Dubtar és revolucionari

candidDiuen que un clàssic és aquella obra que té la capacitat de ser contemporània sigui quin sigui el moment de la història o l’indret del planeta on fou concebuda. Passen les generacions, passen els governs, passen els estius i les primaveres i Càndid de Voltaire (1649 – 1778) segueix tenint tot el sentit del seu primer dia  d’aquell llunyà 1759 (i això inclou nous sentits impensables llavors). La detallista editorial Blackie Books ho sap, i per això des del maig compta en el seu catàleg una indispensable revisió del llibre tant en català com en castellà il·lustrada per Quentin Blake (que sobretot el coneixem  per dibuixar els meravellosos contes de Roald Dalh). Una excusa excel·lent per revisitar, o potser per conèixer per primer cop,  a Voltaire.

Voltaire és el pseudònim de François Marie Arouet l’escriptor més enginyós de l’Europa del segle XVIII. Un home que, com tants, va estudiar dret a la universitat però que va decidir que la vida era millor dedicar-la a la literatura.  La ploma de Voltaire va portar-lo a una vida agitada d’èxits i desgràcies:  fou empresonat en més d’una ocasió per insultar a la noblesa del seu país, va especular fins a enriquir-se, va convertir-se un activista en contra la intolerància religiosa, en una ocasió fou desterrat de terres franceses i les seves relacions amoroses arreu del continent es convertien en escandalosos temes de conversa. Més enllà de la premsa rosa històrica Voltaire ens va aportar una visió del món que  segueix entre nosaltres.

El llibre de Càndid ens presenta a un jove i ingenu que segueix els consells del savi filòsof Pangloss. A mode dels millors llibres d’autoajuda o certs tertulians mediàtics Pangloss segueix doctrina de la visió positiva del món (de fet Voltaire està fent referència al filòsof alemany Leibniz, 1646-1716). Com si del millor alumne és tractés Càndid recorda i s’apunta totes les ensenyances del seu mestre que es podrien resumir en el pensament que tot el que passa en aquest món és a fi de bé. A veure si us sona: “Malgrat tot estem en el millor dels móns possibles”, “És imperfecta però és la menys pitjor de les solucions possibles”, “Si ha passat quelcom negatiu és perquè havia de passar”, “Mira el costat bo de les coses, malgrat sigui dolent segur que era necessari, una oportunitat que et dona el destí per millorar” i parem però ja us imagineu per on anem. Un cop Càndid, ja convençut d’aquesta concepció de la vida, surt del niu i va a veure el món com no podria ser d’altra manera es va trobant clatellots rere clatellots: violacions, terratrèmols, guerres, persecucions, gent perversa i mort de la gent estimada. Càndid no entén res: Però no era aquest el millor del mons possibles?

Voltaire estava convençut que pensar que les coses són com són i que tot va com ha d’anar és una actitud molt agradable però una veritable estupidesa. Limitar-se a acceptar el que ve donat per sistema (en aquell moment la monarquia i l’Església, ara l’Economia, l’Estat, els think tanks, etc.) no té comparació amb desafiar les autoritats o pensar per un mateix. Per Voltaire era necessari dubtar de tots els fets i qüestionar tota autoritat. Assegurava que hi ha molts pocs conceptes que s’acostin a la veritat absoluta i que gairebé totes estan en el món de les matemàtiques pures i la lògica. La resta de conceptes sovint han sigut revistats i reformulats pels experts una i altra vegada i per tant per molt que semblin arguments inamovibles sovint sols són hipòtesis de treball o fins i tot opinions personals. L’altre element per assegurar que tota idea pot ser qüestionada és que cap ésser humà neix amb idees i conceptes ja formats dins del seu cap i per tant (coincidint amb John Locke, 1632-1704)  les idees que tenim i que ens fan la sensació que només poden ser certes són bàsicament culturals i per tant variables. Voltaire no defensava que no existeixi la veritat però anima a utilitzar el dubte com a postura natural. Dubtar, dubtar i dubtar. Cal arribar a un sistema d’acords per acceptar les veritats amb el benentès que aquest sistema estigui lluny d’acceptar a ulls clucs les autoritats d’alguns suposats experts que neguen les alternatives al seu pensament. Per això calia exigir un govern que fos limitat pel que fa al control del pensament on l’expressió d’idees i opinions ha de ser lliure potenciant, per sobre de tot, la ciència i l’educació dels seus ciutadans. Com podeu comprovar les idees que malgrat estar redactades al segle XVIII ens parlen d’ahir, d’avui i segurament de demà. I, a més a més, amb Càndid passarem una bona estona rient. Què més li podem demanar a un llibre?

Anuncis

La Il·lustració en els temps líquids

La Il•lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il•lustració.

La peresa i la covardia són les causes del fet que una part tan gran dels éssers humans -malgrat que la natura els declarà ja fa molt de temps lliures de direcció aliena- romanen de bon grat menor d’edat per tota la vida, i del fet que a altres els és tan fàcil erigir-se en els seus tutors. És tan còmode ser menor d’edat. Si tinc un llibre que em reemplaça l’enteniment, un director espiritual que em substitueix la consciència, un metge que em dictamina la dieta, i així successivament, aleshores ja no cal que passi ànsia. Ja no tinc cap necessitat de pensar ,n’hi ha prou de pagar, que d’altres em substituiran ben aviat en tal fatigosa empresa. La gran majoria dels éssers humans (incloent-hi la totalitat del bell sexe) considera molt perillós el pas cap a la majoria d’edat i que, a més, és penós; d’això ja se n’ocupen els tutors, els quals molt gratament han pres coma càrrega pròpia la inspecció general dels altres. Després d’atabalar, en un primer moment, el seu ramat domèstic i de prevenir amb tota cura aquestes tranquil•les criatures d’arriscar-se a fer cap pas fora del reducte de pràctiques en què estaven tancades, els mostraren el perill que les amenaçava si intentaven de caminar soles. És clar que aquest perill no és certament tan gran, ja que després de caure algunes vegades finalment haurien après de caminar; tanmateix, un sol exemple d’accident d’aquesta mena ja provoca timidesa i, habitualment, lleva les ganes de fer un altre intent posterior.

Kant, 5 de desembre de 1783.