Ciutats i Cultura al segle XXI

street_art_0

Arreu es diu que en aquesta primera dècada del segle les ciutats tindran un paper protagonista en el mapa global de la cultura. Potser ens hauríem de preguntar: no ha estat sempre així?  Sí, segurament sí. Les ciutats i les regions han estat sempre centres de creació d’idees, projectes, canvis i cultura molt més que altres construccions com ara els estat-nació, les ètnies o els continents geogràfics per posar tres exemples. Amb xocs i intercanvis d’unes ciutats amb les altres han establert el que podríem anomenar les xarxes culturals que han fluctuat des de les primeres civilitzacions fins els nostres temps: moviments artístics, moviments socials, estils constructius, corrents polítics, tècniques de fabricació, cultures de poder, religions, contrapoders… Així doncs quina diferència hi ha entre les xarxes culturals del passat i les del segle XXI?

street_art_19Fem una una fotografia del context actual. Què hi veiem? L’omnipresent crisi. Evidentment la crisi econòmica però també (una de les cares de la crisi global del sistema) la crisi de l’estat-naciórellegint a Eric Hobsbawm ens dius que l’estat-nació descansa en tres pressupòsits: tenir més poder que qualsevol altre unitat o col·lectiu que funcioni al seu territori, tenir una autoritat acceptada, i donar servei als seus ciutadans, podem comprovar com cada un d’aquests supòsits està en un evident entredit.  Molt relacionat amb això trobem en els anomenats països desenvolupats d’occident s’ha aturat el que es pensava que seria un augment ininterromput de la riquesa (de debò s’ho creien?) mentre que l’Estat del benestar que repartia aquesta riquesa al conjunt de la societat fa aigües per tot arreu i pateix les més que famoses “retallades” provocant un més que notable malestar social. Al mateix moment venim i som en un món globalitzat o en un sentit més crític del terme podríem dir que venim d’un procés d’intercanvi global on predomina l’Occidentalització mundial. També es sol dir que som una societat de masses i de consum on han triomfat la filosofia del mercantilisme total i lligat amb això els valors de l’ individualisme i la competitivitat tant a la vida professional com a la vida primària: es premia els triomfadors i s’oblida de la gran massa dels derrotats. Amb aquest individualisme s’ensorra la manera tradicional d’entendre les comunitats i se’n fan de noves que poden conviure amb total facilitat amb l’ordre social,  en serien exemples tribus urbanes de joves, militància a clubs esportius, sectes religioses o espiritualistes, etc.  I on queda la Cultura? Doncs sembla que la cultura està patint la mateixa sort que tot allò que la religió economicista (la fe més cega i fonamentalista dels nostres temps) ha etiquetat de  “no productiu” i que per tant, en un ordre de prioritats quedaria en un segon o tercer pla pel que fa a pressupostos, atenció mediàtica o polítiques concretes. En un altre escrit parlarem de la barbaritat que és  titllar de no productiva o no útil la cultura justament perquè la cultura en paraules de Pierre Hadot (cita que ha donat títol a un recent manifest a favor del paper de les humanitats a la nostra societat):

El paper de la Filosofia [la cultura, les humanitats] és precisament el de revelar als homes la utilitat de l’inútil o, si es vol, el d’ensenyar-los els dos sentits de la paraula útil.

Les ciutats segueixen tenint un paper central per la creació i potenciació del fet cultural. Perquè les ciutats? Per moltes raons: per la seva riquesa cultural, el seu dinamisme social pels seus governs i accions de proximitat amb els ciutadans, per la promoció de la descentralització i perquè en la mesura que la globalització ha creat certa tensió en els models de cultura nacional, la ciutat s’ha convertit en el lloc on es troben altres tipus de reconstrucció social i política.  És el que alguns pensadors han anomenat les ciutats post-nacionals: quan es construeixen els estats-nació al segle XIX inclouen una cultura nacional com element unificador ben present fins avui mateix. Aquesta cultura comuna és central i cohesiona diferents generacions per pertànyer a aquesta mateixa (valors, costums, formes de vida…) mentre que a la seva vegada delimita les fronteres d’on acaba una identitat i on comença una altra així com  legitima el poder estatal. Això no passa a les ciutats on, malgrat que és evident que hi ha molts elements comuns identitaris els vincles socials no és basen en unes arrels comunes ja que els anar i venir són molt més dinàmics. A les ciutats es pot conviure junts sense compartir la mateixa cultura i per això ens movem amb altres paràmetres. Diu el professor Eric Corjin que  si a la cultura nacional teníem una història comú a la cultura urbana tenim un futur comú, en contraposició a la tradició tenim la interculturalitat i en comptes d’un territori tenim xarxes.

47802588Tanmateix no crec que s’hagi de caure amb el simplisme cosmopolita del binomi clar i en contraposició entre la cultura nacional tradicional i la cultura urbana, ja que segurament no és un procés de substitució d’una per una altra sinó com un joc de superposicions complementàries. És a dir no és substitueix una identitat per una altra sinó que conviuen diferents identitats de forma horitzontal.  Així mateix tampoc crec que haguem de confondre la “nació” amb l’ “estat-nació”. El sentiment nacional entès com una consciència de col·lectivitat que es basa en una cultura compartida ha existit sempre i mentre no sigui una arma d’exclusió no té cap component de negativitat (en alguns casos el contrari doncs també ha pogut actuar com a força d’alliberament o reivindicació de comunitats com va passar amb el colonialisme o els drets dels indígenes a tants llocs del món). L’estat-nació en canvi sol ser un vell estat absolutista que es legitima recolzant-se en un sentiment nacional , uns símbols amb el que gairebé es converteix en una religió civil o una mitologia de la pàtria. Un exemple podria ser la monarquia francesa, anglesa o espanyola que al segle XVII comencen a recolzar la legitimitat dels seus governs i les seves possessions entorn a un sentiment nacional que no cal dir que no sempre va aconseguir els resultats esperats. Per altra els pensadors sovint pensen en  ciutats post-nacionals europees però evidentment aquesta aposta pot anar molt més enllà d’Europa i crear altres contextos com ara xarxes intercontinentals, mediterrànies o  bé d’altres infinites combinacions. De totes maneres aquests canvis de concepció i de descentralització de la cultura esdevindran  certs en un futur i molts elements els podem trobar en el present.

Les ciutats han tingut, tenen i tindran unes característiques idònies per continuar el procés democratitzador de la cultura (per que la cultura, tal i com l’entenem avui, l’art la literatura segueix essent elitista). Un dels punts claus per aconseguir-ho és reforçant el lligam de la política cultural i la resta d’aspectes de desenvolupament de la ciutat, és a dir atorgant a la cultura una transversalitat total. És a dir una cultura per a tot i per a tothom, no només una cultura per a la cultura. D’aquesta manera s’assegura l’acollida i l’ utilització de la cultura per una gran part de la població ja que s’estableix un pla cultural no només per al sector cultural sinó per a la col·lectivitat. Un exemple pràctic el podríem trobar a la ciutat de Medellín a Colòmbia on una concepció col·lectiva i transversal de la cultura com a element transformador i allò públic entès com un dret essencial ha ajudat a canviar les dinàmiques de la ciutat a partir de la cultura com a eina per transformar la realitat i acostar-la més a “un món millor imaginat entre tots”.

Hi ha uns valors intrínsecs que s’han donat tradicionalment a la cultura que s’oposen frontalment a l’ utilitarisme que ho predomina tot.  La cultura com a mecanisme de desenvolupament de les persones, com a garantia d’expressió individual i col·lectiu, com la memòria del patrimoni i la tradició de forma no excloent, com a eina preservadora de la diversitat cultural enfront una globalització uniformadora i de la llei del més fort, com a diàleg intercultural i de les arrels pròpies dels llocs i les gents, com a visualitzadora de la diversitat i facilitadora d’empaties, com a element d’autonomia personal, de pensament crític i eina de participació democràtica, com a fomentadora de la creativitat i com a valor molt proper a la llibertat (la llibertat de veritat no la llibertat de poder consumir quatre tipus diferent d’hamburguesa). Amb aquests elements cal treballar perquè les possibilitats que ofereix la cultura siguin aprofitades per a tantes persones com sigui possible (això és educació, conscienciació, desenvolupar un gust per la cultura).  Amb ciutats pensades d’aquesta manera, i no com a marques, aparadors o ciutats-entreteniment de ben segur que farem un pas més, un gran pas per  construir aquest món millor que a la força ha de ser possible.

5994136730_b2479de77a

Anuncis

Globalització i Cultura

banksy-mcdonalds

 

Un dels grans temes de debat per excel·lència al abordar la globalització i els nous escenaris que aquesta crea és saber si la globalització juga al costat de la cultura fent-la més lliure i democràtica o en comporta una homogeneïtzació a favor de la creació d’un gran mercat mundial més simple i uniforme. En els dos pols de debat aquells qui veuen la globalització com a procés ideològic d’un imperialisme cultural del món anglosaxó (bàsicament americà) i de l’altre els que  conceben la globalització com l’aparició d’una nova cultura mundial que ha de permetre el progrés i la modernització eliminant els nacionalismes i localismes conservadors. Entre aquests dos extrems mil i un matisos.

No cal dir que avui estem en un moment de mutació i canvi. Com a mínim , des del nostre context propi estem en un moment de crisi del model vigent. Això és significatiu perquè en un moment com aquest, analitzar on ens ha portat la globalització cultural resulta molt interessant per tal de potenciar allò que trobem atractiu i rebutjar el que no ens agrada.  Per una banda, la primera crisi que va lligada als primers moments de la globalització és la de l’Estat tradicional. La nova significació del món ja no és assimilable únicament a la categoria dels Estat-nació.  Rellegint al qui segurament millor ha explicat els processos de creació i crisi dels Estat-Nació, Eric Hobsbawm,  ens diu que l’estat-nació descansa en tres pressupòsits: tenir més poder que qualsevol altre unitat o col·lectiu que funcioni al seu territori, tenir una autoritat acceptada, i donar servei als seus ciutadans, podem comprovar com cada un d’aquests supòsits està en un evident entredit. Afegim en aquesta interpretació de crisi aquesta “cultura compartida” que no entén gaire de fronteres i per tant també posa en situació crítica l’Estat-Nació com a frontera cultural. Quan es construeixen els Estats-nació al segle XIX inclouen una cultura nacional com element unificador ben present fins avui mateix. Aquesta cultura comuna és central i cohesiona diferents generacions per pertànyer a aquesta mateixa (valors, costums, formes de vida…) mentre que al mateix temps delimita les fronteres d’on acaba una identitat i on comença una altra així com  legitima el poder estatal. És aquí on s’emmarca la famosa lluita de la cultura nacional contra una cultura internacional o cosmopolita.  Normalment s’ha vist clar el binomi i contraposició entre la cultura nacional tradicional i la cultura cosmopolita, tot i això no s’ha d’interpretar com un procés de substitució d’una per una altra sinó com un joc de superposicions complementàries. És a dir; no és substitueix una identitat per una altra sinó que conviuen diferents identitats de forma horitzontal. Un altre error recurrent és el fet de confondre la “nació” amb l’ “estat-nació”. El sentiment nacional entès com una consciència de col·lectivitat que es basa en una cultura compartida ha existit sempre i mentre no sigui una arma d’exclusió no té cap component de negativitat (en alguns casos el contrari doncs també ha pogut actuar com a força d’alliberament o reivindicació de comunitats com va passar amb el colonialisme o els drets dels indígenes a tants llocs del món). L’estat-nació en canvi sol ser un vell estat absolutista que es legitima recolzant-se en un sentiment nacional , uns símbols amb el que gairebé es converteix en una religió civil o una mitologia de la pàtria. Un exemple podria ser la monarquia francesa, anglesa o espanyola que al segle XVII comencen a recolzar la legitimitat dels seus governs i les seves possessions entorn a un sentiment nacional que no cal dir que no sempre va aconseguir els resultats esperats.

La crisi de l’Estat-nació és evident i sembla imparable. La dita “lluita” entre identitats nacionals i identitats universal sembla més una superposició d’identitats que no pas una substitució i eliminació de cultures enfront unes altres. Paradigmàtic és el cas de les ciutats on els seus habitants conformen un mosaic d’identitats on cadascú en pot tenir més d’una.

Il·lustració de Javier Jaen

Ara bé, tot i aquesta superposició d’identitats i difuminació de l’Estat-nació com a frontera impermeable cal tenir cert sentit crític en el fenomen de la globalització cultural que no està lliure de tensions i contradiccions. Avui dia arreu es comparteix (més o menys) la idea d’un món globalitzat entès com un procés d’intercanvi global on predomina l’Occidentalització mundial. De forma més desenfadada és el que l’economista Arcadi Oliveres ha anomenat la Globalització de les tres M (Madonna, Mickey Mouse i Mc Donald’s). Això és així perquè la globalització és un fenomen fonamentalment econòmic emmarcat dins del neoliberalisme i el procés d’expansió del capitalisme. Aquest aspecte ha tingut unes repercussions clares en la cultura de les diferents regions, aquí és on tenim el concepte de mundialització com a procés específicament cultural. Com que la globalització té un origen capitalista la mundialització pot tenir la tendència a adoptar els patrons economicismes prioritzant aquelles cultures que tenen més rendibilitat econòmica reduint les cultures a mercats, les persones a consumidors i la igualtat a la llei del més fort. És aquí on està el nus de la qüestió. És tracta d’un intercanvi o d’un imperialisme cultural que legitima l’imperialisme econòmic? Els pobles tenen marge per escollir la cultura que volen? O el mercat decideix entre quines cultures escollir?

El professor brasiler Teixeira Coelho, expert en debats de polítiques culturals, ens parla de la voluntat d’alguns pobles de voler assumir una civilització com a pròpia perquè en ella les persones troben la resposta més adequada a les seves necessitats i desitjos. A aquesta reflexió se li suma el debat de si darrera del fenomen de copiar un estil de vida hi ha una sensació de superioritat d’una cultura en relació amb les altres. Teixeira Coelho i molts altres pensadors opinen que hi ha la possibilitat d’acceptar-ho com superioritat però també hi ha la possibilitat d’acceptar la dilució de cultures a favor d’un ideal global de civilització, com una penetració mútua. Una idea molt suggerent però igualment complexa. Aquesta dissolució (lliure de conflictes i entesa com si fos una interacció) hauria de respondre a raons purament culturals, fet complicat i poc realista si ens fixem en quines són aquelles cultures que han desaparegut en el món actual. Possiblement han estat just aquelles que no tenien el poder econòmic i la força del seu costat i on la cultura assimilada s’ignorava per part dels assimiladors. Per tant, aquesta situació de desaparició d’unes cultures en detriment d’unes altres per raons “de força” aniria directament en contra de la protecció de la diversitat de les expressions culturals que per exemple tant defensa la UNESCO.

Perquè existís una dissolució cultural integradora i respectuosa , cal desmuntar la visió lineal i simplista de la cultura i substituir-la per una visió pluridimensional que podrà aspirar a ser legítimament universal perquè difuminarà les cultures mantenint la seva diversitat, ja sigui cultures allunyades en el mapa com descobrir la pròpia diversitat de la cultura occidental. El què sembla clar és que en el nom del progrés no es pot assimilar i uniformar el fet cultural a favor del poder, ni en contra de les cultures més petites i mai a partir d’una visió tradicional i moralista de la cultura. Canviar la forma de veure i entendre les coses no serà fàcil, i aquí té un paper fonamental la cultura i amb quina mirada es gestiona i l’entenem tots a partir d’ara.

La cultura no pot regir-se únicament per factors economicistes. L’economia ja s’ha apropiat de la cultura  en convertir la cultura en una distinció social de consum, és a dir en un definidor de les identitats socials i els estil de vida a partir de reforçar l’estètica en la producció des del moment que l’àmbit econòmic posa una major en els aspectes simbòlics. És el que J. Rius i M. Zarlanga (La cultura en la sociedad contemporánea) anomenen la Culturalització de l’economia.  Si bé aquest fet és encertat i totalment comprovables potser també ho és l’Economització de la cultura, és a dir, reduir la cultura a la terminologia  i als processos econòmics. Convertir la cultura en únicament una indústria cultural obviant que abans d’indústria la cultura és un dret. Sense intenció de ser gaire catastrofista ni pessimista sembla que ara per ara la globalització ha estat i està essent muntada sobre l’únic interès del capital i que per tant, de moment, és injusta, occidentalitzadora i marginalitzadora. Busquem com canviar-ho.

globalizationEl neoliberalisme imperant i l’homogeneïtzació cultural són un risc real per a la salut democràtica i cultural del món, però hem de pensar que el món que els està patint no és tan immòbil com es sol pensar. Actualment estem mantenint una relació que oscil·la entre la resistència i l’aprofitament per construir nous escenaris. En altres paraules:l’impacte de la globalització no es pot fer des de la resistència sinó des de la construcció d’un món nou aprofitant allò que nosaltres intuïm que és positiu. La globalització real (si voleu, la globalització positiva) és un projecte aturat pel món del capital i les finances que se l’ha apropiat. És a dir, si fins ara la globalització s’ha pensat directament de l’imaginari del capital, les empreses i els despatxos d’executius el que cal començar a fer és imaginar el mateix des del nostre punt de vista,  nosaltres en comptes d’ells.  Una globalització vertaderament cultural ha de presidir de les categories economicistes capitalistes i operar amb les culturals. És una qüestió de imaginar, canviar i actuar.

Amb aquesta globalització cultural pensada per la cultura es poden crear nous llaços comunitaris i consciència de solidaritat enfront l’ individualisme agressiu, el pessimisme immòbil.  En part gràcies als valors intrínsecs que s’ha donat tradicionalment a la cultura com a mecanisme de desenvolupament de les persones, com a garantia d’expressió individual i de cada comunitat, com la memòria del patrimoni i la tradició de forma no excloent, com a eina preservadora de la diversitat cultural enfront una globalització uniformadora, com a diàleg intercultural, com a visualitzadora de la diversitat i facilitadora d’empaties, com a element d’autonomia personal i eina de participació democràtica, com a fomentadora de la creativitat i com a valor molt proper a la llibertat. A aquests elements els hi sumarem els nous elements de comunicació i intercanvi en xarxa que haurien de treballar perquè les possibilitats que ofereix la cultura siguin aprofitades per a més persones. La idea de circulació lliure d’idees i continguts que a la força ha de ser positiva i s’ha d’actuar cap aquesta direcció amb la intenció que aquests nous mitjans aviat es trobin a l’abast dels territoris més desafavorits també i així esdevenir una autèntica xarxa cultural global, multidireccional i lliure que ens ajudarà a construir aquest món millor que a la força ha de ser possible.