Ciutats i Cultura al segle XXI

street_art_0

Arreu es diu que en aquesta primera dècada del segle les ciutats tindran un paper protagonista en el mapa global de la cultura. Potser ens hauríem de preguntar: no ha estat sempre així?  Sí, segurament sí. Les ciutats i les regions han estat sempre centres de creació d’idees, projectes, canvis i cultura molt més que altres construccions com ara els estat-nació, les ètnies o els continents geogràfics per posar tres exemples. Amb xocs i intercanvis d’unes ciutats amb les altres han establert el que podríem anomenar les xarxes culturals que han fluctuat des de les primeres civilitzacions fins els nostres temps: moviments artístics, moviments socials, estils constructius, corrents polítics, tècniques de fabricació, cultures de poder, religions, contrapoders… Així doncs quina diferència hi ha entre les xarxes culturals del passat i les del segle XXI?

street_art_19Fem una una fotografia del context actual. Què hi veiem? L’omnipresent crisi. Evidentment la crisi econòmica però també (una de les cares de la crisi global del sistema) la crisi de l’estat-naciórellegint a Eric Hobsbawm ens dius que l’estat-nació descansa en tres pressupòsits: tenir més poder que qualsevol altre unitat o col·lectiu que funcioni al seu territori, tenir una autoritat acceptada, i donar servei als seus ciutadans, podem comprovar com cada un d’aquests supòsits està en un evident entredit.  Molt relacionat amb això trobem en els anomenats països desenvolupats d’occident s’ha aturat el que es pensava que seria un augment ininterromput de la riquesa (de debò s’ho creien?) mentre que l’Estat del benestar que repartia aquesta riquesa al conjunt de la societat fa aigües per tot arreu i pateix les més que famoses “retallades” provocant un més que notable malestar social. Al mateix moment venim i som en un món globalitzat o en un sentit més crític del terme podríem dir que venim d’un procés d’intercanvi global on predomina l’Occidentalització mundial. També es sol dir que som una societat de masses i de consum on han triomfat la filosofia del mercantilisme total i lligat amb això els valors de l’ individualisme i la competitivitat tant a la vida professional com a la vida primària: es premia els triomfadors i s’oblida de la gran massa dels derrotats. Amb aquest individualisme s’ensorra la manera tradicional d’entendre les comunitats i se’n fan de noves que poden conviure amb total facilitat amb l’ordre social,  en serien exemples tribus urbanes de joves, militància a clubs esportius, sectes religioses o espiritualistes, etc.  I on queda la Cultura? Doncs sembla que la cultura està patint la mateixa sort que tot allò que la religió economicista (la fe més cega i fonamentalista dels nostres temps) ha etiquetat de  “no productiu” i que per tant, en un ordre de prioritats quedaria en un segon o tercer pla pel que fa a pressupostos, atenció mediàtica o polítiques concretes. En un altre escrit parlarem de la barbaritat que és  titllar de no productiva o no útil la cultura justament perquè la cultura en paraules de Pierre Hadot (cita que ha donat títol a un recent manifest a favor del paper de les humanitats a la nostra societat):

El paper de la Filosofia [la cultura, les humanitats] és precisament el de revelar als homes la utilitat de l’inútil o, si es vol, el d’ensenyar-los els dos sentits de la paraula útil.

Les ciutats segueixen tenint un paper central per la creació i potenciació del fet cultural. Perquè les ciutats? Per moltes raons: per la seva riquesa cultural, el seu dinamisme social pels seus governs i accions de proximitat amb els ciutadans, per la promoció de la descentralització i perquè en la mesura que la globalització ha creat certa tensió en els models de cultura nacional, la ciutat s’ha convertit en el lloc on es troben altres tipus de reconstrucció social i política.  És el que alguns pensadors han anomenat les ciutats post-nacionals: quan es construeixen els estats-nació al segle XIX inclouen una cultura nacional com element unificador ben present fins avui mateix. Aquesta cultura comuna és central i cohesiona diferents generacions per pertànyer a aquesta mateixa (valors, costums, formes de vida…) mentre que a la seva vegada delimita les fronteres d’on acaba una identitat i on comença una altra així com  legitima el poder estatal. Això no passa a les ciutats on, malgrat que és evident que hi ha molts elements comuns identitaris els vincles socials no és basen en unes arrels comunes ja que els anar i venir són molt més dinàmics. A les ciutats es pot conviure junts sense compartir la mateixa cultura i per això ens movem amb altres paràmetres. Diu el professor Eric Corjin que  si a la cultura nacional teníem una història comú a la cultura urbana tenim un futur comú, en contraposició a la tradició tenim la interculturalitat i en comptes d’un territori tenim xarxes.

47802588Tanmateix no crec que s’hagi de caure amb el simplisme cosmopolita del binomi clar i en contraposició entre la cultura nacional tradicional i la cultura urbana, ja que segurament no és un procés de substitució d’una per una altra sinó com un joc de superposicions complementàries. És a dir no és substitueix una identitat per una altra sinó que conviuen diferents identitats de forma horitzontal.  Així mateix tampoc crec que haguem de confondre la “nació” amb l’ “estat-nació”. El sentiment nacional entès com una consciència de col·lectivitat que es basa en una cultura compartida ha existit sempre i mentre no sigui una arma d’exclusió no té cap component de negativitat (en alguns casos el contrari doncs també ha pogut actuar com a força d’alliberament o reivindicació de comunitats com va passar amb el colonialisme o els drets dels indígenes a tants llocs del món). L’estat-nació en canvi sol ser un vell estat absolutista que es legitima recolzant-se en un sentiment nacional , uns símbols amb el que gairebé es converteix en una religió civil o una mitologia de la pàtria. Un exemple podria ser la monarquia francesa, anglesa o espanyola que al segle XVII comencen a recolzar la legitimitat dels seus governs i les seves possessions entorn a un sentiment nacional que no cal dir que no sempre va aconseguir els resultats esperats. Per altra els pensadors sovint pensen en  ciutats post-nacionals europees però evidentment aquesta aposta pot anar molt més enllà d’Europa i crear altres contextos com ara xarxes intercontinentals, mediterrànies o  bé d’altres infinites combinacions. De totes maneres aquests canvis de concepció i de descentralització de la cultura esdevindran  certs en un futur i molts elements els podem trobar en el present.

Les ciutats han tingut, tenen i tindran unes característiques idònies per continuar el procés democratitzador de la cultura (per que la cultura, tal i com l’entenem avui, l’art la literatura segueix essent elitista). Un dels punts claus per aconseguir-ho és reforçant el lligam de la política cultural i la resta d’aspectes de desenvolupament de la ciutat, és a dir atorgant a la cultura una transversalitat total. És a dir una cultura per a tot i per a tothom, no només una cultura per a la cultura. D’aquesta manera s’assegura l’acollida i l’ utilització de la cultura per una gran part de la població ja que s’estableix un pla cultural no només per al sector cultural sinó per a la col·lectivitat. Un exemple pràctic el podríem trobar a la ciutat de Medellín a Colòmbia on una concepció col·lectiva i transversal de la cultura com a element transformador i allò públic entès com un dret essencial ha ajudat a canviar les dinàmiques de la ciutat a partir de la cultura com a eina per transformar la realitat i acostar-la més a “un món millor imaginat entre tots”.

Hi ha uns valors intrínsecs que s’han donat tradicionalment a la cultura que s’oposen frontalment a l’ utilitarisme que ho predomina tot.  La cultura com a mecanisme de desenvolupament de les persones, com a garantia d’expressió individual i col·lectiu, com la memòria del patrimoni i la tradició de forma no excloent, com a eina preservadora de la diversitat cultural enfront una globalització uniformadora i de la llei del més fort, com a diàleg intercultural i de les arrels pròpies dels llocs i les gents, com a visualitzadora de la diversitat i facilitadora d’empaties, com a element d’autonomia personal, de pensament crític i eina de participació democràtica, com a fomentadora de la creativitat i com a valor molt proper a la llibertat (la llibertat de veritat no la llibertat de poder consumir quatre tipus diferent d’hamburguesa). Amb aquests elements cal treballar perquè les possibilitats que ofereix la cultura siguin aprofitades per a tantes persones com sigui possible (això és educació, conscienciació, desenvolupar un gust per la cultura).  Amb ciutats pensades d’aquesta manera, i no com a marques, aparadors o ciutats-entreteniment de ben segur que farem un pas més, un gran pas per  construir aquest món millor que a la força ha de ser possible.

5994136730_b2479de77a

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s