Nova i vella extrema dreta europea

S’havia parlat molt de l’amenaça de l’extrema dreta a Europa. Doncs ja la tenim aquí. Les forces d’extrema dreta (o xenòfobes o nacional-populistes o com les vulguem anomenar) han guanyat a França i al Regne Unit i han sortit representades a molts altres països en aquestes últimes eleccions europees. Alguns mitjans s’han referit al retorn de l’extrema dreta connectant aquests moviments amb l’Europa dels feixismes. El feixisme entès com una ideologia política que comporta una idea de moviment, de forma d’Estat i de pràctica de govern que als anys trenta, conegut com a període d’entreguerres, designava diferents moviments polítics que en alguns casos van experimentar l’ocupació de poder als seus respectius territoris (el nazisme alemany, el feixisme italià, les guàrdies de ferro romaneses, el falangisme espanyol, les creus fletxades hongareses…). Un dels problemes bàsics a l’hora de definir el feixisme ha estat el propi caràcter camaleònic d’aquest. Només cal fixar-se amb l’intens debat espanyol alhora de definir què fou exactament el franquisme, sobretot per comparació a altres règims polítics de l’entorn. Tenim el debat servit: És la nova extrema dreta europea menys nova del que pensem? És feixisme? Hi ha quelcom en comú entre els moviments feixistes tradicionals i els partits d’extrema dreta?

Si seguim el fil de la història veurem que el camí que teòricament hauria d’unir els dos moviments és tortuós. La majoria d’estudiosos asseguren que des de la fi de la Segona Guerra Mundial el feixisme va sobreviure a les clavegueres, de forma molt residual i sovint a partir de formacions polítiques nostàlgiques. Hem de pensar en partits neofeixistes que orgullosament es proclamen continuadors directes i hereus legítims dels anterior líders i moviments. Al període de la Guerra Freda una de les màximes raons de ser d’aquests partits fou l’anticomunisme actiu. Pensem en elMovimento Sociale Italiano (MSI) i els residuals British National Party al Regne Unit, elNationaldemokratische Partei Deutschlands a Alemanya o a casa nostra Fuerza NuevaFalange iFalange AuténticaResseguint el seu recorregut però, veiem que més enllà d’algunes simpaties o col·laboracions aquests partits neofaxistes tenen poc a veure amb l’increment dels partits d’extrema dreta de les últimes eleccions europees (exceptuant la grega Alba Daurada). Segurament la derrota dels feixismes l’any 1945 i la presència de les dictadures filo-feixistes de la Guerra Freda (franquisme, salazarisme, règim dels coronels) permet que la memòria col·lectiva mantingui aquests partits en la marginalitat.

Per tant, els nous partits segurament serien més fàcilment etiquetables al que Pierre-Adré Taguieff ha anomenat nacional-populisme. La nova ultradreta té la voluntat expressa de distanciar-se del passat mitjançant una imatge innovadora i evitant qualsevol menció a un passat nazi-feixista tot i que alguns grups juguin a l’equívoc i simpatitzin o comparteixin el marc mental de grups més evidentment neofeixistes. No es tracta de moviments fortuïts sinó que sovint és una estratègia ben calculada per tal de captar part de l’electorat més nostàlgic. La neteja de cara és més que evident.  Volen remarcar que és tracta d’una novetat dins l’oferta electoral tradicional. Paradoxalment des d’un bon principi el feixisme s’ha presentat sempre com a quelcom nou i diferent, un trencament. Als anys trenta ells mateixos s’anomenaven “la tercera via”, una nova proposta que es situava entre les dues grans corrents del moment, entre el marxisme i el liberalisme, entre dretes i esquerres.

PROTESTA// Aquest discurs de novetat també el trobem en el discurs renovador contra una política tradicional enquistada i podrida. El nacional-populisme busca la defensa de l’home i la dona “de tota la vida” davant de les oligarquies polítiques que fan la vida impossible a les persones treballadores i de bé. Segons els estudis de Xavier Casals el suport d’aquests partits l’hem de trobar en un electorat interclassista tot i que amb un  majoritari vot obrer. L’exemple paradigmàtic és un home jove de classe mitjana amb un nivell d’estudis baix i amb l’opinió que s’ha superat el discurs de les dretes i esquerres i que hi ha altres coses que preocupen més al ciutadà corrent com ara l’establishment corrupte, alguna protesta concreta i la identitat malmesa del seu estat o nació.  Cal tenir en compte que si bé aquests partits compten amb un vot propi més o menys estable tenenmoltíssima facilitat de captar nous votants que veuen amenaçada la seva manera de viure o aturat l’ascens socials.

IDENTITAT// L’altre gran eix de la nova ultradreta europea és el seu posicionament davant les amenaces de la globalització. En primer lloc i destacat (d’aquí que se’ls assenyali de xenòfobs) trobem el discurs contra la presència de la immigració procedent del tercer món, d’antics països comunistes de l’Est i, al centre i nord d’Europa,  de països de l’Europa llatina. Aquests immigrants es converteixen en boc expiatori de molts dels mals socials de l’estat. De la mateixa manera que els partits fugen d’anomenar-se neofeixistes o relacionats amb l’extrema dreta sovint també ho fan del qualificatiu de racista. Empren un discurs molt estès i acceptat socialment que es basa en prioritzar els drets dels nascuts en territori nacional. En conseqüència exigeixen les anomenades polítiques de preferència nacional o l’efecte “primer els de casa” .  Alguns partits, no tots, aprofiten aquests discurs de preferència nacional per denunciar l’Estat del benestar com un Estat ineficaç i lent que, a més, afavoreix l’atenció social als immigrants que col·lapsen el sistema. En aquest marc de raonament l’igualitarisme no funciona i per això es reclama la instauració de principis discriminatoris en el funcionament de l’Estat del Benestar. També  molt lligat amb la crítica globalitzadora trobem el discurs nacionalista vers a Europa. Aquest es basa en l’oposició total a la pèrdua de la sobirania dels estats per culpa d’unes institucions supraestatals (Unió Europea) que roben la identitat nacional i ignoren les característiques pròpies dels habitants de cada zona.  En aquest últim discurs segurament trobaríem una de les explicacions claus del triomf d’aquests partits a les eleccions europees del 2014.

Cal tenir en compte que el creixement dels partits d’extrema dreta no es deu únicament a la resposta de la immigració iniciada als anys vuitanta i no podem caricaturitzar-los de partits d’un sol tema malgrat que el discurs contra la immigració i la seva gestió hi és gairebé sempre present i sigui el seu gran cavall de batalla. Històricament és molt difícil defensar que la nova extrema dreta triomfadora dels últims comicis europeus sigui la continuació neofeixista dels moviments totalitaris d’entreguerres per molt que comparteixin elements claus. Segurament té molt més a veure amb la convergència dels grans partits europeus de dretes i esquerres cap un espai de centre comú que molts cops nega les polítiques ideològiques al elector a partir d’un discurs que esborra les alternatives a favor d’una suposada estabilitat i ordre. Quan els grans partits socialistes i liberals europeus s’enfronten als problemes de la mateixa manera  i únicament es diferencien amb alguns petits detalls programàtics sorgeix una gran oportunitat per a una nova esquerra i una nova dreta política. Per això és injust titllar aquests partits d’antipolítics, com se sol fer des de moltes tribunes, ja que justament tenen un caràcter altament polític: a partir del govern proposen canviar organitzacions i administracions d’un territori contraposant-se als partits tradicionals que manen als electors obeir un model en crisi (ara més que mai) impossible de canviar de forma real per part de la població ja que es basa en unes normes molt complexes únicament dominades pels experts (polítics tecnòcrates).  És al revés del que sovint es creu. Per l’anti-política dels partits tradicionals creixen els partits polítics que aporten alternatives i solucions (en aquest cas solucions xenòfobes, populistes i reaccionaries) contra un poder no democràtic i tecnocràtic que governa per sobre els parlaments i voluntats populars. El feixisme era política i la nova extrema dreta és política i, com a tal, se l’ha de combatre amb política: pedagogia política (arguments i contra-arguments), evidenciar les seves mentides i incoherències, argumentar abans que demonitzar, intentar canviar les causes socials que afavoreixen l’ascens de l’extrema dreta (atur, precarietat laboral, inseguretat, degradació de barris, baix nivell cultural, identitats excloents…) i evitar l’antipolítica vertadera, aquella que nega la política del possible i del canvi real.

Anuncis

Els mites de la monarquia espanyola

REUTERS/Ballesteros/Pool

Alguns dels mites de la monarquia espanyola (i per què són mites):

  • Al rei Joan Carles I li devem l’actual democràcia. El projecte que té Juan Carlos l’any 1975 no serà ni molt menys el projecte de constitució que actualment segueix vigent. Sovint hi ha un discurs en el qual la figura del rei apareix com a principal garantia de la democràcia. Com un líder que impulsa l’actual estat de dret anomenant a alguns experts per tal de redactar com ha de ser el futur de l’Estat espanyol tot evitant el sector més immobilista del règim. Qui impulsa la democràcia a l’Estat són els moviments socials que prenen força als anys 60 i que durant el període de transició no aconsegueixen una ruptura amb el règim però sí frenar el primer projecte monàrquic d’ Arias Navarro i Fraga. També hem de comptar amb el context històric del moment; desprès dels anys 70 el franquisme tenia els dies comptats des del punt de vista internacional i si Joan Carles volia ser rei això havia de passar per un règim democràtic. Anomenar a Adolfo Suárez cap de govern no és cap projecte aperturista meditat per Joan Carles sinó el fracàs del primer projecte monàrquic que cal modificar (modestament) al afrontar-se al carrer i el resultat de les eleccions del 15 de juny 1977. El mite del rei nega les forces socials del moment.

 

  • Joan Carles I va restaurar la monarquia parlamentària desprès d’anys de dictadura. La monarquia actual no és la restauració de la monarquia anterior a la II República. Franco en comptes d’optar pel pare del rei, Don Joan de Borbó, opta pel seu fill que literalment és apartat de la seva família i educat pel dictador. Francisco Franco anomena a Joan Carles, príncep d’Espanya, successor seu (no del seu avi) a títol de rei. La monarquia liberal anterior a l’any 1931 mai no serà restaurada ja que la monarquia que neix a la transició és quelcom nou, hereva del franquisme i per tant hereva del 18 de juliol.

 

  • Jo no sóc monàrquic sóc “Juancarlista” o Joan Carles el rei campechano.  Durant molts anys (com a mínim fins la mediàtica cacera de Botswana) la figura del rei ha gaudit d’un alt prestigi que s’inicia sobretot desprès del 23F. Aquesta acceptació de Joan Carles per a diferents sectors socials i fins i tot polítics s’ha degut sobretot al paper de la premsa del cor i la creació d’una imatge de família exemplar. Més enllà de les revistes del cor no hem d’oblidar que la construcció del joancarlisme no es tracta només d’una bona operació de publicitat o màrqueting sinó que sovint al darrera hi hagut una forta protecció i hermetisme de la institució que moltes vegades s’ha recolzat en una legislació molt dura: censura d’articles, segrestos de revistes, revocació de càrrecs o veto a persones crítiques amb la institució. Veiem que l’únic moment on aquesta sobreprotecció s’ha aturat ha estat en els temps més recents, quan l’opinió pública arriba a un alt grau d’empoderament a partir de la difusió de les xarxes socials.

 

  • Els defensors de la república viuen ancorats a la Guerra Civil i en temps passats. O el que en altres debats s’ha anomenat “no obrir velles ferides”.  De totes maneres és cert que crear un mite de la II República en el debat del model de l’Estat espanyol és poc procedent. Sacralitzar la història no té sentit en el moment de decidir les formes d’Estat. A la pregunta de quina forma de govern es vol: república espanyola, monarquia espanyola centralista, estat federal, república catalana independent, etc. La resposta ha de ser política. És el debat de quina forma de govern ens sembla més apropiada als ciutadans i no hauria de ser una qüestió històrica o sentimental. De totes maneres acusar de guerracivilisme als republicans ens obliga a girar la pregunta: I els monàrquics que no ho són?  Per respondre només cal veure d’on sorgeix l’actual monarquia.

 

  • Felip VI serà el monarca més ben preparat i més proper de totes les monarquies europees. Seguim amb l’argument anterior. El debat s’ha de centrar en república o monarquia o quina monarquia i quina república es vol  i no pas amb els personatges o actors del moment. Que el príncep sigui simpàtic o Joan Carles campechano no hauria d’influir en el debat de quina forma d’Estat és la més apropiada. I no només es tracta de la forma d’Estat sinó també dels valors i principis que hi ha darrera la defensa de la monarquia o la república.

 

  • No estem a l’Edat Mitjana, la monarquia espanyola és una monarquia democràtica i moderna. Més enllà del joc d’oxímorons (monarquia democràtica o monarquia moderna) tornem a escapar-nos del debat real de quina forma d’Estat és més apropiada. La monarquia no és moderna, sigui on sigui. Però, segurament, a Espanya encara ens ho hem de mirar de més a prop doncs cal veure’n l’origen, el perquè del seu consens i quines han estat les possibilitats reals de contestar-la.

 

  • Bonus: Yo soy español, español, español.  Caldrà veure quin és l’efecte d’anunciar una abdicació la setmana abans d’iniciar-se el Mundial de Futbol del Brasil. El mateix dia de l’abdicació del rei s’intuïa a diferents ciutats de l’Estat el despertar del que aquí Catalunya es va iniciar fa temps: la voluntat d’un nou procés constituent. Més enllà de qüestions identitàries d’alguns sectors (que no negarem), l’ independentisme català s’alimenta de l’esperança dels ciutadans de participar políticament, de posar en qüestió el que alguns diuen que és inamovible. La III República podria tenir un efecte similar a Espanya. Per això caldrà observar si hi ha una substitució gradual de les tricolors per les rojigualdes als mitjans, als balcons i del discurs mediàtic. Caldrà  veure qui hi ha a la llotja en els partits de la selecció i qui s’alegra conjuntament amb tot el poble de les possibles victòries espanyoles.  No hem d’oblidar que segurament el màxim orgull i expressió del patriotisme espanyol avui en dia pren la forma de les victòries esportives. I d’apropiar-se-les el futur Felip VI en sap un munt.

 

princep1

 

 

 

princep3

 

princep5

 

princeps4

Ciutats i Cultura al segle XXI

street_art_0

Arreu es diu que en aquesta primera dècada del segle les ciutats tindran un paper protagonista en el mapa global de la cultura. Potser ens hauríem de preguntar: no ha estat sempre així?  Sí, segurament sí. Les ciutats i les regions han estat sempre centres de creació d’idees, projectes, canvis i cultura molt més que altres construccions com ara els estat-nació, les ètnies o els continents geogràfics per posar tres exemples. Amb xocs i intercanvis d’unes ciutats amb les altres han establert el que podríem anomenar les xarxes culturals que han fluctuat des de les primeres civilitzacions fins els nostres temps: moviments artístics, moviments socials, estils constructius, corrents polítics, tècniques de fabricació, cultures de poder, religions, contrapoders… Així doncs quina diferència hi ha entre les xarxes culturals del passat i les del segle XXI?

street_art_19Fem una una fotografia del context actual. Què hi veiem? L’omnipresent crisi. Evidentment la crisi econòmica però també (una de les cares de la crisi global del sistema) la crisi de l’estat-naciórellegint a Eric Hobsbawm ens dius que l’estat-nació descansa en tres pressupòsits: tenir més poder que qualsevol altre unitat o col·lectiu que funcioni al seu territori, tenir una autoritat acceptada, i donar servei als seus ciutadans, podem comprovar com cada un d’aquests supòsits està en un evident entredit.  Molt relacionat amb això trobem en els anomenats països desenvolupats d’occident s’ha aturat el que es pensava que seria un augment ininterromput de la riquesa (de debò s’ho creien?) mentre que l’Estat del benestar que repartia aquesta riquesa al conjunt de la societat fa aigües per tot arreu i pateix les més que famoses “retallades” provocant un més que notable malestar social. Al mateix moment venim i som en un món globalitzat o en un sentit més crític del terme podríem dir que venim d’un procés d’intercanvi global on predomina l’Occidentalització mundial. També es sol dir que som una societat de masses i de consum on han triomfat la filosofia del mercantilisme total i lligat amb això els valors de l’ individualisme i la competitivitat tant a la vida professional com a la vida primària: es premia els triomfadors i s’oblida de la gran massa dels derrotats. Amb aquest individualisme s’ensorra la manera tradicional d’entendre les comunitats i se’n fan de noves que poden conviure amb total facilitat amb l’ordre social,  en serien exemples tribus urbanes de joves, militància a clubs esportius, sectes religioses o espiritualistes, etc.  I on queda la Cultura? Doncs sembla que la cultura està patint la mateixa sort que tot allò que la religió economicista (la fe més cega i fonamentalista dels nostres temps) ha etiquetat de  “no productiu” i que per tant, en un ordre de prioritats quedaria en un segon o tercer pla pel que fa a pressupostos, atenció mediàtica o polítiques concretes. En un altre escrit parlarem de la barbaritat que és  titllar de no productiva o no útil la cultura justament perquè la cultura en paraules de Pierre Hadot (cita que ha donat títol a un recent manifest a favor del paper de les humanitats a la nostra societat):

El paper de la Filosofia [la cultura, les humanitats] és precisament el de revelar als homes la utilitat de l’inútil o, si es vol, el d’ensenyar-los els dos sentits de la paraula útil.

Les ciutats segueixen tenint un paper central per la creació i potenciació del fet cultural. Perquè les ciutats? Per moltes raons: per la seva riquesa cultural, el seu dinamisme social pels seus governs i accions de proximitat amb els ciutadans, per la promoció de la descentralització i perquè en la mesura que la globalització ha creat certa tensió en els models de cultura nacional, la ciutat s’ha convertit en el lloc on es troben altres tipus de reconstrucció social i política.  És el que alguns pensadors han anomenat les ciutats post-nacionals: quan es construeixen els estats-nació al segle XIX inclouen una cultura nacional com element unificador ben present fins avui mateix. Aquesta cultura comuna és central i cohesiona diferents generacions per pertànyer a aquesta mateixa (valors, costums, formes de vida…) mentre que a la seva vegada delimita les fronteres d’on acaba una identitat i on comença una altra així com  legitima el poder estatal. Això no passa a les ciutats on, malgrat que és evident que hi ha molts elements comuns identitaris els vincles socials no és basen en unes arrels comunes ja que els anar i venir són molt més dinàmics. A les ciutats es pot conviure junts sense compartir la mateixa cultura i per això ens movem amb altres paràmetres. Diu el professor Eric Corjin que  si a la cultura nacional teníem una història comú a la cultura urbana tenim un futur comú, en contraposició a la tradició tenim la interculturalitat i en comptes d’un territori tenim xarxes.

47802588Tanmateix no crec que s’hagi de caure amb el simplisme cosmopolita del binomi clar i en contraposició entre la cultura nacional tradicional i la cultura urbana, ja que segurament no és un procés de substitució d’una per una altra sinó com un joc de superposicions complementàries. És a dir no és substitueix una identitat per una altra sinó que conviuen diferents identitats de forma horitzontal.  Així mateix tampoc crec que haguem de confondre la “nació” amb l’ “estat-nació”. El sentiment nacional entès com una consciència de col·lectivitat que es basa en una cultura compartida ha existit sempre i mentre no sigui una arma d’exclusió no té cap component de negativitat (en alguns casos el contrari doncs també ha pogut actuar com a força d’alliberament o reivindicació de comunitats com va passar amb el colonialisme o els drets dels indígenes a tants llocs del món). L’estat-nació en canvi sol ser un vell estat absolutista que es legitima recolzant-se en un sentiment nacional , uns símbols amb el que gairebé es converteix en una religió civil o una mitologia de la pàtria. Un exemple podria ser la monarquia francesa, anglesa o espanyola que al segle XVII comencen a recolzar la legitimitat dels seus governs i les seves possessions entorn a un sentiment nacional que no cal dir que no sempre va aconseguir els resultats esperats. Per altra els pensadors sovint pensen en  ciutats post-nacionals europees però evidentment aquesta aposta pot anar molt més enllà d’Europa i crear altres contextos com ara xarxes intercontinentals, mediterrànies o  bé d’altres infinites combinacions. De totes maneres aquests canvis de concepció i de descentralització de la cultura esdevindran  certs en un futur i molts elements els podem trobar en el present.

Les ciutats han tingut, tenen i tindran unes característiques idònies per continuar el procés democratitzador de la cultura (per que la cultura, tal i com l’entenem avui, l’art la literatura segueix essent elitista). Un dels punts claus per aconseguir-ho és reforçant el lligam de la política cultural i la resta d’aspectes de desenvolupament de la ciutat, és a dir atorgant a la cultura una transversalitat total. És a dir una cultura per a tot i per a tothom, no només una cultura per a la cultura. D’aquesta manera s’assegura l’acollida i l’ utilització de la cultura per una gran part de la població ja que s’estableix un pla cultural no només per al sector cultural sinó per a la col·lectivitat. Un exemple pràctic el podríem trobar a la ciutat de Medellín a Colòmbia on una concepció col·lectiva i transversal de la cultura com a element transformador i allò públic entès com un dret essencial ha ajudat a canviar les dinàmiques de la ciutat a partir de la cultura com a eina per transformar la realitat i acostar-la més a “un món millor imaginat entre tots”.

Hi ha uns valors intrínsecs que s’han donat tradicionalment a la cultura que s’oposen frontalment a l’ utilitarisme que ho predomina tot.  La cultura com a mecanisme de desenvolupament de les persones, com a garantia d’expressió individual i col·lectiu, com la memòria del patrimoni i la tradició de forma no excloent, com a eina preservadora de la diversitat cultural enfront una globalització uniformadora i de la llei del més fort, com a diàleg intercultural i de les arrels pròpies dels llocs i les gents, com a visualitzadora de la diversitat i facilitadora d’empaties, com a element d’autonomia personal, de pensament crític i eina de participació democràtica, com a fomentadora de la creativitat i com a valor molt proper a la llibertat (la llibertat de veritat no la llibertat de poder consumir quatre tipus diferent d’hamburguesa). Amb aquests elements cal treballar perquè les possibilitats que ofereix la cultura siguin aprofitades per a tantes persones com sigui possible (això és educació, conscienciació, desenvolupar un gust per la cultura).  Amb ciutats pensades d’aquesta manera, i no com a marques, aparadors o ciutats-entreteniment de ben segur que farem un pas més, un gran pas per  construir aquest món millor que a la força ha de ser possible.

5994136730_b2479de77a

Globalització i Cultura

banksy-mcdonalds

 

Un dels grans temes de debat per excel·lència al abordar la globalització i els nous escenaris que aquesta crea és saber si la globalització juga al costat de la cultura fent-la més lliure i democràtica o en comporta una homogeneïtzació a favor de la creació d’un gran mercat mundial més simple i uniforme. En els dos pols de debat aquells qui veuen la globalització com a procés ideològic d’un imperialisme cultural del món anglosaxó (bàsicament americà) i de l’altre els que  conceben la globalització com l’aparició d’una nova cultura mundial que ha de permetre el progrés i la modernització eliminant els nacionalismes i localismes conservadors. Entre aquests dos extrems mil i un matisos.

No cal dir que avui estem en un moment de mutació i canvi. Com a mínim , des del nostre context propi estem en un moment de crisi del model vigent. Això és significatiu perquè en un moment com aquest, analitzar on ens ha portat la globalització cultural resulta molt interessant per tal de potenciar allò que trobem atractiu i rebutjar el que no ens agrada.  Per una banda, la primera crisi que va lligada als primers moments de la globalització és la de l’Estat tradicional. La nova significació del món ja no és assimilable únicament a la categoria dels Estat-nació.  Rellegint al qui segurament millor ha explicat els processos de creació i crisi dels Estat-Nació, Eric Hobsbawm,  ens diu que l’estat-nació descansa en tres pressupòsits: tenir més poder que qualsevol altre unitat o col·lectiu que funcioni al seu territori, tenir una autoritat acceptada, i donar servei als seus ciutadans, podem comprovar com cada un d’aquests supòsits està en un evident entredit. Afegim en aquesta interpretació de crisi aquesta “cultura compartida” que no entén gaire de fronteres i per tant també posa en situació crítica l’Estat-Nació com a frontera cultural. Quan es construeixen els Estats-nació al segle XIX inclouen una cultura nacional com element unificador ben present fins avui mateix. Aquesta cultura comuna és central i cohesiona diferents generacions per pertànyer a aquesta mateixa (valors, costums, formes de vida…) mentre que al mateix temps delimita les fronteres d’on acaba una identitat i on comença una altra així com  legitima el poder estatal. És aquí on s’emmarca la famosa lluita de la cultura nacional contra una cultura internacional o cosmopolita.  Normalment s’ha vist clar el binomi i contraposició entre la cultura nacional tradicional i la cultura cosmopolita, tot i això no s’ha d’interpretar com un procés de substitució d’una per una altra sinó com un joc de superposicions complementàries. És a dir; no és substitueix una identitat per una altra sinó que conviuen diferents identitats de forma horitzontal. Un altre error recurrent és el fet de confondre la “nació” amb l’ “estat-nació”. El sentiment nacional entès com una consciència de col·lectivitat que es basa en una cultura compartida ha existit sempre i mentre no sigui una arma d’exclusió no té cap component de negativitat (en alguns casos el contrari doncs també ha pogut actuar com a força d’alliberament o reivindicació de comunitats com va passar amb el colonialisme o els drets dels indígenes a tants llocs del món). L’estat-nació en canvi sol ser un vell estat absolutista que es legitima recolzant-se en un sentiment nacional , uns símbols amb el que gairebé es converteix en una religió civil o una mitologia de la pàtria. Un exemple podria ser la monarquia francesa, anglesa o espanyola que al segle XVII comencen a recolzar la legitimitat dels seus governs i les seves possessions entorn a un sentiment nacional que no cal dir que no sempre va aconseguir els resultats esperats.

La crisi de l’Estat-nació és evident i sembla imparable. La dita “lluita” entre identitats nacionals i identitats universal sembla més una superposició d’identitats que no pas una substitució i eliminació de cultures enfront unes altres. Paradigmàtic és el cas de les ciutats on els seus habitants conformen un mosaic d’identitats on cadascú en pot tenir més d’una.

Il·lustració de Javier Jaen

Ara bé, tot i aquesta superposició d’identitats i difuminació de l’Estat-nació com a frontera impermeable cal tenir cert sentit crític en el fenomen de la globalització cultural que no està lliure de tensions i contradiccions. Avui dia arreu es comparteix (més o menys) la idea d’un món globalitzat entès com un procés d’intercanvi global on predomina l’Occidentalització mundial. De forma més desenfadada és el que l’economista Arcadi Oliveres ha anomenat la Globalització de les tres M (Madonna, Mickey Mouse i Mc Donald’s). Això és així perquè la globalització és un fenomen fonamentalment econòmic emmarcat dins del neoliberalisme i el procés d’expansió del capitalisme. Aquest aspecte ha tingut unes repercussions clares en la cultura de les diferents regions, aquí és on tenim el concepte de mundialització com a procés específicament cultural. Com que la globalització té un origen capitalista la mundialització pot tenir la tendència a adoptar els patrons economicismes prioritzant aquelles cultures que tenen més rendibilitat econòmica reduint les cultures a mercats, les persones a consumidors i la igualtat a la llei del més fort. És aquí on està el nus de la qüestió. És tracta d’un intercanvi o d’un imperialisme cultural que legitima l’imperialisme econòmic? Els pobles tenen marge per escollir la cultura que volen? O el mercat decideix entre quines cultures escollir?

El professor brasiler Teixeira Coelho, expert en debats de polítiques culturals, ens parla de la voluntat d’alguns pobles de voler assumir una civilització com a pròpia perquè en ella les persones troben la resposta més adequada a les seves necessitats i desitjos. A aquesta reflexió se li suma el debat de si darrera del fenomen de copiar un estil de vida hi ha una sensació de superioritat d’una cultura en relació amb les altres. Teixeira Coelho i molts altres pensadors opinen que hi ha la possibilitat d’acceptar-ho com superioritat però també hi ha la possibilitat d’acceptar la dilució de cultures a favor d’un ideal global de civilització, com una penetració mútua. Una idea molt suggerent però igualment complexa. Aquesta dissolució (lliure de conflictes i entesa com si fos una interacció) hauria de respondre a raons purament culturals, fet complicat i poc realista si ens fixem en quines són aquelles cultures que han desaparegut en el món actual. Possiblement han estat just aquelles que no tenien el poder econòmic i la força del seu costat i on la cultura assimilada s’ignorava per part dels assimiladors. Per tant, aquesta situació de desaparició d’unes cultures en detriment d’unes altres per raons “de força” aniria directament en contra de la protecció de la diversitat de les expressions culturals que per exemple tant defensa la UNESCO.

Perquè existís una dissolució cultural integradora i respectuosa , cal desmuntar la visió lineal i simplista de la cultura i substituir-la per una visió pluridimensional que podrà aspirar a ser legítimament universal perquè difuminarà les cultures mantenint la seva diversitat, ja sigui cultures allunyades en el mapa com descobrir la pròpia diversitat de la cultura occidental. El què sembla clar és que en el nom del progrés no es pot assimilar i uniformar el fet cultural a favor del poder, ni en contra de les cultures més petites i mai a partir d’una visió tradicional i moralista de la cultura. Canviar la forma de veure i entendre les coses no serà fàcil, i aquí té un paper fonamental la cultura i amb quina mirada es gestiona i l’entenem tots a partir d’ara.

La cultura no pot regir-se únicament per factors economicistes. L’economia ja s’ha apropiat de la cultura  en convertir la cultura en una distinció social de consum, és a dir en un definidor de les identitats socials i els estil de vida a partir de reforçar l’estètica en la producció des del moment que l’àmbit econòmic posa una major en els aspectes simbòlics. És el que J. Rius i M. Zarlanga (La cultura en la sociedad contemporánea) anomenen la Culturalització de l’economia.  Si bé aquest fet és encertat i totalment comprovables potser també ho és l’Economització de la cultura, és a dir, reduir la cultura a la terminologia  i als processos econòmics. Convertir la cultura en únicament una indústria cultural obviant que abans d’indústria la cultura és un dret. Sense intenció de ser gaire catastrofista ni pessimista sembla que ara per ara la globalització ha estat i està essent muntada sobre l’únic interès del capital i que per tant, de moment, és injusta, occidentalitzadora i marginalitzadora. Busquem com canviar-ho.

globalizationEl neoliberalisme imperant i l’homogeneïtzació cultural són un risc real per a la salut democràtica i cultural del món, però hem de pensar que el món que els està patint no és tan immòbil com es sol pensar. Actualment estem mantenint una relació que oscil·la entre la resistència i l’aprofitament per construir nous escenaris. En altres paraules:l’impacte de la globalització no es pot fer des de la resistència sinó des de la construcció d’un món nou aprofitant allò que nosaltres intuïm que és positiu. La globalització real (si voleu, la globalització positiva) és un projecte aturat pel món del capital i les finances que se l’ha apropiat. És a dir, si fins ara la globalització s’ha pensat directament de l’imaginari del capital, les empreses i els despatxos d’executius el que cal començar a fer és imaginar el mateix des del nostre punt de vista,  nosaltres en comptes d’ells.  Una globalització vertaderament cultural ha de presidir de les categories economicistes capitalistes i operar amb les culturals. És una qüestió de imaginar, canviar i actuar.

Amb aquesta globalització cultural pensada per la cultura es poden crear nous llaços comunitaris i consciència de solidaritat enfront l’ individualisme agressiu, el pessimisme immòbil.  En part gràcies als valors intrínsecs que s’ha donat tradicionalment a la cultura com a mecanisme de desenvolupament de les persones, com a garantia d’expressió individual i de cada comunitat, com la memòria del patrimoni i la tradició de forma no excloent, com a eina preservadora de la diversitat cultural enfront una globalització uniformadora, com a diàleg intercultural, com a visualitzadora de la diversitat i facilitadora d’empaties, com a element d’autonomia personal i eina de participació democràtica, com a fomentadora de la creativitat i com a valor molt proper a la llibertat. A aquests elements els hi sumarem els nous elements de comunicació i intercanvi en xarxa que haurien de treballar perquè les possibilitats que ofereix la cultura siguin aprofitades per a més persones. La idea de circulació lliure d’idees i continguts que a la força ha de ser positiva i s’ha d’actuar cap aquesta direcció amb la intenció que aquests nous mitjans aviat es trobin a l’abast dels territoris més desafavorits també i així esdevenir una autèntica xarxa cultural global, multidireccional i lliure que ens ajudarà a construir aquest món millor que a la força ha de ser possible.

Exigir la primavera

Publicat a nervi.cat

Fa una primavera que l’inevitable va passar.

PRIMERA VOLTA DE ROSCA

Malgrat trobar antecedents anteriors, des de 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, la victòria del sistema capitalista més salvatge es tornava evident i hegemònica.  Per entendre’s d’una forma ben simple: des de llavors i fins avui (i ara més que mai) els interessos materials estan passant per sobre de tot, de TOT.  Aquest nou sistema per créixer necessitava un tauler de joc el més gran possible i aquí va venir el paper del que es va anomenar globalització. Una homogeneïtzació de les normes i regles que evidentment beneficiarien els creadors del joc. Però, com deia algú,  l’Oest no es fa sense exterminar els indis. És per això que a principis del segle XXI a molts llocs del món interpretaven la suposada globalització i desfiguració de les fronteres com un autèntic intent d’imperi americà. És a dir, que en comptes de crear una xarxa de comunicació i intercanvi entre els diferents pobles del món el sentit seria unidireccional. Els qui es van ficar en contra d’aquest nou món van ser anomenats de moviment antiglobalització. Asseguraven que  en aquesta nova xarxa l’únic que estaria capacitat per exportar-ho tot seria l’Imperi Americà: el seu sistema econòmic, polític, cultural i ideològic. L’homogeneïtzació del món sota aquestes directrius crearia un miratge d’Imperi de la Pau.  Com hem dit, no només es tractava d’una ampliació del tauler de joc sinó un canvi de normes i, per tant,  si es canvien vol dir que amb anterioritat s’han hagut d’eliminar o obviar les anteriors. És a dir, s’han hagut de crear zones, regions del món, en les quals es pogués produir i comerciar sense pagar grans salaris als treballadors,  sense tenir gaires impostos, fent la vista grossa a les condicions de treball i  on no s’impedís el creixement d’una empresa o una fàbrica per raons de respecte al medi ambient o al paisatge autòcton. Dit d’una altra manera; el nou món podia portar la pau dins les seves fronteres a canvi de no permetre-la fora.

SEGONA VOLTA DE ROSCA

Reagan, els Chicago boys, Tatcher, Blair i molts altres ho tenien clar. Per fer créixer els diners calia que no se’ls posés gaires normes ni pegues. Que es moguessin lliures. Segons aquesta teoria (el que alguns anomenarien neoliberal) si es deixava llibertat perquè els diners dels rics creixessin tant com fos possible a la llarga això beneficiaria els que són rics i els que no, perquè d’alguna manera indirecta també els hi arribarien. La regla principal del joc és que hi hagin poques regles. Potser una de principal: La Llei del Més Fort. Una competició dura, que busca resultats, beneficis i on al final uns guanyen i els altres perden. Aquest nou món per tant no es podia permetre els dos grans projectes que es van crear al segle XX per impedir que la forma de conviure i de prosperar fos la llei del més fort, estem parlant del socialisme real i l’Estat del benestar. Com em dit el socialisme real ja va ser eliminat amb la caiguda del mur de Berlín. En canvi, l’Estat com a institució amb funcions assistencials va començar a ser criticat a partir de 1970 per polítics i ideòlegs que argumentaven una crítica radical als obstacles que l’Estat posava pel creixement dels diners (obstacles i traves que com hem explicat en alguns països de l’anomenat tercer món no existien). S’argumentava que tot servei que podia donar l’administració pública podia prestar-lo “el mercat” de forma més eficient i a molt menor cost. Per tant, l’estat havia de despendre’s d’alguns dels seus poders o funcions que fins el moment tenia. El problema va venir quan es van adonar que el model econòmic que havia creat el propi Estat liberal anava en contra d’ell mateix. És a dir, la sobirania del mercat és en sí una alternativa l’Estat liberal i no un complement.  Els mercats neguen la necessitat de prendre decisions polítiques que són justament les que estan relacionades amb els interessos de grup, en canvi procura per les seves preferències privades.  Al costat de l’Estat sorgeix una força fora del seu control, la del mercat, que l’acaba superant. Els poders financers aconsegueixen el poder de decisió mentre els estats van perdent sobirania i la seva societat la capacitat de decisió.  La globalització, per la seva pròpia naturalesa, elimina sistemàticament tots els obstacles que es posen al seu camí seguint els consells i directrius dels especialistes en tècniques econòmiques i sense prestar atenció a les conseqüències socials i humanes que això pot comportar. I en última instància queden uns partits polítics i governs que només poden prendre decisions de caràcter “tècnic” i on els vots o promeses electorals no serveixen de guia política. La “voluntat del poble” no pot determinar el que ha de fer el govern i no és capaç de trobar alternatives perquè l’únic que pot fer és votar en contra. A més, un cop vota en contra i canvia el partit majoritari fins el moment el nou govern de torn és incapaç de generar una alternativa perquè les regles del joc són les mateixes que abans.

PROU DE FER VOLTES

Vist el panorama era inevitable que sorgissin contestacions i protestes.  Hi ha un malestar, una hemorràgia interna que afecta a gran part de la població, en bona mesura és normal que un sistema d’aspiració global creés un rebuig global. És una població que és conscient de les injustícies socials i que per tant s’indigna i reacciona.  El que va passar fa una primavera era un desafiament, una resposta. Els diaris, la televisió i les xarxes socials ens parlaven d’uns moviments presumiblement poc relacionats entre sí però que compartien un rebuig al sistema vigent i una certa espontaneïtat: els indignats europeus, els riots britànics, els occupy wall street americans, els estudiants xilens, les revoltes àrabs, les insurreccions de l’oest africà… És una resistència normalment jove que creu en un món millor enmig d’un escenari d’augment de les desigualtats, atur, poques expectatives de futur, pobresa, escàndols econòmics èticament intolerables i una cantarella que des de dalt diu “no hi ha alternatives”.

El que va passar fa un any era una crit  global i internacional (la societat del mercat està arreu) i alhora tremendament local (perquè  afecta a tots de diferents maneres). A Austràlia, on la crisi econòmica no era tan profunda, es cridaven consignes a favor dels drets dels aborígens (perquè els interessos econòmics van en contra dels drets dels pobles que no tenen Estat) a Brussel·les es manifestaven davant l’edifici de la Borsa (perquè intuïen que les lleis estaven més pendents de salvar els bancs que els seus propis ciutadans), al Japó i sobretot a Tokio, la majoria de consignes anaven contra l’empresa Tepco, la propietària de la central nuclear de Fukushima (perquè segons els japonesos els guanys materials de la central nuclear es trobaven per sobre del perill que podia provocar als habitants de la zona o al mateix planeta i el seu ecosistema), a Madrid càntics per l’educació pública (perquè els seus governants els hi deien que era massa car educar a tots els madrilenys però no ho era presentar-se com a ciutat candidata a uns Jocs Olímpics), a Burkina Faso protestaven contra la privatització dels seus serveis socials (perquè, segons els manifestants, els polítics col·locats per occident estaven més pendents d’escoltar al Fons Monetari que al poble) i a Catalunya milers de metges van sortir al carrer (perquè el govern assegurava que curar persones tal com es feia fins el moment era una despesa massa gran). El mal és el mateix i afecta de totes aquestes maneres i de moltes altres. Per això el que succeïa al món ara fa un any era una manifestació global.  Fa una primavera que l’inevitable va passar i tot sembla indicar que la primavera ha tornat.

De transicions i transaccions

Il·lustració de Javier

Imagineu-vos que, de cop i volta, uns homes estranys, de rostre vell i túniques fosques decideixenrobar un període de la història a un poble sencer amb la voluntat de no tornar-los-el mai més. Aquest tros d’història quedarà tancat en una caixa forta totalment inexpugnable i lluny de l’abast de qualsevol ciutadà, i menys encara de cap historiador. No vol dir que no se’n parli, tots els súbdits del regne poden accedir als relats d’aquest període robat; ara bé, ho han de fer preguntant als homes de la túnica negra que ara són els savis de la democràcia. Aquesta és la història real de l’Estat espanyol, i els seus pobles, durant els seus últims anys.

Guerra Civil, Franquisme i Transició són la Santíssima Trinitat en la qual es basa l’actual Espanya, es vulgui o no, faci més o menys gràcia, és digui amb la boca gran o prement els llavis. Sobretot de la última (de la Transició) en sorgeix el model monàrquic, el sistema electoral, més o menys els partits polítics actuals, la conservació o creació de les institucions oficials, les relacions centre-perifèria, i fins i tot un ‘star system‘ de l’opinió pública i un llarg etcètera que no caldria escriure aquí sencer. La importància de conèixer i comprendre aquest període de la història està més que justificat. Veiem com la Transició és en gran part la conseqüència de l’Espanya actual, però no n’és la causa. Intentaré explicar-me.

Il·lustració de Medina

Si ens hi fixem, veurem que el discurs i el debat mediàtic sobre la Transició poques vegades és portat per historiadors, sinó pels qui s’anomenen “protagonistes de la Transició”. Això és així perquè el debat entorn de la Transició mai no ha estat creat pels estudiosos de la història i els períodes polítics (evidentment això no vol dir que no hi hagi historiadors que no s’hagin ocupat d’aquest tema, sinó que la seva veu pública és més aviat minoritària).  Hi ha un clar monopoli de la memòria col·lectiva pel que fa al discurs de la Transició. Un discurs que gira al voltant de la modernització de l’Estat, la moderació i el consens. Aquest monopoli és exercit per unes elits que es situen a si mateixes al centre de l’explicació de com l’estat espanyol va aconseguir les seves llibertats. Assumir aquest discurs gairebé teològic és oblidar les persones que, tot lluitant al carrer, a les associacions, al món cultural, feren possible aquesta llibertat.

Crear la ficció d’una transició de despatxos i encaixades de mans ens fa oblidar que les mobilitzacions de caràcter polític que van succeir a Espanya durant aquest període foren les més intenses que es van veure a tota Europa des dels anys 60! Per posar un exemple (segons dades del catedràtic Viçens Navarro), l’any 1976 va haver-hi 1.438 dies de vaga a l’any per cada 1.000 treballadors (la mitjana a Europa era de 390 dies) i en la metal·lúrgia, 2.085 per cada 1.000 (la mitjana europea va ser de 595 dies). Com pot ser que a l’opinió pública i el discurs mediàtic gairebé s’ignorin aquests fets? Aquest relat oficial és tan lineal i simplista que costa de creure, igual que costa de creure que hagi calat.

Ni el pacte de la transició era l’única sortida possible ni “la modernització consensuada”. De  tots els camins possibles que es podien haver escollit el que guanyà no necessàriament és el millor per la massa dels homes i dones o els diferents pobles de l’Estat espanyol, sinó que fou el que més convenia a aquells grups que disposaven la capacitat de persuadir i imposar(a vegades per la força: no oblidem la repressió policial i la violència que s’exercí sobre la població durant aquest període).  Per exemple: Va ser Fraga qui va canviar la ciutadania espanyola? o va ser la ciutadania qui va obligar a Manuel Fraga a canviar? Fraga veia com el franquisme no sobreviuria al dictador i va haver d’adaptar-se (amb la facilitat de no canviar revolucionàriament com ja hem apuntat aquí mateix). Llavors, més que  el Fraga que va transformar la història d’Espanya hauríem de pensar que la Història va modelar a Fraga. Canviar la forma de veure o explicar el període de la Transició no serà gens fàcil, i menys comptant que els autoproclamats guardians de la història de la Transició intentaran no despendre’s del control de la història que creuen que els pertany  (miri’s les últimes sortides de to de Peces-Barba, per exemple). Potser ja va sent hora de tornar a qui pertany la història que ens van robar.

El pedestal de les estàtues

Fa dues setmanes que va morir don Manuel Fraga: ex-ministre de Franco, redactor de la vigent constitució de l’Estat Espanyol i fundador del Partit Popular. La seva mort va fer supurar alguns debats que s’amagaven sota crostes que mai han estat curades.

Durant aquest dies hem assistit a un festival mediàtic de records, biografies, anècdotes i imatges d’aquest tot-terreny de la política espanyola.  Els partits conservadors, tal com s’esperava, han plorat el seu fundador; els partits de l’esquerra oficial, així com la majoria de mitjans de comunicació, han recordat (i en alguns casos exaltat) l’etapa democràtica de qui va ser president de Galícia. Els silencis sobre l’etapa franquista de Fraga Iribarne eren més que obvis i ,en molts casos, han estat justificats per tractar-se de “temes del passat” o aigües que no cal remoure. Així ho plasmava l’opinió del director de la Vanguardia José Antich a la seva editorial del dia 17 de gener:

“Evidentemente, la biografía de Fraga no se acaba aquí y muchos se han apresurado a destacar su colaboración con la dictadura franquista, en la que ocupó cargos de responsabilidad. Siendo eso cierto en su caso y en el de muchos otros, en uno y otro bando, la transición política aparcó buena parte de la historia pasada. Y quizá lo mejor es que siga siendo así.”

 Aquells qui “se han apresurado a destacar su colaboración con la dictadura franquista” han estat presents al facebook i twitter, on les comparticions d’articles que parlaven d’aquest fragment de “la historia pasada”, han fet veure que interessa més del que els mitjans oficials han cregut o volgut fer creure.  A aquells que lamenten la crisi dels mitjans tradicionals els deu estranyar que l’àudio d’un oient opinant sobre Fraga a la RNE tingui més visualitzacions al Youtube que lectures té l’anteriorment comentat article editorial.

El passat que crema de Fraga és haver estat membre de la dictadura franquista ( el que a la resta d’Europa li dirien feixista) i tenir-ne un paper actiu i ben documentat. Més que coneguts són els casos de l’assassinat de Grimau, la falsa notícia de suïcidi de Ruano, la vexació de les “piojosas”(sic) dones dels miners de la conca de Nalón d’Astúries, Montejurra, l’escarni a la família exiliada del poeta Luis Cernuda, les morts dels fets de Vitòria etc. Moments que Fraga Iribarne no només va protagonitzar en el context de la dictadura franquista i la transició, sinó dels quals mai no s’ha retractat. Ho afirmava al 2006 al dir que no havia de penedir-se de l’afusellament de Julián Grimau. Evidentment, tampoc va creure oportú jutjar negativament l’etapa franquista al declarar que “Franco no va ser mai un criminal. Va ser sever, això sí” (2008) o, ja en democràcia,  recolzar altres dictadors com Pinochet quan s’intentava jutjar-lo per crims de guerra.

De fet, alguns dels qui recordaven a Fraga han intentat mostrar-lo com un demòcrata atrapat en un règim autoritari del qual no en volia formar part. Les proves serien la llei que va promulgar a favor de la llibertat de premsa i el reconeixement del seu paper com a redactor clau de la constitució espanyola. Només cal llegir la coneguda com a “ Llei de Fraga” ( Llei14/1966 de premsa i impremta) per veure el caràcter fals d’aquesta. La nova llei suprimia la censura prèvia de la premsa, tot mantenint la censura voluntària, i es proclamava la llibertat d’expressió i comunicació sempre i quan no es convertís en “libertinaje y abuso” i, per això, calia “el acatamiento de la Ley de Principios del Movimento Nacional y demás Leyes Fundamentales”.  Com veiem, es tracta d’una llei on una frase contradiu l’anterior. Alhora va ser protegida amb un mecanisme repressiu molt utilitzat: segrestos de publicacions, expedients administratius, multes, tancaments de publicacions, acomiadaments… El seu llegat a la constitució no és menys discutible, ja que Fraga va aportar la part menys democràtica d’aquesta: el paper de l’exèrcit, la monarquia, l’actual sistema electoral i el catolicisme d’estat, i molt a punt va estar d’aconseguir anul·lar el dret de divorci.

El què ha permès que un home com Fraga sigui tractat tan positivament fins a dia d’avui és l’ombra el franquisme que perviu entre nosaltres. En qualsevol altre indret i en els casos més permissius Fraga  hauria estat inhabilitat de tota pràctica política. Que Fraga passi a la memòria com a pare de la democràcia, que hagi sortit inqüestionat d’un règim feixista, que hagi fundat un partit en democràcia, que hagi arribat a ser president de Galícia i finalment senador per designació del rei és gràcies al llegat de la Transició, que no és altra que la legitimació del franquisme a la història d’Espanya.

L’èxit dels últims franquistes és l’èxit de creure que amb gent com Fraga es va aconseguir portar la democràcia a Espanya i no pas l’esforç de tota la gent que va lluitar contra la dictadura franquista i en els pitjors dels casos fou exiliada, concentrada o exterminada. És la victòria del model de la impunitat que segons l’ historiador Ricard Vinyes s’ha aconseguit a partir d’equiparar tots el tipus de víctimes, tant de la guerra com de la dictadura.

I és que la narració del pas de la dictadura a la democràcia ha estat controlada per l’elit política del franquisme, que va controlar  el que passava abans, durant i després de la mort del Generalísimo. Des de la crisi que s’inicia amb la mort de Carrero Blanco, el franquisme ha intentat sobreviure i perpetuar-se com ha pogut. La reforma s’ha d’entendre en aquest marc.  Ni amb Franco, ni amb Arias Navarro, ni amb Suárez no es va plantejar mai una ruptura sinó passar d’una legitimitat a una altra sense qüestionar l’anterior. La transició, en paraules de l’històriador Ferran Gallego, és un mite. I amb la mort de Fraga s’ha demostrat la fragilitat social del mite i la creença cega de les oficialitats.

L’èxit de la transició (l’èxit de la llarga dictadura) és que es cregui que el període de traspàs del franquisme a la democràcia fou un pacte entre uns grans homes d’estat amb una visió clarivident i providencial. L’èxit és que es cregui en una pau immediata després del franquisme quan Sophie Baby ha calculat que entre la mort de Franco i el desembre de 1983 van morir unes 180 persones com a conseqüència de la violència policial. L’èxit, és que a la web de la Moncloa aparegui Franco com a “polític i militar” sense citar la paraula dictadura ni cop d’estat. L’èxit és no saber a quina cuneta està l’avi que va decidir lluitar per la democràcia. L’èxit és la monarquia espanyola. L’èxit és l’existència d’un Tribunal Constitucional. L’èxit és Manos Limpias i Falange espanyola imputant a jutges que investiguen el passat recent. L’èxit  és que Fraga hagi mort sense haver estat jutjat.

També Publicat a Nervi

Veure per creure

Serveixi aquest article per recomanar de forma entusiasta l’exposició que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) exhibeix sota el nom de ‘World Press Foto 2011 (veure per creure)‘ fins el 18 de desembre. 107 fotografies crues, sorprenents, salvatges i curioses que, com si les veiéssim a través de finestres repartides arreu del món, mostren vides i passatges que conformen un mosaic actual del nostre planeta.

Cada una de les fotografies immortalitza una història humana (o en alguns casos natural).  La guanyadora d’enguany, de la fotògrafa Jodi Biebier, és un retrat de Bibi Aisha, una noia afganesa que als 12 anys, juntament amb la seva germana, fou entregada a un violent talibà.  Les queixes públiques del tracte que estava rebent  encengueren la ira del qui fins llavors era el tutor de la noia. Un grup de talibans van anar a buscar a la Bibi i, com a represàlia per contar el que no s’havia de contar, li van tallar el nas i les dues orelles.

És justament això, “contar el que no s’havia de contar”, el que pot fer el periodisme. En el cas del fotoperiodisme, mostrar el que no es vol mostrar. Immortalitzar a Bibi Aisha és immortalitzar la seva història, un moment, una vida o una època. Però no només és una història personal, la història de Bibi Aisha, la dels nens fotografiats a Sierraleone, la de Julian Assage, la del jove soldat de la marina americana, la de la supervivent del terratrèmol d’Haití o la del torero Julio Aparicio són històries que conformen la nostra memòria col·lectiva del 2010. Si aquestes històries no haguessin estat retratades o explicades no formarien part de la nostra memòria perquè només haurien existit pels seus protagonistes.

Si, és cert, no totes les imatges són agradables i moltes ens remouen per dins. Potser seria millor no guardar-les perquè a vegades fan mal a la panxa o et fiblen el cap però és que aquests moviments, certament a vegades incòmodes, es diuen consciència. La memòria no ens guardarà les fotografies en un calaix desordenat sinó que ho farà en un àlbum. Un àlbum que les relacionarà entre elles, que podrem guixar, comentar, reestructurar i ordenar. I llavors, quan aparegui una nova fotografia tirarem dels àlbums previs per saber dissenyar-ne un de nou. Perquè la consciència està feta de memòria (qualsevol consciència, la de les grans causes, la de les decisions del  dia a dia o la de les relacions).

Per això, quan es toca certa memòria, a alguns la consciència els fa tan de mal.

 

També Publicat a Nervi

La Novaparla

Funcionari del Ministeri de la veritat. Aquest és el càrrec de Winston Smith, el protagonista de 1984, el conegut llibre d’Orwell. Winston Smith es dedica a corregir la història per tal que s’acosti als cànons de la dictadura que inventa l’escriptor anglès. I és que George Orwell, a la seva ficció-futurista, va retratar un règim totalitari que estava obsessionat amb la transformació de la història i de la llengua com a instruments de control. De fet, 1984 conté un apèndix anomenat “La Novaparla”, un llenguatge fictici que intenta eliminar tots els matisos de les paraules, n’escurça la quantitat, i elimina les que són innecessàries. Si una paraula no es pot dir, no es pot pensar i, per tant, no existeix. La Novaparla és un llenguatge buit de sentit. Terrible, no?

No és pas una ximpleria pensar en un llenguatge format per paraules sense sentit. Podem descobrir la Novaparla arreu, i ara en tenim una oportunitat única: el període electoral. Cal reconèixer el mèrit d’aquells que són capaços de parlar, parlar i parlar o escriure, escriure i escriure, sense dir realment res, és un mèrit malabarístic. L’art de les paraules buides té un ingredient clau: el sucre. Ensucrar paraules, fer-les aptes per ser dites sense témer que s’entenguin. És el que sovint s’ha dit eufemisme.

Les paraules tenen un sentit, i a qui li agradi escriure sap que, perquè un text arribi a un lector o a un emissor, cal emprar les paraules exactes. Així el text té més força, és més autèntic. Encara que semblin sinònims no és el mateix riure, burlar-se, somriure, pixar-se de riure ,o corbar els llavis de forma còncava. Són les paraules encertades aquelles que volen dir exactament el que volem expressar. Només aquella és l’escollida.

Per exemple, un sobtat aturament del cor és un infart.  Regulació de plantilla significa acomiadamentde la mateixa manera que Major flexibilització del mercat laboral és el dret a acomiadar sense indemnització.  Neteja ètnica és genocidi. Govern militar de Franco és dictadura de Franco. Millora i aprimament de la gestió pot voler dir retallada. Pressió física és tortura. Economia de mercat és capitalisme. Si un escriptor utilitza paraules llargues i complicades quan hi ha l’opció d’una paraula encertada, significa que té aires de pedanteria, que és mal escriptor o quelcom pitjor… vol que no s’entengui el que diu.

Article també publicat a Nervi

Els qui no esteu d’acord amb el indignats

No hi esteu d’acord. Per què? Sentiu que heu d’estar en contra. Que no us agraden aquests indignats, que són els de sempre: Hippies? Ganduls? Okupes? Monitors? Comunistes? Gent amb gossos i flautes?… també heu vist gent de altres menes però és igual, segur que ells, els qui us cauen tan malament, hi són i ja teniu la justificació que buscàveu. Sabíeu, molt anteriorment, que no podíeu estar d’acord amb aquella gent però encara no havíeu trobat cap argument racional. Per fi trobeu la frase del tertulià o opinador professional i ja no l’ha podeu abandonar és el millor argument i era per això que hi estaveu en contra, només que no sabieu expressar-vos.

No hi ha motius per la indignació? “Si i tant! però no ho estan fent bé” Perquè? “Per les maneres” Ah! ostres, però tenen raó o no? “En què?” Amb el què diuen “No diuen res” Home s’han escrit mil articles, pancartes, entrades en blogs i fins i tot llibres, si vols ten deixo algun o… “no, no cal… no sé, però no estan gens  coordinats, no ho fan bé”. Si fessin bé les coses, tal com dius , estaries amb ells? Els recolzaries? “Home… no ho sé… suposo”.

Hi ha un proverbi xinès, que va fer fortuna al maig del 68 a París que deia: “Quan el dit assenyala la lluna, l’imbècil mira el dit”. I la lluna està allà, és ben real.

Ahir es va veure clarament que el món pateix alguna cosa. Hi ha un malestar, una hemorràgia interna que afecta a tot el món.  Ara més que mai els interessos materials estan passant per sobre de tot, de TOT. S’ha acabat la societat política, de fet ja fa temps d’això, però ara més que mai i amb molta impertinència ha començat la societat del mercat. I, sincerament, se’m fa molt difícil que algú pugui negar-ho. Només per això ja hi ha motius per la indignació, el 15M i el 15 d’octubre. És evident que és molt complicat abraçar tot això amb una sola proclama i que tampoc ho pot ser mai justament per la grandària del problema. El problema és tan profund, tan intens perquè els interessos materials no entenen de res que no siguin diners, els interessos materials arraconen a les dones, els nens, les associacions sense ànim de lucre, la cultura, la sanitat, l’educació, la vivenda, les llengües no oficials, els dèbils, el patrimoni històric, la preservació de la natura, ho afecta a tot. Se’n diu la “llei de la Selva” o la “llei del més fort”que va totalment en contra dels valors morals, dels drets humans i qualsevol tipus de solidaritat entre les persones.

És per això que és una crit totalment global i internacional (la societat del mercat està arreu) i alhora tremendament local (perquè ens afecta a tots de diferents maneres). A Austràlia, on la crisi econòmica no és tan profunda, es cridaven consignes a favor dels drets dels aborígens (perquè els interessos econòmics van en contra dels drets dels pobles que no tenen Estat) a Brussel·les es manifestes davant l’edifici de la Borsa (perquè saben que les lleis estan més pendents a salvar els bancs que els seus propis ciutadans), al Japó i sobretot a Tokio, la majoria de consignes anaven contra l’empresa Tepco, la propietària de la central nuclear de Fukushima (perquè els guanys materials de la central nuclear estan per sobre del perill que pot provocar als habitants de la zona o al mateix planeta i el seu ecosistema), a Madrid càntics per l’educació pública (perquè els seus governants els hi diuen que és massa car educar a tots els madrilenys però no és massa car presentar-se com a ciutat candidata a uns Jocs olímpics perquè revitalitza l’economia, invertir en educació no, clar) i a Catalunya milers de metges van sortir al carrer (perquè el govern assegura que curar persones tal i com es feia fins ara és una despesa massa gran, alerta que ara se’n diu despesa de la Sanitat i l’Educació…).  El mal és el mateix i afecta de totes aquestes maneres i de moltes altres. Per això el que va passar ahir era una manifestació global i per això ens afecta a tots.

Però vosaltres encara creieu que assenyalar la lluna és de mala educació, mentre la lluna va desintegrant-se per moments davant vostre. Esteu a temps de repensar-vos-ho.

Barcelona, "hi ha poc pa per a tants xoriços"

Buenos Aires, "la minería provoca hambruna "

Tokio, "Som el 99% de la població"

Tokio, "Som el 99% de la població"

Londres, "no cuts"

Quito, "El mundo es nuestro"