Highway to Hell

L’autopista direcció cap a l’infern la coneix més o menys tothom des de fa segles. Direcció descendent, directe i sense peatges.  S’entén que la destinació és el peatge etern per excel·lència. Accedir a aquesta autovia pot fer-se de manera lenta, tot escollint els camins equivocats i allunyant-se cada vegada més del recte camí, aquell que acaba a les portes custodiades per Sant Pere, fins al punt que sense adonar-se ja no hi ha retorn possible o, potser, de manera més ràpida, utilitzant una mena de carnet per punts on s’hi compten els set pecats capitals que asseguren una entrada directa i ràpida al patiment etern. Alguns filòsofs o pensadors amateurs diuen que l’autopista direcció cap a l’infern no porta enlloc i que l’infern es troba en el mateix viatge. D’altres s’han atrevit a dir que no només no hi ha destinació final sinó que l’autopista és una construcció falsa que obligaria a circular cap a una sola direcció sense tenir la possibilitat d’aturar-se, sortir del camí i descobrir els paisatges que s’obren més enllà de les cunetes.

De totes maneres, el camí cap a l’infern és conegut per tothom. Ara bé, un cop hi arribem què ens hi trobarem? Com és l’infern?  Podriem dir que hi ha una autèntica literatura de viatges a l’infern.  Gairebé totes les publicacions afirmen que l’infern fa baixada. Són moltes les religions que es refereixen a un lloc subterrani. Per anar als principis dels temps, trobaríem a Demèter que, buscant la seva filla Persèfone que havia estat raptada pel rei de l’inframón (Hades), ha de descendir als inferns. O encara és més coneguda la davallada als inferns d’Orfeu per salvar a Eurídice, definit per Eratòstenes de Cirene com l’heroi que “Va davallar a l’Hades per recuperar la seva muller”; aquí no hi ha cap dubte que pels grecs l’infern fa baixada. La paraula exacta que s’utilitzava era κατάβασις (descens).

Però la guia de viatges més clara i descriptiva era sens dubte el capítol VI de l’Eneida de Virgili. En aquest poema èpic romà escrit al segle I a.C, Virgili divideix l’infern en parts gairebé com si fos el plànol d’un parc temàtic. Primer de tot, a les mateixes portes, trobaríem a totes les ànimes dels morts sense sepultura. Seguidament, l’autèntica entrada al món dels morts, el riu Aqueront. No us imagineu una entrada amb fonts de colors i espectacle musical, sinó més aviat  un tètric passadís d’aigües tèrboles i putrefactes.  Aquí ens trobaríem a Caront (els grecs ja el coneixien), l’encarregat de portar les ànimes al seu destí amb la seva barca a canvi d’una propina que més valia portar al damunt. Un cop pagat el viatge aquàtic, sempre segons Virgili, apareixeria el pre-Infern. Allà hi trobarem les ànimes dels infants, els innocents acusats en fals i els suïcides. En aquest mateix pre-Infern trobaríem una zona VIP dedicada als guerrers famosos (sí, es veu que l’infern també és classista. Això que la mort ens iguala a tots…). Un cop superat el pre-Infern, l’Infern pròpiament dit amb dues zones ben diferenciades. El Tàrtar, on hi hauria la crème de la crème de la maldat, amb totes i cadascuna de les diferents modalitats de càstig.  I l’Elisi, descrit com un delta o una serie d’illes cobertes de canyes i camps paradísiacs (l’equivalent greco-romà d’un viatge a la Riviera Maya amb pulsera barra-lliure Ad æternum). Perquè sí, segons Virgili (i tot el món clàssic) els bons van a l’Infern. Això sí, l’infern feliç del descans apropiadament separat de “l’infern dels dolents”(El Tàrtar).

Si volem més descripcions de l’infern podem avançar fins al best-seller de tots els temps, la Bíblia. Si bé a l’Antic Testament trobem algunes al·lusions a “l’habitacle dels morts”, les explicacions més complertes les trobem a la segona part de la saga, el Nou Testament. Aquí ja hi apareix l’infern com a lloc de condemna i flames eternes. El país dels dimonis amb Satanàs o Llucifer al capdavant. El de qui la fa, la paga.

 

I si l’ull et fa caure en pecat, arrenca-te’l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l’infern, 48 on el cuc no mor i el foc no s’apaga: 49 tothom serà salat amb el foc de la prova.

Marc 9, 48

 

Com ja hem vist en els temps clàssics, l’infern no és monopoli del cristianisme. La competència directa, l’Islam, també preveu l’infern com el lloc dels pecadors. Durant la vida, els àngels escribes observen les accions dels homes col·locats un a cada banda (com podríeu intuir, els de la dreta anoten les bones accions, mentre que els de l’esquerra n’anoten les dolentes). Un cop morts, els homes i les dones seran jutjats d’acord als seus llibres de vida.  En aquest cas, a l’infern també hi trobem flames i calor, molta calor:

La calor del foc  de l’infern és encara molt més intensa

Tawbah:81

No tots els inferns són saunes. Si el visitant prefereix el fred que la calor, tal i com indicaria el sentit comú, cal anar al nord. A la cultura escandinava, per exemple, l’infern era un desert congelat.  En comptes dels altres inferns dirigits per homes (així a la terra com ho fan al Cel), a l’infern nòrdic hi regnava una deessa que habitava un palau. La reina de l’infern era Hel (d’aquí infern en anglès), la deessa de la mort, una dona extremadament bella però que tenia la part inferior del seu cos en descomposició.

Més a l’orient, al budisme i hinduisme, l’infern no tenia un lloc tan central en el pensament de les persones i era concebut com a quelcom molt més proper a la terra. El càstig no era tant anar a parar a un espai dedicat a la tortura infinita sinó que consistia en viure i reencarnant-se una vegada i altra en successius cossos.

Però si tornem a occident i parlem de guies de viatges, en l’infern és impossible no anomenar a Dante. Dante Alighieri va actualitzar i ampliar les descripcions de Virgili a l’Eneida. La Divina Comèdia fou escrita entre el 1308 i 1321; no es tracta només d’un viatge per l’infern sinó ben bé un viatge en forma de poema per la visió que es tenia del món i l’univers a l’Edat Mitjana. Dels tres llibres que formen la Divina Comèdia (Infern, Purgatori i Paradís), aquí ens interessa el primer. Com ja s’ha comentat, Virgili hi té un paper estel·lar.  L’aventura comença el Divendres Sant de l’any 1300 quan l’escriptor de l’Eneida s’ofereix a Dante com a guia. Un walking tour espiritual. Sobre el pòrtic d’entrada de l’infern, un rètol de benvinguda lapidari: “Abandoneu tota esperança els que aquí entreu“. A partir d’aquí, dividit en diferents sales, ens trobem un infern amb l’estructura bastant semblant a aquella que ens presentava Virgili (és clar, és el guia).

En aquest infern però, tot té una força més moderna, més terrible, als nostres ulls. L’infern té la forma d’un embut gegant inclinat direcció al centre de la terra dividit en nou cercles en forma de terrasses. Com més a prop del centre (i per tant més profunda) pitjor són les tortures que s’hi practiquen. Dante passarà tres dies a l’infern, trobant tot de personatges famosos com ara Cleòpatra, Plató, Brutus, Judes i, fins i tot, diferents Papes! Les descripcions de l’horror i la recreació que Dante utilitza per descriure el que allà hi veu fan que l’infern de la Divina Comèdia sigui l’infern literari més celebrat de tots els temps.  Fins i tot la llengua ens ha brindat l’adjectiu “Dantesc” que, amb certa aleatorietat, utilitzen alguns periodistes moderns. Aquestes imatges i d’altres seran utilitzades per sermons i més sermons que volien terroritzar els feligresos per tal de que seguissin el camí del Senyor i la bona moral.

Per preparar aquest viatge, podríem fins trobar algunes guies de viatges infernals per ateus. Jean-Paul Sartre va escriure A porta tancada (1945), on tres personatges desconeguts es troben en una habitació d’hotel on la llum sempre està encesa i la porta tancada. En no comprendre què hi fan allà, es plantejaran la possibilitat d’haver mort i ser a l’infern. L’infern contemporani de Sartre era una habitació d’hotel. Però Sartre va més enllà. Desprès de la convivència, aquests personatges comprendran que s’odien entre ells fins a un punt que la pitjor tortura és passar més temps junts. Desesperat, un dels personatges demana socors, picant la porta com un boig demana que li arrenquin la pell amb estenalles, que li vessin plom fos pel cos, que el cremin o qualsevol tortura en lloc d’estar aquella habitació. Però és inútil, perquè “no hi ha necessitat de graelles; l’infern són els altres”. Profund, veritat? Un infern també contemporani però molt més lúdic és el que ens presenta Woody Allen a la pel·lícula Deconstructing Harry (1997) on, en una divertida escena, Harry, el personatge interpretat pel director,visita un infern en el qual el  Diable és Billy Crystall i on s’hi arriba per un ascensor on la veu en off ens va indicant els diferents pisos:

 

5ª Planta: Carteristas de metro, mendigos agresivos y críticos literarios.
6ª Planta: Extremistas de ultraderecha, asesinos en serie, abogados que salen por televisión.
7ª Planta: Medios de comunicación, lo sentimos, esta planta está llena.
8ª Planta: Criminales de guerra evadidos, telepredicadores y asociación pro armas
Planta baja todo el mundo fuera.

 

En fi, inferns per a tots els gustos. Aneu a la llibreria o biblioteca més propera i agafeu la guia que més us agradi o, un bon consell, consulteu-les totes i així hi estareu familiaritzats un cop arribem a la destinació. Que no us faci por, la coneixença del terreny gràcies a la literatura infernal ens farà començar amb avantatge (coses de la literatura). Qui sap, potser, com diu el músic Joan Colomo, l’infern real és el món laboral. Pitjor que les cues de l’atur i la  precarietat laboral no pot ser… no?

Ressuscitar el Paral•lel

“Per què no en sabíem res?” És la pregunta que finalitza l’exposició ‘El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat’ al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Per què no sabíem res d’aquell Paral·lel de principis del segle XX? Podem apuntar dues raons. La primera raó la podria contestar el famós proverbi nigerià que ens diu que “fins que els lleons no tinguin els seus historiadors propis, les històries de cacera sempre glorificaran el caçador”, dit d’altra manera i en paraules dels comissaris de

l’exposició, l’alta cultura catalana no s’havia interessat mai del tot per la nostra “baixa cultura”. I és en aquesta baixa cultura (i en aquesta identitat catalana més complexa que no pas la que ens diuen els relats més oficiosos) on el Paral·lel va tenir una importància extraordinària. L’altre raó del desconeixement podríem atribuir-la a la dificultat de trobar aquest Paral·lel. Si bé a l’actualitat existeix l’Avinguda del Paral·lel aquell fenomen cultural i social que fou aquest carrer barceloní a principis del segle XX  ha desaparegut gairebé en la seva totalitat.

A Montmatre o a Broadway les butaques dels teatres s’omplien de vells i nous burgesos però al Paral·lel era la classe treballadora qui assistia massivament a l’oferta d’espectacles que es concentrava en aquell carrer. De tot el món cap lloc va oferir tants teatres i locals d’oci per metre quadrat. Per això és un fenomen únic a Europa i al món, el Paral·lel va saber entendre la classe obrera i els artistes s’adaptaven al món del seu públic perquè en molts casos també era el seu món.

L’exposició comissariada per Xavier Albertí i Eduard Molner té un interès excepcional per descobrir-nos aquesta part de la memòria perduda de Barcelona des de diversos punts de vista (L’urbanisme, el teatre realista, el circ, el món de les cupletistes, la vessant política, la història sexual…) on cal destacar el gran treball de presentació museística. ‘El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat’ és un intent d’èxit per recuperar un ambient concret i fer-lo viure als seus visitants. De la millor manera que ho sap fer el CCCB música, imatge, ambientacions i decorats  es fonen per ressuscitar aquell trocet de món perdut en la Història.

Queda molt poc temps per descobrir aquesta Barcelona canalla, convulsa, gitana, firaire, travesti, anarquista, sexual, dramàtica, política, teatrera, cantaire, sindicalista, vodevil… fins al 24 de febrer podeu visitar ‘El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat’ al CCCB.

La fi del món: Què en diuen els maies?

Aviat serà 21 de desembre del 2012.  Si fem cas de nombrosos articles que últimament s’han anat compartint i comentant  per les xarxes socials aquesta és la data de la fi del món.  Davant d’aquesta notícia ja són molts els creatius que han fet córrer virals sobre la profecia maia, canals de comunicació que han aprofitat per fer cicles de cinema apocalíptic i fins i tot trobem persones que han decidit fer-ne negoci venent productes per a la supervivència d’aquesta presumpta catàstrofe o la mateixa NASA fent un comunicat per desmentir el rumor de què una gran bola de foc s’aproxima a la terra.  Però exactament, què en diuen els maies d’aquest imminent apocalipsi?

La civilització maia va estendre’s pel sud del Yucatán i per una part de l’actual Guatemala i Hondures a partir del segle III.  Fou una de les cultures mesoamericanes més importants d’abans de l’arribada dels espanyols. No es tractava d’un estat unificat sinó de diferents pobles que s’organitzaven en diferents ciutats-estats independents vinculades a un territori i, en bastants casos, parlaven diferents llengües. Fou un model de civilització totalment diferent a les civilitzacions occidentals, segurament per aquesta raó és tan fàcil interpretar-la erròniament bastant-se amb unes concepcions massa eurocentristes.

Els maies, com molts altres pobles, eren una cultura obsessionada amb el temps. Van  arribar a tenir un gran domini de l’observació celestial permetent-los elaborar un conjunt de calendaris molt precisos. Gràcies a aquests calendaris podien conèixer els millors moments per decidir què i com plantar a les seves collites. Observaven les estrelles a simple vista i eren capaços de predir un gran nombre de fenòmens astronòmics.  Conèixer el cel era indispensable per la vida quotidiana, però també per a l’espiritual. Pels maies el cel era un lloc ple de vida, a les estrelles i constel·lacions hi podien veure jaguars, ratpenats, serps, i déus que

ascendien i descendien de la terra al cel. Tot això controlat  per uns poderosos éssers sobrenaturals. Per interpretar i anotar els moviments celestes, les collites adequades, les voluntats dels déus i les cròniques del que ha passat  van haver de crear diferents calendaris de gran complexitat.  Tenien la idea de que el temps i el món era quelcom que no estava lligat ni al seu propi poble ni a la humanitat sinó que havia existit amb molta anterioritat a la seva cultura (i que seguiria existint quan ells no hi fossin). Per això contaven el temps amb diferents mesures, algunes de més curtes i més pràctiques pel dia a dia  i d’altres de més llargues. Un dels  cicles de llarga durada era el Bak’tun (una mica més de 394 anys). Si convertim el calendari maia al nostre efectivament el dia 21 de desembre hi ha una fi: s’acabaria el tretzè Bak’tun i iniciaríem el catorzè, és a dir, el dia 21 s’acaba un cicle llarg i en comença un altre (com si celebréssim la fi d’un mil·lenni). Per tant, aquesta data no seria significativa ni especial dins de la cosmovisió del món maia. Si bé és cert que aquest dia es produirà un alineament del Sol amb la part central de la Via Làctia (que pels maies significava una obertura temporal cap a Xibalbà, el seu infern) i que els maies ja ho havien predit, es tracte d’un fenomen que passa cada desembre i que ells coneixien a la perfecció.  Tot i així és cert que la concepció maia de canvi de cicle comportava un diàleg constant de creació i destrucció i que els mites apocalíptics estaven presents a la seva mitologia.  Al còdex de Dresde (any 1100) trobem una referència a l’apocalipsi maia però no ens dona cap data ni referència per endevinar quan passarà. Per tant, el  21 de desembre del 2012 no el podem interpretar com a la fi del món en un sentit literal, es tracta d’un canvi de cicle.  A les ruïnes de Xultún (Guatemala) es van trobar unes parets que contenien un calendari de cicles llargs i on hi havia inscripcions que arribaven fins a 7.000 anys. Així els maies consideraven que el món continuaria com a mínim uns quants milers d’anys més desprès del 2012 i que en el cas que d’aquí molts anys la humanitat s’extingís, el món no ha de patir  perquè nosaltres som només un petit punt en la història d’un planeta que ve de molt lluny i que té la intenció de sobreviure’ns.

Els llibres que no van ser

Sempre és interessant preguntar-se  allò que podia haver estat i mai no ha estat. Stuart Kelly, un estudiós de la literatura anglesa, va crear un catàleg dels llibres perduts. Els llibres desapareguts dels autors i autores més reconeguts d’allò que s’ha anomenat la Història de la Literatura Universal.  Des de l’antiguitat fins al segle XX.  No es tracta d’una llista, sinó que capítol rere capítol ens endinsa al món de l’escriptor per contextualitzar finalment l’obra perduda.  És una història de la literatura que no va ser amb regust anglosaxó, on predominen els autors nord-americans i britànics sobretot en la cronologia més moderna, passant una mica per sobre dels medievals; però li perdonem perquè l’originalitat del llibre s’ho val.

A part que  la història del que no va ser, sigui el que sigui, té un morbo addicional,  Kelly té un estil planer que fa que el lector es submergeixi de ple en la lectura d’aquest assaig divulgatiu. L’equilibri entre la lectura fluida i l’aportació d’informació no és sempre una tasca fàcil i Stuart Kelly se’n surt amb molt bona nota. Un llibre amable, curiós i original.

Si construíssim la biblioteca dels llibres perduts  la podríem classificar per  categories, i els cartellets que hi hauria damunt les prestatgeries buides ben bé podrien ser els següents:

LLIBRES DESTRUÏTS.  Tots aquells que han passat per la mà de censuradors, incendis devastadors, inclemències meteorològiques, paràsits, reutilitzacions o reciclatges poc sensibles i d’altres destruccions més curioses com l’obra de de Dostoievski utilitzada com a paper de fumar o llibres abandonats en cases que seran derruïdes per a noves construccions.

LLIBRES EXTRAVIATS. Llibres robats,  que es mouen en mercats negres o que actualment no és coneix la seva ubicació. Alguns, simplement, llibres perduts.

LLIBRES INTERROMPUTS. Aquells llibres que resten inacabats bàsicament per la mort del seu autor abans de ser finalitzats. No només llibres que no es poden acabar sinó llibres als quals els hi falten alguns retocs i l’últim vist-i-plau de l’autor. Novel·les que descansen en una eterna pausa i que ningú sap com continuarien. Omplir el buit és qüestió d’imaginació o interpretació. L’únic segur és que mai podrem saber com haurien acabat.

LLIBRES QUE NO VAN SER. Aquí inclouríem les obres que els diferents autors i autores van projectar però que mai van arribar a posar-se per escrit. Esbossos, cartes on es parla d’una propera obra que mai va arribar, llibres en que es fa referència en una futura segona part… Intencions no realitzades.

LLIBRES IL·LEGIBLES. Malgrat que Stuart Kelly no els inclou a la seva personal biblioteca dels llibres perduts, en fa referència. Es tractaria de tots aquells escrits que han estat redactats en llengües i símbols indesxifrables fins ara: la llengua maia, la ibèrica, les inscripcions de l’illa de Pasqua. Literatures totalment desconegudes encara avui.

Va… em direu que no teniu ganes d’entrar en aquesta biblioteca?

 

TÍTOL:  The Book of Lost Books/ La biblioteca de los libros perdidos.

AUTOR: Stuart Kelly

Editat en Castellà per Paidós. Barcelona, 2007

 

Tots Sants, Tots morts

Omnia Sanctorum. El dia 1 de novembre els vius hem d’anar a visitar als morts, com a mínim recordar-los, perquè l’endemà, el dos de novembre , és el seu torn: els morts ens visiten a nosaltres.

I millor que no ho facin… Els tenim por.  Deien els romans d’època Imperial que els morts mai desapareixen del tot. Tenen molt poder al nostre món i són capaços d’influenciar als vius. És per aquesta raó que cal portar-se bé amb ells, una barreja de temor i veneració.  Cal distingir amb quina intenció vénen i per això el poble romà, amb la seva racionalitat, els classifica. Tenim el Mamens, els esperits famíliars, els bons, els que cal recordar i mantenir a la memòria. Els Lèmurs, ombres tant esfereïdores com inoportunes, retornen pel maig però amb una mica de mà dreta el Pater familia els pot espantar i allunyar-los de la llar.  Ai las si qui ens visita són les Larves! Aquests són els malvats, els dissortats, els qui turmenten als vius. L’únic que els podria allunyar són uns complexos sortilegis de purificació que no estan a l’abast de qualsevol.

Deia el medievalista Georges Duby que a l’Edat Mitjana “ningú dubta que els morts estiguin vius”. Ens ho il·lustra amb la història que llavors s’explicava de Ricard I, duc de Normandia, un príncep que  no tenia por de res, cavalcador d’aventures, desafiador de perills i combatent de les forces del mal. Un vespre, mentre resava a una capella, se li va aparèixer un cadàver vivent que sortia d’una tomba oberta. Ricard, valent com era, va desembeinar la seva espasa, va encomanar-se a Déu i el partí per la meitat. Malgrat el coratge de l’heroi, l’endemà va manar que mai més es tornés a deixar sols els morts la nit de la seva sepultura. Calia assegurar-se que estaven tancats en un sarcòfag, i tot i així podien tornar.

Que el tema dels morts i la mort tingués molta presència als temps medievals és ben normal si pensem que la vida era molt més curta i estava sempre exposada a pestes i fams. La mort era una presència constant i continuada. La vida gairebé s’entenia com a lluita contra la mort. De fet, el triomf de la mort és un tema propi de la literatura del segle XII alhora que un tòpic artístic. Una altra llegenda medieval ens parla de tres cavallers que es troben al bosc tres esquelets; confusos, els nois es queden mirant fixament aquella aparició fins que s’hi reconeixen i la por els envaeix. A l’uníson, els tres cadàvers diuen: “Nosaltres érem com sou vosaltres ara, vosaltres sereu com nosaltres som ara!”.

A l’època moderna, segurament amb l’aparició de la investigació forense amb cadàvers i les pràctiques de dissecció de cossos morts, es prefereix descriure amb tota mena de detalls l’agonia i el dolor, la putrefacció i la mort més física. Es racionalitza la mort, sí, però amb tot no aconsegueixen fiar-se dels morts. Imagina que disseminem un mort i de sobte s’aixeca. És el principi dels fantasmes, d’allò sinistre: passa alguna cosa que ens espanta i ens provoca horror perquè no és com hauria de ser. Freud ens deia al 1909 que allò sinistre és l’antítesi de tot el que és convenient i tranquil, és tenir al damunt un punt de pertorbació personal, de quelcom que havíem oblidat i que torna per torturar-nos. La sospita genera la inquietud (s’aixecarà el mort?), el fantasma no és tan obvi com ho era a l’Edat Antiga o a l’Edat Mitjana, quan tothom creia en els Lèmurs o en els fantasmes i dimonis. L’aparició d’un fantasma avui té una condició nova: és una espantosa irracionalitat!

 

Hobsbawm per al món d’avui

Avui ha mort Eric Hobsbawm, historiador clau per entendre el món contemporani i mestre indispensable de gran part dels historiadors socials actuals. Dins del panorama historiogràfic va esdevenir un dels historiadors més coneguts fora de l’àmbit acadèmic sense perdre en cap moment el mètode científic en el seu treball. De l’escola de pensament marxista, va saber actualitzar la manera de fer història de la historiografia britànica tot preocupant-se pel factor social mentre suavitzava el determinisme i reduccionisme econòmic del marxisme més clàssic. La seva obra és extensa i rica. Hi destaquen els quatre volums de la sèrie “Ages of...” sobre la història del capitalisme entre 1789 i 1991. També són importants els seus estudis sobre les tradicions, els bandits socials o l’Estat-nació. A banda d’aquestes temàtiques, avui seria interessant recordar la lucidesa d’aquest observador del passat per entendre el món de l’ara mateix.

L’any 2006 es va publicar un conjunt d’articles i conferències sota el títol d’Essays on Globalitzation Democracy and Terrorism (traduït a Amèrica llatina i Espanya com a Guerra y Paz en el siglo XXI) on Hobsbawm traça un mapa de les bases del nou segle a partir de la seva història més recent, sobretot enfocat en el paper dels Estats Units. És evident l’ interès d’aquesta obra, doncs l’estudiós que va viure en primera persona gairebé tot el segle XX  ara mirava cap el XXI.

Segurament, d’aquí a uns anys, el llibres d’Història occidental encetaran el segle XXI amb l’11 de setembre del 2001 i l’atemptat al World Trade Center de Nova York i els intents dels Estats Units per exportar l’Imperi de la Pau arreu del món amb el que Hobsbawn va anomenar l’ “imperialisme dels drets humans”.  Pensem que, a partir de 1989, Estats Units és l’únic estat capaç de dur a terme una operació militar de gran mobilització a qualsevol part del món -sovint substituint les autoritats internacionals existents ( és el cas de les Nacions Unides, que a l’actualitat tenen una influència i poder real inexistent.) Hem d’avançar fins al govern de George Bush per entreveure un nou enfocament en la política dels Estats Units que pretenia consolidar l’herència de potència hegemònica de la Guerra Freda. Certament, la segona meitat del segle XX havia deixat als EEUUA amb una hegemonia que s’havia aconseguit no a partir de la guerra sinó a partir d’un domini de l’economia global que anava acompanyat d’una influència cultural i ideològicadesproporcionada  no només pel que fa a l’exportació de l’anglès sinó també en els atractius de la societat de consum nord-americana que Hollywood mostrava. Amb aquest llegat a les esquenes, a partir del 2001 el govern de Bush fill es basà en la força militar contra aquelles potències estrangeres que no reconeixien el poder hegemònic d’Amèrica del nord. Una tàctica que, exceptuant el govern de Blair i Aznar, va deixar als Estats Units aïllats en la seva impopularitat.

Alguns dels trets d’aquest caràcter imperialista dels Estats Units Hobsbawm els veia en el propi ADN de l’estat nordamericà. El mite fundacional i nacional dels Estats Units prové d’una revolució impulsada per les idees il·lustrades del segle XVIII. L’Estat es construeix a partir de la ideologia revolucionària i les noves institucions republicanes liberals amb la convicció bàsica que la societat lliure era superior a tota la resta i estava destinada a convertir-se en un model a seguir. Estats Units mai ha estat amenaçat de desaparèixer per cap guerra (a part de la civil); per tant, l’únic enemic possible ha de ser ideològic. Segons les bases en les quals es funda l’estat, l’enemic dels Estats Units és aquell qui refusa una forma de vida americana. No ens confonguem, els Estats Units no pretenen ocupar el planeta, allò que han intentat durant els primers anys del segle XXI és fer la guerra i instaurar nous governs amics pel món. La guerra d’Iraq potser n’és l’exemple més evident. Malgrat comptar amb el petroli com a atractiu, la guerra ha estat sobretot un exercici de demostració de poder internacional; a Washington es parlava d’una reforma total de tot el Proper Orient, però això no té consistència real. La lluita contra el que s’anomena “l’Eix del Mal” té més de reclam publicitari, de teatre, que de política real. I és que la idea de l’imperi global va durar poc a Estats Units, ja que a la majoria d’americans el que més els interessa és el seu propi país i no la dominació mundial. A més, el segle XX ja havia demostrat que els estats no podien refer el món sencer i imposar-se per accelerar les transformacions històriques.

Aquest esforç per difondre la democràcia occidental Hobsbawm la interpreta com una contradicció en si mateixa. De fet, en el món globalitzat, una gran part de les activitats polítiques es porten a terme en llocs inaccessibles per als votants. Mentre la democràcia electoral només funciona dins dels límits dels Estat-nació, ens trobem que cada vegada les polítiques són més transnacionals.

Així doncs, l’hegemonia nord-americana és un dels elements dels quals parteix el món desprès de 1989. Doncs bé, seguint el fil d’Eric Hobsbawm, un altre factor el trobaríem en els moviments migratoris massius que sovint neixen en els països pobres i es dirigeixen cap als rics. I lligat a aquest fenomen, la xenofòbia que consolida l’hostilitat econòmica popular cap als nouvinguts i la percepció d’una amenaça contra la identitat cultural. La xenofòbia podria ser també un símptoma de la crisi dels estats-nació, crisi que podem considerar com una altra de les característiques d’aquest nou segle. Si acceptem que l’estat-nació descansa en tres pressupòsits: tenir més poder que qualsevol altre unitat o col·lectiu que funcioni al seu territori, tenir una autoritat acceptada, i donar servei als seus ciutadans,veurem que tots i cadascun d’aquests es troben en una crisi evident. El primer, perquè encara que l’Estat sigui molt més fort que qualsevol rival intern, veurem com a poc a poc ha anat perdent el monopoli absolut de la força (ja sigui per la difusió de les armes a preu econòmic o per l’existència de grups terroristes en el seu interior). Aquesta violència ha anat transformant-se a finals del segle XX fins a adquirir un caràcter de globalitat tot provocant un clima de terror irracional que reinventa els enemics més típics del discurs de la Guerra Freda. En segon lloc, s’ha reduït la lleialtat per l’estat (quants ciutadans avui estarien disposats a morir “per la pàtria”?) i la disposició a acceptar les seves lleis també ha minvat.

Per últim, el tercer pilar de l’estat ha estat atacat dels del seu interior: a partir de 1970 els polítics i ideòlegs dels estats liberals han tornat a la crítica radical de l’Estat i a sostenir que aquest s’ha de reduir a favor del mercat lliure; l’argument, la major eficàcia i menor cost dels serveis privats. Hobsbawm ho tenia clar: l ’ideal de la sobirania del mercat no és un complement de la democràcia liberal sinó una alternativa, un sistema nou que substitueix l’anterior. El mercat nega la necessitat de prendre decisions polítiques que són precisament les decisions que afecten al grup, allunyant així els ciutadans i les autoritats públiques, de manera que el vincles es difuminen.

En resum, la democràcia liberal conviu amb altres forces que s’escapen del seu control i que són capaces de produir el mateix impacte que aquesta. La globalització, obra dels governs, juga un paper contrari a aquests i elimina el que considera obstacles intentant evadir polítiques i seguint només els criteris dels tècnics econòmics sense fixar-se en les conseqüències socials i humanes del capitalisme global. Aquest mapa fa que els governs no tinguin la presumpció d’autoritat i de “saber fer” que abans se’ls confiava, produint-se així un divorci clar amb la societat civil.

No cal dir que la clarividència i lucidesa de Hobsbawm en aquests assajos escrits entre 1999 i el 2006 són ara, en plena crisi econòmica, més actuals que mai, i demostren la capacitat profunda d’anàlisi què té l’ofici de l’ historiador.

Una mirada enrere al segle que acabem d’abandonar i als primers moviments del XXI ens fa adonar-nos que n’iniciem un de nou amb unes condicions no del tot optimistes.  Per això, i ara per l’eternitat, Hobsbawm ens diu:

Encaramos el tercer milenio como aquel irlandés del cuento a quien, tras preguntársele el modo de llegar a Ballynahinch, se le oyó decir, no sin previa cavilación: Si yo fuera usted, no partiría de aquí. Pero es de aquí de donde hemos de partir.

La vaga de Sabadell, febrer de 1976

Desprès de la mort de Franco la societat civil sabadellenca bullia.  De fet, des dels inicis dels anys 70 Sabadell s’estava convertint en un referent del teixit social antifranquista: entitats, organitzacions, associacions, sindicats i partits polítics adquirien cada vegada més importància dins la ciutat i de la consciència personal dels sabadellencs en quant a oposició al règim. Un cop mort el dictador s’obrien uns temps que per força havien de  ser els de l’esperança i la llibertat. Un exemple el trobem a les protestes per l’ensenyament públic que tingueren lloc al  febrer de 1976. Durant diversos dies de principis de mes , pares, mares, infants i mestres van protagonitzar diverses mobilitzacions de caire lúdico-reivindicatiu. Fins que el dia 13  la policia va decidir carregar contra els estudiants, pares, professors i nens. De res va servir que des de l’ajuntament i la policia es negués que hi havia hagut una carrega, de seguida que es va conèixer la magnitud de la repressió policial i que diversos infants foren ingressats a l’hospital (entre ells un de quatre anys), la indignació fou general i la mobilització immediata.  Dies desprès un grup es va reunir a Sant Félix  formant una assamblea que va decidir convocar una gran manifestació de denúncia pel dia 19 de febrer. La idea d’una vaga ressonava arreu. Des de finals del 1975 diversos moviments en creixement demanaven peticions d’amnistia per als presos polítics i una llarga llista de firmes exigia la dimissió de l’alcalde i de l’ajuntament franquista. Podem dir  que la repressió desmesurada a una manifestació pacífica fou l’espurna que va acabar d’encendre una reacció que s’estava gestant amb anterioritat.

La indignació i l’ambient de vaga es va fer evident abans fins i tot que el dia de la convocatòria oficial. El dia 16 els estudiants de secundària ja van iniciar la seva pròpia vaga i el 17 començà l’aturada de la construcció provincial. Una representació obrera es va encarregar de negociar amb els empresaris de la ciutat que no hi hagués acomiadaments durant les futures protestes, fet que va acabar amb acord. Les consignes eren clares; es volia denunciar i posar fi per sempre més a les repressions policials, amnistiar als presos polítics, aconseguir  llibertats de reunió i expressió i pressionar l’entrada de la democràcia d’una vegada per totes a la ciutat.

El 19 de febrer de 1976, el dia de la manifestació, Sabadell es va despertar amb les principals vies tallades pels estudiants de secundària, concentracions als locals dels sindicats i l’aturada de les fàbriques tèxtils i  del metall. La policia, també des del primer moment i emprant la repressió i el tancament del centre de la ciutat, no va permetre que es formés cap manifestació.  Les càrregues van portar a diferents ferits, alguns molt greus, a l’hospital. El pitjor cas fou el de David Wilson, professor de la FIAC, que va resultar ferit per una pilota de goma mentre mirava per la finestra. Aquest dispar li va provocar la mort uns dies desprès. Sabadell novament havia viscut una càrrega policial desmesurada que va multiplicar la contestació de la societat civil. L’endemà s’aturaren totes les fabriques de la Zona Hermètica i des d’allà l’aturada va anar contagiant-se arreu. Algunes columnes de treballadors es van dirigir davant de l’hospital de Santa Fe (on hi havien els ferits) per organitzar una concentració que expulsés als policies que hi feien guàrdia. La possible vaga general era més evident que mai. Una assemblea a Ca N’Oriac va decidir aquell mateix dia convocar una vaga pel 23 de febrer. Si és cert que tant el sector tèxtil i del metall ja estava pràcticament aturat en la seva totalitat, amb el dia 23 es volia fer extensiva la vaga a tota la ciutat. Per intentar aturar-ho l’ajuntament amb l’ajuda dels mitjans de comunicació va publicar un manifest on s’apel·lava al seny i es demanava confiança a un govern que estava treballant pel bé comú.

Concentració al Pavelló d

Els dilluns 23 gran part de la indústria sabadellenca i els comerços dels barris obrers havien tancat les seves portes. Aquell mateix dia la policia detingué a 11 persones, fet que va provocar una manifestació des de Ca N’Oriac fins a la Plaça Marcet. Aquesta aproximació al centre de la ciutat va fer que la policia dissolgués la concentració. L’endemà , dia 24, s’uniren a la vaga els treballadors del centre de la ciutat i els transports públics. Aquell mateix dia van haver manifestacions solidàries amb la vaga a la UAB, Cerdanyola, Barberà, Polinyà i Sant Cugat però no es va arribar a crear una xarxa comuna de pressió. També en el mateix 24 l’alcalde Burrull va iniciar les negociacions per posar fi a la vaga sense cap èxit immediat. L’endemà, 25 de febrer, milers de treballadors van concentrar-se a la Rambla i allà mateix es va anunciar una gran reunió al Pavelló d’Esports, allà  van arribar a reunir-se  entre uns 8.000 i 15.000 vaguistes.  Els reunits al Pavelló d’Esports va treure una conclusió ben clara: la vaga seria indefinida fins que els detinguts no tornessin a casa i fins que l’assemblea fos representativa de tota la població de la ciutat mentre no hi hagués un ajuntament escollit democràticament. L’èxit de la Reunió del Pavelló (la primera gran assemblea en un espai públic) va fer revifar les manifestacions a la UAB, Cerdanyola, Sant Cugat i Terrassa. Amb la intenció de què no es repetís una altra assemblea multitudinària al Pavelló la policia armada va entrar-hi de nit i  va quedar-s’hi fent guàrdia.

El dijous 26 la policia demanava separar els vaguistes en assemblees de rams de producció. Però el cas fou omís. Sabent que si es separaven perdrien força, diverses grans columnes de treballadors van dirigir-se cap a les pistes d’atletisme de Sant Oleguer fins arribar a concentrar-se 30.000 persones, la més gran demostració de força de la ciutadania contra el Sabadell franquista (encara que recordem que Franco ja havia mort i estem a l’època que es sol anomenar de Transició). L’exigència fou unànime: L’assemblea no es dissoldria si els presoners no tornaven al carrer. Al final d’aquest mateix dia Sánchez Terán, Governador Civil, va ordenar la llibertat dels detinguts que van arribar a les sis de la tarda a les pistes d’atletisme. Amb la seva arribada la vaga havia arribat a la seva fi. El mes següent l’alcalde Burrull va abandonar el  consistori  i Ricardo Royo el substituir en una alcaldia provisional fins que el PSUC va assumir l’alcaldia a les primeres eleccions democràtiques.

Bibliografia:

-Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976). Xavier Domènech Sampere. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002

– Volum 11 d’Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Dir. Pere Ysàs.  Enciclopedia Catalana, 1998. 

– Pàgina web de la memòria democràtica,  Sabadell  1939 – 1976  http://www.memoriademocratica.org/index.html

De transicions i transaccions

Il·lustració de Javier

Imagineu-vos que, de cop i volta, uns homes estranys, de rostre vell i túniques fosques decideixenrobar un període de la història a un poble sencer amb la voluntat de no tornar-los-el mai més. Aquest tros d’història quedarà tancat en una caixa forta totalment inexpugnable i lluny de l’abast de qualsevol ciutadà, i menys encara de cap historiador. No vol dir que no se’n parli, tots els súbdits del regne poden accedir als relats d’aquest període robat; ara bé, ho han de fer preguntant als homes de la túnica negra que ara són els savis de la democràcia. Aquesta és la història real de l’Estat espanyol, i els seus pobles, durant els seus últims anys.

Guerra Civil, Franquisme i Transició són la Santíssima Trinitat en la qual es basa l’actual Espanya, es vulgui o no, faci més o menys gràcia, és digui amb la boca gran o prement els llavis. Sobretot de la última (de la Transició) en sorgeix el model monàrquic, el sistema electoral, més o menys els partits polítics actuals, la conservació o creació de les institucions oficials, les relacions centre-perifèria, i fins i tot un ‘star system‘ de l’opinió pública i un llarg etcètera que no caldria escriure aquí sencer. La importància de conèixer i comprendre aquest període de la història està més que justificat. Veiem com la Transició és en gran part la conseqüència de l’Espanya actual, però no n’és la causa. Intentaré explicar-me.

Si ens hi fixem, veurem que el discurs i el debat mediàtic sobre la Transició poques vegades és portat per historiadors, sinó pels qui s’anomenen “protagonistes de la Transició”. Això és així perquè el debat entorn de la Transició mai no ha estat creat pels estudiosos de la història i els períodes polítics (evidentment això no vol dir que no hi hagi historiadors que no s’hagin ocupat d’aquest tema, sinó que la seva veu pública és més aviat minoritària).  Hi ha un clar monopoli de la memòria col·lectiva pel que fa al discurs de la Transició. Un discurs que gira al voltant de la modernització de l’Estat, la moderació i el consens. Aquest monopoli és exercit per unes elits que es situen a si mateixes al centre de l’explicació de com l’estat espanyol va aconseguir les seves llibertats. Assumir aquest discurs gairebé teològic és oblidar les persones que, tot lluitant al carrer, a les associacions, al món cultural, feren possible aquesta llibertat.

Crear la ficció d’una transició de despatxos i encaixades de mans ens fa oblidar que les mobilitzacions de caràcter polític que van succeir a Espanya durant aquest període foren les més intenses que es van veure a tota Europa des dels anys 60! Per posar un exemple (segons dades del catedràtic Viçens Navarro), l’any 1976 va haver-hi 1.438 dies de vaga a l’any per cada 1.000 treballadors (la mitjana a Europa era de 390 dies) i en la metal·lúrgia, 2.085 per cada 1.000 (la mitjana europea va ser de 595 dies). Com pot ser que a l’opinió pública i el discurs mediàtic gairebé s’ignorin aquests fets? Aquest relat oficial és tan lineal i simplista que costa de creure, igual que costa de creure que hagi calat.

Ni el pacte de la transició era l’única sortida possible ni “la modernització consensuada”. De  tots els camins possibles que es podien haver escollit el que guanyà no necessàriament és el millor per la massa dels homes i dones o els diferents pobles de l’Estat espanyol, sinó que fou el que més convenia a aquells grups que disposaven la capacitat de persuadir i imposar(a vegades per la força: no oblidem la repressió policial i la violència que s’exercí sobre la població durant aquest període).  Per exemple: Va ser Fraga qui va canviar la ciutadania espanyola? o va ser la ciutadania qui va obligar a Manuel Fraga a canviar? Fraga veia com el franquisme no sobreviuria al dictador i va haver d’adaptar-se (amb la facilitat de no canviar revolucionàriament com ja hem apuntat aquí mateix). Llavors, més que  el Fraga que va transformar la història d’Espanya hauríem de pensar que la Història va modelar a Fraga. Canviar la forma de veure o explicar el període de la Transició no serà gens fàcil, i menys comptant que els autoproclamats guardians de la història de la Transició intentaran no despendre’s del control de la història que creuen que els pertany  (miri’s les últimes sortides de to de Peces-Barba, per exemple). Potser ja va sent hora de tornar a qui pertany la història que ens van robar.

El pedestal de les estàtues

Fa dues setmanes que va morir don Manuel Fraga: ex-ministre de Franco, redactor de la vigent constitució de l’Estat Espanyol i fundador del Partit Popular. La seva mort va fer supurar alguns debats que s’amagaven sota crostes que mai han estat curades.

Durant aquest dies hem assistit a un festival mediàtic de records, biografies, anècdotes i imatges d’aquest tot-terreny de la política espanyola.  Els partits conservadors, tal com s’esperava, han plorat el seu fundador; els partits de l’esquerra oficial, així com la majoria de mitjans de comunicació, han recordat (i en alguns casos exaltat) l’etapa democràtica de qui va ser president de Galícia. Els silencis sobre l’etapa franquista de Fraga Iribarne eren més que obvis i ,en molts casos, han estat justificats per tractar-se de “temes del passat” o aigües que no cal remoure. Així ho plasmava l’opinió del director de la Vanguardia José Antich a la seva editorial del dia 17 de gener:

“Evidentemente, la biografía de Fraga no se acaba aquí y muchos se han apresurado a destacar su colaboración con la dictadura franquista, en la que ocupó cargos de responsabilidad. Siendo eso cierto en su caso y en el de muchos otros, en uno y otro bando, la transición política aparcó buena parte de la historia pasada. Y quizá lo mejor es que siga siendo así.”

 Aquells qui “se han apresurado a destacar su colaboración con la dictadura franquista” han estat presents al facebook i twitter, on les comparticions d’articles que parlaven d’aquest fragment de “la historia pasada”, han fet veure que interessa més del que els mitjans oficials han cregut o volgut fer creure.  A aquells que lamenten la crisi dels mitjans tradicionals els deu estranyar que l’àudio d’un oient opinant sobre Fraga a la RNE tingui més visualitzacions al Youtube que lectures té l’anteriorment comentat article editorial.

El passat que crema de Fraga és haver estat membre de la dictadura franquista ( el que a la resta d’Europa li dirien feixista) i tenir-ne un paper actiu i ben documentat. Més que coneguts són els casos de l’assassinat de Grimau, la falsa notícia de suïcidi de Ruano, la vexació de les “piojosas”(sic) dones dels miners de la conca de Nalón d’Astúries, Montejurra, l’escarni a la família exiliada del poeta Luis Cernuda, les morts dels fets de Vitòria etc. Moments que Fraga Iribarne no només va protagonitzar en el context de la dictadura franquista i la transició, sinó dels quals mai no s’ha retractat. Ho afirmava al 2006 al dir que no havia de penedir-se de l’afusellament de Julián Grimau. Evidentment, tampoc va creure oportú jutjar negativament l’etapa franquista al declarar que “Franco no va ser mai un criminal. Va ser sever, això sí” (2008) o, ja en democràcia,  recolzar altres dictadors com Pinochet quan s’intentava jutjar-lo per crims de guerra.

De fet, alguns dels qui recordaven a Fraga han intentat mostrar-lo com un demòcrata atrapat en un règim autoritari del qual no en volia formar part. Les proves serien la llei que va promulgar a favor de la llibertat de premsa i el reconeixement del seu paper com a redactor clau de la constitució espanyola. Només cal llegir la coneguda com a “ Llei de Fraga” ( Llei14/1966 de premsa i impremta) per veure el caràcter fals d’aquesta. La nova llei suprimia la censura prèvia de la premsa, tot mantenint la censura voluntària, i es proclamava la llibertat d’expressió i comunicació sempre i quan no es convertís en “libertinaje y abuso” i, per això, calia “el acatamiento de la Ley de Principios del Movimento Nacional y demás Leyes Fundamentales”.  Com veiem, es tracta d’una llei on una frase contradiu l’anterior. Alhora va ser protegida amb un mecanisme repressiu molt utilitzat: segrestos de publicacions, expedients administratius, multes, tancaments de publicacions, acomiadaments… El seu llegat a la constitució no és menys discutible, ja que Fraga va aportar la part menys democràtica d’aquesta: el paper de l’exèrcit, la monarquia, l’actual sistema electoral i el catolicisme d’estat, i molt a punt va estar d’aconseguir anul·lar el dret de divorci.

El què ha permès que un home com Fraga sigui tractat tan positivament fins a dia d’avui és l’ombra el franquisme que perviu entre nosaltres. En qualsevol altre indret i en els casos més permissius Fraga  hauria estat inhabilitat de tota pràctica política. Que Fraga passi a la memòria com a pare de la democràcia, que hagi sortit inqüestionat d’un règim feixista, que hagi fundat un partit en democràcia, que hagi arribat a ser president de Galícia i finalment senador per designació del rei és gràcies al llegat de la Transició, que no és altra que la legitimació del franquisme a la història d’Espanya.

L’èxit dels últims franquistes és l’èxit de creure que amb gent com Fraga es va aconseguir portar la democràcia a Espanya i no pas l’esforç de tota la gent que va lluitar contra la dictadura franquista i en els pitjors dels casos fou exiliada, concentrada o exterminada. És la victòria del model de la impunitat que segons l’ historiador Ricard Vinyes s’ha aconseguit a partir d’equiparar tots el tipus de víctimes, tant de la guerra com de la dictadura.

I és que la narració del pas de la dictadura a la democràcia ha estat controlada per l’elit política del franquisme, que va controlar  el que passava abans, durant i després de la mort del Generalísimo. Des de la crisi que s’inicia amb la mort de Carrero Blanco, el franquisme ha intentat sobreviure i perpetuar-se com ha pogut. La reforma s’ha d’entendre en aquest marc.  Ni amb Franco, ni amb Arias Navarro, ni amb Suárez no es va plantejar mai una ruptura sinó passar d’una legitimitat a una altra sense qüestionar l’anterior. La transició, en paraules de l’històriador Ferran Gallego, és un mite. I amb la mort de Fraga s’ha demostrat la fragilitat social del mite i la creença cega de les oficialitats.

L’èxit de la transició (l’èxit de la llarga dictadura) és que es cregui que el període de traspàs del franquisme a la democràcia fou un pacte entre uns grans homes d’estat amb una visió clarivident i providencial. L’èxit és que es cregui en una pau immediata després del franquisme quan Sophie Baby ha calculat que entre la mort de Franco i el desembre de 1983 van morir unes 180 persones com a conseqüència de la violència policial. L’èxit, és que a la web de la Moncloa aparegui Franco com a “polític i militar” sense citar la paraula dictadura ni cop d’estat. L’èxit és no saber a quina cuneta està l’avi que va decidir lluitar per la democràcia. L’èxit és la monarquia espanyola. L’èxit és l’existència d’un Tribunal Constitucional. L’èxit és Manos Limpias i Falange espanyola imputant a jutges que investiguen el passat recent. L’èxit  és que Fraga hagi mort sense haver estat jutjat.

També Publicat a Nervi

La novel·la històrica

Sembla ser que la novel·la històrica està de moda. Llegint el blog d’aristòcrata i obrer i tenint a la memòria altres lectures d’aquest gènere m’apareix la polèmica. Pot una novel·la fictícia ser una eina per acostar-se al passat? És evident que per entendre el passat no sempre s’ha d’acudir a la memorització robòtica, les dades i patrons. Alhora també és veritat que el lector de novel·la històrica sense coneixements exhaustius sobre la matèria (aquells que se li suposa a un historiador o historiadora) pot accedir a una visió literària de la història molt deformada i utòpica. Però no només la novel·la sinó que la Història sol ser objecte de distorsió pel cinema, la televisió, la política… Així doncs podem concloure que la novel·la històrica com a eina per entendre el passat depèn de l’autor o autora d’aquesta i la recerca de la versemblança. Si és cert que la majoria de cops quan parlem de novel·la històrica ens trobem davant de literatures morboses de secrets que no són tals o de conspiracions que s’haurien de revisar estic segur que trobaríem excepcions de bona novel·la històrica i alhora entretinguda pel lector. La dificultat de base és molt elevada doncs, per molt obvi que sembla, una novel·la històrica hauria de ser per una banda bona novel·la (no es tasca senzilla de bones a primeres) i per altra ben fonamentada i documentada (l’anacronisme amenaça constantment i sembla ser impossible d’esquivar).

Potser la critica hauria de ser en el sí de l’àmbit acadèmic i qüestionar-se perquè arriba un tipus d’història a totes les editorials i en canvi l’acadèmica es perd entre  classes universitàries i despatxos. És aquí on crec que entra el paper de la Història narrativa. Un altre debat. L’ historiador ha d’aprendre a escriure. És la seva feina!