Valldoreix

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat d’obrir amb quatre apunts històrics el primer cicle de concerts al Castell de Canals a Valldoreix. La vetllada fou d’un encant delicadíssim i un luxe pels qui vàrem assistir.  Hi vaig participar com a representant del Centre d’Estudis de Valldoreix (Valldaurex), una organització que agita culturalment la seva vila i que, per sobre de tot, està formada per persones amb unes ganes impressionats d’aprendre, passar-ho bé i recuperar la memòria i el debat entorn el seu patrimoni, tant aquell local com el que anomenem universal, que defensen amb alegria i esforç. A Valldaurex li dec moltíssim en aquests últims anys (i espero poder aprofitar-me d’aquesta generositat uns quants anys més) i, sobretot, li dec molt a la seva gent. Malgrat que és injust no anomenar altres persones que hi tenen moltíssim a veure, un dels grans i principals culpables de la meva relació amb Valldaurex és l’historiador (crec que el definiria millor humanista) Juanjo Cortés. Aquest jove savi ho sap tot, ho ha llegit tot i, sobretot,  s’estima amb passió això que Nuccio Ordine anomena la utilitat de l’inútil (la cultura, la música, la literatura, la història), en fi, el que val la pena de veritat.  Per ell un servidor ha descobert que el que de forma ignorant  pensava que tant sols era un urbanització és en realitat una vila amb una història pròpia on es desplega una bellíssima història medieval.

Castell de Canals

Doncs Catalunya és un país medieval, això ningú ho pot ignorar. L’Edat Mitjana catalana brilla a la documentació i és present a tots els pobles, ciutats i viles. Valldoreix tant sols és un petit punt en aquest gran mapa resseguit en el gegant pergamí de la història de l’occident medieval. Però és a partir de la unió d’aquests punts que podem traçar l’estructura d’una història que alguns escriuen en majúscules i endevinar-ne la forma. L’escenari de l’actual Valldoreix té tot el sentit en el moment de la consolidació del sistema feudal i les seves terres i turons en són un espectador (o potser un protagonista)  privilegiat. De fet serà el propi sistema feudal el que acabarà definint i delimitant el terme d’Aqualonga i el municipi de Canals, el que avui dia diem Valldoreix troba els seus orígens allà. Els primers pobladors d’aquest espai a poc a poc abandonaren la vida comunitària de petits propietaris per anar consolidant la família de petits nuclis (la conjugal) alhora que s’aixecaven pedra a pedra els masos. L’aparició de la parròquia de Sant Cebrià d’Aqualonga s’emmarca dins de la necessitat de control de les societats pageses fins ara més o menys independents.  Així mateix el castell de fumet primer i el de canals desprès que foren l’expressió del poder comtal i feudal a la zona, no tant militarment sinó com a instrument d’enquadrament. Dins els murs els quals es passa de la parentela al llinatge, o el que és el mateix, a la memòria dels feudals desplegant els arbres genealògics dels senyors i senyores de Canals (justament estudiats i identificats pel Juanjo Cortés que n’ha arribat a rastrejar i a entendre l’estructura familiar d’aquesta família feudal i encaixar-ho així amb les investigacions sobre antropologia medieval i estructura del parentesc ara introduïdes a la història). Fins i tot a partir de rastrejar la història medieval de Valldoreix trobem les sempre apassionants lluites entre el poder religiós i laic per mantenir l’hegemonia, ho veiem amb la desaparició del castell de Fumet al ser adquirit pel monestir de Sant Cugat i la rapida aparició del Castell de Canals en substitució.

En fi, un modest homenatge a tots aquells historiadors i enamorats del seu patrimoni que sí que han entès que la història universal són les històries locals. Com tu Juanjo.

Antic molí de Canals