició és quelcom nou, hereva del franquisme i per tant hereva del 18 de juliol.

 

• Jo no sóc monàrquic sóc “Juancarlista” o Joan Carles el rei campechano.  Durant molts anys (com a mínim fins la mediàtica cacera de Botswana) la figura del rei ha gaudit d’un alt prestigi que s’inicia sobretot desprès del 23F. Aquesta acceptació de Joan Carles per a diferents sectors socials i fins i tot polítics s’ha degut sobretot al paper de la premsa del cor i la creació d’una imatge de família exemplar. Més enllà de les revistes del cor no hem d’oblidar que la construcció del joancarlisme no es tracta només d’una bona operació de publicitat o màrqueting sinó que sovint al darrera hi hagut una forta protecció i hermetisme de la institució que moltes vegades s’ha recolzat en una legislació molt dura: censura d’articles, segrestos de revistes, revocació de càrrecs o veto a persones crítiques amb la institució. Veiem que l’únic moment on aquesta sobreprotecció s’ha aturat ha estat en els temps més recents, quan l’opinió pública arriba a un alt grau d’empoderament a partir de la difusió de les xarxes socials.

 

• Els defensors de la república viuen ancorats a la Guerra Civil i en temps passats. O el que en altres debats s’ha anomenat “no obrir velles ferides”.  De totes maneres és cert que crear un mite de la II República en el debat del model de l’Estat espanyol és poc procedent. Sacralitzar la història no té sentit en el moment de decidir les formes d’Estat. A la pregunta de quina forma de govern es vol: república espanyola, monarquia espanyola centralista, estat federal, república catalana independent, etc. La resposta ha de ser política. És el debat de quina forma de govern ens sembla més apropiada als ciutadans i no hauria de ser una qüestió històrica o sentimental. De totes maneres acusar de guerracivilisme als republicans ens obliga a girar la pregunta: I els monàrquics que no ho són?  Per respondre només cal veure d’on sorgeix l’actual monarquia.

 

• Felip VI serà el monarca més ben preparat i més proper de totes les monarquies europees. Seguim amb l’argument anterior. El debat s’ha de centrar en república o monarquia o quina monarquia i quina república es vol  i no pas amb els personatges o actors del moment. Que el príncep sigui simpàtic o Joan Carles campechano no hauria d’influir en el debat de quina forma d’Estat és la més apropiada. I no només es tracta de la forma d’Estat sinó també dels valors i principis que hi ha darrera la defensa de la monarquia o la república.

 

• No estem a l’Edat Mitjana, la monarquia espanyola és una monarquia democràtica i moderna. Més enllà del joc d’oxímorons (monarquia democràtica o monarquia moderna) tornem a escapar-nos del debat real de quina forma d’Estat és més apropiada. La monarquia no és moderna, sigui on sigui. Però, segurament, a Espanya encara ens ho hem de mirar de més a prop doncs cal veure’n l’origen, el perquè del seu consens i quines han estat les possibilitats reals de contestar-la.

 

• Bonus: Yo soy español, español, español.  Caldrà veure quin és l’efecte d’anunciar una abdicació la setmana abans d’iniciar-se el Mundial de Futbol del Brasil. El mateix dia de l’abdicació del rei s’intuïa a diferents ciutats de l’Estat el despertar del que aquí Catalunya es va iniciar fa temps: la voluntat d’un nou procés constituent. Més enllà de qüestions identitàries d’alguns sectors (que no negarem), l’ independentisme català s’alimenta de l’esperança dels ciutadans de participar políticament, de posar en qüestió el que alguns diuen que és inamovible. La III República podria tenir un efecte similar a Espanya. Per això caldrà observar si hi ha una substitució gradual de les tricolors per les rojigualdes als mitjans, als balcons i del discurs mediàtic. Caldrà  veure qui hi ha a la llotja en els partits de la selecció i qui s’alegra conjuntament amb tot el poble de les possibles victòries espanyoles.  No hem d’oblidar que segurament el màxim orgull i expressió del patriotisme espanyol avui en dia pren la forma de les victòries esportives. I d’apropiar-se-les el futur Felip VI en sap un munt.

 

 

 

 

 

 

Ciutats i Cultura al segle XXI

Arreu es diu que en aquesta primera dècada del segle les ciutats tindran un paper protagonista en el mapa global de la cultura. Potser ens hauríem de preguntar: no ha estat sempre així?  Sí, segurament sí. Les ciutats i les regions han estat sempre centres de creació d’idees, projectes, canvis i cultura molt més que altres construccions com ara els estat-nació, les ètnies o els continents geogràfics per posar tres exemples. Amb xocs i intercanvis d’unes ciutats amb les altres han establert el que podríem anomenar les xarxes culturals que han fluctuat des de les primeres civilitzacions fins els nostres temps: moviments artístics, moviments socials, estils constructius, corrents polítics, tècniques de fabricació, cultures de poder, religions, contrapoders… Així doncs quina diferència hi ha entre les xarxes culturals del passat i les del segle XXI?

Fem una una fotografia del context actual. Què hi veiem? L’omnipresent crisi. Evidentment la crisi econòmica però també (una de les cares de la crisi global del sistema) la crisi de l’estat-nació: rellegint a Eric Hobsbawm ens dius que l’estat-nació descansa en tres pressupòsits: tenir més poder que qualsevol altre unitat o col·lectiu que funcioni al seu territori, tenir una autoritat acceptada, i donar servei als seus ciutadans, podem comprovar com cada un d’aquests supòsits està en un evident entredit.  Molt relacionat amb això trobem en els anomenats països desenvolupats d’occident s’ha aturat el que es pensava que seria un augment ininterromput de la riquesa (de debò s’ho creien?) mentre que l’Estat del benestar que repartia aquesta riquesa al conjunt de la societat fa aigües per tot arreu i pateix les més que famoses “retallades” provocant un més que notable malestar social. Al mateix moment venim i som en un món globalitzat o en un sentit més crític del terme podríem dir que venim d’un procés d’intercanvi global on predomina l’Occidentalització mundial. També es sol dir que som una societat de masses i de consum on han triomfat la filosofia del mercantilisme total i lligat amb això els valors de l’ individualisme i la competitivitat tant a la vida professional com a la vida primària: es premia els triomfadors i s’oblida de la gran massa dels derrotats. Amb aquest individualisme s’ensorra la manera tradicional d’entendre les comunitats i se’n fan de noves que poden conviure amb total facilitat amb l’ordre social,  en serien exemples tribus urbanes de joves, militància a clubs esportius, sectes religioses o espiritualistes, etc.  I on queda la Cultura? Doncs sembla que la cultura està patint la mateixa sort que tot allò que la religió economicista (la fe més cega i fonamentalista dels nostres temps) ha etiquetat de  “no productiu” i que per tant, en un ordre de prioritats quedaria en un segon o tercer pla pel que fa a pressupostos, atenció mediàtica o polítiques concretes. En un altre escrit parlarem de la barbaritat que és  titllar de no productiva o no útil la cultura justament perquè la cultura en paraules de Pierre Hadot (cita que ha donat títol a un recent manifest a favor del paper de les humanitats a la nostra societat):

El paper de la Filosofia [la cultura, les humanitats] és precisament el de revelar als homes la utilitat de l’inútil o, si es vol, el d’ensenyar-los els dos sentits de la paraula útil.

Les ciutats segueixen tenint un paper central per la creació i potenciació del fet cultural. Perquè les ciutats? Per moltes raons: per la seva riquesa cultural, el seu dinamisme social pels seus governs i accions de proximitat amb els ciutadans, per la promoció de la descentralització i perquè en la mesura que la globalització ha creat certa tensió en els models de cultura nacional, la ciutat s’ha convertit en el lloc on es troben altres tipus de reconstrucció social i política.  És el que alguns pensadors han anomenat les ciutats post-nacionals: quan es construeixen els estats-nació al segle XIX inclouen una cultura nacional com element unificador ben present fins avui mateix. Aquesta cultura comuna és central i cohesiona diferents generacions per pertànyer a aquesta mateixa (valors, costums, formes de vida…) mentre que a la seva vegada delimita les fronteres d’on acaba una identitat i on comença una altra així com  legitima el poder estatal. Això no passa a les ciutats on, malgrat que és evident que hi ha molts elements comuns identitaris els vincles socials no és basen en unes arrels comunes ja que els anar i venir són molt més dinàmics. A les ciutats es pot conviure junts sense compartir la mateixa cultura i per això ens movem amb altres paràmetres. Diu el professor Eric Corjin que  si a la cultura nacional teníem una història comú a la cultura urbana tenim un futur comú, en contraposició a la tradició tenim la interculturalitat i en comptes d’un territori tenim xarxes.

Tanmateix no crec que s’hagi de caure amb el simplisme cosmopolita del binomi clar i en contraposició entre la cultura nacional tradicional i la cultura urbana, ja que segurament no és un procés de substitució d’una per una altra sinó com un joc de superposicions complementàries. És a dir no és substitueix una identitat per una altra sinó que conviuen diferents identitats de forma horitzontal.  Així mateix tampoc crec que haguem de confondre la “nació” amb l’ “estat-nació”. El sentiment nacional entès com una consciència de col·lectivitat que es basa en una cultura compartida ha existit sempre i mentre no sigui una arma d’exclusió no té cap component de negativitat (en alguns casos el contrari doncs també ha pogut actuar com a força d’alliberament o reivindicació de comunitats com va passar amb el colonialisme o els drets dels indígenes a tants llocs del món). L’estat-nació en canvi sol ser un vell estat absolutista que es legitima recolzant-se en un sentiment nacional , uns símbols amb el que gairebé es converteix en una religió civil o una mitologia de la pàtria. Un exemple podria ser la monarquia francesa, anglesa o espanyola que al segle XVII comencen a recolzar la legitimitat dels seus governs i les seves possessions entorn a un sentiment nacional que no cal dir que no sempre va aconseguir els resultats esperats. Per altra els pensadors sovint pensen en  ciutats post-nacionals europees però evidentment aquesta aposta pot anar molt més enllà d’Europa i crear altres contextos com ara xarxes intercontinentals, mediterrànies o  bé d’altres infinites combinacions. De totes maneres aquests canvis de concepció i de descentralització de la cultura esdevindran  certs en un futur i molts elements els podem trobar en el present.

Les ciutats han tingut, tenen i tindran unes característiques idònies per continuar el procés democratitzador de la cultura (per que la cultura, tal i com l’entenem avui, l’art la literatura segueix essent elitista). Un dels punts claus per aconseguir-ho és reforçant el lligam de la política cultural i la resta d’aspectes de desenvolupament de la ciutat, és a dir atorgant a la cultura una transversalitat total. És a dir una cultura per a tot i per a tothom, no només una cultura per a la cultura. D’aquesta manera s’assegura l’acollida i l’ utilització de la cultura per una gran part de la població ja que s’estableix un pla cultural no només per al sector cultural sinó per a la col·lectivitat. Un exemple pràctic el podríem trobar a la ciutat de Medellín a Colòmbia on una concepció col·lectiva i transversal de la cultura com a element transformador i allò públic entès com un dret essencial ha ajudat a canviar les dinàmiques de la ciutat a partir de la cultura com a eina per transformar la realitat i acostar-la més a “un món millor imaginat entre tots”.

Hi ha uns valors intrínsecs que s’han donat tradicionalment a la cultura que s’oposen frontalment a l’ utilitarisme que ho predomina tot.  La cultura com a mecanisme de desenvolupament de les persones, com a garantia d’expressió individual i col·lectiu, com la memòria del patrimoni i la tradició de forma no excloent, com a eina preservadora de la diversitat cultural enfront una globalització uniformadora i de la llei del més fort, com a diàleg intercultural i de les arrels pròpies dels llocs i les gents, com a visualitzadora de la diversitat i facilitadora d’empaties, com a element d’autonomia personal, de pensament crític i eina de participació democràtica, com a fomentadora de la creativitat i com a valor molt proper a la llibertat (la llibertat de veritat no la llibertat de poder consumir quatre tipus diferent d’hamburguesa). Amb aquests elements cal treballar perquè les possibilitats que ofereix la cultura siguin aprofitades per a tantes persones com sigui possible (això és educació, conscienciació, desenvolupar un gust per la cultura).  Amb ciutats pensades d’aquesta manera, i no com a marques, aparadors o ciutats-entreteniment de ben segur que farem un pas més, un gran pas per  construir aquest món millor que a la força ha de ser possible.

Globalització i Cultura

 

Un dels grans temes de debat per excel·lència al abordar la globalització i els nous escenaris que aquesta crea és saber si la globalització juga al costat de la cultura fent-la més lliure i democràtica o en comporta una homogeneïtzació a favor de la creació d’un gran mercat mundial més simple i uniforme. En els dos pols de debat aquells qui veuen la globalització com a procés ideològic d’un imperialisme cultural del món anglosaxó (bàsicament americà) i de l’altre els que  conceben la globalització com l’aparició d’una nova cultura mundial que ha de permetre el progrés i la modernització eliminant els nacionalismes i localismes conservadors. Entre aquests dos extrems mil i un matisos.

No cal dir que avui estem en un moment de mutació i canvi. Com a mínim , des del nostre context propi estem en un moment de crisi del model vigent. Això és significatiu perquè en un moment com aquest, analitzar on ens ha portat la globalització cultural resulta molt interessant per tal de potenciar allò que trobem atractiu i rebutjar el que no ens agrada.  Per una banda, la primera crisi que va lligada als primers moments de la globalització és la de l’Estat tradicional. La nova significació del món ja no és assimilable únicament a la categoria dels Estat-nació.  Rellegint al qui segurament millor ha explicat els processos de creació i crisi dels Estat-Nació, Eric Hobsbawm,  ens diu que l’estat-nació descansa en tres pressupòsits: tenir més poder que qualsevol altre unitat o col·lectiu que funcioni al seu territori, tenir una autoritat acceptada, i donar servei als seus ciutadans, podem comprovar com cada un d’aquests supòsits està en un evident entredit. Afegim en aquesta interpretació de crisi aquesta “cultura compartida” que no entén gaire de fronteres i per tant també posa en situació crítica l’Estat-Nació com a frontera cultural. Quan es construeixen els Estats-nació al segle XIX inclouen una cultura nacional com element unificador ben present fins avui mateix. Aquesta cultura comuna és central i cohesiona diferents generacions per pertànyer a aquesta mateixa (valors, costums, formes de vida…) mentre que al mateix temps delimita les fronteres d’on acaba una identitat i on comença una altra així com  legitima el poder estatal. És aquí on s’emmarca la famosa lluita de la cultura nacional contra una cultura internacional o cosmopolita.  Normalment s’ha vist clar el binomi i contraposició entre la cultura nacional tradicional i la cultura cosmopolita, tot i això no s’ha d’interpretar com un procés de substitució d’una per una altra sinó com un joc de superposicions complementàries. És a dir; no és substitueix una identitat per una altra sinó que conviuen diferents identitats de forma horitzontal. Un altre error recurrent és el fet de confondre la “nació” amb l’ “estat-nació”. El sentiment nacional entès com una consciència de col·lectivitat que es basa en una cultura compartida ha existit sempre i mentre no sigui una arma d’exclusió no té cap component de negativitat (en alguns casos el contrari doncs també ha pogut actuar com a força d’alliberament o reivindicació de comunitats com va passar amb el colonialisme o els drets dels indígenes a tants llocs del món). L’estat-nació en canvi sol ser un vell estat absolutista que es legitima recolzant-se en un sentiment nacional , uns símbols amb el que gairebé es converteix en una religió civil o una mitologia de la pàtria. Un exemple podria ser la monarquia francesa, anglesa o espanyola que al segle XVII comencen a recolzar la legitimitat dels seus governs i les seves possessions entorn a un sentiment nacional que no cal dir que no sempre va aconseguir els resultats esperats.

La crisi de l’Estat-nació és evident i sembla imparable. La dita “lluita” entre identitats nacionals i identitats universal sembla més una superposició d’identitats que no pas una substitució i eliminació de cultures enfront unes altres. Paradigmàtic és el cas de les ciutats on els seus habitants conformen un mosaic d’identitats on cadascú en pot tenir més d’una.

Ara bé, tot i aquesta superposició d’identitats i difuminació de l’Estat-nació com a frontera impermeable cal tenir cert sentit crític en el fenomen de la globalització cultural que no està lliure de tensions i contradiccions. Avui dia arreu es comparteix (més o menys) la idea d’un món globalitzat entès com un procés d’intercanvi global on predomina l’Occidentalització mundial. De forma més desenfadada és el que l’economista Arcadi Oliveres ha anomenat la Globalització de les tres M (Madonna, Mickey Mouse i Mc Donald’s). Això és així perquè la globalització és un fenomen fonamentalment econòmic emmarcat dins del neoliberalisme i el procés d’expansió del capitalisme. Aquest aspecte ha tingut unes repercussions clares en la cultura de les diferents regions, aquí és on tenim el concepte de mundialització com a procés específicament cultural. Com que la globalització té un origen capitalista la mundialització pot tenir la tendència a adoptar els patrons economicismes prioritzant aquelles cultures que tenen més rendibilitat econòmica reduint les cultures a mercats, les persones a consumidors i la igualtat a la llei del més fort. És aquí on està el nus de la qüestió. És tracta d’un intercanvi o d’un imperialisme cultural que legitima l’imperialisme econòmic? Els pobles tenen marge per escollir la cultura que volen? O el mercat decideix entre quines cultures escollir?

El professor brasiler Teixeira Coelho, expert en debats de polítiques culturals, ens parla de la voluntat d’alguns pobles de voler assumir una civilització com a pròpia perquè en ella les persones troben la resposta més adequada a les seves necessitats i desitjos. A aquesta reflexió se li suma el debat de si darrera del fenomen de copiar un estil de vida hi ha una sensació de superioritat d’una cultura en relació amb les altres. Teixeira Coelho i molts altres pensadors opinen que hi ha la possibilitat d’acceptar-ho com superioritat però també hi ha la possibilitat d’acceptar la dilució de cultures a favor d’un ideal global de civilització, com una penetració mútua. Una idea molt suggerent però igualment complexa. Aquesta dissolució (lliure de conflictes i entesa com si fos una interacció) hauria de respondre a raons purament culturals, fet complicat i poc realista si ens fixem en quines són aquelles cultures que han desaparegut en el món actual. Possiblement han estat just aquelles que no tenien el poder econòmic i la força del seu costat i on la cultura assimilada s’ignorava per part dels assimiladors. Per tant, aquesta situació de desaparició d’unes cultures en detriment d’unes altres per raons “de força” aniria directament en contra de la protecció de la diversitat de les expressions culturals que per exemple tant defensa la UNESCO.

Perquè existís una dissolució cultural integradora i respectuosa , cal desmuntar la visió lineal i simplista de la cultura i substituir-la per una visió pluridimensional que podrà aspirar a ser legítimament universal perquè difuminarà les cultures mantenint la seva diversitat, ja sigui cultures allunyades en el mapa com descobrir la pròpia diversitat de la cultura occidental. El què sembla clar és que en el nom del progrés no es pot assimilar i uniformar el fet cultural a favor del poder, ni en contra de les cultures més petites i mai a partir d’una visió tradicional i moralista de la cultura. Canviar la forma de veure i entendre les coses no serà fàcil, i aquí té un paper fonamental la cultura i amb quina mirada es gestiona i l’entenem tots a partir d’ara.

La cultura no pot regir-se únicament per factors economicistes. L’economia ja s’ha apropiat de la cultura  en convertir la cultura en una distinció social de consum, és a dir en un definidor de les identitats socials i els estil de vida a partir de reforçar l’estètica en la producció des del moment que l’àmbit econòmic posa una major en els aspectes simbòlics. És el que J. Rius i M. Zarlanga (La cultura en la sociedad contemporánea) anomenen la Culturalització de l’economia.  Si bé aquest fet és encertat i totalment comprovables potser també ho és l’Economització de la cultura, és a dir, reduir la cultura a la terminologia  i als processos econòmics. Convertir la cultura en únicament una indústria cultural obviant que abans d’indústria la cultura és un dret. Sense intenció de ser gaire catastrofista ni pessimista sembla que ara per ara la globalització ha estat i està essent muntada sobre l’únic interès del capital i que per tant, de moment, és injusta, occidentalitzadora i marginalitzadora. Busquem com canviar-ho.

El neoliberalisme imperant i l’homogeneïtzació cultural són un risc real per a la salut democràtica i cultural del món, però hem de pensar que el món que els està patint no és tan immòbil com es sol pensar. Actualment estem mantenint una relació que oscil·la entre la resistència i l’aprofitament per construir nous escenaris. En altres paraules:l’impacte de la globalització no es pot fer des de la resistència sinó des de la construcció d’un món nou aprofitant allò que nosaltres intuïm que és positiu. La globalització real (si voleu, la globalització positiva) és un projecte aturat pel món del capital i les finances que se l’ha apropiat. És a dir, si fins ara la globalització s’ha pensat directament de l’imaginari del capital, les empreses i els despatxos d’executius el que cal començar a fer és imaginar el mateix des del nostre punt de vista,  nosaltres en comptes d’ells.  Una globalització vertaderament cultural ha de presidir de les categories economicistes capitalistes i operar amb les culturals. És una qüestió de imaginar, canviar i actuar.

Amb aquesta globalització cultural pensada per la cultura es poden crear nous llaços comunitaris i consciència de solidaritat enfront l’ individualisme agressiu, el pessimisme immòbil.  En part gràcies als valors intrínsecs que s’ha donat tradicionalment a la cultura com a mecanisme de desenvolupament de les persones, com a garantia d’expressió individual i de cada comunitat, com la memòria del patrimoni i la tradició de forma no excloent, com a eina preservadora de la diversitat cultural enfront una globalització uniformadora, com a diàleg intercultural, com a visualitzadora de la diversitat i facilitadora d’empaties, com a element d’autonomia personal i eina de participació democràtica, com a fomentadora de la creativitat i com a valor molt proper a la llibertat. A aquests elements els hi sumarem els nous elements de comunicació i intercanvi en xarxa que haurien de treballar perquè les possibilitats que ofereix la cultura siguin aprofitades per a més persones. La idea de circulació lliure d’idees i continguts que a la força ha de ser positiva i s’ha d’actuar cap aquesta direcció amb la intenció que aquests nous mitjans aviat es trobin a l’abast dels territoris més desafavorits també i així esdevenir una autèntica xarxa cultural global, multidireccional i lliure que ens ajudarà a construir aquest món millor que a la força ha de ser possible.

Viure, recordar i imaginar l’Edat Mitjana

Aquest 2012 l’editorial Afers ha publicat un interessantíssim i innovador llibre que recull els estudis del Grup de Recerca Consolidat en Estudis Medievals “Espai, Poder i Cultura” de la Universitat de Lleida i que coordina el catedràtic Flocel Sabaté. La premissa sembla senzilla: som humans i, per tant, tenim una identitat i una memòria que anem construint a partir d’un relat de com ens veiem a nosaltres mateixos o de com veiem la Història que percebem com a pròpia. Esbrinar com s’ha anat construint aquesta memòria i aquesta identitat al voltant de l’Edat Mitjana és el que uneix a tots els medievalistes que participen en aquest llibre.

 

Els homes i dones de l’Edat mitjana (com els de qualsevol època) tenien una imatge de si mateixos i la seva societat. Aquesta imatge sol cohesionar els grups humans a partir de justificar un determinat ordenament de la societat. En aquest llibre els diferents historiadors ens mostren com a l’Edat mitjana aquesta identitat es podia crear a partir de sentir-se part d’un paisatge, un espai (ja sigui un imperi, una diòcesi, una parròquia, una ciutat, un comtat, una fidelitat…), una religió o una no-religió, una llengua o, com no, un grup social. Aquesta identificació social és ben coneguda a l’Edat Mitjana sobretot a partir de la reforma gregoriana (segles XI i XII), quan l’església aporta les justificacions de l’ordenament jeràrquic de les societats medievals occidentals. És la famosa teoria dels tres ordres del feudalisme : els qui resen, els qui treballen i els qui lluiten. D’aquí la importància d’identificar-se amb els uns o amb els altres a partir dels llinatges i els grups familiars (la genealogia), d’aquí també la consolidació dels grups familiars nobles i aristocràtics. Indentitats i ideologies formen la percepció de cadascun d’aquests grups. Els nobles començaran a construir un món de valors i ideals d’emmirallament amb si mateixos. Els sectors urbans baixmedievals teixiran unes pràctiques que es mouran entre els interessos gremials i la filosofia del bé comú. Els monarques buscaran la legitimació de la seva autoritat dins la narració de la pròpia història dels seus dominis.

A vegades aquest discursos identitaris es feien a partir de la definició de l’altre. Ho exposa molt clarament Paul Freedman al seu capítol dedicat a la imatge dels pagesos que el món senyorial va propagar. A partir del segle XI s’escriu una extensa literatura que remarca els trets menyspreables, bàrbars i incapacitats dels pagesos en un evident discurs de dominació i explotació d’un grup social respecte a un altre. Un altre cas de discursos vertebradors de la societat són les cròniques i relats historiogràfics vernacles estudiats per Jaume Aurell que legitimen els projectes polítics i doten les monarquies d’una continuïtat i consolidació de la seva autoritat.  Un cop passats els límits cronològics de l’anomenada Edat Mitjana, els estudiosos tindran diferents maneres d’aproximar-s’hi a partir dels seu present ja sigui menyspreant-la (Il·lustració) o exaltant-la (Romanticisme).

 

Un dels encerts d’aquest llibre i que li dóna un gran recorregut  al debat de les identitats i creacions històriques és no quedar-se només amb l’anàlisi del passat sinó apostar també per una mirada contemporània al medievalisme.Des de la vessant acadèmica, ens indica les tendències i mètodes que actualment s’estan utilitzant per estudiar aquest fascinant i llarg període de la història Europea eliminant qualsevol idea de període intermedi entre l’Antiguitat clàssica i el Renaixement. Molt interessants també són els estudis de la percepció que tenim els ciutadans del segle XXI sobre aquest període. És evident que l’Edat Mitjana està de moda. Des del cinema s’han fet i refet les pel·lícules que giren al voltant de les històries de Joana d’Arc, Robin Hood, el rei Artur, les croades… Als diaris i les notícies va reapareixent el terme medieval com a adjectiu d’endarreriment o barbàrie per descriure fets actuals.El turisme, en canvi, l’utilitza  com a captador de curiosos viatgers interessats en aquest període, mentre que les novel·les històriques ambientades a l’Edat Mitjana tenen una sortida més que contrastada. No cal ni argumentar la important presència del món medieval fantàstic, el de Tolkien, el dels videojocs, de les sèries de televisió… Flocel Sabaté, en un dels últims capítols del llibre, afirma que l’Edat Mitjana està molt present en el pensament contemporani malgrat sigui una Edat Mitjana imaginada, més com un espai estètic i acronològic que no pas com el món real medieval. Com diu el mateix catedràtic:

L’Edat Mitjana s’ha identificat com un estat del pensament i ha pogut ser presentat, fins i tot, com un gran mite o, també, un sistema alternatiu a l’època contemporània.

Un llibre en què l’estudiós i el curiós trobaran totes les eines útils per saber com acostar-se als móns medievals reals o recordats.

 

 

 

Títol: L’Edat Mitjana. Món real i espai imaginat. 

Coordinador: Flocel Sabaté

Editorial Afers

Núm. pàgines: 322

Highway to Hell

L’autopista direcció cap a l’infern la coneix més o menys tothom des de fa segles. Direcció descendent, directe i sense peatges.  S’entén que la destinació és el peatge etern per excel·lència. Accedir a aquesta autovia pot fer-se de manera lenta, tot escollint els camins equivocats i allunyant-se cada vegada més del recte camí, aquell que acaba a les portes custodiades per Sant Pere, fins al punt que sense adonar-se ja no hi ha retorn possible o, potser, de manera més ràpida, utilitzant una mena de carnet per punts on s’hi compten els set pecats capitals que asseguren una entrada directa i ràpida al patiment etern. Alguns filòsofs o pensadors amateurs diuen que l’autopista direcció cap a l’infern no porta enlloc i que l’infern es troba en el mateix viatge. D’altres s’han atrevit a dir que no només no hi ha destinació final sinó que l’autopista és una construcció falsa que obligaria a circular cap a una sola direcció sense tenir la possibilitat d’aturar-se, sortir del camí i descobrir els paisatges que s’obren més enllà de les cunetes.

De totes maneres, el camí cap a l’infern és conegut per tothom. Ara bé, un cop hi arribem què ens hi trobarem? Com és l’infern?  Podriem dir que hi ha una autèntica literatura de viatges a l’infern.  Gairebé totes les publicacions afirmen que l’infern fa baixada. Són moltes les religions que es refereixen a un lloc subterrani. Per anar als principis dels temps, trobaríem a Demèter que, buscant la seva filla Persèfone que havia estat raptada pel rei de l’inframón (Hades), ha de descendir als inferns. O encara és més coneguda la davallada als inferns d’Orfeu per salvar a Eurídice, definit per Eratòstenes de Cirene com l’heroi que “Va davallar a l’Hades per recuperar la seva muller”; aquí no hi ha cap dubte que pels grecs l’infern fa baixada. La paraula exacta que s’utilitzava era κατάβασις (descens).

Però la guia de viatges més clara i descriptiva era sens dubte el capítol VI de l’Eneida de Virgili. En aquest poema èpic romà escrit al segle I a.C, Virgili divideix l’infern en parts gairebé com si fos el plànol d’un parc temàtic. Primer de tot, a les mateixes portes, trobaríem a totes les ànimes dels morts sense sepultura. Seguidament, l’autèntica entrada al món dels morts, el riu Aqueront. No us imagineu una entrada amb fonts de colors i espectacle musical, sinó més aviat  un tètric passadís d’aigües tèrboles i putrefactes.  Aquí ens trobaríem a Caront (els grecs ja el coneixien), l’encarregat de portar les ànimes al seu destí amb la seva barca a canvi d’una propina que més valia portar al damunt. Un cop pagat el viatge aquàtic, sempre segons Virgili, apareixeria el pre-Infern. Allà hi trobarem les ànimes dels infants, els innocents acusats en fals i els suïcides. En aquest mateix pre-Infern trobaríem una zona VIP dedicada als guerrers famosos (sí, es veu que l’infern també és classista. Això que la mort ens iguala a tots…). Un cop superat el pre-Infern, l’Infern pròpiament dit amb dues zones ben diferenciades. El Tàrtar, on hi hauria la crème de la crème de la maldat, amb totes i cadascuna de les diferents modalitats de càstig.  I l’Elisi, descrit com un delta o una serie d’illes cobertes de canyes i camps paradísiacs (l’equivalent greco-romà d’un viatge a la Riviera Maya amb pulsera barra-lliure Ad æternum). Perquè sí, segons Virgili (i tot el món clàssic) els bons van a l’Infern. Això sí, l’infern feliç del descans apropiadament separat de “l’infern dels dolents”(El Tàrtar).

Si volem més descripcions de l’infern podem avançar fins al best-seller de tots els temps, la Bíblia. Si bé a l’Antic Testament trobem algunes al·lusions a “l’habitacle dels morts”, les explicacions més complertes les trobem a la segona part de la saga, el Nou Testament. Aquí ja hi apareix l’infern com a lloc de condemna i flames eternes. El país dels dimonis amb Satanàs o Llucifer al capdavant. El de qui la fa, la paga.

 

I si l’ull et fa caure en pecat, arrenca-te’l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l’infern, 48 on el cuc no mor i el foc no s’apaga: 49 tothom serà salat amb el foc de la prova.

Marc 9, 48

 

Com ja hem vist en els temps clàssics, l’infern no és monopoli del cristianisme. La competència directa, l’Islam, també preveu l’infern com el lloc dels pecadors. Durant la vida, els àngels escribes observen les accions dels homes col·locats un a cada banda (com podríeu intuir, els de la dreta anoten les bones accions, mentre que els de l’esquerra n’anoten les dolentes). Un cop morts, els homes i les dones seran jutjats d’acord als seus llibres de vida.  En aquest cas, a l’infern també hi trobem flames i calor, molta calor:

La calor del foc  de l’infern és encara molt més intensa

Tawbah:81

No tots els inferns són saunes. Si el visitant prefereix el fred que la calor, tal i com indicaria el sentit comú, cal anar al nord. A la cultura escandinava, per exemple, l’infern era un desert congelat.  En comptes dels altres inferns dirigits per homes (així a la terra com ho fan al Cel), a l’infern nòrdic hi regnava una deessa que habitava un palau. La reina de l’infern era Hel (d’aquí infern en anglès), la deessa de la mort, una dona extremadament bella però que tenia la part inferior del seu cos en descomposició.

Més a l’orient, al budisme i hinduisme, l’infern no tenia un lloc tan central en el pensament de les persones i era concebut com a quelcom molt més proper a la terra. El càstig no era tant anar a parar a un espai dedicat a la tortura infinita sinó que consistia en viure i reencarnant-se una vegada i altra en successius cossos.

Però si tornem a occident i parlem de guies de viatges, en l’infern és impossible no anomenar a Dante. Dante Alighieri va actualitzar i ampliar les descripcions de Virgili a l’Eneida. La Divina Comèdia fou escrita entre el 1308 i 1321; no es tracta només d’un viatge per l’infern sinó ben bé un viatge en forma de poema per la visió que es tenia del món i l’univers a l’Edat Mitjana. Dels tres llibres que formen la Divina Comèdia (Infern, Purgatori i Paradís), aquí ens interessa el primer. Com ja s’ha comentat, Virgili hi té un paper estel·lar.  L’aventura comença el Divendres Sant de l’any 1300 quan l’escriptor de l’Eneida s’ofereix a Dante com a guia. Un walking tour espiritual. Sobre el pòrtic d’entrada de l’infern, un rètol de benvinguda lapidari: “Abandoneu tota esperança els que aquí entreu“. A partir d’aquí, dividit en diferents sales, ens trobem un infern amb l’estructura bastant semblant a aquella que ens presentava Virgili (és clar, és el guia).

En aquest infern però, tot té una força més moderna, més terrible, als nostres ulls. L’infern té la forma d’un embut gegant inclinat direcció al centre de la terra dividit en nou cercles en forma de terrasses. Com més a prop del centre (i per tant més profunda) pitjor són les tortures que s’hi practiquen. Dante passarà tres dies a l’infern, trobant tot de personatges famosos com ara Cleòpatra, Plató, Brutus, Judes i, fins i tot, diferents Papes! Les descripcions de l’horror i la recreació que Dante utilitza per descriure el que allà hi veu fan que l’infern de la Divina Comèdia sigui l’infern literari més celebrat de tots els temps.  Fins i tot la llengua ens ha brindat l’adjectiu “Dantesc” que, amb certa aleatorietat, utilitzen alguns periodistes moderns. Aquestes imatges i d’altres seran utilitzades per sermons i més sermons que volien terroritzar els feligresos per tal de que seguissin el camí del Senyor i la bona moral.

Per preparar aquest viatge, podríem fins trobar algunes guies de viatges infernals per ateus. Jean-Paul Sartre va escriure A porta tancada (1945), on tres personatges desconeguts es troben en una habitació d’hotel on la llum sempre està encesa i la porta tancada. En no comprendre què hi fan allà, es plantejaran la possibilitat d’haver mort i ser a l’infern. L’infern contemporani de Sartre era una habitació d’hotel. Però Sartre va més enllà. Desprès de la convivència, aquests personatges comprendran que s’odien entre ells fins a un punt que la pitjor tortura és passar més temps junts. Desesperat, un dels personatges demana socors, picant la porta com un boig demana que li arrenquin la pell amb estenalles, que li vessin plom fos pel cos, que el cremin o qualsevol tortura en lloc d’estar aquella habitació. Però és inútil, perquè “no hi ha necessitat de graelles; l’infern són els altres”. Profund, veritat? Un infern també contemporani però molt més lúdic és el que ens presenta Woody Allen a la pel·lícula Deconstructing Harry (1997) on, en una divertida escena, Harry, el personatge interpretat pel director,visita un infern en el qual el  Diable és Billy Crystall i on s’hi arriba per un ascensor on la veu en off ens va indicant els diferents pisos:

 

5ª Planta: Carteristas de metro, mendigos agresivos y críticos literarios.
6ª Planta: Extremistas de ultraderecha, asesinos en serie, abogados que salen por televisión.
7ª Planta: Medios de comunicación, lo sentimos, esta planta está llena.
8ª Planta: Criminales de guerra evadidos, telepredicadores y asociación pro armas
Planta baja todo el mundo fuera.

 

En fi, inferns per a tots els gustos. Aneu a la llibreria o biblioteca més propera i agafeu la guia que més us agradi o, un bon consell, consulteu-les totes i així hi estareu familiaritzats un cop arribem a la destinació. Que no us faci por, la coneixença del terreny gràcies a la literatura infernal ens farà començar amb avantatge (coses de la literatura). Qui sap, potser, com diu el músic Joan Colomo, l’infern real és el món laboral. Pitjor que les cues de l’atur i la  precarietat laboral no pot ser… no?