Dubtar és revolucionari

candidDiuen que un clàssic és aquella obra que té la capacitat de ser contemporània sigui quin sigui el moment de la història o l’indret del planeta on fou concebuda. Passen les generacions, passen els governs, passen els estius i les primaveres i Càndid de Voltaire (1649 – 1778) segueix tenint tot el sentit del seu primer dia  d’aquell llunyà 1759 (i això inclou nous sentits impensables llavors). La detallista editorial Blackie Books ho sap, i per això des del maig compta en el seu catàleg una indispensable revisió del llibre tant en català com en castellà il·lustrada per Quentin Blake (que sobretot el coneixem  per dibuixar els meravellosos contes de Roald Dalh). Una excusa excel·lent per revisitar, o potser per conèixer per primer cop,  a Voltaire.

Voltaire és el pseudònim de François Marie Arouet l’escriptor més enginyós de l’Europa del segle XVIII. Un home que, com tants, va estudiar dret a la universitat però que va decidir que la vida era millor dedicar-la a la literatura.  La ploma de Voltaire va portar-lo a una vida agitada d’èxits i desgràcies:  fou empresonat en més d’una ocasió per insultar a la noblesa del seu país, va especular fins a enriquir-se, va convertir-se un activista en contra la intolerància religiosa, en una ocasió fou desterrat de terres franceses i les seves relacions amoroses arreu del continent es convertien en escandalosos temes de conversa. Més enllà de la premsa rosa històrica Voltaire ens va aportar una visió del món que  segueix entre nosaltres.

El llibre de Càndid ens presenta a un jove i ingenu que segueix els consells del savi filòsof Pangloss. A mode dels millors llibres d’autoajuda o certs tertulians mediàtics Pangloss segueix doctrina de la visió positiva del món (de fet Voltaire està fent referència al filòsof alemany Leibniz, 1646-1716). Com si del millor alumne és tractés Càndid recorda i s’apunta totes les ensenyances del seu mestre que es podrien resumir en el pensament que tot el que passa en aquest món és a fi de bé. A veure si us sona: “Malgrat tot estem en el millor dels móns possibles”, “És imperfecta però és la menys pitjor de les solucions possibles”, “Si ha passat quelcom negatiu és perquè havia de passar”, “Mira el costat bo de les coses, malgrat sigui dolent segur que era necessari, una oportunitat que et dona el destí per millorar” i parem però ja us imagineu per on anem. Un cop Càndid, ja convençut d’aquesta concepció de la vida, surt del niu i va a veure el món com no podria ser d’altra manera es va trobant clatellots rere clatellots: violacions, terratrèmols, guerres, persecucions, gent perversa i mort de la gent estimada. Càndid no entén res: Però no era aquest el millor del mons possibles?

Voltaire estava convençut que pensar que les coses són com són i que tot va com ha d’anar és una actitud molt agradable però una veritable estupidesa. Limitar-se a acceptar el que ve donat per sistema (en aquell moment la monarquia i l’Església, ara l’Economia, l’Estat, els think tanks, etc.) no té comparació amb desafiar les autoritats o pensar per un mateix. Per Voltaire era necessari dubtar de tots els fets i qüestionar tota autoritat. Assegurava que hi ha molts pocs conceptes que s’acostin a la veritat absoluta i que gairebé totes estan en el món de les matemàtiques pures i la lògica. La resta de conceptes sovint han sigut revistats i reformulats pels experts una i altra vegada i per tant per molt que semblin arguments inamovibles sovint sols són hipòtesis de treball o fins i tot opinions personals. L’altre element per assegurar que tota idea pot ser qüestionada és que cap ésser humà neix amb idees i conceptes ja formats dins del seu cap i per tant (coincidint amb John Locke, 1632-1704)  les idees que tenim i que ens fan la sensació que només poden ser certes són bàsicament culturals i per tant variables. Voltaire no defensava que no existeixi la veritat però anima a utilitzar el dubte com a postura natural. Dubtar, dubtar i dubtar. Cal arribar a un sistema d’acords per acceptar les veritats amb el benentès que aquest sistema estigui lluny d’acceptar a ulls clucs les autoritats d’alguns suposats experts que neguen les alternatives al seu pensament. Per això calia exigir un govern que fos limitat pel que fa al control del pensament on l’expressió d’idees i opinions ha de ser lliure potenciant, per sobre de tot, la ciència i l’educació dels seus ciutadans. Com podeu comprovar les idees que malgrat estar redactades al segle XVIII ens parlen d’ahir, d’avui i segurament de demà. I, a més a més, amb Càndid passarem una bona estona rient. Què més li podem demanar a un llibre?

Anuncis

Highway to Hell

Bosco

L’autopista direcció cap a l’infern la coneix més o menys tothom des de fa segles. Direcció descendent, directe i sense peatges.  S’entén que la destinació és el peatge etern per excel·lència. Accedir a aquesta autovia pot fer-se de manera lenta, tot escollint els camins equivocats i allunyant-se cada vegada més del recte camí, aquell que acaba a les portes custodiades per Sant Pere, fins al punt que sense adonar-se ja no hi ha retorn possible o, potser, de manera més ràpida, utilitzant una mena de carnet per punts on s’hi compten els set pecats capitals que asseguren una entrada directa i ràpida al patiment etern. Alguns filòsofs o pensadors amateurs diuen que l’autopista direcció cap a l’infern no porta enlloc i que l’infern es troba en el mateix viatge. D’altres s’han atrevit a dir que no només no hi ha destinació final sinó que l’autopista és una construcció falsa que obligaria a circular cap a una sola direcció sense tenir la possibilitat d’aturar-se, sortir del camí i descobrir els paisatges que s’obren més enllà de les cunetes.

De totes maneres, el camí cap a l’infern és conegut per tothom. Ara bé, un cop hi arribem què ens hi trobarem? Com és l’infern?  Podriem dir que hi ha una autèntica literatura de viatges a l’infern.  Gairebé totes les publicacions afirmen que l’infern fa baixada. Són moltes les religions que es refereixen a un lloc subterrani. Per anar als principis dels temps, trobaríem a Demèter que, buscant la seva filla Persèfone que havia estat raptada pel rei de l’inframón (Hades), ha de descendir als inferns. O encara és més coneguda la davallada als inferns d’Orfeu per salvar a Eurídice, definit per Eratòstenes de Cirene com l’heroi que “Va davallar a l’Hades per recuperar la seva muller”; aquí no hi ha cap dubte que pels grecs l’infern fa baixada. La paraula exacta que s’utilitzava era κατάβασις (descens).

Però la guia de viatges més clara i descriptiva era sens dubte el capítol VI de l’Eneida de Virgili. En aquest poema èpic romà escrit al segle I a.C, Virgili divideix l’infern en parts gairebé com si fos el plànol d’un parc temàtic. Primer de tot, a les mateixes portes, trobaríem a totes les ànimes dels morts sense sepultura. Seguidament, l’autèntica entrada al món dels morts, el riu Aqueront. No us imagineu una entrada amb fonts de colors i espectacle musical, sinó més aviat  un tètric passadís d’aigües tèrboles i putrefactes.  Aquí ens trobaríem a Caront (els grecs ja el coneixien), l’encarregat de portar les ànimes al seu destí amb la seva barca a canvi d’una propina que més valia portar al damunt. Un cop pagat el viatge aquàtic, sempre segons Virgili, apareixeria el pre-Infern. Allà hi trobarem les ànimes dels infants, els innocents acusats en fals i els suïcides. En aquest mateix pre-Infern trobaríem una zona VIP dedicada als guerrers famosos (sí, es veu que l’infern també és classista. Això que la mort ens iguala a tots…). Un cop superat el pre-Infern, l’Infern pròpiament dit amb dues zones ben diferenciades. El Tàrtar, on hi hauria la crème de la crème de la maldat, amb totes i cadascuna de les diferents modalitats de càstig.  I l’Elisi, descrit com un delta o una serie d’illes cobertes de canyes i camps paradísiacs (l’equivalent greco-romà d’un viatge a la Riviera Maya amb pulsera barra-lliure Ad æternum). Perquè sí, segons Virgili (i tot el món clàssic) els bons van a l’Infern. Això sí, l’infern feliç del descans apropiadament separat de “l’infern dels dolents”(El Tàrtar).

Caront, tomba romana de Janzur (foto: Sebastà Giralt)

Si volem més descripcions de l’infern podem avançar fins al best-seller de tots els temps, la Bíblia. Si bé a l’Antic Testament trobem algunes al·lusions a “l’habitacle dels morts”, les explicacions més complertes les trobem a la segona part de la saga, el Nou Testament. Aquí ja hi apareix l’infern com a lloc de condemna i flames eternes. El país dels dimonis amb Satanàs o Llucifer al capdavant. El de qui la fa, la paga.

 

I si l’ull et fa caure en pecat, arrenca-te’l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, que no pas que siguis llançat amb tots dos ulls a l’infern, 48 on el cuc no mor i el foc no s’apaga: 49 tothom serà salat amb el foc de la prova.

Marc 9, 48

 

Com ja hem vist en els temps clàssics, l’infern no és monopoli del cristianisme. La competència directa, l’Islam, també preveu l’infern com el lloc dels pecadors. Durant la vida, els àngels escribes observen les accions dels homes col·locats un a cada banda (com podríeu intuir, els de la dreta anoten les bones accions, mentre que els de l’esquerra n’anoten les dolentes). Un cop morts, els homes i les dones seran jutjats d’acord als seus llibres de vida.  En aquest cas, a l’infern també hi trobem flames i calor, molta calor:

La calor del foc  de l’infern és encara molt més intensa

Tawbah:81

No tots els inferns són saunes. Si el visitant prefereix el fred que la calor, tal i com indicaria el sentit comú, cal anar al nord. A la cultura escandinava, per exemple, l’infern era un desert congelat.  En comptes dels altres inferns dirigits per homes (així a la terra com ho fan al Cel), a l’infern nòrdic hi regnava una deessa que habitava un palau. La reina de l’infern era Hel (d’aquí infern en anglès), la deessa de la mort, una dona extremadament bella però que tenia la part inferior del seu cos en descomposició.

Més a l’orient, al budisme i hinduisme, l’infern no tenia un lloc tan central en el pensament de les persones i era concebut com a quelcom molt més proper a la terra. El càstig no era tant anar a parar a un espai dedicat a la tortura infinita sinó que consistia en viure i reencarnant-se una vegada i altra en successius cossos.

Però si tornem a occident i parlem de guies de viatges, en l’infern és impossible no anomenar a Dante. Dante Alighieri va actualitzar i ampliar les descripcions de Virgili a l’Eneida. La Divina Comèdia fou escrita entre el 1308 i 1321; no es tracta només d’un viatge per l’infern sinó ben bé un viatge en forma de poema per la visió que es tenia del món i l’univers a l’Edat Mitjana. Dels tres llibres que formen la Divina Comèdia (Infern, Purgatori i Paradís), aquí ens interessa el primer. Com ja s’ha comentat, Virgili hi té un paper estel·lar.  L’aventura comença el Divendres Sant de l’any 1300 quan l’escriptor de l’Eneida s’ofereix a Dante com a guia. Un walking tour espiritual. Sobre el pòrtic d’entrada de l’infern, un rètol de benvinguda lapidari: Abandoneu tota esperança els que aquí entreu“. A partir d’aquí, dividit en diferents sales, ens trobem un infern amb l’estructura bastant semblant a aquella que ens presentava Virgili (és clar, és el guia).

En aquest infern però, tot té una força més moderna, més terrible, als nostres ulls. L’infern té la forma d’un embut gegant inclinat direcció al centre de la terra dividit en nou cercles en forma de terrasses. Com més a prop del centre (i per tant més profunda) pitjor són les tortures que s’hi practiquen. Dante passarà tres dies a l’infern, trobant tot de personatges famosos com ara Cleòpatra, Plató, Brutus, Judes i, fins i tot, diferents Papes! Les descripcions de l’horror i la recreació que Dante utilitza per descriure el que allà hi veu fan que l’infern de la Divina Comèdia sigui l’infern literari més celebrat de tots els temps.  Fins i tot la llengua ens ha brindat l’adjectiu “Dantesc” que, amb certa aleatorietat, utilitzen alguns periodistes moderns. Aquestes imatges i d’altres seran utilitzades per sermons i més sermons que volien terroritzar els feligresos per tal de que seguissin el camí del Senyor i la bona moral.

Esquema de l'Infern de Sandro Botticelli (1490)

Per preparar aquest viatge, podríem fins trobar algunes guies de viatges infernals per ateus. Jean-Paul Sartre va escriure A porta tancada (1945), on tres personatges desconeguts es troben en una habitació d’hotel on la llum sempre està encesa i la porta tancada. En no comprendre què hi fan allà, es plantejaran la possibilitat d’haver mort i ser a l’infern. L’infern contemporani de Sartre era una habitació d’hotel. Però Sartre va més enllà. Desprès de la convivència, aquests personatges comprendran que s’odien entre ells fins a un punt que la pitjor tortura és passar més temps junts. Desesperat, un dels personatges demana socors, picant la porta com un boig demana que li arrenquin la pell amb estenalles, que li vessin plom fos pel cos, que el cremin o qualsevol tortura en lloc d’estar aquella habitació. Però és inútil, perquè “no hi ha necessitat de graelles; l’infern són els altres”. Profund, veritat? Un infern també contemporani però molt més lúdic és el que ens presenta Woody Allen a la pel·lícula Deconstructing Harry (1997) on, en una divertida escena, Harry, el personatge interpretat pel director,visita un infern en el qual el  Diable és Billy Crystall i on s’hi arriba per un ascensor on la veu en off ens va indicant els diferents pisos:

 

5ª Planta: Carteristas de metro, mendigos agresivos y críticos literarios.
6ª Planta: Extremistas de ultraderecha, asesinos en serie, abogados que salen por televisión.
7ª Planta: Medios de comunicación, lo sentimos, esta planta está llena.
8ª Planta: Criminales de guerra evadidos, telepredicadores y asociación pro armas
Planta baja todo el mundo fuera.

 

deconstructingharry1

En fi, inferns per a tots els gustos. Aneu a la llibreria o biblioteca més propera i agafeu la guia que més us agradi o, un bon consell, consulteu-les totes i així hi estareu familiaritzats un cop arribem a la destinació. Que no us faci por, la coneixença del terreny gràcies a la literatura infernal ens farà començar amb avantatge (coses de la literatura). Qui sap, potser, com diu el músic Joan Colomo, l’infern real és el món laboral. Pitjor que les cues de l’atur i la  precarietat laboral no pot ser… no?

Els llibres que no van ser

Sempre és interessant preguntar-se  allò que podia haver estat i mai no ha estat. Stuart Kelly, un estudiós de la literatura anglesa, va crear un catàleg dels llibres perduts. Els llibres desapareguts dels autors i autores més reconeguts d’allò que s’ha anomenat la Història de la Literatura Universal.  Des de l’antiguitat fins al segle XX.  No es tracta d’una llista, sinó que capítol rere capítol ens endinsa al món de l’escriptor per contextualitzar finalment l’obra perduda.  És una història de la literatura que no va ser amb regust anglosaxó, on predominen els autors nord-americans i britànics sobretot en la cronologia més moderna, passant una mica per sobre dels medievals; però li perdonem perquè l’originalitat del llibre s’ho val.

A part que  la història del que no va ser, sigui el que sigui, té un morbo addicional,  Kelly té un estil planer que fa que el lector es submergeixi de ple en la lectura d’aquest assaig divulgatiu. L’equilibri entre la lectura fluida i l’aportació d’informació no és sempre una tasca fàcil i Stuart Kelly se’n surt amb molt bona nota. Un llibre amable, curiós i original.

Si construíssim la biblioteca dels llibres perduts  la podríem classificar per  categories, i els cartellets que hi hauria damunt les prestatgeries buides ben bé podrien ser els següents:

LLIBRES DESTRUÏTS.  Tots aquells que han passat per la mà de censuradors, incendis devastadors, inclemències meteorològiques, paràsits, reutilitzacions o reciclatges poc sensibles i d’altres destruccions més curioses com l’obra de de Dostoievski utilitzada com a paper de fumar o llibres abandonats en cases que seran derruïdes per a noves construccions.

LLIBRES EXTRAVIATS. Llibres robats,  que es mouen en mercats negres o que actualment no és coneix la seva ubicació. Alguns, simplement, llibres perduts.

LLIBRES INTERROMPUTS. Aquells llibres que resten inacabats bàsicament per la mort del seu autor abans de ser finalitzats. No només llibres que no es poden acabar sinó llibres als quals els hi falten alguns retocs i l’últim vist-i-plau de l’autor. Novel·les que descansen en una eterna pausa i que ningú sap com continuarien. Omplir el buit és qüestió d’imaginació o interpretació. L’únic segur és que mai podrem saber com haurien acabat.

LLIBRES QUE NO VAN SER. Aquí inclouríem les obres que els diferents autors i autores van projectar però que mai van arribar a posar-se per escrit. Esbossos, cartes on es parla d’una propera obra que mai va arribar, llibres en que es fa referència en una futura segona part… Intencions no realitzades.

LLIBRES IL·LEGIBLES. Malgrat que Stuart Kelly no els inclou a la seva personal biblioteca dels llibres perduts, en fa referència. Es tractaria de tots aquells escrits que han estat redactats en llengües i símbols indesxifrables fins ara: la llengua maia, la ibèrica, les inscripcions de l’illa de Pasqua. Literatures totalment desconegudes encara avui.

Va… em direu que no teniu ganes d’entrar en aquesta biblioteca?

 

TÍTOL:  The Book of Lost Books/ La biblioteca de los libros perdidos.

AUTOR: Stuart Kelly

Editat en Castellà per Paidós. Barcelona, 2007