S’havia parlat molt de l’amenaça de l’extrema dreta a Europa. Doncs ja la tenim aquí. Les forces d’extrema dreta (o xenòfobes o nacional-populistes o com les vulguem anomenar) han guanyat a França i al Regne Unit i han sortit representades a molts altres països en aquestes últimes eleccions europees. Alguns mitjans s’han referit al retorn de l’extrema dreta connectant aquests moviments amb l’Europa dels feixismes. El feixisme entès com una ideologia política que comporta una idea de moviment, de forma d’Estat i de pràctica de govern que als anys trenta, conegut com a període d’entreguerres, designava diferents moviments polítics que en alguns casos van experimentar l’ocupació de poder als seus respectius territoris (el nazisme alemany, el feixisme italià, les guàrdies de ferro romaneses, el falangisme espanyol, les creus fletxades hongareses…). Un dels problemes bàsics a l’hora de definir el feixisme ha estat el propi caràcter camaleònic d’aquest. Només cal fixar-se amb l’intens debat espanyol alhora de definir què fou exactament el franquisme, sobretot per comparació a altres règims polítics de l’entorn. Tenim el debat servit: És la nova extrema dreta europea menys nova del que pensem? És feixisme? Hi ha quelcom en comú entre els moviments feixistes tradicionals i els partits d’extrema dreta?
Si seguim el fil de la història veurem que el camí que teòricament hauria d’unir els dos moviments és tortuós. La majoria d’estudiosos asseguren que des de la fi de la Segona Guerra Mundial el feixisme va sobreviure a les clavegueres, de forma molt residual i sovint a partir de formacions polítiques nostàlgiques. Hem de pensar en partits neofeixistes que orgullosament es proclamen continuadors directes i hereus legítims dels anterior líders i moviments. Al període de la Guerra Freda una de les màximes raons de ser d’aquests partits fou l’anticomunisme actiu. Pensem en elMovimento Sociale Italiano (MSI) i els residuals British National Party al Regne Unit, elNationaldemokratische Partei Deutschlands a Alemanya o a casa nostra Fuerza Nueva, Falange iFalange Auténtica. Resseguint el seu recorregut però, veiem que més enllà d’algunes simpaties o col·laboracions aquests partits neofaxistes tenen poc a veure amb l’increment dels partits d’extrema dreta de les últimes eleccions europees (exceptuant la grega Alba Daurada). Segurament la derrota dels feixismes l’any 1945 i la presència de les dictadures filo-feixistes de la Guerra Freda (franquisme, salazarisme, règim dels coronels) permet que la memòria col·lectiva mantingui aquests partits en la marginalitat.
Per tant, els nous partits segurament serien més fàcilment etiquetables al que Pierre-Adré Taguieff ha anomenat nacional-populisme. La nova ultradreta té la voluntat expressa de distanciar-se del passat mitjançant una imatge innovadora i evitant qualsevol menció a un passat nazi-feixista tot i que alguns grups juguin a l’equívoc i simpatitzin o comparteixin el marc mental de grups més evidentment neofeixistes. No es tracta de moviments fortuïts sinó que sovint és una estratègia ben calculada per tal de captar part de l’electorat més nostàlgic. La neteja de cara és més que evident. Volen remarcar que és tracta d’una novetat dins l’oferta electoral tradicional. Paradoxalment des d’un bon principi el feixisme s’ha presentat sempre com a quelcom nou i diferent, un trencament. Als anys trenta ells mateixos s’anomenaven “la tercera via”, una nova proposta que es situava entre les dues grans corrents del moment, entre el marxisme i el liberalisme, entre dretes i esquerres.
PROTESTA// Aquest discurs de novetat també el trobem en el discurs renovador contra una política tradicional enquistada i podrida. El nacional-populisme busca la defensa de l’home i la dona “de tota la vida” davant de les oligarquies polítiques que fan la vida impossible a les persones treballadores i de bé. Segons els estudis de Xavier Casals el suport d’aquests partits l’hem de trobar en un electorat interclassista tot i que amb un majoritari vot obrer. L’exemple paradigmàtic és un home jove de classe mitjana amb un nivell d’estudis baix i amb l’opinió que s’ha superat el discurs de les dretes i esquerres i que hi ha altres coses que preocupen més al ciutadà corrent com ara l’establishment corrupte, alguna protesta concreta i la identitat malmesa del seu estat o nació. Cal tenir en compte que si bé aquests partits compten amb un vot propi més o menys estable tenenmoltíssima facilitat de captar nous votants que veuen amenaçada la seva manera de viure o aturat l’ascens socials.
IDENTITAT// L’altre gran eix de la nova ultradreta europea és el seu posicionament davant les amenaces de la globalització. En primer lloc i destacat (d’aquí que se’ls assenyali de xenòfobs) trobem el discurs contra la presència de la immigració procedent del tercer món, d’antics països comunistes de l’Est i, al centre i nord d’Europa, de països de l’Europa llatina. Aquests immigrants es converteixen en boc expiatori de molts dels mals socials de l’estat. De la mateixa manera que els partits fugen d’anomenar-se neofeixistes o relacionats amb l’extrema dreta sovint també ho fan del qualificatiu de racista. Empren un discurs molt estès i acceptat socialment que es basa en prioritzar els drets dels nascuts en territori nacional. En conseqüència exigeixen les anomenades polítiques de preferència nacional o l’efecte “primer els de casa” . Alguns partits, no tots, aprofiten aquests discurs de preferència nacional per denunciar l’Estat del benestar com un Estat ineficaç i lent que, a més, afavoreix l’atenció social als immigrants que col·lapsen el sistema. En aquest marc de raonament l’igualitarisme no funciona i per això es reclama la instauració de principis discriminatoris en el funcionament de l’Estat del Benestar. També molt lligat amb la crítica globalitzadora trobem el discurs nacionalista vers a Europa. Aquest es basa en l’oposició total a la pèrdua de la sobirania dels estats per culpa d’unes institucions supraestatals (Unió Europea) que roben la identitat nacional i ignoren les característiques pròpies dels habitants de cada zona. En aquest últim discurs segurament trobaríem una de les explicacions claus del triomf d’aquests partits a les eleccions europees del 2014.
Cal tenir en compte que el creixement dels partits d’extrema dreta no es deu únicament a la resposta de la immigració iniciada als anys vuitanta i no podem caricaturitzar-los de partits d’un sol tema malgrat que el discurs contra la immigració i la seva gestió hi és gairebé sempre present i sigui el seu gran cavall de batalla. Històricament és molt difícil defensar que la nova extrema dreta triomfadora dels últims comicis europeus sigui la continuació neofeixista dels moviments totalitaris d’entreguerres per molt que comparteixin elements claus. Segurament té molt més a veure amb la convergència dels grans partits europeus de dretes i esquerres cap un espai de centre comú que molts cops nega les polítiques ideològiques al elector a partir d’un discurs que esborra les alternatives a favor d’una suposada estabilitat i ordre. Quan els grans partits socialistes i liberals europeus s’enfronten als problemes de la mateixa manera i únicament es diferencien amb alguns petits detalls programàtics sorgeix una gran oportunitat per a una nova esquerra i una nova dreta política. Per això és injust titllar aquests partits d’antipolítics, com se sol fer des de moltes tribunes, ja que justament tenen un caràcter altament polític: a partir del govern proposen canviar organitzacions i administracions d’un territori contraposant-se als partits tradicionals que manen als electors obeir un model en crisi (ara més que mai) impossible de canviar de forma real per part de la població ja que es basa en unes normes molt complexes únicament dominades pels experts (polítics tecnòcrates). És al revés del que sovint es creu. Per l’anti-política dels partits tradicionals creixen els partits polítics que aporten alternatives i solucions (en aquest cas solucions xenòfobes, populistes i reaccionaries) contra un poder no democràtic i tecnocràtic que governa per sobre els parlaments i voluntats populars. El feixisme era política i la nova extrema dreta és política i, com a tal, se l’ha de combatre amb política: pedagogia política (arguments i contra-arguments), evidenciar les seves mentides i incoherències, argumentar abans que demonitzar, intentar canviar les causes socials que afavoreixen l’ascens de l’extrema dreta (atur, precarietat laboral, inseguretat, degradació de barris, baix nivell cultural, identitats excloents…) i evitar l’antipolítica vertadera, aquella que nega la política del possible i del canvi real.
Singulars i plurals 