Valldoreix

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat d’obrir amb quatre apunts històrics el primer cicle de concerts al Castell de Canals a Valldoreix. La vetllada fou d’un encant delicadíssim i un luxe pels qui vàrem assistir.  Hi vaig participar com a representant del Centre d’Estudis de Valldoreix (Valldaurex), una organització que agita culturalment la seva vila i que, per sobre de tot, està formada per persones amb unes ganes impressionats d’aprendre, passar-ho bé i recuperar la memòria i el debat entorn el seu patrimoni, tant aquell local com el que anomenem universal, que defensen amb alegria i esforç. A Valldaurex li dec moltíssim en aquests últims anys (i espero poder aprofitar-me d’aquesta generositat uns quants anys més) i, sobretot, li dec molt a la seva gent. Malgrat que és injust no anomenar altres persones que hi tenen moltíssim a veure, un dels grans i principals culpables de la meva relació amb Valldaurex és l’historiador (crec que el definiria millor humanista) Juanjo Cortés. Aquest jove savi ho sap tot, ho ha llegit tot i, sobretot,  s’estima amb passió això que Nuccio Ordine anomena la utilitat de l’inútil (la cultura, la música, la literatura, la història), en fi, el que val la pena de veritat.  Per ell un servidor ha descobert que el que de forma ignorant  pensava que tant sols era un urbanització és en realitat una vila amb una història pròpia on es desplega una bellíssima història medieval.

Castell de Canals

Castell de Canals

Doncs Catalunya és un país medieval, això ningú ho pot ignorar. L’Edat Mitjana catalana brilla a la documentació i és present a tots els pobles, ciutats i viles. Valldoreix tant sols és un petit punt en aquest gran mapa resseguit en el gegant pergamí de la història de l’occident medieval. Però és a partir de la unió d’aquests punts que podem traçar l’estructura d’una història que alguns escriuen en majúscules i endevinar-ne la forma. L’escenari de l’actual Valldoreix té tot el sentit en el moment de la consolidació del sistema feudal i les seves terres i turons en són un espectador (o potser un protagonista)  privilegiat. De fet serà el propi sistema feudal el que acabarà definint i delimitant el terme d’Aqualonga i el municipi de Canals, el que avui dia diem Valldoreix troba els seus orígens allà. Els primers pobladors d’aquest espai a poc a poc abandonaren la vida comunitària de petits propietaris per anar consolidant la família de petits nuclis (la conjugal) alhora que s’aixecaven pedra a pedra els masos. L’aparició de la parròquia de Sant Cebrià d’Aqualonga s’emmarca dins de la necessitat de control de les societats pageses fins ara més o menys independents.  Així mateix el castell de fumet primer i el de canals desprès que foren l’expressió del poder comtal i feudal a la zona, no tant militarment sinó com a instrument d’enquadrament. Dins els murs els quals es passa de la parentela al llinatge, o el que és el mateix, a la memòria dels feudals desplegant els arbres genealògics dels senyors i senyores de Canals (justament estudiats i identificats pel Juanjo Cortés que n’ha arribat a rastrejar i a entendre l’estructura familiar d’aquesta família feudal i encaixar-ho així amb les investigacions sobre antropologia medieval i estructura del parentesc ara introduïdes a la història). Fins i tot a partir de rastrejar la història medieval de Valldoreix trobem les sempre apassionants lluites entre el poder religiós i laic per mantenir l’hegemonia, ho veiem amb la desaparició del castell de Fumet al ser adquirit pel monestir de Sant Cugat i la rapida aparició del Castell de Canals en substitució.

En fi, un modest homenatge a tots aquells historiadors i enamorats del seu patrimoni que sí que han entès que la història universal són les històries locals. Com tu Juanjo.

Antic molí de Canals

Antic molí de Canals

Anuncis

Viure, recordar i imaginar l’Edat Mitjana

Aquest 2012 l’editorial Afers ha publicat un interessantíssim i innovador llibre que recull els estudis del Grup de Recerca Consolidat en Estudis Medievals “Espai, Poder i Cultura” de la Universitat de Lleida i que coordina el catedràtic Flocel Sabaté. La premissa sembla senzilla: som humans i, per tant, tenim una identitat i una memòria que anem construint a partir d’un relat de com ens veiem a nosaltres mateixos o de com veiem la Història que percebem com a pròpia. Esbrinar com s’ha anat construint aquesta memòria i aquesta identitat al voltant de l’Edat Mitjana és el que uneix a tots els medievalistes que participen en aquest llibre.

 

Els homes i dones de l’Edat mitjana (com els de qualsevol època) tenien una imatge de si mateixos i la seva societat. Aquesta imatge sol cohesionar els grups humans a partir de justificar un determinat ordenament de la societat. En aquest llibre els diferents historiadors ens mostren com a l’Edat mitjana aquesta identitat es podia crear a partir de sentir-se part d’un paisatge, un espai (ja sigui un imperi, una diòcesi, una parròquia, una ciutat, un comtat, una fidelitat…), una religió o una no-religió, una llengua o, com no, un grup social. Aquesta identificació social és ben coneguda a l’Edat Mitjana sobretot a partir de la reforma gregoriana (segles XI i XII), quan l’església aporta les justificacions de l’ordenament jeràrquic de les societats medievals occidentals. És la famosa teoria dels tres ordres del feudalisme : els qui resen, els qui treballen i els qui lluiten. D’aquí la importància d’identificar-se amb els uns o amb els altres a partir dels llinatges i els grups familiars (la genealogia), d’aquí també la consolidació dels grups familiars nobles i aristocràtics. Indentitats i ideologies formen la percepció de cadascun d’aquests grups. Els nobles començaran a construir un món de valors i ideals d’emmirallament amb si mateixos. Els sectors urbans baixmedievals teixiran unes pràctiques que es mouran entre els interessos gremials i la filosofia del bé comú. Els monarques buscaran la legitimació de la seva autoritat dins la narració de la pròpia història dels seus dominis.

A vegades aquest discursos identitaris es feien a partir de la definició de l’altre. Ho exposa molt clarament Paul Freedman al seu capítol dedicat a la imatge dels pagesos que el món senyorial va propagar. A partir del segle XI s’escriu una extensa literatura que remarca els trets menyspreables, bàrbars i incapacitats dels pagesos en un evident discurs de dominació i explotació d’un grup social respecte a un altre. Un altre cas de discursos vertebradors de la societat són les cròniques i relats historiogràfics vernacles estudiats per Jaume Aurell que legitimen els projectes polítics i doten les monarquies d’una continuïtat i consolidació de la seva autoritat.  Un cop passats els límits cronològics de l’anomenada Edat Mitjana, els estudiosos tindran diferents maneres d’aproximar-s’hi a partir dels seu present ja sigui menyspreant-la (Il·lustració) o exaltant-la (Romanticisme).

 

Un dels encerts d’aquest llibre i que li dóna un gran recorregut  al debat de les identitats i creacions històriques és no quedar-se només amb l’anàlisi del passat sinó apostar també per una mirada contemporània al medievalisme.Des de la vessant acadèmica, ens indica les tendències i mètodes que actualment s’estan utilitzant per estudiar aquest fascinant i llarg període de la història Europea eliminant qualsevol idea de període intermedi entre l’Antiguitat clàssica i el Renaixement. Molt interessants també són els estudis de la percepció que tenim els ciutadans del segle XXI sobre aquest període. És evident que l’Edat Mitjana està de moda. Des del cinema s’han fet i refet les pel·lícules que giren al voltant de les històries de Joana d’Arc, Robin Hood, el rei Artur, les croades… Als diaris i les notícies va reapareixent el terme medieval com a adjectiu d’endarreriment o barbàrie per descriure fets actuals.El turisme, en canvi, l’utilitza  com a captador de curiosos viatgers interessats en aquest període, mentre que les novel·les històriques ambientades a l’Edat Mitjana tenen una sortida més que contrastada. No cal ni argumentar la important presència del món medieval fantàstic, el de Tolkien, el dels videojocs, de les sèries de televisió… Flocel Sabaté, en un dels últims capítols del llibre, afirma que l’Edat Mitjana està molt present en el pensament contemporani malgrat sigui una Edat Mitjana imaginada, més com un espai estètic i acronològic que no pas com el món real medieval. Com diu el mateix catedràtic:

L’Edat Mitjana s’ha identificat com un estat del pensament i ha pogut ser presentat, fins i tot, com un gran mite o, també, un sistema alternatiu a l’època contemporània.

Un llibre en què l’estudiós i el curiós trobaran totes les eines útils per saber com acostar-se als móns medievals reals o recordats.

 

 

 

Títol: L’Edat Mitjana. Món real i espai imaginat. 

Coordinador: Flocel Sabaté

Editorial Afers

Núm. pàgines: 322

Highway to Hell

Bosco

L’autopista direcció cap a l’infern la coneix més o menys tothom des de fa segles. Direcció descendent, directe i sense peatges.  S’entén que la destinació és el peatge etern per excel·lència. Accedir a aquesta autovia pot fer-se de manera lenta, tot escollint els camins equivocats i allunyant-se cada vegada més del recte camí, aquell que acaba a les portes custodiades per Sant Pere, fins al punt que sense adonar-se ja no hi ha retorn possible o, potser, de manera més ràpida, utilitzant una mena de carnet per punts on s’hi compten els set pecats capitals que asseguren una entrada directa i ràpida al patiment etern. Alguns filòsofs o pensadors amateurs diuen que l’autopista direcció cap a l’infern no porta enlloc i que l’infern es troba en el mateix viatge. D’altres s’han atrevit a dir que no només no hi ha destinació final sinó que l’autopista és una construcció falsa que obligaria a circular cap a una sola direcció sense tenir la possibilitat d’aturar-se, sortir del camí i descobrir els paisatges que s’obren més enllà de les cunetes.

De totes maneres, el camí cap a l’infern és conegut per tothom. Ara bé, un cop hi arribem què ens hi trobarem? Com és l’infern?  Podriem dir que hi ha una autèntica literatura de viatges a l’infern.  Gairebé totes les publicacions afirmen que l’infern fa baixada. Són moltes les religions que es refereixen a un lloc subterrani. Per anar als principis dels temps, trobaríem a Demèter que, buscant la seva filla Persèfone que havia estat raptada pel rei de l’inframón (Hades), ha de descendir als inferns. O encara és més coneguda la davallada als inferns d’Orfeu per salvar a Eurídice, definit per Eratòstenes de Cirene com l’heroi que “Va davallar a l’Hades per recuperar la seva muller”; aquí no hi ha cap dubte que pels grecs l’infern fa baixada. La paraula exacta que s’utilitzava era κατάβασις (descens).

Però la guia de viatges més clara i descriptiva era sens dubte el capítol VI de l’Eneida de Virgili. En aquest poema èpic romà escrit al segle I a.C, Virgili divideix l’infern en parts gairebé com si fos el plànol d’un parc temàtic. Primer de tot, a les mateixes portes, trobaríem a totes les ànimes dels morts sense sepultura. Seguidament, l’autèntica entrada al món dels morts, el riu Aqueront. No us imagineu una entrada amb fonts de colors i espectacle musical, sinó més aviat  un tètric passadís d’aigües tèrboles i putrefactes.  Aquí ens trobaríem a Caront (els grecs ja el coneixien), l’encarregat de portar les ànimes al seu destí amb la seva barca a canvi d’una propina que més valia portar al damunt. Un cop pagat el viatge aquàtic, sempre segons Virgili, apareixeria el pre-Infern. Allà hi trobarem les ànimes dels infants, els innocents acusats en fals i els suïcides. En aquest mateix pre-Infern trobaríem una zona VIP dedicada als guerrers famosos (sí, es veu que l’infern també és classista. Això que la mort ens iguala a tots…). Un cop superat el pre-Infern, l’Infern pròpiament dit amb dues zones ben diferenciades. El Tàrtar, on hi hauria la crème de la crème de la maldat, amb totes i cadascuna de les diferents modalitats de càstig.  I l’Elisi, descrit com un delta o una serie d’illes cobertes de canyes i camps paradísiacs (l’equivalent greco-romà d’un viatge a la Riviera Maya amb pulsera barra-lliure Ad æternum). Perquè sí, segons Virgili (i tot el món clàssic) els bons van a l’Infern. Això sí, l’infern feliç del descans apropiadament separat de “l’infern dels dolents”(El Tàrtar).

Caront, tomba romana de Janzur (foto: Sebastà Giralt)

Si volem més descripcions de l’infern podem avançar fins al best-seller de tots els temps, la Bíblia. Si bé a l’Antic Testament trobem algunes al·lusions a “l’habitacle dels morts”, les explicacions més complertes les trobem a la segona part de la saga, el Nou Testament. Aquí ja hi apareix l’infern com a lloc de condemna i flames eternes. El país dels dimonis amb Satanàs o Llucifer al capdavant. El de qui la fa, la paga.

 

I si l’ull et fa caure en pecat, arrenca-te’l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l’infern, 48 on el cuc no mor i el foc no s’apaga: 49 tothom serà salat amb el foc de la prova.

Marc 9, 48

 

Com ja hem vist en els temps clàssics, l’infern no és monopoli del cristianisme. La competència directa, l’Islam, també preveu l’infern com el lloc dels pecadors. Durant la vida, els àngels escribes observen les accions dels homes col·locats un a cada banda (com podríeu intuir, els de la dreta anoten les bones accions, mentre que els de l’esquerra n’anoten les dolentes). Un cop morts, els homes i les dones seran jutjats d’acord als seus llibres de vida.  En aquest cas, a l’infern també hi trobem flames i calor, molta calor:

La calor del foc  de l’infern és encara molt més intensa

Tawbah:81

No tots els inferns són saunes. Si el visitant prefereix el fred que la calor, tal i com indicaria el sentit comú, cal anar al nord. A la cultura escandinava, per exemple, l’infern era un desert congelat.  En comptes dels altres inferns dirigits per homes (així a la terra com ho fan al Cel), a l’infern nòrdic hi regnava una deessa que habitava un palau. La reina de l’infern era Hel (d’aquí infern en anglès), la deessa de la mort, una dona extremadament bella però que tenia la part inferior del seu cos en descomposició.

Més a l’orient, al budisme i hinduisme, l’infern no tenia un lloc tan central en el pensament de les persones i era concebut com a quelcom molt més proper a la terra. El càstig no era tant anar a parar a un espai dedicat a la tortura infinita sinó que consistia en viure i reencarnant-se una vegada i altra en successius cossos.

Però si tornem a occident i parlem de guies de viatges, en l’infern és impossible no anomenar a Dante. Dante Alighieri va actualitzar i ampliar les descripcions de Virgili a l’Eneida. La Divina Comèdia fou escrita entre el 1308 i 1321; no es tracta només d’un viatge per l’infern sinó ben bé un viatge en forma de poema per la visió que es tenia del món i l’univers a l’Edat Mitjana. Dels tres llibres que formen la Divina Comèdia (Infern, Purgatori i Paradís), aquí ens interessa el primer. Com ja s’ha comentat, Virgili hi té un paper estel·lar.  L’aventura comença el Divendres Sant de l’any 1300 quan l’escriptor de l’Eneida s’ofereix a Dante com a guia. Un walking tour espiritual. Sobre el pòrtic d’entrada de l’infern, un rètol de benvinguda lapidari: Abandoneu tota esperança els que aquí entreu“. A partir d’aquí, dividit en diferents sales, ens trobem un infern amb l’estructura bastant semblant a aquella que ens presentava Virgili (és clar, és el guia).

En aquest infern però, tot té una força més moderna, més terrible, als nostres ulls. L’infern té la forma d’un embut gegant inclinat direcció al centre de la terra dividit en nou cercles en forma de terrasses. Com més a prop del centre (i per tant més profunda) pitjor són les tortures que s’hi practiquen. Dante passarà tres dies a l’infern, trobant tot de personatges famosos com ara Cleòpatra, Plató, Brutus, Judes i, fins i tot, diferents Papes! Les descripcions de l’horror i la recreació que Dante utilitza per descriure el que allà hi veu fan que l’infern de la Divina Comèdia sigui l’infern literari més celebrat de tots els temps.  Fins i tot la llengua ens ha brindat l’adjectiu “Dantesc” que, amb certa aleatorietat, utilitzen alguns periodistes moderns. Aquestes imatges i d’altres seran utilitzades per sermons i més sermons que volien terroritzar els feligresos per tal de que seguissin el camí del Senyor i la bona moral.

Esquema de l'Infern de Sandro Botticelli (1490)

Per preparar aquest viatge, podríem fins trobar algunes guies de viatges infernals per ateus. Jean-Paul Sartre va escriure A porta tancada (1945), on tres personatges desconeguts es troben en una habitació d’hotel on la llum sempre està encesa i la porta tancada. En no comprendre què hi fan allà, es plantejaran la possibilitat d’haver mort i ser a l’infern. L’infern contemporani de Sartre era una habitació d’hotel. Però Sartre va més enllà. Desprès de la convivència, aquests personatges comprendran que s’odien entre ells fins a un punt que la pitjor tortura és passar més temps junts. Desesperat, un dels personatges demana socors, picant la porta com un boig demana que li arrenquin la pell amb estenalles, que li vessin plom fos pel cos, que el cremin o qualsevol tortura en lloc d’estar aquella habitació. Però és inútil, perquè “no hi ha necessitat de graelles; l’infern són els altres”. Profund, veritat? Un infern també contemporani però molt més lúdic és el que ens presenta Woody Allen a la pel·lícula Deconstructing Harry (1997) on, en una divertida escena, Harry, el personatge interpretat pel director,visita un infern en el qual el  Diable és Billy Crystall i on s’hi arriba per un ascensor on la veu en off ens va indicant els diferents pisos:

 

5ª Planta: Carteristas de metro, mendigos agresivos y críticos literarios.
6ª Planta: Extremistas de ultraderecha, asesinos en serie, abogados que salen por televisión.
7ª Planta: Medios de comunicación, lo sentimos, esta planta está llena.
8ª Planta: Criminales de guerra evadidos, telepredicadores y asociación pro armas
Planta baja todo el mundo fuera.

 

deconstructingharry1

En fi, inferns per a tots els gustos. Aneu a la llibreria o biblioteca més propera i agafeu la guia que més us agradi o, un bon consell, consulteu-les totes i així hi estareu familiaritzats un cop arribem a la destinació. Que no us faci por, la coneixença del terreny gràcies a la literatura infernal ens farà començar amb avantatge (coses de la literatura). Qui sap, potser, com diu el músic Joan Colomo, l’infern real és el món laboral. Pitjor que les cues de l’atur i la  precarietat laboral no pot ser… no?

Joanot Martorell, el busca-raons valencià

Tirant

 

Sí, el Joanot Martorell del títol d’aquest article és el Joanot Martorell escriptor de Tirant lo Blanc. Per a molts aquell llibre de lectura obligatòria a la ESO, per a d’altres un clàssic de la literatura universal i pel Quixot, en les seves pròpies paraules, el millor llibre del món. Bé, de fet en pròpies paraules seria: “Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo”. Però Joanot Martorell a més d’escriptor era un cavaller.  Podríem dir que sobretot era un cavaller. Al segle XV els cavallers eren tal i com la imatge que segurament a la majoria ens ve al cap quan pensem en cavallers medievals. Homes elegants, amb armadures pesades decorades amb teixits de colors vius, escuts heràldics i estàndards. Efectivament, un uniforme no gaire còmode per anar a la guerra. Si bé els cavallers van sorgir com a cos militar, en els  últims anys de l’Edat Mitjana ja no eren el que havien sigut en el passat,  quan el guerrer muntat a cavall tenia un clar avantatge a aquell que anava a peu. La guerra havia canviat,  en gran part per l’aparició dels arquers i ballesters de llarga distància . Contra les noves fletxes, armadures més gruixudes. Però armadures més pesades significava menys moviment en el camp de combat. Els guerrers (bellatores) una mica espantats van demanar ajuda als seus aliats, religiosos, els eclesiàstics (oratores). Així l’Església va intentar prohibir l’ús de l’arc per la seva letalitat en diversos concilis (1139 i 1215), però a l’hora de la veritat els hi van fer poc cas. A més aquest no era l’únic canvi que patia la guerra ja que, cada vegada més, les guerres a camp obert anaven desapareixent deixant pas als assalts a castells on els cavallers sobre els seus cavalls poca cosa podien fer. Els cavallers no volien deixar de ser cavallers així que van començar a potenciar el seu caràcter social per sobre del militar. És el que es coneix com a la creació del mite de la cavalleria, una barreja de valors  militars, aristocràtics i eclesiàstic. Un model ideal d’una minoria selecte i superior. Ser cavaller era seguir un model de vida. Un model sovint tret del conjunt de la coneguda com a literatura cavalleresca on els galants protagonistes mostraven les pautes a seguir. Els cavallers reals volien ser com els cavallers de les novel·les.  Els cavallers que tots ens imaginem.

Justa medievalJoanot Martorell volia viure i actuar com ho feien els cavallers. El llinatge facilitava aquesta voluntat (altra manera de dir que era de casa bona). No sabem la data exacte del naixement de Joanot Martorell però el suposem entre el 1410 i el 1411 en el sí d’una família de la noblesa valenciana que sempre que podia intentava caure bé al poder imperant. El pare per exemple treballava pels ducs de Gandia i l’avi fou conseller del rei Martí l’Humà. Per això no es estrany trobar a Joanot Martorell com a home de confiança del rei Alfons el Magnànim o al servei de Carles príncep de Viana. De fet, segurament gràcies a aquesta vida tranquil·la a la cort va poder tenir temps per escriure el Tirant.  Però al que anàvem, Joanot Martorell era un cavaller. Un cavaller de quan els cavallers no anaven tant a la guerra. Malgrat totes les transformacions seguien essent guerrers i la vida “militar” seguia essent important, per això calia mantenir la forma física i practicar sempre que fos possible l’art de la guerra i la lluita. En temps de pau els cavallers participaven en tornejos de grups d’uns contra els altres (com en el futbol), en justes (un contra un), anant de caça, simulant batalles, demostrant habilitats davant de diferents audiències (preferentment audiències femenines, clar), etc. A part d’aquests combats diguem-li esportius els cavallers tenien altres formes de violència i lluita com les anomenades lletres de batalla.  Una lletra de batalla era això:

lletradebatalla

Una lletra de batalla començava per un desafiament que s’enviava com a carta i que era resposta i generava un seguit de correspondència. Aquestes cartes eren una barreja de bons modals i insults ferotges. De fet, als nostres ulls, resulten bastant divertides. A l’actualitat trobem diverses recopilacions a les llibreries i biblioteques, les més conegudes són les que va elaborar l’escriptor, filòleg i historiador Martí de Riquer. Aquest estudiós juntament amb Mario Vargas Llosa van publicarEl combate imaginario. Las cartas de batalla de Joanot Martorell. Perquè és clar, si nosaltres tenim un escriptor-cavaller com no hauria d’haver escrit lletres de batalla? La primera lletra de batalla, el desafiament, se solia enviar a l’enemic a partir d’un missatger que les llegia en un lloc públic perquè tothom qui volgués pogués escoltar de que s’acusava al cavaller i, bàsicament, perquè l’altre passés una mala estona veient com tothom reia del cavaller a partir de l’enginy dels insults del desafiador. Clar que si el cavaller acusat estava en el lloc de lectura segurament replicava tots i cadascun dels punts. Les cartes que seguien el desafiament  tractaven tot un seguit de temes tècnics com ara la manera de lluitar per defensar el seu honor, acordaven el motiu consensuat de la batalla, la modalitat que més els agradava, etc. Més d’una vegada la disputa mai arribava a celebrar-se i tot quedava en papers amunt i avall.

Gràcies a la conservació d’aquestes cartes podem descobrir el Joanot Martorell cavaller, un Joanot Martorell orgullós, baralladís, decidit i busca-raons. Tota una peça vaja. Clar que li estaven tocant el crostó i, el que és més important per un cavaller: l’honor. Al morir el germà de Joanot ell va esdevenir l’hereu i per tant el responsable de la família, fet que el va portar a barallar-se amb el seu cosí Joan de Monpalau. Joan de Monpalau havia seduït a la germana de Joanot Martorell. Damiata, que així es deia la noia, va mantenir relacions sexuals amb Joan de Monpalau sota la promesa de matrimoni però a l’hora de la veritat aquest va decidir fer com si plogués. Ja tenim germana i germà enfadats amb el cosí, així va començar el desafiament. El concepte “desafiar” significa literalment eliminar la fe cap algú o alguna cosa, és a dir retirar-li la confiança. Dit i fet perquè Joanot Martorell és el primer que fa amb Joan de Monpalau al iniciar les seves lletres:

“tota hora que vós veníeu a la casa de mon pare, e ara mia, confiant que veníeu com a parent e amic, totes les portes vos eren obertes, sens que negú de nosaltres no es guardava gens de vós, ni es poguera pensar que vós pensàsseu ni fésseu nenguna vergonya ni maldat vers nosaltres ni a la nostra casa”.

joanotAmic desafiat, que ja no és amic sinó enemic. Calia ara fer justícia i aturar “tal maldat e desllealtat” a partir d’una lluita davant d’un jutge imparcial. Clar que no hi havia millor jutge que el Jutge en majúscula (Déu) i com que es considerava que el resultat de la batalla seria voluntat divina calia trobar l’arbirtre humà que els permetés una lluita fins que un dels dos morís o fos vençut d’una manera molt evident. Com que va haver-hi una ordre reial que va prohibir qualsevol duel a mort a València Joanot Martorell va plantar-se fins a davant del rei d’Anglaterra, llavors Enric VI, per demanar que presidís el seu combat a la ciutat de Londres. Tot i les ganes de Joanot Martorell de defensar a la seva germana Damiata “deshonestament tacada e deshonrada” i la resposta afirmativa del rei anglès la batalla no s’arriba a celebrar mai i tot es va quedar en el pagament d’una multa de Joan de Monpalau a Damiata Martorell.

Clar que un cercabregues com Joanot Martorell les seves baralles no s’acabaven aquí. Sabem que va tenir un greu conflicte amb uns tal Gonçalvo d’Íxer i Bertomeu Martí per motius de terres i propietats, entre 1440 i 1450 va arribar a ser empresonat diferents vegades per delictes i actes violents. Fins i tot l’any 1449 el trobem com a líder d’un grup de bandolers àrabs que assaltaven a mercaders castellans (!!).

Els costos del viatge a Anglaterra per trobar lloc on barallar-se i tots aquests delictes amb respectives presons i multes van anar arruïnant-lo a poc a poc. Ni la seva posició social benestant ni la seva feina privilegiada van salvar-lo de la ruïna, ans el contrari… Recordem que Joanot Martorell treballava per Carles príncep de Viana un príncep que si en època medieval haguessin existit les revistes del cor ocuparia totes les portades. Es tractava d’un príncep molt estimat per patriciat urbà barceloní que després de derrotar el seu pare (una història que explicarem un altre dia) va crear al voltant seu una cort humanista on es practicava la caça, la música, la literatura i altres afers de la dura vida reial. En aquest context Joanot Martorell s’hi trobava ben a gust com a home de confiança del rei. Per poc temps ja que el 23 de setembre de 1461 Carles va morir a causa d’una tuberculosi pulmonar (algunes males llengües parlaven d’un enverinament).  Així que sense feina va decidir donar suport a un rei de casa portuguesa que mai va arribar a ser-ho. L’escriptor va haver de marxar de la cort barcelonina i anar a viure a casa dels seus germans a València. Allà va coneixer a Martí Joan de Galba, un veí que li prestava diners que Joanot Martorell no li tornava. Fins que, com a compensació d’un crèdit de cent rals Joanot Martorell va donar-li a Martí Joan de Galba el manuscrit d’una novel·la que havia escrit per si podia obtenir-ne algun benefici. Era el Tirant lo blanc.

combat

La fi del món: El mil•lenarisme

La Caiguda dels àngels rebels, Pieter Bruegel 1562 (Google Art Project)

 

L’adveniment de la destrucció total del món no és quelcom que sorgeix fa quatre dies a partir d’una interpretació d’una profecia maia ni tan sols de l’efecte 2.000. Podríem afirmar que molts dels homes i dones de l’Edat Mitjana sentien la fi del món ben present i propera.

El que avui anomenem mil·lenarisme va tenir una gran importància en el món medieval. Es tracta d’una doctrina segons la qual la terra es convertirà en el paradís perdut, el cel descendirà a la terra i durant mil anys (per als medievals era una manera de dir per tota l’eternitat) hi haurà pau arreu i es viurà una autèntica edat d’or. Però abans d’arribar-hi succeirà el Judici Final i la fi del món. Es tracta doncs d’un discurs apocalíptic de fi dels temps però a la vegada finalitza amb un missatge d’esperança per aquells qui assoleixin la salvació. Aquesta fase preliminar als mil anys de pau i felicitat són els que centraran l’atenció dels homes i dones, per això prenen importància els textos dels evangelis que narren l’apocalipsi com per exemple Lluc 21:

Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i per tot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel.

No és estrany doncs que l’anunci de la fi del món per les guerres, les epidèmies i la fam els semblés molt pròxim als homes de l’Edat Mitjana. Diferents catàstrofes naturals o guerres i discòrdies polítiques sacsejaran la idea que la humanitat està vivint l’últim segle de la seva existència i que la fi és pròxima. La perspectiva d’un apocalipsi imminent serà especialment difosa pels monjos que culpaven la naturalesa pecadora dels humans com a símptomes directes de la fi del món. Teòlegs i autors eclesiàstics veuen els pecats humans com el principi dels horrors del Judici Final que estaria més o menys proper però del qual no en diuen cap data concreta (l’objectiu era inspirar por però sense paralitzar la gent que es prepara per l’aparició del Jutge universal).

antichrist-beatus-apocalypseEl mil·lenarisme portà amb sí diferents personatges i llegendes que tindran gran repercussió entre les masses i els clergat. Un dels episodis que passarà ràpidament a un primer pla és l’Anticrist. És tracta d’un personatge demoníac que té el paper de dirigir totes les catàstrofes de l’apocalipsi i que voldrà condemnar a tota la humanitat sense cap contemplació. Mola aviat l’Anticrist es convertirà en l’antítesi de Crist. En aquest episodi l’Anticrist té un enemic clar: L’Emperador de la Fi del Món.  Aquest intentarà reunir els humans sota la seva protecció per tal de guiar-los a la salvació. Finalment però la segona arribada de Crist a la Terra fulminarà aquests personatges i jutjarà les persones mereixedores del paradís i les que mereixen ser condemnades per sempre.

No només hi haurà manipulació religiosa entorn aquests episodis sinó que també sorgiran recurrents personatges que responen a manipulacions polítiques que tenen la intenció de seduir a les masses. Un d’ells serà el rex justus (el rei just). Aquests voldran penjar-se la medalla de ser els autèntics Emperadors de la Fi del món titllat d’Anticrist als seus enemics, fet que evidentment es repetia en direcció contraria. Altres mites giren entorn de la llegenda de l’emperador adormit. Són diferents reis com per exemple Frederic II o Barba-roja que les interpretacions mil·lenaristes volen fer creure que no han mort mai i que  dormen en una caverna o viuen disfressats de pobres esperant el moment de revelar-se i salvar la humanitat.

L'abat Joaquim de Fiore en una miniatura italiana del s. XIV

És a dir, a part d’Anticrist, cometes, pluges de foc, terratrèmols, terrors, cataclismes la Fi del món medieval té, en el fons, un missatge d’esperança i salvació. És en aquest punt on el mite mil·lenarista en algunes ocasions es transforma en somnis revolucionaris que a la seva vegada es traduiran en diferents i variats moviments populars. Tots aquests moviments compartiran elements de pensament crític contra una Església corrupte i contra un ordre social injust. Convençuts que havia començat la tercera i última edat dels temps alguns predicadors i capellans condemnaven l’aliança de l’església amb l’aristocràcia urbana i guerrera mentre camperols es negaven a pagar nous tributs o a complir fidelitats senyorials. Un dels exemples més coneguts i que més seguidors va tenir fou el moviment “joaquinista”. Joaquim de Fiore va anunciar que el món s’acabaria l’any 1260 i que l’Església del moment necessitava desaparèixer de manera urgent i deixar pas a una nova Església que repudiarà la riquesa i ho basarà tot en la igualtat i la puresa, així començaria el regnat de l’Esperit Sant en el que els homes i dones viurien d’acord amb la Llei de l’Amor sense necessitat de sagraments. Les idees de Joaquim de Fiore van tenir molta repercussió i gran acollida entre bona part dels franciscans. L’Església oficial va afanyar-se a condemnar aquests moviments d’herètics i a controlar als franciscans condemnat els qui predicaven els missatges joaquinistes. Malgrat que la teoria joaquinista va desaparèixer en gran mesura i les idees més teològiques que predicava s’havien difós, gran part de la massa va retenir la idea d’una profecia anticlerical, antifeudal i igualitària que més endavant encendria arreu d’Europa les revoltes camperoles del final de l’Edat Mitjana. 

Tots Sants, Tots morts

Omnia Sanctorum. El dia 1 de novembre els vius hem d’anar a visitar als morts, com a mínim recordar-los, perquè l’endemà, el dos de novembre , és el seu torn: els morts ens visiten a nosaltres.

I millor que no ho facin… Els tenim por.  Deien els romans d’època Imperial que els morts mai desapareixen del tot. Tenen molt poder al nostre món i són capaços d’influenciar als vius. És per aquesta raó que cal portar-se bé amb ells, una barreja de temor i veneració.  Cal distingir amb quina intenció vénen i per això el poble romà, amb la seva racionalitat, els classifica. Tenim el Mamens, els esperits famíliars, els bons, els que cal recordar i mantenir a la memòria. Els Lèmurs, ombres tant esfereïdores com inoportunes, retornen pel maig però amb una mica de mà dreta el Pater familia els pot espantar i allunyar-los de la llar.  Ai las si qui ens visita són les Larves! Aquests són els malvats, els dissortats, els qui turmenten als vius. L’únic que els podria allunyar són uns complexos sortilegis de purificació que no estan a l’abast de qualsevol.

Deia el medievalista Georges Duby que a l’Edat Mitjana “ningú dubta que els morts estiguin vius”. Ens ho il·lustra amb la història que llavors s’explicava de Ricard I, duc de Normandia, un príncep que  no tenia por de res, cavalcador d’aventures, desafiador de perills i combatent de les forces del mal. Un vespre, mentre resava a una capella, se li va aparèixer un cadàver vivent que sortia d’una tomba oberta. Ricard, valent com era, va desembeinar la seva espasa, va encomanar-se a Déu i el partí per la meitat. Malgrat el coratge de l’heroi, l’endemà va manar que mai més es tornés a deixar sols els morts la nit de la seva sepultura. Calia assegurar-se que estaven tancats en un sarcòfag, i tot i així podien tornar.

Que el tema dels morts i la mort tingués molta presència als temps medievals és ben normal si pensem que la vida era molt més curta i estava sempre exposada a pestes i fams. La mort era una presència constant i continuada. La vida gairebé s’entenia com a lluita contra la mort. De fet, el triomf de la mort és un tema propi de la literatura del segle XII alhora que un tòpic artístic. Una altra llegenda medieval ens parla de tres cavallers que es troben al bosc tres esquelets; confusos, els nois es queden mirant fixament aquella aparició fins que s’hi reconeixen i la por els envaeix. A l’uníson, els tres cadàvers diuen: “Nosaltres érem com sou vosaltres ara, vosaltres sereu com nosaltres som ara!”.

A l’època moderna, segurament amb l’aparició de la investigació forense amb cadàvers i les pràctiques de dissecció de cossos morts, es prefereix descriure amb tota mena de detalls l’agonia i el dolor, la putrefacció i la mort més física. Es racionalitza la mort, sí, però amb tot no aconsegueixen fiar-se dels morts. Imagina que disseminem un mort i de sobte s’aixeca. És el principi dels fantasmes, d’allò sinistre: passa alguna cosa que ens espanta i ens provoca horror perquè no és com hauria de ser. Freud ens deia al 1909 que allò sinistre és l’antítesi de tot el que és convenient i tranquil, és tenir al damunt un punt de pertorbació personal, de quelcom que havíem oblidat i que torna per torturar-nos. La sospita genera la inquietud (s’aixecarà el mort?), el fantasma no és tan obvi com ho era a l’Edat Antiga o a l’Edat Mitjana, quan tothom creia en els Lèmurs o en els fantasmes i dimonis. L’aparició d’un fantasma avui té una condició nova: és una espantosa irracionalitat!

 

Villena o Feminisme al monestir

Sor Isabel de Villena és la primera figura feminista de la literatura catalana.  Pot semblar que parlar de feminisme a l’Edat Mitjana (Villena va viure entre el 1430 i el 1490) és precipitat, però no ho és pas. Si bé és cert que no tota persona que trenca o busca arguments per trencar els estereotips de la condició femenina d’una època concreta pot anomenar-se feminista, si que se la considera quan hi ha una consciència del problema que no és individual sinó que afecta a totes les dones. Isabel de Villena, tal i com anteriorment va fer Christine de Pizan, va deixar escrits que demostren la percepció d’un problema i la seva discrepància i voluntat de canviar-lo.

Isabel és l’abadessa del monestir de les clarisses de la Trinitat de València, segueix una vida de contemplació i espiritualitat. També escriu. Tenia una educació exquisida formada entre dones. Va criar-se a la cort de la seva tieta i neboda, la reina de Castella (Catalina de Lancaster) on tenia accés a la gran biblioteca reial que va descobrir gràcies a Leonor de Sagra, la bibliotecària de la cort. Als quinze anys ja va entrar al monestir, únicament femení, i al 1463, quan tenia trenta-dos anys, fou escollida abadessa. De tota la seva producció literària, cròniques i tractats religiosos entre altres, només s’ha conservat la Vita Christi, gràcies a la seva abadessa successora, Sor Adonça de Montsuriu, que va manar fer la primera edició l’any 1497 (ja amb impremta, que feia mig segle que s’havia inventat).   No fou l’única edició, la seva obra va tenir un gran èxit i s’edità un altre vegada a València l’any 1513 i a Barcelona el 1527. Molts consideren la Vita Christi d’una qualitat literària i filosòfica molt més gran que qualsevol de les moltes Vides de Crist que circulaven en aquells temps per Occident.

En efecte, la Vita Christi conté una innovació extraordinària. Isabel de Villena narra la vida de Crist prenent com a protagonistes les dones que van conviure amb Jesús, donant una importància especial a la seva mare, la verge Maria, i Maria Magdalena. Villena, en més d’un passatge, vol fer unreconeixement a la llibertat femenina, és a dir, que les dones estan al món per gust i per voluntat i no per dependència al sexe masculí. Per exemple, Maria de Natzaret és mare sense relació sexual amb un home o Jesús comença a parlar gràcies al que ha après de Maria i ningú més. Villena també posa en boca de Jesús tot d’arguments en contra dels misògins i a favor de les capacitats espirituals i intel·lectuals de les dones.

Villena era una veu en contra de moltes que en aquell moment amb molt èxit proclamaven la mesquinesa i la incapacitat de raonar de les dones. Un exemple era el propi metge del monestir d’Isabel de Villena, Jaume Roig, que l’any 1460 va escriure un llibre que també tingué molt èxit:L’Espill o el Llibre de les dones. Un autor reconegut arreu i estudiat com a un dels grans de la literatura medieval escrita en català, a diferència d’Isabel de Villena.

Christine de Pisan i la Ciutat de les Dames

A partir del segle XIV trobem una important proliferació d’escrits al voltant de la humanitat de les dones. Eren  homes del món erudit que es preguntaven quina podia ser la naturalesa i el valor del sexe femení tot donant respostes ben diferents. Aquest debat, que molt sovint oposava els homes a les dones, és conegut com la querelle des femmes i s’allargarà fins ben entrat el segle XVIII. En un debat d’homes la primera dona que va deixar constància de la seva opinió fou una dama i escriptora de la cort francesa, Christine de Pisan (1365 – 1430), coneguda com la primera intel·lectual professional i l’iniciadora del feminisme europeu.

L’any 1405, amb quaranta anys i ja sent una escriptora de la cort, va finalitzar la seva obra més coneguda: el Llibre de la ciutat de les dames. Christine comença el seu text explicant que mentre estava dedicada a l’estudi literari va fullejar un llibre on es denigra al sexe femení. De cop comença a pensar que molts homes savis i il·lustres fan el mateix a les seves obres i que per tant sembla del tot impossible tanta erudició estigui errada . “Una gran tristor i infelicitat van inundar el meu cor, perquè em detestava a mi mateixa i a tot el sexe femení, com si fóssim monstres”.  Segons aquesta mateixa introducció del seu llibre, mentre plorava conscient de la debilitat del seu sexe, un raig de llum va entrar a l’estudi de Pisan i aparegueren tres dames coronades; la Raó, la Rectitud i la Justícia. Es dirigeixen a l’escriptora i  li diuen:

Em vingut a desterrar del món el mateix error en el qual tu has caigut perquè d’ara en endavant les dames i totes les dones valents tinguin refugi i defensa davant de tots els seus nombrosos agressors.

Aquestes tres dames coronades renyen a Christine de Pisan per haver dubtat del valor propi que tenen les dones i comencen a discutir tots els arguments masculins que critiquen el sexe femení considerant-los totalment falsos. Desprès d’aquest raonament li diuen a Pisan que calia ficar-se mans a l’obra i que  era el moment, d’una vegada per totes, de fundar una Ciutat de les Dames sobre el Camp de les Lletres.

La Ciutat de les Dames serà una gran fortificació metafòrica que caldrà construir sobre un terreny totalment lliure de brutícia, la brutícia són les falses opinions i tòpics que es tenen del sexe femení, caldrà construir els murs amb les pedres més fortes que trobin, que seran les dones que han tingut una vida que pot servir d’exemple a les altres qui vulguin protegir-se en el seu mirall contra els atacs i difamacions dels homes. El llibre de Pisan enumera tota una llista d’arguments masclistes i la seva resposta des del cantó feminista així com tot un grup de dones (reals i llegendàries) que han estat iguals o superiors a qualsevol home.

El llibre de la Ciutat de les Dames pot sorprendre per la seva modernitat (no oblidem que estem al segle XV!) per exemple quan de forma repetida va afirmant que tota les aberracions que es diuen contra les dones i totes les seves suposades inferioritats no són veritat i molt menys tenen una explicació natural  sinó que és una convenció social. Segons l’autora, en el cas que hi hagués alguna inferioritat intel·lectual es degut a la negació a l’accés a l’educació de les dones, que sense aquesta diferència no hi hauria cap desigualtat en les capacitats d’homes i dones. La història hauria estat ben diferent si les coses haguessin anant d’una altra manera:

Si les dones haguessin escrit els llibres, estic segura de que ho haurien fet d’una altra manera.(Mais se les femmes eussent les livres fait/Je scay de vray qu’autrement fust de fair).

Algunes de les seves altres tesis, no menys importants, les trobem entorn el matrimoni.  Segons l’escriptora medieval el matrimoni sempre serà més dur per la dona que no pas pel marit ja què els homes es creuen amos de la seva parella i no al revés. Aquest fet  faria que fins i tot alguns marits es creien capacitats per exercir la crueltat o la violència a les “pobres dones que són colpejades”. Pisan també afirmava que hi havia un interès voluntari masculí per fer creure a tothom que les dones sentien plaer quan les violaven quan de cap de les maneres podia ser veritat.

El feminisme de Christine de Pisan rau al no acceptar la tradició heretada de la inferioritat de la dona ni intentar deslligar-se de la seva feminitat. Decideix confiar en la mateixa dona (en si mateixa i els altres exemples femenins) per tal de desbancar el discurs anterior. Davant tota aquesta aportació…. com és que  encara avui Christine de Pisan segueix essent tant desconeguda?

I si alguna dona aprèn tant com per escriure els seus pensaments, que ho faci i que no faci desprestigi de l’honor sinó més aviat cal que l’exhibeixi, en comptes d’exhibir robes fines, collarets o anells. Aquestes joies són nostres per què les fem servir, però l’honor de l’educació és completament nostre.

-Christine de Pisan, el Llibre de la Ciutat de les Dames (1405)

Miniatura del manuscrit de la Ciutat de les Dames