Dubtar és revolucionari

Diuen que un clàssic és aquella obra que té la capacitat de ser contemporània sigui quin sigui el moment de la història o l’indret del planeta on fou concebuda. Passen les generacions, passen els governs, passen els estius i les primaveres i Càndid de Voltaire (1649 – 1778) segueix tenint tot el sentit del seu primer dia  d’aquell llunyà 1759 (i això inclou nous sentits impensables llavors). La detallista editorial Blackie Books ho sap, i per això des del maig compta en el seu catàleg una indispensable revisió del llibre tant en català com en castellà il·lustrada per Quentin Blake (que sobretot el coneixem  per dibuixar els meravellosos contes de Roald Dalh). Una excusa excel·lent per revisitar, o potser per conèixer per primer cop,  a Voltaire.

Voltaire és el pseudònim de François Marie Arouet l’escriptor més enginyós de l’Europa del segle XVIII. Un home que, com tants, va estudiar dret a la universitat però que va decidir que la vida era millor dedicar-la a la literatura.  La ploma de Voltaire va portar-lo a una vida agitada d’èxits i desgràcies:  fou empresonat en més d’una ocasió per insultar a la noblesa del seu país, va especular fins a enriquir-se, va convertir-se un activista en contra la intolerància religiosa, en una ocasió fou desterrat de terres franceses i les seves relacions amoroses arreu del continent es convertien en escandalosos temes de conversa. Més enllà de la premsa rosa històrica Voltaire ens va aportar una visió del món que  segueix entre nosaltres.

El llibre de Càndid ens presenta a un jove i ingenu que segueix els consells del savi filòsof Pangloss. A mode dels millors llibres d’autoajuda o certs tertulians mediàtics Pangloss segueix doctrina de la visió positiva del món (de fet Voltaire està fent referència al filòsof alemany Leibniz, 1646-1716). Com si del millor alumne és tractés Càndid recorda i s’apunta totes les ensenyances del seu mestre que es podrien resumir en el pensament que tot el que passa en aquest món és a fi de bé. A veure si us sona: “Malgrat tot estem en el millor dels móns possibles”, “És imperfecta però és la menys pitjor de les solucions possibles”, “Si ha passat quelcom negatiu és perquè havia de passar”, “Mira el costat bo de les coses, malgrat sigui dolent segur que era necessari, una oportunitat que et dona el destí per millorar” i parem però ja us imagineu per on anem. Un cop Càndid, ja convençut d’aquesta concepció de la vida, surt del niu i va a veure el món com no podria ser d’altra manera es va trobant clatellots rere clatellots: violacions, terratrèmols, guerres, persecucions, gent perversa i mort de la gent estimada. Càndid no entén res: Però no era aquest el millor del mons possibles?

Voltaire estava convençut que pensar que les coses són com són i que tot va com ha d’anar és una actitud molt agradable però una veritable estupidesa. Limitar-se a acceptar el que ve donat per sistema (en aquell moment la monarquia i l’Església, ara l’Economia, l’Estat, els think tanks, etc.) no té comparació amb desafiar les autoritats o pensar per un mateix. Per Voltaire era necessari dubtar de tots els fets i qüestionar tota autoritat. Assegurava que hi ha molts pocs conceptes que s’acostin a la veritat absoluta i que gairebé totes estan en el món de les matemàtiques pures i la lògica. La resta de conceptes sovint han sigut revistats i reformulats pels experts una i altra vegada i per tant per molt que semblin arguments inamovibles sovint sols són hipòtesis de treball o fins i tot opinions personals. L’altre element per assegurar que tota idea pot ser qüestionada és que cap ésser humà neix amb idees i conceptes ja formats dins del seu cap i per tant (coincidint amb John Locke, 1632-1704)  les idees que tenim i que ens fan la sensació que només poden ser certes són bàsicament culturals i per tant variables. Voltaire no defensava que no existeixi la veritat però anima a utilitzar el dubte com a postura natural. Dubtar, dubtar i dubtar. Cal arribar a un sistema d’acords per acceptar les veritats amb el benentès que aquest sistema estigui lluny d’acceptar a ulls clucs les autoritats d’alguns suposats experts que neguen les alternatives al seu pensament. Per això calia exigir un govern que fos limitat pel que fa al control del pensament on l’expressió d’idees i opinions ha de ser lliure potenciant, per sobre de tot, la ciència i l’educació dels seus ciutadans. Com podeu comprovar les idees que malgrat estar redactades al segle XVIII ens parlen d’ahir, d’avui i segurament de demà. I, a més a més, amb Càndid passarem una bona estona rient. Què més li podem demanar a un llibre?

La Il·lustració en els temps líquids

La Il•lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il•lustració.

La peresa i la covardia són les causes del fet que una part tan gran dels éssers humans -malgrat que la natura els declarà ja fa molt de temps lliures de direcció aliena- romanen de bon grat menor d’edat per tota la vida, i del fet que a altres els és tan fàcil erigir-se en els seus tutors. És tan còmode ser menor d’edat. Si tinc un llibre que em reemplaça l’enteniment, un director espiritual que em substitueix la consciència, un metge que em dictamina la dieta, i així successivament, aleshores ja no cal que passi ànsia. Ja no tinc cap necessitat de pensar ,n’hi ha prou de pagar, que d’altres em substituiran ben aviat en tal fatigosa empresa. La gran majoria dels éssers humans (incloent-hi la totalitat del bell sexe) considera molt perillós el pas cap a la majoria d’edat i que, a més, és penós; d’això ja se n’ocupen els tutors, els quals molt gratament han pres coma càrrega pròpia la inspecció general dels altres. Després d’atabalar, en un primer moment, el seu ramat domèstic i de prevenir amb tota cura aquestes tranquil•les criatures d’arriscar-se a fer cap pas fora del reducte de pràctiques en què estaven tancades, els mostraren el perill que les amenaçava si intentaven de caminar soles. És clar que aquest perill no és certament tan gran, ja que després de caure algunes vegades finalment haurien après de caminar; tanmateix, un sol exemple d’accident d’aquesta mena ja provoca timidesa i, habitualment, lleva les ganes de fer un altre intent posterior.

Kant, 5 de desembre de 1783.

Cavall mutilat

Petita joia. Imagineu-vos un nen, amb els ulls oberts com taronges, gairebé li cau la baba, agafa el cavall de cartró que li han portat els reis el dia anterior… i decideix destrossar-lo.

Decapitació XI

L’infant el cavall de cartró

turmenta i mutila amb gest obstinat

Li escurça les potes, li talla la cua

li esclafa les anques a cops de martell

i amb llargues agulles forada ses nines

(l’infant clou els llavis, té rostre de vell)

Llavors l’abandona per altres joguines

Se’n cansa i reprèn el cavall mutilat

Car vol escapçar-lo

Com bleixa! 

Com sua!

I brolla la sang invisible.

Pere Quart (Joan Oliver) a Les decapitacions (1934)

A més a més musicat pel Petit de Cal Eril:

Feliç dia mundial de la Poesia 2012

VIII- CANÇÓ DE FER CAMÍ (Maria-Mercè Marçal)

Vols venir a la meva barca?

-Hi ha violetes, a desdir!

anirem lluny sense recança

d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança

-i serem dues, serem tres.

Veniu, veniu, a la nostra barca,

les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços

-i serem quatre, serem cinc!-

i els nostres ulls, estels esparsos,

oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,

i amb núvols de cor trasbalsat.

Sí, serem vint, serem quaranta,

amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,

ens trobarem a plena mar.

Arreu s’escamparà la vida

com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada

serem cinc-centes, serem mil.

Perdrem el compte a la tombada.

Juntes farem nostra la nit.

DÓNA’M LA MÀ (Joan Salvat-Papasseit) 

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar

                    bategant,

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;

                    miraran noves rutes

amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar

                    bategant;

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

ARA MATEIX (Miquel Martí i Pol)

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d’un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d’un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

El nus de la corbata

És fàcil ser emperador
Amb una púrria de joglars
Com secretaris al dictat.
De desfilada en processó
de besamans en llepaculs
sempre impecable i ben mudat.

-Mireu com va l’emperador
Sembla un demòcrata normal

L’emperador estava trist
I els seus amics van preparar
Una gran inauguració.
I ell, preocupat pel “què diran?”,
Va demanar un vestit nou
Per a lluir-lo en l’ocasió.

Prompte un senyor de grans bigots
Es va oferir sense badar

Jo puc fer-te un gran vestit
Que només podrà veure
Gent intel·ligent.
Tria tu, si vols, la corbata!

I els dies van anar passant
I cada dia era més car
El vestit de l’emperador.
Però el senyor de grans bigots
Mostrava sempre somrient
Un penjador sense vestit

-No diré res o semblarà
Que no sóc dels intel·ligents.

Arriba la inauguració
I baixa del cotxe oficial
L’emperador en calçotets,
I davant d’ell un gran solar
On s’esperava un hospital
I una banda municipal.

-I ara on estan tots els diners!?
-Em sembla que els portes posats!

Creies que anaves vestit
I només duies un cinturó
Mal cordat.
Qui et farà el nus de la corbata!?

Per les muntanyes i les valls,
per camps i costa se’n riuran
del vestit de l’emperador.
I per molts anys recordaran
Com va haver de fugir corrents
L’emperador en calçotets

Seguit per tots els vilatans
Amb una soga entre les mans

Creies que anaves vestit
I només duies un cinturó
Mal cordat.
Jo et faré el nus de la corbata

FELIU VENTURA al CD Música i Lletra

La solitud d’Amèrica Llatina

Fragment del discurs de Gabriel García Márquez al rebre el premi Nobel de la Literatura de 1982:

El Gabo

“Hace once años, uno de los poetas insignes de nuestro tiempo, el chileno Pablo Neruda, iluminó este ámbito con su palabra. En las buenas conciencias de Europa, y a veces también en las malas, han irrumpido desde entonces con más ímpetus que nunca las noticias fantasmales de la América Latina, esa patria inmensa de hombres alucinados y mujeres históricas, cuya terquedad sin fin se confunde con la leyenda. No hemos tenido un instante de sosiego. Un presidente prometeico atrincherado en su palacio en llamas murió peleando solo contra todo un ejército, y dos desastres aéreos sospechosos y nunca esclarecidos segaron la vida de otro de corazón generoso, y la de un militar demócrata que había restaurado la dignidad de su pueblo. En este lapso ha habido 5 guerras y 17 golpes de estado, y surgió un dictador luciferino que en el nombre de Dios lleva a cabo el primer etnocidio de América Latina en nuestro tiempo. Mientras tanto 20 millones de niños latinoamericanos morían antes de cumplir dos años, que son más de cuantos han nacido en Europa occidental desde 1970. Los desaparecidos por motivos de la represión son casi los 120 mil, que es como si hoy no se supiera dónde están todos los habitantes de la ciudad de Upsala. Numerosas mujeres arrestadas encintas dieron a luz en cárceles argentinas, pero aún se ignora el paradero y la identidad de sus hijos, que fueron dados en adopción clandestina o internados en orfanatos por las autoridades militares. Por no querer que las cosas siguieran así han muerto cerca de 200 mil mujeres y hombres en todo el continente, y más de 100 mil perecieron en tres pequeños y voluntariosos países de la América Central, Nicaragua, El Salvador y Guatemala. Si esto fuera en los Estados Unidos, la cifra proporcional sería de un millón 600 mil muertes violentas en cuatro años.

De Chile, país de tradiciones hospitalarias, ha huido un millón de personas: el 10 por ciento de su población. El Uruguay, una nación minúscula de dos y medio millones de habitantes que se consideraba como el país más civilizado del continente, ha perdido en el destierro a uno de cada cinco ciudadanos. La guerra civil en El Salvador ha causado desde 1979 casi un refugiado cada 20 minutos. El país que se pudiera hacer con todos los exiliados y emigrados forzosos de América latina, tendría una población más numerosa que Noruega.

Me atrevo a pensar que es esta realidad descomunal, y no sólo su expresión literaria, la que este año ha merecido la atención de la Academia Sueca de la Letras. Una realidad que no es la del papel, sino que vive con nosotros y determina cada instante de nuestras incontables muertes cotidianas, y que sustenta un manantial de creación insaciable, pleno de desdicha y de belleza, del cual éste colombiano errante y nostálgico no es más que una cifra más señalada por la suerte. Poetas y mendigos, músicos y profetas, guerreros y malandrines, todas las criaturas de aquella realidad desaforada hemos tenido que pedirle muy poco a la imaginación, porque el desafío mayor para nosotros ha sido la insuficiencia de los recursos convencionales para hacer creíble nuestra vida. Este es, amigos, el nudo de nuestra soledad.”

El meu problema amb els llibres

Tinc un problema (de fet en tinc molts però tampoc cal enfonsar-me com a persona, ok?).  El primer pas és assumir-ho.  El segon no el sé. Malgrat fer el primer pas cal saber que  amb un pas no et mous. Per tant és inútil fer primers passos, cal fer els segons immediatament. Un altre dia ho meditem.  Però no vull tractar aquest tema estimats psicòlegs meus, volia escriure sobre el meu problema amb els llibres (d’aquí la funció del títol del post).

M’ataquen. Entro a una biblioteca o a una llibreria i m’amenacen: “llegeix-me!”, “ Porta’m a casa teva!”. Els llibres no tenen cara i tanmateix em fan ullets. Però, quedi clar, no són cadells de gossera.  Intimiden. Son molts i em recorden constantment tot allò que encara no he llegit.  Se’n riuen de mi! Un dia el meu amic en John[1] em va dir que només els que no en tenen ni idea s’espanten al entrar a una Biblioteca. Que es deprimeixen profundament per la impressió de tota la informació que hi ha allà i ells no saben. Tenen la sensació de que els llibres escupen la paraula ignorant al front del qui els mira. Que cap usuari normal i curtit s’enfronta d’aquesta manera als llibres de la biblioteca. Segons ell qui està habituat va directament al llibre que utilitza.  La resta els ignora de la mateixa manera que un jove va a una cita i no pensa en la quantitat de gent que hi ha en aquell bar. Què “qui en sap” és monògam, encara que la seva parella no sigui sempre la seva. Al cap de dos dies em vaig adonar que m’estava insultant. No el penso trucar  mai més.[2]

A part, els llibres no respecten la crisi econòmica. Tinc la nefasta mania de tenir-los. De fer-los meus. És a dir:  deixar anar la pasta. Penso en quant dec haver col·laborat en la adquisició del nou sofà que llueix a la Llar del Llibre de Sabadell. Va haver-hi un temps que, quan anava a Barcelona, quedava davant del Zurich. Ara quedo davant de la llibreria la Central. I a sobre m’ho rastregen. La Central. Evidentment que és el Centre de Barcelona (i cada vegada més del món) s’ha desplaçat allà!

Fem un resum: 1) Neuròtic, 2) Possessiu. Però… me’ls estimo tant! El centre de la casa són els llibres. El cervell el meu portàtil i el cor el meu prestatge.  Pot sonar arrogant, empollon o  de setciències del vint duros. A més afirmo rotundament que és cursi. Molt cursi. Però evidentment no és el meu problema que mai hagis estimat cap llibre. No cal fer-ne mala sang. Qui s’entrebanca en una escala,cau de morros sobre un gerro i, del cop, s’obre el cap, no se li fa pagar el gerro. Diu un principi típic del Dret, crec que Romà, que:  “Aquell qui es perjudiqui inintencionadament a sí mateix, no rebrà càstig addicional.” Ho sento. I tranquil tot té cura. Un dia parlarem de com fer un bon bandatge. Jo en porto uns quants.

I per què ens agraden els llibres, per què ens agrada la Literatura? A l’ESO ja m’agradaven, però no me’ls estimava com ara. Allò era gairebé una violació. Ho sento pels violats. Puc assegurar-vos que hi ha qui ho fa amb carinyo.  La Literatura va de revelacions, de secrets, de sorpreses, de misteris, de riures, de pors…. La Literatura va de la vida. (Moment  d’intimitat) Porto més de tres anys Enamorat d’una noia fantàstica i us puc assegurar que ara entenc millor la poesia (Fi del moment d’intimitat). De fet, la Literatura és una manera d’amor. Una relació intima i única.  Fa possible participar en mil experiències i alhora observar-les de lluny. Sam Savage a la novel·la Firmmin dona veu a una rata que viu a una llibreria que un dia, en comptes de menjar-se els fulls dels llibres, decideix llegir-los. Tot va canviar a partir d’aquell moment. Mira els seus germans, òbviament també són rates, i pensa sobre les possibilitats que tenen de morir en una llibreria vigilada per un llibreter amb una escombra i verí anti-rosegadors. Diu això:

Si hi ha res per què resulti útil una formació literària, és per dotar-nos d’un sentit de la catàstrofe. No hi ha res com una imaginació vívida per minar el coratge d’algú. Vaig llegir el diari d’Anna Frank, em vaig convertir en Anna Frank. Els altres, en canvi, tenien els seus moments de gran terror, s’amagaven pels racons, suaven de por, però tan aviat com passava el perill ja era com si mai no hagués existit, i continuaven fent saltirons, tan contents. Tan contents fins que algú els aixafava o els enverinava o els trencava el coll amb una barra de ferro. Jo, per part meva, he viscut més que tots ells i, a canvi, he mort de mil morts diferents. M’he mogut per l’existència deixant al meu pas un rastre de por, com un cargol. Quan em mori de debò serà un anticlímax.

La Literatura és la gran educadora dels sentiments. Aprenem a sentir com els altres ( Segurament per això les dones llegeixen més que els homes). Però crec que el panorama del saber ha canviat bastant. Ara a educació per la ciutadania els hi ensenyen què és l’empatia. Resulta que només és una definició. En canvi d’altres em estat a l’Anglaterra victoriana, matant a nazis o vivint a Macondo durant més de cent anys.  Crec que el llibreter que ara mateix m’atén li sembla molt bé tot el que jo li digui mentre pagui els quatre llibres que m’emporto. Per variar pago. I sé que els guardaré a la cua d’aquells llibres que em miren i diuen: “Encara no m’has llegit,vols fer-ho, ho has de fer! i et recordo que els humans sou mortals.” Tic, tac.

---

[1] John evidentment no tinc cap amic que es digui John, si el tingués segur que portaria tirants i patilles gruixudes. No em puc permetre amics així de guais.

[2] El fet de que John no existeix m’ho farà tot més fàcil.

Tant llegir acabaràs idiota