Joanot Martorell, el busca-raons valencià

 

Sí, el Joanot Martorell del títol d’aquest article és el Joanot Martorell escriptor de Tirant lo Blanc. Per a molts aquell llibre de lectura obligatòria a la ESO, per a d’altres un clàssic de la literatura universal i pel Quixot, en les seves pròpies paraules, el millor llibre del món. Bé, de fet en pròpies paraules seria: “Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo”. Però Joanot Martorell a més d’escriptor era un cavaller.  Podríem dir que sobretot era un cavaller. Al segle XV els cavallers eren tal i com la imatge que segurament a la majoria ens ve al cap quan pensem en cavallers medievals. Homes elegants, amb armadures pesades decorades amb teixits de colors vius, escuts heràldics i estàndards. Efectivament, un uniforme no gaire còmode per anar a la guerra. Si bé els cavallers van sorgir com a cos militar, en els  últims anys de l’Edat Mitjana ja no eren el que havien sigut en el passat,  quan el guerrer muntat a cavall tenia un clar avantatge a aquell que anava a peu. La guerra havia canviat,  en gran part per l’aparició dels arquers i ballesters de llarga distància . Contra les noves fletxes, armadures més gruixudes. Però armadures més pesades significava menys moviment en el camp de combat. Els guerrers (bellatores) una mica espantats van demanar ajuda als seus aliats, religiosos, els eclesiàstics (oratores). Així l’Església va intentar prohibir l’ús de l’arc per la seva letalitat en diversos concilis (1139 i 1215), però a l’hora de la veritat els hi van fer poc cas. A més aquest no era l’únic canvi que patia la guerra ja que, cada vegada més, les guerres a camp obert anaven desapareixent deixant pas als assalts a castells on els cavallers sobre els seus cavalls poca cosa podien fer. Els cavallers no volien deixar de ser cavallers així que van començar a potenciar el seu caràcter social per sobre del militar. És el que es coneix com a la creació del mite de la cavalleria, una barreja de valors  militars, aristocràtics i eclesiàstic. Un model ideal d’una minoria selecte i superior. Ser cavaller era seguir un model de vida. Un model sovint tret del conjunt de la coneguda com a literatura cavalleresca on els galants protagonistes mostraven les pautes a seguir. Els cavallers reals volien ser com els cavallers de les novel·les.  Els cavallers que tots ens imaginem.

Joanot Martorell volia viure i actuar com ho feien els cavallers. El llinatge facilitava aquesta voluntat (altra manera de dir que era de casa bona). No sabem la data exacte del naixement de Joanot Martorell però el suposem entre el 1410 i el 1411 en el sí d’una família de la noblesa valenciana que sempre que podia intentava caure bé al poder imperant. El pare per exemple treballava pels ducs de Gandia i l’avi fou conseller del rei Martí l’Humà. Per això no es estrany trobar a Joanot Martorell com a home de confiança del rei Alfons el Magnànim o al servei de Carles príncep de Viana. De fet, segurament gràcies a aquesta vida tranquil·la a la cort va poder tenir temps per escriure el Tirant.  Però al que anàvem, Joanot Martorell era un cavaller. Un cavaller de quan els cavallers no anaven tant a la guerra. Malgrat totes les transformacions seguien essent guerrers i la vida “militar” seguia essent important, per això calia mantenir la forma física i practicar sempre que fos possible l’art de la guerra i la lluita. En temps de pau els cavallers participaven en tornejos de grups d’uns contra els altres (com en el futbol), en justes (un contra un), anant de caça, simulant batalles, demostrant habilitats davant de diferents audiències (preferentment audiències femenines, clar), etc. A part d’aquests combats diguem-li esportius els cavallers tenien altres formes de violència i lluita com les anomenades lletres de batalla.  Una lletra de batalla era això:

Una lletra de batalla començava per un desafiament que s’enviava com a carta i que era resposta i generava un seguit de correspondència. Aquestes cartes eren una barreja de bons modals i insults ferotges. De fet, als nostres ulls, resulten bastant divertides. A l’actualitat trobem diverses recopilacions a les llibreries i biblioteques, les més conegudes són les que va elaborar l’escriptor, filòleg i historiador Martí de Riquer. Aquest estudiós juntament amb Mario Vargas Llosa van publicarEl combate imaginario. Las cartas de batalla de Joanot Martorell. Perquè és clar, si nosaltres tenim un escriptor-cavaller com no hauria d’haver escrit lletres de batalla? La primera lletra de batalla, el desafiament, se solia enviar a l’enemic a partir d’un missatger que les llegia en un lloc públic perquè tothom qui volgués pogués escoltar de que s’acusava al cavaller i, bàsicament, perquè l’altre passés una mala estona veient com tothom reia del cavaller a partir de l’enginy dels insults del desafiador. Clar que si el cavaller acusat estava en el lloc de lectura segurament replicava tots i cadascun dels punts. Les cartes que seguien el desafiament  tractaven tot un seguit de temes tècnics com ara la manera de lluitar per defensar el seu honor, acordaven el motiu consensuat de la batalla, la modalitat que més els agradava, etc. Més d’una vegada la disputa mai arribava a celebrar-se i tot quedava en papers amunt i avall.

Gràcies a la conservació d’aquestes cartes podem descobrir el Joanot Martorell cavaller, un Joanot Martorell orgullós, baralladís, decidit i busca-raons. Tota una peça vaja. Clar que li estaven tocant el crostó i, el que és més important per un cavaller: l’honor. Al morir el germà de Joanot ell va esdevenir l’hereu i per tant el responsable de la família, fet que el va portar a barallar-se amb el seu cosí Joan de Monpalau. Joan de Monpalau havia seduït a la germana de Joanot Martorell. Damiata, que així es deia la noia, va mantenir relacions sexuals amb Joan de Monpalau sota la promesa de matrimoni però a l’hora de la veritat aquest va decidir fer com si plogués. Ja tenim germana i germà enfadats amb el cosí, així va començar el desafiament. El concepte “desafiar” significa literalment eliminar la fe cap algú o alguna cosa, és a dir retirar-li la confiança. Dit i fet perquè Joanot Martorell és el primer que fa amb Joan de Monpalau al iniciar les seves lletres:

“tota hora que vós veníeu a la casa de mon pare, e ara mia, confiant que veníeu com a parent e amic, totes les portes vos eren obertes, sens que negú de nosaltres no es guardava gens de vós, ni es poguera pensar que vós pensàsseu ni fésseu nenguna vergonya ni maldat vers nosaltres ni a la nostra casa”.

Amic desafiat, que ja no és amic sinó enemic. Calia ara fer justícia i aturar “tal maldat e desllealtat” a partir d’una lluita davant d’un jutge imparcial. Clar que no hi havia millor jutge que el Jutge en majúscula (Déu) i com que es considerava que el resultat de la batalla seria voluntat divina calia trobar l’arbirtre humà que els permetés una lluita fins que un dels dos morís o fos vençut d’una manera molt evident. Com que va haver-hi una ordre reial que va prohibir qualsevol duel a mort a València Joanot Martorell va plantar-se fins a davant del rei d’Anglaterra, llavors Enric VI, per demanar que presidís el seu combat a la ciutat de Londres. Tot i les ganes de Joanot Martorell de defensar a la seva germana Damiata “deshonestament tacada e deshonrada” i la resposta afirmativa del rei anglès la batalla no s’arriba a celebrar mai i tot es va quedar en el pagament d’una multa de Joan de Monpalau a Damiata Martorell.

Clar que un cercabregues com Joanot Martorell les seves baralles no s’acabaven aquí. Sabem que va tenir un greu conflicte amb uns tal Gonçalvo d’Íxer i Bertomeu Martí per motius de terres i propietats, entre 1440 i 1450 va arribar a ser empresonat diferents vegades per delictes i actes violents. Fins i tot l’any 1449 el trobem com a líder d’un grup de bandolers àrabs que assaltaven a mercaders castellans (!!).

Els costos del viatge a Anglaterra per trobar lloc on barallar-se i tots aquests delictes amb respectives presons i multes van anar arruïnant-lo a poc a poc. Ni la seva posició social benestant ni la seva feina privilegiada van salvar-lo de la ruïna, ans el contrari… Recordem que Joanot Martorell treballava per Carles príncep de Viana un príncep que si en època medieval haguessin existit les revistes del cor ocuparia totes les portades. Es tractava d’un príncep molt estimat per patriciat urbà barceloní que després de derrotar el seu pare (una història que explicarem un altre dia) va crear al voltant seu una cort humanista on es practicava la caça, la música, la literatura i altres afers de la dura vida reial. En aquest context Joanot Martorell s’hi trobava ben a gust com a home de confiança del rei. Per poc temps ja que el 23 de setembre de 1461 Carles va morir a causa d’una tuberculosi pulmonar (algunes males llengües parlaven d’un enverinament).  Així que sense feina va decidir donar suport a un rei de casa portuguesa que mai va arribar a ser-ho. L’escriptor va haver de marxar de la cort barcelonina i anar a viure a casa dels seus germans a València. Allà va coneixer a Martí Joan de Galba, un veí que li prestava diners que Joanot Martorell no li tornava. Fins que, com a compensació d’un crèdit de cent rals Joanot Martorell va donar-li a Martí Joan de Galba el manuscrit d’una novel·la que havia escrit per si podia obtenir-ne algun benefici. Era el Tirant lo blanc.

Ressuscitar el Paral•lel

“Per què no en sabíem res?” És la pregunta que finalitza l’exposició ‘El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat’ al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Per què no sabíem res d’aquell Paral·lel de principis del segle XX? Podem apuntar dues raons. La primera raó la podria contestar el famós proverbi nigerià que ens diu que “fins que els lleons no tinguin els seus historiadors propis, les històries de cacera sempre glorificaran el caçador”, dit d’altra manera i en paraules dels comissaris de

l’exposició, l’alta cultura catalana no s’havia interessat mai del tot per la nostra “baixa cultura”. I és en aquesta baixa cultura (i en aquesta identitat catalana més complexa que no pas la que ens diuen els relats més oficiosos) on el Paral·lel va tenir una importància extraordinària. L’altre raó del desconeixement podríem atribuir-la a la dificultat de trobar aquest Paral·lel. Si bé a l’actualitat existeix l’Avinguda del Paral·lel aquell fenomen cultural i social que fou aquest carrer barceloní a principis del segle XX  ha desaparegut gairebé en la seva totalitat.

A Montmatre o a Broadway les butaques dels teatres s’omplien de vells i nous burgesos però al Paral·lel era la classe treballadora qui assistia massivament a l’oferta d’espectacles que es concentrava en aquell carrer. De tot el món cap lloc va oferir tants teatres i locals d’oci per metre quadrat. Per això és un fenomen únic a Europa i al món, el Paral·lel va saber entendre la classe obrera i els artistes s’adaptaven al món del seu públic perquè en molts casos també era el seu món.

L’exposició comissariada per Xavier Albertí i Eduard Molner té un interès excepcional per descobrir-nos aquesta part de la memòria perduda de Barcelona des de diversos punts de vista (L’urbanisme, el teatre realista, el circ, el món de les cupletistes, la vessant política, la història sexual…) on cal destacar el gran treball de presentació museística. ‘El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat’ és un intent d’èxit per recuperar un ambient concret i fer-lo viure als seus visitants. De la millor manera que ho sap fer el CCCB música, imatge, ambientacions i decorats  es fonen per ressuscitar aquell trocet de món perdut en la Història.

Queda molt poc temps per descobrir aquesta Barcelona canalla, convulsa, gitana, firaire, travesti, anarquista, sexual, dramàtica, política, teatrera, cantaire, sindicalista, vodevil… fins al 24 de febrer podeu visitar ‘El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat’ al CCCB.

La fi del món: El mil•lenarisme

 

L’adveniment de la destrucció total del món no és quelcom que sorgeix fa quatre dies a partir d’una interpretació d’una profecia maia ni tan sols de l’efecte 2.000. Podríem afirmar que molts dels homes i dones de l’Edat Mitjana sentien la fi del món ben present i propera.

El que avui anomenem mil·lenarisme va tenir una gran importància en el món medieval. Es tracta d’una doctrina segons la qual la terra es convertirà en el paradís perdut, el cel descendirà a la terra i durant mil anys (per als medievals era una manera de dir per tota l’eternitat) hi haurà pau arreu i es viurà una autèntica edat d’or. Però abans d’arribar-hi succeirà el Judici Final i la fi del món. Es tracta doncs d’un discurs apocalíptic de fi dels temps però a la vegada finalitza amb un missatge d’esperança per aquells qui assoleixin la salvació. Aquesta fase preliminar als mil anys de pau i felicitat són els que centraran l’atenció dels homes i dones, per això prenen importància els textos dels evangelis que narren l’apocalipsi com per exemple Lluc 21:

Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i per tot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel.

No és estrany doncs que l’anunci de la fi del món per les guerres, les epidèmies i la fam els semblés molt pròxim als homes de l’Edat Mitjana. Diferents catàstrofes naturals o guerres i discòrdies polítiques sacsejaran la idea que la humanitat està vivint l’últim segle de la seva existència i que la fi és pròxima. La perspectiva d’un apocalipsi imminent serà especialment difosa pels monjos que culpaven la naturalesa pecadora dels humans com a símptomes directes de la fi del món. Teòlegs i autors eclesiàstics veuen els pecats humans com el principi dels horrors del Judici Final que estaria més o menys proper però del qual no en diuen cap data concreta (l’objectiu era inspirar por però sense paralitzar la gent que es prepara per l’aparició del Jutge universal).

El mil·lenarisme portà amb sí diferents personatges i llegendes que tindran gran repercussió entre les masses i els clergat. Un dels episodis que passarà ràpidament a un primer pla és l’Anticrist. És tracta d’un personatge demoníac que té el paper de dirigir totes les catàstrofes de l’apocalipsi i que voldrà condemnar a tota la humanitat sense cap contemplació. Mola aviat l’Anticrist es convertirà en l’antítesi de Crist. En aquest episodi l’Anticrist té un enemic clar: L’Emperador de la Fi del Món.  Aquest intentarà reunir els humans sota la seva protecció per tal de guiar-los a la salvació. Finalment però la segona arribada de Crist a la Terra fulminarà aquests personatges i jutjarà les persones mereixedores del paradís i les que mereixen ser condemnades per sempre.

No només hi haurà manipulació religiosa entorn aquests episodis sinó que també sorgiran recurrents personatges que responen a manipulacions polítiques que tenen la intenció de seduir a les masses. Un d’ells serà el rex justus (el rei just). Aquests voldran penjar-se la medalla de ser els autèntics Emperadors de la Fi del món titllat d’Anticrist als seus enemics, fet que evidentment es repetia en direcció contraria. Altres mites giren entorn de la llegenda de l’emperador adormit. Són diferents reis com per exemple Frederic II o Barba-roja que les interpretacions mil·lenaristes volen fer creure que no han mort mai i que  dormen en una caverna o viuen disfressats de pobres esperant el moment de revelar-se i salvar la humanitat.

És a dir, a part d’Anticrist, cometes, pluges de foc, terratrèmols, terrors, cataclismes la Fi del món medieval té, en el fons, un missatge d’esperança i salvació. És en aquest punt on el mite mil·lenarista en algunes ocasions es transforma en somnis revolucionaris que a la seva vegada es traduiran en diferents i variats moviments populars. Tots aquests moviments compartiran elements de pensament crític contra una Església corrupte i contra un ordre social injust. Convençuts que havia començat la tercera i última edat dels temps alguns predicadors i capellans condemnaven l’aliança de l’església amb l’aristocràcia urbana i guerrera mentre camperols es negaven a pagar nous tributs o a complir fidelitats senyorials. Un dels exemples més coneguts i que més seguidors va tenir fou el moviment “joaquinista”. Joaquim de Fiore va anunciar que el món s’acabaria l’any 1260 i que l’Església del moment necessitava desaparèixer de manera urgent i deixar pas a una nova Església que repudiarà la riquesa i ho basarà tot en la igualtat i la puresa, així començaria el regnat de l’Esperit Sant en el que els homes i dones viurien d’acord amb la Llei de l’Amor sense necessitat de sagraments. Les idees de Joaquim de Fiore van tenir molta repercussió i gran acollida entre bona part dels franciscans. L’Església oficial va afanyar-se a condemnar aquests moviments d’herètics i a controlar als franciscans condemnat els qui predicaven els missatges joaquinistes. Malgrat que la teoria joaquinista va desaparèixer en gran mesura i les idees més teològiques que predicava s’havien difós, gran part de la massa va retenir la idea d’una profecia anticlerical, antifeudal i igualitària que més endavant encendria arreu d’Europa les revoltes camperoles del final de l’Edat Mitjana. 

La fi del món: Què en diuen els maies?

Aviat serà 21 de desembre del 2012.  Si fem cas de nombrosos articles que últimament s’han anat compartint i comentant  per les xarxes socials aquesta és la data de la fi del món.  Davant d’aquesta notícia ja són molts els creatius que han fet córrer virals sobre la profecia maia, canals de comunicació que han aprofitat per fer cicles de cinema apocalíptic i fins i tot trobem persones que han decidit fer-ne negoci venent productes per a la supervivència d’aquesta presumpta catàstrofe o la mateixa NASA fent un comunicat per desmentir el rumor de què una gran bola de foc s’aproxima a la terra.  Però exactament, què en diuen els maies d’aquest imminent apocalipsi?

La civilització maia va estendre’s pel sud del Yucatán i per una part de l’actual Guatemala i Hondures a partir del segle III.  Fou una de les cultures mesoamericanes més importants d’abans de l’arribada dels espanyols. No es tractava d’un estat unificat sinó de diferents pobles que s’organitzaven en diferents ciutats-estats independents vinculades a un territori i, en bastants casos, parlaven diferents llengües. Fou un model de civilització totalment diferent a les civilitzacions occidentals, segurament per aquesta raó és tan fàcil interpretar-la erròniament bastant-se amb unes concepcions massa eurocentristes.

Els maies, com molts altres pobles, eren una cultura obsessionada amb el temps. Van  arribar a tenir un gran domini de l’observació celestial permetent-los elaborar un conjunt de calendaris molt precisos. Gràcies a aquests calendaris podien conèixer els millors moments per decidir què i com plantar a les seves collites. Observaven les estrelles a simple vista i eren capaços de predir un gran nombre de fenòmens astronòmics.  Conèixer el cel era indispensable per la vida quotidiana, però també per a l’espiritual. Pels maies el cel era un lloc ple de vida, a les estrelles i constel·lacions hi podien veure jaguars, ratpenats, serps, i déus que

ascendien i descendien de la terra al cel. Tot això controlat  per uns poderosos éssers sobrenaturals. Per interpretar i anotar els moviments celestes, les collites adequades, les voluntats dels déus i les cròniques del que ha passat  van haver de crear diferents calendaris de gran complexitat.  Tenien la idea de que el temps i el món era quelcom que no estava lligat ni al seu propi poble ni a la humanitat sinó que havia existit amb molta anterioritat a la seva cultura (i que seguiria existint quan ells no hi fossin). Per això contaven el temps amb diferents mesures, algunes de més curtes i més pràctiques pel dia a dia  i d’altres de més llargues. Un dels  cicles de llarga durada era el Bak’tun (una mica més de 394 anys). Si convertim el calendari maia al nostre efectivament el dia 21 de desembre hi ha una fi: s’acabaria el tretzè Bak’tun i iniciaríem el catorzè, és a dir, el dia 21 s’acaba un cicle llarg i en comença un altre (com si celebréssim la fi d’un mil·lenni). Per tant, aquesta data no seria significativa ni especial dins de la cosmovisió del món maia. Si bé és cert que aquest dia es produirà un alineament del Sol amb la part central de la Via Làctia (que pels maies significava una obertura temporal cap a Xibalbà, el seu infern) i que els maies ja ho havien predit, es tracte d’un fenomen que passa cada desembre i que ells coneixien a la perfecció.  Tot i així és cert que la concepció maia de canvi de cicle comportava un diàleg constant de creació i destrucció i que els mites apocalíptics estaven presents a la seva mitologia.  Al còdex de Dresde (any 1100) trobem una referència a l’apocalipsi maia però no ens dona cap data ni referència per endevinar quan passarà. Per tant, el  21 de desembre del 2012 no el podem interpretar com a la fi del món en un sentit literal, es tracta d’un canvi de cicle.  A les ruïnes de Xultún (Guatemala) es van trobar unes parets que contenien un calendari de cicles llargs i on hi havia inscripcions que arribaven fins a 7.000 anys. Així els maies consideraven que el món continuaria com a mínim uns quants milers d’anys més desprès del 2012 i que en el cas que d’aquí molts anys la humanitat s’extingís, el món no ha de patir  perquè nosaltres som només un petit punt en la història d’un planeta que ve de molt lluny i que té la intenció de sobreviure’ns.

Els llibres que no van ser

Sempre és interessant preguntar-se  allò que podia haver estat i mai no ha estat. Stuart Kelly, un estudiós de la literatura anglesa, va crear un catàleg dels llibres perduts. Els llibres desapareguts dels autors i autores més reconeguts d’allò que s’ha anomenat la Història de la Literatura Universal.  Des de l’antiguitat fins al segle XX.  No es tracta d’una llista, sinó que capítol rere capítol ens endinsa al món de l’escriptor per contextualitzar finalment l’obra perduda.  És una història de la literatura que no va ser amb regust anglosaxó, on predominen els autors nord-americans i britànics sobretot en la cronologia més moderna, passant una mica per sobre dels medievals; però li perdonem perquè l’originalitat del llibre s’ho val.

A part que  la història del que no va ser, sigui el que sigui, té un morbo addicional,  Kelly té un estil planer que fa que el lector es submergeixi de ple en la lectura d’aquest assaig divulgatiu. L’equilibri entre la lectura fluida i l’aportació d’informació no és sempre una tasca fàcil i Stuart Kelly se’n surt amb molt bona nota. Un llibre amable, curiós i original.

Si construíssim la biblioteca dels llibres perduts  la podríem classificar per  categories, i els cartellets que hi hauria damunt les prestatgeries buides ben bé podrien ser els següents:

LLIBRES DESTRUÏTS.  Tots aquells que han passat per la mà de censuradors, incendis devastadors, inclemències meteorològiques, paràsits, reutilitzacions o reciclatges poc sensibles i d’altres destruccions més curioses com l’obra de de Dostoievski utilitzada com a paper de fumar o llibres abandonats en cases que seran derruïdes per a noves construccions.

LLIBRES EXTRAVIATS. Llibres robats,  que es mouen en mercats negres o que actualment no és coneix la seva ubicació. Alguns, simplement, llibres perduts.

LLIBRES INTERROMPUTS. Aquells llibres que resten inacabats bàsicament per la mort del seu autor abans de ser finalitzats. No només llibres que no es poden acabar sinó llibres als quals els hi falten alguns retocs i l’últim vist-i-plau de l’autor. Novel·les que descansen en una eterna pausa i que ningú sap com continuarien. Omplir el buit és qüestió d’imaginació o interpretació. L’únic segur és que mai podrem saber com haurien acabat.

LLIBRES QUE NO VAN SER. Aquí inclouríem les obres que els diferents autors i autores van projectar però que mai van arribar a posar-se per escrit. Esbossos, cartes on es parla d’una propera obra que mai va arribar, llibres en que es fa referència en una futura segona part… Intencions no realitzades.

LLIBRES IL·LEGIBLES. Malgrat que Stuart Kelly no els inclou a la seva personal biblioteca dels llibres perduts, en fa referència. Es tractaria de tots aquells escrits que han estat redactats en llengües i símbols indesxifrables fins ara: la llengua maia, la ibèrica, les inscripcions de l’illa de Pasqua. Literatures totalment desconegudes encara avui.

Va… em direu que no teniu ganes d’entrar en aquesta biblioteca?

 

TÍTOL:  The Book of Lost Books/ La biblioteca de los libros perdidos.

AUTOR: Stuart Kelly

Editat en Castellà per Paidós. Barcelona, 2007

 

Tots Sants, Tots morts

Omnia Sanctorum. El dia 1 de novembre els vius hem d’anar a visitar als morts, com a mínim recordar-los, perquè l’endemà, el dos de novembre , és el seu torn: els morts ens visiten a nosaltres.

I millor que no ho facin… Els tenim por.  Deien els romans d’època Imperial que els morts mai desapareixen del tot. Tenen molt poder al nostre món i són capaços d’influenciar als vius. És per aquesta raó que cal portar-se bé amb ells, una barreja de temor i veneració.  Cal distingir amb quina intenció vénen i per això el poble romà, amb la seva racionalitat, els classifica. Tenim el Mamens, els esperits famíliars, els bons, els que cal recordar i mantenir a la memòria. Els Lèmurs, ombres tant esfereïdores com inoportunes, retornen pel maig però amb una mica de mà dreta el Pater familia els pot espantar i allunyar-los de la llar.  Ai las si qui ens visita són les Larves! Aquests són els malvats, els dissortats, els qui turmenten als vius. L’únic que els podria allunyar són uns complexos sortilegis de purificació que no estan a l’abast de qualsevol.

Deia el medievalista Georges Duby que a l’Edat Mitjana “ningú dubta que els morts estiguin vius”. Ens ho il·lustra amb la història que llavors s’explicava de Ricard I, duc de Normandia, un príncep que  no tenia por de res, cavalcador d’aventures, desafiador de perills i combatent de les forces del mal. Un vespre, mentre resava a una capella, se li va aparèixer un cadàver vivent que sortia d’una tomba oberta. Ricard, valent com era, va desembeinar la seva espasa, va encomanar-se a Déu i el partí per la meitat. Malgrat el coratge de l’heroi, l’endemà va manar que mai més es tornés a deixar sols els morts la nit de la seva sepultura. Calia assegurar-se que estaven tancats en un sarcòfag, i tot i així podien tornar.

Que el tema dels morts i la mort tingués molta presència als temps medievals és ben normal si pensem que la vida era molt més curta i estava sempre exposada a pestes i fams. La mort era una presència constant i continuada. La vida gairebé s’entenia com a lluita contra la mort. De fet, el triomf de la mort és un tema propi de la literatura del segle XII alhora que un tòpic artístic. Una altra llegenda medieval ens parla de tres cavallers que es troben al bosc tres esquelets; confusos, els nois es queden mirant fixament aquella aparició fins que s’hi reconeixen i la por els envaeix. A l’uníson, els tres cadàvers diuen: “Nosaltres érem com sou vosaltres ara, vosaltres sereu com nosaltres som ara!”.

A l’època moderna, segurament amb l’aparició de la investigació forense amb cadàvers i les pràctiques de dissecció de cossos morts, es prefereix descriure amb tota mena de detalls l’agonia i el dolor, la putrefacció i la mort més física. Es racionalitza la mort, sí, però amb tot no aconsegueixen fiar-se dels morts. Imagina que disseminem un mort i de sobte s’aixeca. És el principi dels fantasmes, d’allò sinistre: passa alguna cosa que ens espanta i ens provoca horror perquè no és com hauria de ser. Freud ens deia al 1909 que allò sinistre és l’antítesi de tot el que és convenient i tranquil, és tenir al damunt un punt de pertorbació personal, de quelcom que havíem oblidat i que torna per torturar-nos. La sospita genera la inquietud (s’aixecarà el mort?), el fantasma no és tan obvi com ho era a l’Edat Antiga o a l’Edat Mitjana, quan tothom creia en els Lèmurs o en els fantasmes i dimonis. L’aparició d’un fantasma avui té una condició nova: és una espantosa irracionalitat!

 

Villena o Feminisme al monestir

Sor Isabel de Villena és la primera figura feminista de la literatura catalana.  Pot semblar que parlar de feminisme a l’Edat Mitjana (Villena va viure entre el 1430 i el 1490) és precipitat, però no ho és pas. Si bé és cert que no tota persona que trenca o busca arguments per trencar els estereotips de la condició femenina d’una època concreta pot anomenar-se feminista, si que se la considera quan hi ha una consciència del problema que no és individual sinó que afecta a totes les dones. Isabel de Villena, tal i com anteriorment va fer Christine de Pizan, va deixar escrits que demostren la percepció d’un problema i la seva discrepància i voluntat de canviar-lo.

Isabel és l’abadessa del monestir de les clarisses de la Trinitat de València, segueix una vida de contemplació i espiritualitat. També escriu. Tenia una educació exquisida formada entre dones. Va criar-se a la cort de la seva tieta i neboda, la reina de Castella (Catalina de Lancaster) on tenia accés a la gran biblioteca reial que va descobrir gràcies a Leonor de Sagra, la bibliotecària de la cort. Als quinze anys ja va entrar al monestir, únicament femení, i al 1463, quan tenia trenta-dos anys, fou escollida abadessa. De tota la seva producció literària, cròniques i tractats religiosos entre altres, només s’ha conservat la Vita Christi, gràcies a la seva abadessa successora, Sor Adonça de Montsuriu, que va manar fer la primera edició l’any 1497 (ja amb impremta, que feia mig segle que s’havia inventat).   No fou l’única edició, la seva obra va tenir un gran èxit i s’edità un altre vegada a València l’any 1513 i a Barcelona el 1527. Molts consideren la Vita Christi d’una qualitat literària i filosòfica molt més gran que qualsevol de les moltes Vides de Crist que circulaven en aquells temps per Occident.

En efecte, la Vita Christi conté una innovació extraordinària. Isabel de Villena narra la vida de Crist prenent com a protagonistes les dones que van conviure amb Jesús, donant una importància especial a la seva mare, la verge Maria, i Maria Magdalena. Villena, en més d’un passatge, vol fer unreconeixement a la llibertat femenina, és a dir, que les dones estan al món per gust i per voluntat i no per dependència al sexe masculí. Per exemple, Maria de Natzaret és mare sense relació sexual amb un home o Jesús comença a parlar gràcies al que ha après de Maria i ningú més. Villena també posa en boca de Jesús tot d’arguments en contra dels misògins i a favor de les capacitats espirituals i intel·lectuals de les dones.

Villena era una veu en contra de moltes que en aquell moment amb molt èxit proclamaven la mesquinesa i la incapacitat de raonar de les dones. Un exemple era el propi metge del monestir d’Isabel de Villena, Jaume Roig, que l’any 1460 va escriure un llibre que també tingué molt èxit:L’Espill o el Llibre de les dones. Un autor reconegut arreu i estudiat com a un dels grans de la literatura medieval escrita en català, a diferència d’Isabel de Villena.

Hobsbawm per al món d’avui

Avui ha mort Eric Hobsbawm, historiador clau per entendre el món contemporani i mestre indispensable de gran part dels historiadors socials actuals. Dins del panorama historiogràfic va esdevenir un dels historiadors més coneguts fora de l’àmbit acadèmic sense perdre en cap moment el mètode científic en el seu treball. De l’escola de pensament marxista, va saber actualitzar la manera de fer història de la historiografia britànica tot preocupant-se pel factor social mentre suavitzava el determinisme i reduccionisme econòmic del marxisme més clàssic. La seva obra és extensa i rica. Hi destaquen els quatre volums de la sèrie “Ages of...” sobre la història del capitalisme entre 1789 i 1991. També són importants els seus estudis sobre les tradicions, els bandits socials o l’Estat-nació. A banda d’aquestes temàtiques, avui seria interessant recordar la lucidesa d’aquest observador del passat per entendre el món de l’ara mateix.

L’any 2006 es va publicar un conjunt d’articles i conferències sota el títol d’Essays on Globalitzation Democracy and Terrorism (traduït a Amèrica llatina i Espanya com a Guerra y Paz en el siglo XXI) on Hobsbawm traça un mapa de les bases del nou segle a partir de la seva història més recent, sobretot enfocat en el paper dels Estats Units. És evident l’ interès d’aquesta obra, doncs l’estudiós que va viure en primera persona gairebé tot el segle XX  ara mirava cap el XXI.

Segurament, d’aquí a uns anys, el llibres d’Història occidental encetaran el segle XXI amb l’11 de setembre del 2001 i l’atemptat al World Trade Center de Nova York i els intents dels Estats Units per exportar l’Imperi de la Pau arreu del món amb el que Hobsbawn va anomenar l’ “imperialisme dels drets humans”.  Pensem que, a partir de 1989, Estats Units és l’únic estat capaç de dur a terme una operació militar de gran mobilització a qualsevol part del món -sovint substituint les autoritats internacionals existents ( és el cas de les Nacions Unides, que a l’actualitat tenen una influència i poder real inexistent.) Hem d’avançar fins al govern de George Bush per entreveure un nou enfocament en la política dels Estats Units que pretenia consolidar l’herència de potència hegemònica de la Guerra Freda. Certament, la segona meitat del segle XX havia deixat als EEUUA amb una hegemonia que s’havia aconseguit no a partir de la guerra sinó a partir d’un domini de l’economia global que anava acompanyat d’una influència cultural i ideològicadesproporcionada  no només pel que fa a l’exportació de l’anglès sinó també en els atractius de la societat de consum nord-americana que Hollywood mostrava. Amb aquest llegat a les esquenes, a partir del 2001 el govern de Bush fill es basà en la força militar contra aquelles potències estrangeres que no reconeixien el poder hegemònic d’Amèrica del nord. Una tàctica que, exceptuant el govern de Blair i Aznar, va deixar als Estats Units aïllats en la seva impopularitat.

Alguns dels trets d’aquest caràcter imperialista dels Estats Units Hobsbawm els veia en el propi ADN de l’estat nordamericà. El mite fundacional i nacional dels Estats Units prové d’una revolució impulsada per les idees il·lustrades del segle XVIII. L’Estat es construeix a partir de la ideologia revolucionària i les noves institucions republicanes liberals amb la convicció bàsica que la societat lliure era superior a tota la resta i estava destinada a convertir-se en un model a seguir. Estats Units mai ha estat amenaçat de desaparèixer per cap guerra (a part de la civil); per tant, l’únic enemic possible ha de ser ideològic. Segons les bases en les quals es funda l’estat, l’enemic dels Estats Units és aquell qui refusa una forma de vida americana. No ens confonguem, els Estats Units no pretenen ocupar el planeta, allò que han intentat durant els primers anys del segle XXI és fer la guerra i instaurar nous governs amics pel món. La guerra d’Iraq potser n’és l’exemple més evident. Malgrat comptar amb el petroli com a atractiu, la guerra ha estat sobretot un exercici de demostració de poder internacional; a Washington es parlava d’una reforma total de tot el Proper Orient, però això no té consistència real. La lluita contra el que s’anomena “l’Eix del Mal” té més de reclam publicitari, de teatre, que de política real. I és que la idea de l’imperi global va durar poc a Estats Units, ja que a la majoria d’americans el que més els interessa és el seu propi país i no la dominació mundial. A més, el segle XX ja havia demostrat que els estats no podien refer el món sencer i imposar-se per accelerar les transformacions històriques.

Aquest esforç per difondre la democràcia occidental Hobsbawm la interpreta com una contradicció en si mateixa. De fet, en el món globalitzat, una gran part de les activitats polítiques es porten a terme en llocs inaccessibles per als votants. Mentre la democràcia electoral només funciona dins dels límits dels Estat-nació, ens trobem que cada vegada les polítiques són més transnacionals.

Així doncs, l’hegemonia nord-americana és un dels elements dels quals parteix el món desprès de 1989. Doncs bé, seguint el fil d’Eric Hobsbawm, un altre factor el trobaríem en els moviments migratoris massius que sovint neixen en els països pobres i es dirigeixen cap als rics. I lligat a aquest fenomen, la xenofòbia que consolida l’hostilitat econòmica popular cap als nouvinguts i la percepció d’una amenaça contra la identitat cultural. La xenofòbia podria ser també un símptoma de la crisi dels estats-nació, crisi que podem considerar com una altra de les característiques d’aquest nou segle. Si acceptem que l’estat-nació descansa en tres pressupòsits: tenir més poder que qualsevol altre unitat o col·lectiu que funcioni al seu territori, tenir una autoritat acceptada, i donar servei als seus ciutadans,veurem que tots i cadascun d’aquests es troben en una crisi evident. El primer, perquè encara que l’Estat sigui molt més fort que qualsevol rival intern, veurem com a poc a poc ha anat perdent el monopoli absolut de la força (ja sigui per la difusió de les armes a preu econòmic o per l’existència de grups terroristes en el seu interior). Aquesta violència ha anat transformant-se a finals del segle XX fins a adquirir un caràcter de globalitat tot provocant un clima de terror irracional que reinventa els enemics més típics del discurs de la Guerra Freda. En segon lloc, s’ha reduït la lleialtat per l’estat (quants ciutadans avui estarien disposats a morir “per la pàtria”?) i la disposició a acceptar les seves lleis també ha minvat.

Per últim, el tercer pilar de l’estat ha estat atacat dels del seu interior: a partir de 1970 els polítics i ideòlegs dels estats liberals han tornat a la crítica radical de l’Estat i a sostenir que aquest s’ha de reduir a favor del mercat lliure; l’argument, la major eficàcia i menor cost dels serveis privats. Hobsbawm ho tenia clar: l ’ideal de la sobirania del mercat no és un complement de la democràcia liberal sinó una alternativa, un sistema nou que substitueix l’anterior. El mercat nega la necessitat de prendre decisions polítiques que són precisament les decisions que afecten al grup, allunyant així els ciutadans i les autoritats públiques, de manera que el vincles es difuminen.

En resum, la democràcia liberal conviu amb altres forces que s’escapen del seu control i que són capaces de produir el mateix impacte que aquesta. La globalització, obra dels governs, juga un paper contrari a aquests i elimina el que considera obstacles intentant evadir polítiques i seguint només els criteris dels tècnics econòmics sense fixar-se en les conseqüències socials i humanes del capitalisme global. Aquest mapa fa que els governs no tinguin la presumpció d’autoritat i de “saber fer” que abans se’ls confiava, produint-se així un divorci clar amb la societat civil.

No cal dir que la clarividència i lucidesa de Hobsbawm en aquests assajos escrits entre 1999 i el 2006 són ara, en plena crisi econòmica, més actuals que mai, i demostren la capacitat profunda d’anàlisi què té l’ofici de l’ historiador.

Una mirada enrere al segle que acabem d’abandonar i als primers moviments del XXI ens fa adonar-nos que n’iniciem un de nou amb unes condicions no del tot optimistes.  Per això, i ara per l’eternitat, Hobsbawm ens diu:

Encaramos el tercer milenio como aquel irlandés del cuento a quien, tras preguntársele el modo de llegar a Ballynahinch, se le oyó decir, no sin previa cavilación: Si yo fuera usted, no partiría de aquí. Pero es de aquí de donde hemos de partir.

Exigir la primavera

Publicat a nervi.cat

Fa una primavera que l’inevitable va passar.

PRIMERA VOLTA DE ROSCA

Malgrat trobar antecedents anteriors, des de 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, la victòria del sistema capitalista més salvatge es tornava evident i hegemònica.  Per entendre’s d’una forma ben simple: des de llavors i fins avui (i ara més que mai) els interessos materials estan passant per sobre de tot, de TOT.  Aquest nou sistema per créixer necessitava un tauler de joc el més gran possible i aquí va venir el paper del que es va anomenar globalització. Una homogeneïtzació de les normes i regles que evidentment beneficiarien els creadors del joc. Però, com deia algú,  l’Oest no es fa sense exterminar els indis. És per això que a principis del segle XXI a molts llocs del món interpretaven la suposada globalització i desfiguració de les fronteres com un autèntic intent d’imperi americà. És a dir, que en comptes de crear una xarxa de comunicació i intercanvi entre els diferents pobles del món el sentit seria unidireccional. Els qui es van ficar en contra d’aquest nou món van ser anomenats de moviment antiglobalització. Asseguraven que  en aquesta nova xarxa l’únic que estaria capacitat per exportar-ho tot seria l’Imperi Americà: el seu sistema econòmic, polític, cultural i ideològic. L’homogeneïtzació del món sota aquestes directrius crearia un miratge d’Imperi de la Pau.  Com hem dit, no només es tractava d’una ampliació del tauler de joc sinó un canvi de normes i, per tant,  si es canvien vol dir que amb anterioritat s’han hagut d’eliminar o obviar les anteriors. És a dir, s’han hagut de crear zones, regions del món, en les quals es pogués produir i comerciar sense pagar grans salaris als treballadors,  sense tenir gaires impostos, fent la vista grossa a les condicions de treball i  on no s’impedís el creixement d’una empresa o una fàbrica per raons de respecte al medi ambient o al paisatge autòcton. Dit d’una altra manera; el nou món podia portar la pau dins les seves fronteres a canvi de no permetre-la fora.

SEGONA VOLTA DE ROSCA

Reagan, els Chicago boys, Tatcher, Blair i molts altres ho tenien clar. Per fer créixer els diners calia que no se’ls posés gaires normes ni pegues. Que es moguessin lliures. Segons aquesta teoria (el que alguns anomenarien neoliberal) si es deixava llibertat perquè els diners dels rics creixessin tant com fos possible a la llarga això beneficiaria els que són rics i els que no, perquè d’alguna manera indirecta també els hi arribarien. La regla principal del joc és que hi hagin poques regles. Potser una de principal: La Llei del Més Fort. Una competició dura, que busca resultats, beneficis i on al final uns guanyen i els altres perden. Aquest nou món per tant no es podia permetre els dos grans projectes que es van crear al segle XX per impedir que la forma de conviure i de prosperar fos la llei del més fort, estem parlant del socialisme real i l’Estat del benestar. Com em dit el socialisme real ja va ser eliminat amb la caiguda del mur de Berlín. En canvi, l’Estat com a institució amb funcions assistencials va començar a ser criticat a partir de 1970 per polítics i ideòlegs que argumentaven una crítica radical als obstacles que l’Estat posava pel creixement dels diners (obstacles i traves que com hem explicat en alguns països de l’anomenat tercer món no existien). S’argumentava que tot servei que podia donar l’administració pública podia prestar-lo “el mercat” de forma més eficient i a molt menor cost. Per tant, l’estat havia de despendre’s d’alguns dels seus poders o funcions que fins el moment tenia. El problema va venir quan es van adonar que el model econòmic que havia creat el propi Estat liberal anava en contra d’ell mateix. És a dir, la sobirania del mercat és en sí una alternativa l’Estat liberal i no un complement.  Els mercats neguen la necessitat de prendre decisions polítiques que són justament les que estan relacionades amb els interessos de grup, en canvi procura per les seves preferències privades.  Al costat de l’Estat sorgeix una força fora del seu control, la del mercat, que l’acaba superant. Els poders financers aconsegueixen el poder de decisió mentre els estats van perdent sobirania i la seva societat la capacitat de decisió.  La globalització, per la seva pròpia naturalesa, elimina sistemàticament tots els obstacles que es posen al seu camí seguint els consells i directrius dels especialistes en tècniques econòmiques i sense prestar atenció a les conseqüències socials i humanes que això pot comportar. I en última instància queden uns partits polítics i governs que només poden prendre decisions de caràcter “tècnic” i on els vots o promeses electorals no serveixen de guia política. La “voluntat del poble” no pot determinar el que ha de fer el govern i no és capaç de trobar alternatives perquè l’únic que pot fer és votar en contra. A més, un cop vota en contra i canvia el partit majoritari fins el moment el nou govern de torn és incapaç de generar una alternativa perquè les regles del joc són les mateixes que abans.

PROU DE FER VOLTES

Vist el panorama era inevitable que sorgissin contestacions i protestes.  Hi ha un malestar, una hemorràgia interna que afecta a gran part de la població, en bona mesura és normal que un sistema d’aspiració global creés un rebuig global. És una població que és conscient de les injustícies socials i que per tant s’indigna i reacciona.  El que va passar fa una primavera era un desafiament, una resposta. Els diaris, la televisió i les xarxes socials ens parlaven d’uns moviments presumiblement poc relacionats entre sí però que compartien un rebuig al sistema vigent i una certa espontaneïtat: els indignats europeus, els riots britànics, els occupy wall street americans, els estudiants xilens, les revoltes àrabs, les insurreccions de l’oest africà… És una resistència normalment jove que creu en un món millor enmig d’un escenari d’augment de les desigualtats, atur, poques expectatives de futur, pobresa, escàndols econòmics èticament intolerables i una cantarella que des de dalt diu “no hi ha alternatives”.

El que va passar fa un any era una crit  global i internacional (la societat del mercat està arreu) i alhora tremendament local (perquè  afecta a tots de diferents maneres). A Austràlia, on la crisi econòmica no era tan profunda, es cridaven consignes a favor dels drets dels aborígens (perquè els interessos econòmics van en contra dels drets dels pobles que no tenen Estat) a Brussel·les es manifestaven davant l’edifici de la Borsa (perquè intuïen que les lleis estaven més pendents de salvar els bancs que els seus propis ciutadans), al Japó i sobretot a Tokio, la majoria de consignes anaven contra l’empresa Tepco, la propietària de la central nuclear de Fukushima (perquè segons els japonesos els guanys materials de la central nuclear es trobaven per sobre del perill que podia provocar als habitants de la zona o al mateix planeta i el seu ecosistema), a Madrid càntics per l’educació pública (perquè els seus governants els hi deien que era massa car educar a tots els madrilenys però no ho era presentar-se com a ciutat candidata a uns Jocs Olímpics), a Burkina Faso protestaven contra la privatització dels seus serveis socials (perquè, segons els manifestants, els polítics col·locats per occident estaven més pendents d’escoltar al Fons Monetari que al poble) i a Catalunya milers de metges van sortir al carrer (perquè el govern assegurava que curar persones tal com es feia fins el moment era una despesa massa gran). El mal és el mateix i afecta de totes aquestes maneres i de moltes altres. Per això el que succeïa al món ara fa un any era una manifestació global.  Fa una primavera que l’inevitable va passar i tot sembla indicar que la primavera ha tornat.

Carta d’un metge …

Trabajo atendiendo a personas con infección por el VIH en un hospital público. De los 1.000 pacientes bajo mi cuidado, unos 150 son inmigrantes. Ni uno solo ha hecho turismo sanitario, y la mayoría no sabían que estaban infectados cuando dejaron su país en busca de un trabajo con el que ganarse la vida, o se han infectado estando en nuestro país.

Muchos de ellos perderán la tarjeta sanitaria y su tratamiento antirretroviral en agosto si se cumple lo anunciado por la señora ministra. Serán los elegidos para morir por el bien de los españoles.

Ahorraremos algo de dinero de nuestras maltrechas cuentas dejándoles morir, pero no nos importará porque son ilegales. No lo merecen. No existen. Pero yo conozco sus nombres y sus caras y cuando me despida de ellos en la consulta sabré que soy parte de la hipocresía de una sociedad donde el derecho a la vida es solo para algunos. ¿Qué sentirá un político tomando decisiones que suponen la muerte de personas en aras de un bien supuestamente superior, como es la reducción del déficit? Espero no estar nunca en su pellejo.— Federico Pulido Ortega.