Els mites de la monarquia espanyola

Alguns dels mites de la monarquia espanyola (i per què són mites):

• Al rei Joan Carles I li devem l’actual democràcia. El projecte que té Juan Carlos l’any 1975 no serà ni molt menys el projecte de constitució que actualment segueix vigent. Sovint hi ha un discurs en el qual la figura del rei apareix com a principal garantia de la democràcia. Com un líder que impulsa l’actual estat de dret anomenant a alguns experts per tal de redactar com ha de ser el futur de l’Estat espanyol tot evitant el sector més immobilista del règim. Qui impulsa la democràcia a l’Estat són els moviments socials que prenen força als anys 60 i que durant el període de transició no aconsegueixen una ruptura amb el règim però sí frenar el primer projecte monàrquic d’ Arias Navarro i Fraga. També hem de comptar amb el context històric del moment; desprès dels anys 70 el franquisme tenia els dies comptats des del punt de vista internacional i si Joan Carles volia ser rei això havia de passar per un règim democràtic. Anomenar a Adolfo Suárez cap de govern no és cap projecte aperturista meditat per Joan Carles sinó el fracàs del primer projecte monàrquic que cal modificar (modestament) al afrontar-se al carrer i el resultat de les eleccions del 15 de juny 1977. El mite del rei nega les forces socials del moment.

 

• Joan Carles I va restaurar la monarquia parlamentària desprès d’anys de dictadura. La monarquia actual no és la restauració de la monarquia anterior a la II República. Franco en comptes d’optar pel pare del rei, Don Joan de Borbó, opta pel seu fill que literalment és apartat de la seva família i educat pel dictador. Francisco Franco anomena a Joan Carles, príncep d’Espanya, successor seu (no del seu avi) a títol de rei. La monarquia liberal anterior a l’any 1931 mai no serà restaurada ja que la monarquia que neix a la transició és quelcom nou, hereva del franquisme i per tant hereva del 18 de juliol.

 

• Jo no sóc monàrquic sóc “Juancarlista” o Joan Carles el rei campechano.  Durant molts anys (com a mínim fins la mediàtica cacera de Botswana) la figura del rei ha gaudit d’un alt prestigi que s’inicia sobretot desprès del 23F. Aquesta acceptació de Joan Carles per a diferents sectors socials i fins i tot polítics s’ha degut sobretot al paper de la premsa del cor i la creació d’una imatge de família exemplar. Més enllà de les revistes del cor no hem d’oblidar que la construcció del joancarlisme no es tracta només d’una bona operació de publicitat o màrqueting sinó que sovint al darrera hi hagut una forta protecció i hermetisme de la institució que moltes vegades s’ha recolzat en una legislació molt dura: censura d’articles, segrestos de revistes, revocació de càrrecs o veto a persones crítiques amb la institució. Veiem que l’únic moment on aquesta sobreprotecció s’ha aturat ha estat en els temps més recents, quan l’opinió pública arriba a un alt grau d’empoderament a partir de la difusió de les xarxes socials.

 

• Els defensors de la república viuen ancorats a la Guerra Civil i en temps passats. O el que en altres debats s’ha anomenat “no obrir velles ferides”.  De totes maneres és cert que crear un mite de la II República en el debat del model de l’Estat espanyol és poc procedent. Sacralitzar la història no té sentit en el moment de decidir les formes d’Estat. A la pregunta de quina forma de govern es vol: república espanyola, monarquia espanyola centralista, estat federal, república catalana independent, etc. La resposta ha de ser política. És el debat de quina forma de govern ens sembla més apropiada als ciutadans i no hauria de ser una qüestió històrica o sentimental. De totes maneres acusar de guerracivilisme als republicans ens obliga a girar la pregunta: I els monàrquics que no ho són?  Per respondre només cal veure d’on sorgeix l’actual monarquia.

 

• Felip VI serà el monarca més ben preparat i més proper de totes les monarquies europees. Seguim amb l’argument anterior. El debat s’ha de centrar en república o monarquia o quina monarquia i quina república es vol  i no pas amb els personatges o actors del moment. Que el príncep sigui simpàtic o Joan Carles campechano no hauria d’influir en el debat de quina forma d’Estat és la més apropiada. I no només es tracta de la forma d’Estat sinó també dels valors i principis que hi ha darrera la defensa de la monarquia o la república.

 

• No estem a l’Edat Mitjana, la monarquia espanyola és una monarquia democràtica i moderna. Més enllà del joc d’oxímorons (monarquia democràtica o monarquia moderna) tornem a escapar-nos del debat real de quina forma d’Estat és més apropiada. La monarquia no és moderna, sigui on sigui. Però, segurament, a Espanya encara ens ho hem de mirar de més a prop doncs cal veure’n l’origen, el perquè del seu consens i quines han estat les possibilitats reals de contestar-la.

 

• Bonus: Yo soy español, español, español.  Caldrà veure quin és l’efecte d’anunciar una abdicació la setmana abans d’iniciar-se el Mundial de Futbol del Brasil. El mateix dia de l’abdicació del rei s’intuïa a diferents ciutats de l’Estat el despertar del que aquí Catalunya es va iniciar fa temps: la voluntat d’un nou procés constituent. Més enllà de qüestions identitàries d’alguns sectors (que no negarem), l’ independentisme català s’alimenta de l’esperança dels ciutadans de participar políticament, de posar en qüestió el que alguns diuen que és inamovible. La III República podria tenir un efecte similar a Espanya. Per això caldrà observar si hi ha una substitució gradual de les tricolors per les rojigualdes als mitjans, als balcons i del discurs mediàtic. Caldrà  veure qui hi ha a la llotja en els partits de la selecció i qui s’alegra conjuntament amb tot el poble de les possibles victòries espanyoles.  No hem d’oblidar que segurament el màxim orgull i expressió del patriotisme espanyol avui en dia pren la forma de les victòries esportives. I d’apropiar-se-les el futur Felip VI en sap un munt.