La fi del món: El mil•lenarisme

La Caiguda dels àngels rebels, Pieter Bruegel 1562 (Google Art Project)

 

L’adveniment de la destrucció total del món no és quelcom que sorgeix fa quatre dies a partir d’una interpretació d’una profecia maia ni tan sols de l’efecte 2.000. Podríem afirmar que molts dels homes i dones de l’Edat Mitjana sentien la fi del món ben present i propera.

El que avui anomenem mil·lenarisme va tenir una gran importància en el món medieval. Es tracta d’una doctrina segons la qual la terra es convertirà en el paradís perdut, el cel descendirà a la terra i durant mil anys (per als medievals era una manera de dir per tota l’eternitat) hi haurà pau arreu i es viurà una autèntica edat d’or. Però abans d’arribar-hi succeirà el Judici Final i la fi del món. Es tracta doncs d’un discurs apocalíptic de fi dels temps però a la vegada finalitza amb un missatge d’esperança per aquells qui assoleixin la salvació. Aquesta fase preliminar als mil anys de pau i felicitat són els que centraran l’atenció dels homes i dones, per això prenen importància els textos dels evangelis que narren l’apocalipsi com per exemple Lluc 21:

Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i per tot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel.

No és estrany doncs que l’anunci de la fi del món per les guerres, les epidèmies i la fam els semblés molt pròxim als homes de l’Edat Mitjana. Diferents catàstrofes naturals o guerres i discòrdies polítiques sacsejaran la idea que la humanitat està vivint l’últim segle de la seva existència i que la fi és pròxima. La perspectiva d’un apocalipsi imminent serà especialment difosa pels monjos que culpaven la naturalesa pecadora dels humans com a símptomes directes de la fi del món. Teòlegs i autors eclesiàstics veuen els pecats humans com el principi dels horrors del Judici Final que estaria més o menys proper però del qual no en diuen cap data concreta (l’objectiu era inspirar por però sense paralitzar la gent que es prepara per l’aparició del Jutge universal).

antichrist-beatus-apocalypseEl mil·lenarisme portà amb sí diferents personatges i llegendes que tindran gran repercussió entre les masses i els clergat. Un dels episodis que passarà ràpidament a un primer pla és l’Anticrist. És tracta d’un personatge demoníac que té el paper de dirigir totes les catàstrofes de l’apocalipsi i que voldrà condemnar a tota la humanitat sense cap contemplació. Mola aviat l’Anticrist es convertirà en l’antítesi de Crist. En aquest episodi l’Anticrist té un enemic clar: L’Emperador de la Fi del Món.  Aquest intentarà reunir els humans sota la seva protecció per tal de guiar-los a la salvació. Finalment però la segona arribada de Crist a la Terra fulminarà aquests personatges i jutjarà les persones mereixedores del paradís i les que mereixen ser condemnades per sempre.

No només hi haurà manipulació religiosa entorn aquests episodis sinó que també sorgiran recurrents personatges que responen a manipulacions polítiques que tenen la intenció de seduir a les masses. Un d’ells serà el rex justus (el rei just). Aquests voldran penjar-se la medalla de ser els autèntics Emperadors de la Fi del món titllat d’Anticrist als seus enemics, fet que evidentment es repetia en direcció contraria. Altres mites giren entorn de la llegenda de l’emperador adormit. Són diferents reis com per exemple Frederic II o Barba-roja que les interpretacions mil·lenaristes volen fer creure que no han mort mai i que  dormen en una caverna o viuen disfressats de pobres esperant el moment de revelar-se i salvar la humanitat.

L'abat Joaquim de Fiore en una miniatura italiana del s. XIV

És a dir, a part d’Anticrist, cometes, pluges de foc, terratrèmols, terrors, cataclismes la Fi del món medieval té, en el fons, un missatge d’esperança i salvació. És en aquest punt on el mite mil·lenarista en algunes ocasions es transforma en somnis revolucionaris que a la seva vegada es traduiran en diferents i variats moviments populars. Tots aquests moviments compartiran elements de pensament crític contra una Església corrupte i contra un ordre social injust. Convençuts que havia començat la tercera i última edat dels temps alguns predicadors i capellans condemnaven l’aliança de l’església amb l’aristocràcia urbana i guerrera mentre camperols es negaven a pagar nous tributs o a complir fidelitats senyorials. Un dels exemples més coneguts i que més seguidors va tenir fou el moviment “joaquinista”. Joaquim de Fiore va anunciar que el món s’acabaria l’any 1260 i que l’Església del moment necessitava desaparèixer de manera urgent i deixar pas a una nova Església que repudiarà la riquesa i ho basarà tot en la igualtat i la puresa, així començaria el regnat de l’Esperit Sant en el que els homes i dones viurien d’acord amb la Llei de l’Amor sense necessitat de sagraments. Les idees de Joaquim de Fiore van tenir molta repercussió i gran acollida entre bona part dels franciscans. L’Església oficial va afanyar-se a condemnar aquests moviments d’herètics i a controlar als franciscans condemnat els qui predicaven els missatges joaquinistes. Malgrat que la teoria joaquinista va desaparèixer en gran mesura i les idees més teològiques que predicava s’havien difós, gran part de la massa va retenir la idea d’una profecia anticlerical, antifeudal i igualitària que més endavant encendria arreu d’Europa les revoltes camperoles del final de l’Edat Mitjana. 

Anuncis

La fi del món: Què en diuen els maies?

Còdex maia de Dresde

Aviat serà 21 de desembre del 2012.  Si fem cas de nombrosos articles que últimament s’han anat compartint i comentant  per les xarxes socials aquesta és la data de la fi del món.  Davant d’aquesta notícia ja són molts els creatius que han fet córrer virals sobre la profecia maia, canals de comunicació que han aprofitat per fer cicles de cinema apocalíptic i fins i tot trobem persones que han decidit fer-ne negoci venent productes per a la supervivència d’aquesta presumpta catàstrofe o la mateixa NASA fent un comunicat per desmentir el rumor de què una gran bola de foc s’aproxima a la terra.  Però exactament, què en diuen els maies d’aquest imminent apocalipsi?

Detall del dels runes de Chichen Itza, Mèxic (foto de malyfred)

La civilització maia va estendre’s pel sud del Yucatán i per una part de l’actual Guatemala i Hondures a partir del segle III.  Fou una de les cultures mesoamericanes més importants d’abans de l’arribada dels espanyols. No es tractava d’un estat unificat sinó de diferents pobles que s’organitzaven en diferents ciutats-estats independents vinculades a un territori i, en bastants casos, parlaven diferents llengües. Fou un model de civilització totalment diferent a les civilitzacions occidentals, segurament per aquesta raó és tan fàcil interpretar-la erròniament bastant-se amb unes concepcions massa eurocentristes.

Els maies, com molts altres pobles, eren una cultura obsessionada amb el temps. Van  arribar a tenir un gran domini de l’observació celestial permetent-los elaborar un conjunt de calendaris molt precisos. Gràcies a aquests calendaris podien conèixer els millors moments per decidir què i com plantar a les seves collites. Observaven les estrelles a simple vista i eren capaços de predir un gran nombre de fenòmens astronòmics.  Conèixer el cel era indispensable per la vida quotidiana, però també per a l’espiritual. Pels maies el cel era un lloc ple de vida, a les estrelles i constel·lacions hi podien veure jaguars, ratpenats, serps, i déus que

Representació dels senyors de Xibalba (inframón maia)

ascendien i descendien de la terra al cel. Tot això controlat  per uns poderosos éssers sobrenaturals. Per interpretar i anotar els moviments celestes, les collites adequades, les voluntats dels déus i les cròniques del que ha passat  van haver de crear diferents calendaris de gran complexitat.  Tenien la idea de que el temps i el món era quelcom que no estava lligat ni al seu propi poble ni a la humanitat sinó que havia existit amb molta anterioritat a la seva cultura (i que seguiria existint quan ells no hi fossin). Per això contaven el temps amb diferents mesures, algunes de més curtes i més pràctiques pel dia a dia  i d’altres de més llargues. Un dels  cicles de llarga durada era el Bak’tun (una mica més de 394 anys). Si convertim el calendari maia al nostre efectivament el dia 21 de desembre hi ha una fi: s’acabaria el tretzè Bak’tun i iniciaríem el catorzè, és a dir, el dia 21 s’acaba un cicle llarg i en comença un altre (com si celebréssim la fi d’un mil·lenni). Per tant, aquesta data no seria significativa ni especial dins de la cosmovisió del món maia. Si bé és cert que aquest dia es produirà un alineament del Sol amb la part central de la Via Làctia (que pels maies significava una obertura temporal cap a Xibalbà, el seu infern) i que els maies ja ho havien predit, es tracte d’un fenomen que passa cada desembre i que ells coneixien a la perfecció.  Tot i així és cert que la concepció maia de canvi de cicle comportava un diàleg constant de creació i destrucció i que els mites apocalíptics estaven presents a la seva mitologia.  Al còdex de Dresde (any 1100) trobem una referència a l’apocalipsi maia però no ens dona cap data ni referència per endevinar quan passarà. Per tant, el  21 de desembre del 2012 no el podem interpretar com a la fi del món en un sentit literal, es tracta d’un canvi de cicle.  A les ruïnes de Xultún (Guatemala) es van trobar unes parets que contenien un calendari de cicles llargs i on hi havia inscripcions que arribaven fins a 7.000 anys. Així els maies consideraven que el món continuaria com a mínim uns quants milers d’anys més desprès del 2012 i que en el cas que d’aquí molts anys la humanitat s’extingís, el món no ha de patir  perquè nosaltres som només un petit punt en la història d’un planeta que ve de molt lluny i que té la intenció de sobreviure’ns.

Jaciment de Xultun (foto de Jorge Perez  de Lara)

Els llibres que no van ser

Sempre és interessant preguntar-se  allò que podia haver estat i mai no ha estat. Stuart Kelly, un estudiós de la literatura anglesa, va crear un catàleg dels llibres perduts. Els llibres desapareguts dels autors i autores més reconeguts d’allò que s’ha anomenat la Història de la Literatura Universal.  Des de l’antiguitat fins al segle XX.  No es tracta d’una llista, sinó que capítol rere capítol ens endinsa al món de l’escriptor per contextualitzar finalment l’obra perduda.  És una història de la literatura que no va ser amb regust anglosaxó, on predominen els autors nord-americans i britànics sobretot en la cronologia més moderna, passant una mica per sobre dels medievals; però li perdonem perquè l’originalitat del llibre s’ho val.

A part que  la història del que no va ser, sigui el que sigui, té un morbo addicional,  Kelly té un estil planer que fa que el lector es submergeixi de ple en la lectura d’aquest assaig divulgatiu. L’equilibri entre la lectura fluida i l’aportació d’informació no és sempre una tasca fàcil i Stuart Kelly se’n surt amb molt bona nota. Un llibre amable, curiós i original.

Si construíssim la biblioteca dels llibres perduts  la podríem classificar per  categories, i els cartellets que hi hauria damunt les prestatgeries buides ben bé podrien ser els següents:

LLIBRES DESTRUÏTS.  Tots aquells que han passat per la mà de censuradors, incendis devastadors, inclemències meteorològiques, paràsits, reutilitzacions o reciclatges poc sensibles i d’altres destruccions més curioses com l’obra de de Dostoievski utilitzada com a paper de fumar o llibres abandonats en cases que seran derruïdes per a noves construccions.

LLIBRES EXTRAVIATS. Llibres robats,  que es mouen en mercats negres o que actualment no és coneix la seva ubicació. Alguns, simplement, llibres perduts.

LLIBRES INTERROMPUTS. Aquells llibres que resten inacabats bàsicament per la mort del seu autor abans de ser finalitzats. No només llibres que no es poden acabar sinó llibres als quals els hi falten alguns retocs i l’últim vist-i-plau de l’autor. Novel·les que descansen en una eterna pausa i que ningú sap com continuarien. Omplir el buit és qüestió d’imaginació o interpretació. L’únic segur és que mai podrem saber com haurien acabat.

LLIBRES QUE NO VAN SER. Aquí inclouríem les obres que els diferents autors i autores van projectar però que mai van arribar a posar-se per escrit. Esbossos, cartes on es parla d’una propera obra que mai va arribar, llibres en que es fa referència en una futura segona part… Intencions no realitzades.

LLIBRES IL·LEGIBLES. Malgrat que Stuart Kelly no els inclou a la seva personal biblioteca dels llibres perduts, en fa referència. Es tractaria de tots aquells escrits que han estat redactats en llengües i símbols indesxifrables fins ara: la llengua maia, la ibèrica, les inscripcions de l’illa de Pasqua. Literatures totalment desconegudes encara avui.

Va… em direu que no teniu ganes d’entrar en aquesta biblioteca?

 

TÍTOL:  The Book of Lost Books/ La biblioteca de los libros perdidos.

AUTOR: Stuart Kelly

Editat en Castellà per Paidós. Barcelona, 2007

 

Tots Sants, Tots morts

Omnia Sanctorum. El dia 1 de novembre els vius hem d’anar a visitar als morts, com a mínim recordar-los, perquè l’endemà, el dos de novembre , és el seu torn: els morts ens visiten a nosaltres.

I millor que no ho facin… Els tenim por.  Deien els romans d’època Imperial que els morts mai desapareixen del tot. Tenen molt poder al nostre món i són capaços d’influenciar als vius. És per aquesta raó que cal portar-se bé amb ells, una barreja de temor i veneració.  Cal distingir amb quina intenció vénen i per això el poble romà, amb la seva racionalitat, els classifica. Tenim el Mamens, els esperits famíliars, els bons, els que cal recordar i mantenir a la memòria. Els Lèmurs, ombres tant esfereïdores com inoportunes, retornen pel maig però amb una mica de mà dreta el Pater familia els pot espantar i allunyar-los de la llar.  Ai las si qui ens visita són les Larves! Aquests són els malvats, els dissortats, els qui turmenten als vius. L’únic que els podria allunyar són uns complexos sortilegis de purificació que no estan a l’abast de qualsevol.

Deia el medievalista Georges Duby que a l’Edat Mitjana “ningú dubta que els morts estiguin vius”. Ens ho il·lustra amb la història que llavors s’explicava de Ricard I, duc de Normandia, un príncep que  no tenia por de res, cavalcador d’aventures, desafiador de perills i combatent de les forces del mal. Un vespre, mentre resava a una capella, se li va aparèixer un cadàver vivent que sortia d’una tomba oberta. Ricard, valent com era, va desembeinar la seva espasa, va encomanar-se a Déu i el partí per la meitat. Malgrat el coratge de l’heroi, l’endemà va manar que mai més es tornés a deixar sols els morts la nit de la seva sepultura. Calia assegurar-se que estaven tancats en un sarcòfag, i tot i així podien tornar.

Que el tema dels morts i la mort tingués molta presència als temps medievals és ben normal si pensem que la vida era molt més curta i estava sempre exposada a pestes i fams. La mort era una presència constant i continuada. La vida gairebé s’entenia com a lluita contra la mort. De fet, el triomf de la mort és un tema propi de la literatura del segle XII alhora que un tòpic artístic. Una altra llegenda medieval ens parla de tres cavallers que es troben al bosc tres esquelets; confusos, els nois es queden mirant fixament aquella aparició fins que s’hi reconeixen i la por els envaeix. A l’uníson, els tres cadàvers diuen: “Nosaltres érem com sou vosaltres ara, vosaltres sereu com nosaltres som ara!”.

A l’època moderna, segurament amb l’aparició de la investigació forense amb cadàvers i les pràctiques de dissecció de cossos morts, es prefereix descriure amb tota mena de detalls l’agonia i el dolor, la putrefacció i la mort més física. Es racionalitza la mort, sí, però amb tot no aconsegueixen fiar-se dels morts. Imagina que disseminem un mort i de sobte s’aixeca. És el principi dels fantasmes, d’allò sinistre: passa alguna cosa que ens espanta i ens provoca horror perquè no és com hauria de ser. Freud ens deia al 1909 que allò sinistre és l’antítesi de tot el que és convenient i tranquil, és tenir al damunt un punt de pertorbació personal, de quelcom que havíem oblidat i que torna per torturar-nos. La sospita genera la inquietud (s’aixecarà el mort?), el fantasma no és tan obvi com ho era a l’Edat Antiga o a l’Edat Mitjana, quan tothom creia en els Lèmurs o en els fantasmes i dimonis. L’aparició d’un fantasma avui té una condició nova: és una espantosa irracionalitat!

 

Villena o Feminisme al monestir

Sor Isabel de Villena és la primera figura feminista de la literatura catalana.  Pot semblar que parlar de feminisme a l’Edat Mitjana (Villena va viure entre el 1430 i el 1490) és precipitat, però no ho és pas. Si bé és cert que no tota persona que trenca o busca arguments per trencar els estereotips de la condició femenina d’una època concreta pot anomenar-se feminista, si que se la considera quan hi ha una consciència del problema que no és individual sinó que afecta a totes les dones. Isabel de Villena, tal i com anteriorment va fer Christine de Pizan, va deixar escrits que demostren la percepció d’un problema i la seva discrepància i voluntat de canviar-lo.

Isabel és l’abadessa del monestir de les clarisses de la Trinitat de València, segueix una vida de contemplació i espiritualitat. També escriu. Tenia una educació exquisida formada entre dones. Va criar-se a la cort de la seva tieta i neboda, la reina de Castella (Catalina de Lancaster) on tenia accés a la gran biblioteca reial que va descobrir gràcies a Leonor de Sagra, la bibliotecària de la cort. Als quinze anys ja va entrar al monestir, únicament femení, i al 1463, quan tenia trenta-dos anys, fou escollida abadessa. De tota la seva producció literària, cròniques i tractats religiosos entre altres, només s’ha conservat la Vita Christi, gràcies a la seva abadessa successora, Sor Adonça de Montsuriu, que va manar fer la primera edició l’any 1497 (ja amb impremta, que feia mig segle que s’havia inventat).   No fou l’única edició, la seva obra va tenir un gran èxit i s’edità un altre vegada a València l’any 1513 i a Barcelona el 1527. Molts consideren la Vita Christi d’una qualitat literària i filosòfica molt més gran que qualsevol de les moltes Vides de Crist que circulaven en aquells temps per Occident.

En efecte, la Vita Christi conté una innovació extraordinària. Isabel de Villena narra la vida de Crist prenent com a protagonistes les dones que van conviure amb Jesús, donant una importància especial a la seva mare, la verge Maria, i Maria Magdalena. Villena, en més d’un passatge, vol fer unreconeixement a la llibertat femenina, és a dir, que les dones estan al món per gust i per voluntat i no per dependència al sexe masculí. Per exemple, Maria de Natzaret és mare sense relació sexual amb un home o Jesús comença a parlar gràcies al que ha après de Maria i ningú més. Villena també posa en boca de Jesús tot d’arguments en contra dels misògins i a favor de les capacitats espirituals i intel·lectuals de les dones.

Villena era una veu en contra de moltes que en aquell moment amb molt èxit proclamaven la mesquinesa i la incapacitat de raonar de les dones. Un exemple era el propi metge del monestir d’Isabel de Villena, Jaume Roig, que l’any 1460 va escriure un llibre que també tingué molt èxit:L’Espill o el Llibre de les dones. Un autor reconegut arreu i estudiat com a un dels grans de la literatura medieval escrita en català, a diferència d’Isabel de Villena.