Valldoreix

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat d’obrir amb quatre apunts històrics el primer cicle de concerts al Castell de Canals a Valldoreix. La vetllada fou d’un encant delicadíssim i un luxe pels qui vàrem assistir.  Hi vaig participar com a representant del Centre d’Estudis de Valldoreix (Valldaurex), una organització que agita culturalment la seva vila i que, per sobre de tot, està formada per persones amb unes ganes impressionats d’aprendre, passar-ho bé i recuperar la memòria i el debat entorn el seu patrimoni, tant aquell local com el que anomenem universal, que defensen amb alegria i esforç. A Valldaurex li dec moltíssim en aquests últims anys (i espero poder aprofitar-me d’aquesta generositat uns quants anys més) i, sobretot, li dec molt a la seva gent. Malgrat que és injust no anomenar altres persones que hi tenen moltíssim a veure, un dels grans i principals culpables de la meva relació amb Valldaurex és l’historiador (crec que el definiria millor humanista) Juanjo Cortés. Aquest jove savi ho sap tot, ho ha llegit tot i, sobretot,  s’estima amb passió això que Nuccio Ordine anomena la utilitat de l’inútil (la cultura, la música, la literatura, la història), en fi, el que val la pena de veritat.  Per ell un servidor ha descobert que el que de forma ignorant  pensava que tant sols era un urbanització és en realitat una vila amb una història pròpia on es desplega una bellíssima història medieval.

Castell de Canals

Castell de Canals

Doncs Catalunya és un país medieval, això ningú ho pot ignorar. L’Edat Mitjana catalana brilla a la documentació i és present a tots els pobles, ciutats i viles. Valldoreix tant sols és un petit punt en aquest gran mapa resseguit en el gegant pergamí de la història de l’occident medieval. Però és a partir de la unió d’aquests punts que podem traçar l’estructura d’una història que alguns escriuen en majúscules i endevinar-ne la forma. L’escenari de l’actual Valldoreix té tot el sentit en el moment de la consolidació del sistema feudal i les seves terres i turons en són un espectador (o potser un protagonista)  privilegiat. De fet serà el propi sistema feudal el que acabarà definint i delimitant el terme d’Aqualonga i el municipi de Canals, el que avui dia diem Valldoreix troba els seus orígens allà. Els primers pobladors d’aquest espai a poc a poc abandonaren la vida comunitària de petits propietaris per anar consolidant la família de petits nuclis (la conjugal) alhora que s’aixecaven pedra a pedra els masos. L’aparició de la parròquia de Sant Cebrià d’Aqualonga s’emmarca dins de la necessitat de control de les societats pageses fins ara més o menys independents.  Així mateix el castell de fumet primer i el de canals desprès que foren l’expressió del poder comtal i feudal a la zona, no tant militarment sinó com a instrument d’enquadrament. Dins els murs els quals es passa de la parentela al llinatge, o el que és el mateix, a la memòria dels feudals desplegant els arbres genealògics dels senyors i senyores de Canals (justament estudiats i identificats pel Juanjo Cortés que n’ha arribat a rastrejar i a entendre l’estructura familiar d’aquesta família feudal i encaixar-ho així amb les investigacions sobre antropologia medieval i estructura del parentesc ara introduïdes a la història). Fins i tot a partir de rastrejar la història medieval de Valldoreix trobem les sempre apassionants lluites entre el poder religiós i laic per mantenir l’hegemonia, ho veiem amb la desaparició del castell de Fumet al ser adquirit pel monestir de Sant Cugat i la rapida aparició del Castell de Canals en substitució.

En fi, un modest homenatge a tots aquells historiadors i enamorats del seu patrimoni que sí que han entès que la història universal són les històries locals. Com tu Juanjo.

Antic molí de Canals

Antic molí de Canals

Anuncis

Aquí cadascú veu el que vol

A tots ens agrada que ens diguin que guapos som i quina raó tenim. Si no fos perquè ja sabem qui paga i compra cada diari…

De cara a futures vagues potser seria interessant una cobertura que incidís més en efectes qualitatius i defugís les xifres interessades, que no tractés el món del treball com si encara fóssim als anys 80 i que posés el focus en altres factors com les manifestacions –un altre indicatiu important, donat que una vaga és sobretot una jornada de mobilització- incloent les que es donen als barris i ciutats petites, la multitud d’accions diverses i no tan en els actes violents –protagonistes de totes les portades impreses a Barcelona- que sempre s’insisteix que són minoritaris i no representatius però que sempre acaben gaudint de lamàxima cobertura. Una cobertura, en definitiva, com la que apunta aquest article.

Article de Mèdia.cat, llegeix-lo sencer aquí.

 

Nervi

 No és l’enèsim blog que m’obro però gairebé. Perdoneu-me per ser un pixabrava del blogs però és que Nervi és un projecte massa maco per no formar-hi part. Nervi és això i més. A part,  per a mi és un altre lloc per escriure juntament amb un grup de persones genials d’aquest cibermón de wordpressos, twitters i facebooks. Si escric no ho faig perquè cregui que puc donar lliçons a ningú, ni per fer-me l’interessant, ni merdes modernes d’aquestes. Ho faig perquè em diverteix, em relaxa i m’ajuda a ordenar- me, entendre coses i (no sempre amb èxit) aprendre a transformar les idees en paraules (sovint tinc la sensació que enlloc m’han ensenyat això…). Tal com està la cosa, i encara que la cosa estigués bé, tinc ganes de passar-m’ho bé. Així que Nervi serà un altre pati per jugar i experimentar on evidentment tots esteu convidats. Feu-li un cop d’ull i veureu que no parlo de mi sinó d’un grup de persones molt engrescadores en un projecte encara tendre i en proves, jo ho trobo molt interessant:

PD: Aquest segueix essent el blog personal, no accepti imitacions.

 

Barcelona, miris com la miris

Festa de benedicció d'un cotxe dels bombers (1913)

Aquests dies el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)presenta una magnifica exposició dedicada al fotògraf Josep Brangulí (L’Hospitalet de Llobregat, 1879-Barcelona 1945).  L’exposició anomenada Brangulí. Barcelona 1909 – 1945”, ens dona l’oportunitat de col·lar-nos dins d’una gran quantitat d’escenes barcelonines d’inicis del segle XX: la setmana tràgica, actes militars franquistes, la creació de la Via Laietana, els cafès dels anys 20, la proclamació de la República, l’estiueig a la platja, la vida a les fàbriques, l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, protestes i manifestacions socials, la vida dels barris… Delícies per xafarders, romàntics de Barcelona i curiosos de la Història.

Fotografies d’una modernitat absoluta que ens mostren el canvi d’un segle, les grans transformacions, esperances i perversitats del pas del segle XIX al XX des dels ulls d’un, no menys complex, canvi del segle XX al segle XXI.

Dones recollint aigua a la font de Canaletes

Bar Caneletas (1920 - 1925)

A l’exposició cal sumar-li la fantàstica iniciativa de Brangulí va ser aquí, i tu? que demana la participació dels fotobloguers per crear on-line un arxiu de la Barcelona de principis del segle XXI . De moment està prenent una forma excel·lent. Potser es tracta del primer arxiu que no tindrà problemes de digitalització perquè el seu inici ja és digital?   Tan de bo, algun dia aquest projecte esdevingui exposició per a futurs xafarders que trobaran les nostres costums entranyables, curioses  i ingènues. Mentrestant nosaltres anem immortalitzant la història del que encara no ho és però tard o d’hora (a aquest ritme que anem crec que més d’hora que mai) ho serà.

Foto: Marta F. Soldado

No m’estic de recomanar un treballat blog (Barcelona ’93) del qui ha estat un bon company durant aquests últims mesos. Un home que té la capacitat de remenar,destriar i escollir el bo i millor (si més no curiós) de la ciutat Comtal.

Apa, a passejar!

Foto: Karina Brys

Foto: MNOT

Foto: MNOTS

Grans i panys

Estimats ningú,

Desprès d’un dia de febrades i dolors estranys m’he despertat amb la cara plena de grans. La meva mare, que ve de la meva àvia i per tant és una dona sàvia, m’ha dit que a la nostra família és ben normal quan patim febrades ens surtin grans. Els grans,deia, són mecanismes d’expulsió que crea el  cos.  D’aquesta manera el meu ha decidit fer via fora i treure’m la grip pel cutis. A vosaltres us passa pel cul. Jo tinc una elegància extraordinària.

Abans de rebre els consells de medicina popular de la matriarca de la família he començat a fer hipòtesis sobre l’origen d’aquests petits granets. Em pensava que estava passant l’adolescència. Si, si una altra vegada. Potser no l’havia gaudit prou i el meu cos reclamava que tornés a ser adolescent però, aquest cop, de veritat. Evidentment jo m’he alegrat molt al pensar així. No vull fer-me gran, no. M’hi nego. Ho sé, és molt tòpic, sóc alt i prim, tinc el nas llarg, m’encanta Woody Allen, passo mig dia queixant-me de tot i no vull crèixer. Però és cert, tant de bo es pugés aturar el temps o rellotge o aconseguir l’invent del Doreamon que faci això.

Així amb proves físiques, materials que dirien alguns, volia demostrar a l’autoritat pertinent que havia tornat a  l’adolescència. Ja tenia tot el pla preparat. Calia anar al registre civil, demostrar que torno a ser adolescent i que em retornessin els anys que em pretoquen. Començar de nou amb 15. Ja em va bé. Seria el perfecte adolescent, tinc tots els punts. No m’havia plantejat que això seria un problema. La gent té la mania de donar-li massa importància al naixement. Des d’allà es comença a sumar i llavors a organitzar tota al vida: quan tinguis tres anys desprès d’haver nascut ja pots anar a preescolar, quan tinguis divuit ja pots conduir, quan en tinguis quaranta ja et pot fer pudor la boca sense que ningú et digui res… Tenia la proposta d’un còmput alternatiu dels anys i de la vida. Tan legítim com l’altre no? No sé perquè comencem a contar des del naixement per exemple, hi ha gent que fins que no es demostri que ha passat l’adolescència no hauria d’exercir cap càrrec públic. Tenia tota la documentació preparada quan ha arribat me mare i m’ha donat una explicació molt més versemblant de l’aparició dels meus grans. Us asseguro que si a la meva vida no hi haguessin dones seria un desastre. Un desastre total.

Viatge més enllà de l’oceà

He tornat d’un gran viatge. Creuar l’oceà per amor. Descobrir el/un nou món. I dins d’aquest món dos móns diferents. El primer gairebé al cel. Amunt, ben amunt. Tan amunt que l’aire no és abundant però n’hi ha per tots, cal saber-lo utilitzar. Tal i com fan els habitants de la zona amb la mare natura, la que ells anomenen la Pachamama. Al melic d’aquest món Cusco. L’antiga capital. La històrica. D’una Història que gairebé va ser esborrada per uns nouvinguts que van desplaçar la capitalitat del món de les altures celestials a la costa comerciant. De moment, la ciutat del Cusco, resta amb l’adjectiu d’històrica, com si fos darrere una vitrina, observada de lluny. No Flash. Don’t Touch. Tot és mentida. Segueix més viva que mai. Com la seva Història. Una Història que, en aquest cas, ha estat escrita amb les pedres, roques fortes, agressives i impenetrables. Runes d’antigues ciutats, terrasses i temples orgulloses de quedar-se allà. Resistint. Pedres dedicades al còndor, al puma, a la serp i a altres déus malgrat que moltes van ser reutilitzades per resguardar la casa del nou senyor. Aquell que resta clavat a la creu demanant perdó en nom de la resta d’éssers humans que no parem d’equivocar-nos constantment. Per sort aquest nou Déu no va arribar a tot arreu. Machu Picchu va aliar-se amb la Pachamama que va cobrir-lo amb un vel de boira i una densa manta de vegetació desprès de que les últimes habitants de la ciutadella van haver d’abandonar-la. Així va dormir durant quetre segles. Desprès va tornar a aparèixer. No obstant, descobrir quelcom que volien destruir comporta un càstig: No en sabrem mai el nom. De moment ens em d’acontentar posant-li el de la muntanya més propera. Però com tots els móns celestials o no existeixen o s’han d’abandonar. Evidentment aquest s’abandona baixant unes

Llargues,

————dificultoses i

——————————- irregulars

———————————————– escalinates

—————————————————————–de pedra

——————————————————————————-massissa

Abandonar el món dels déus per anar al de les persones. Una mica com tot. En aquest segon món les mòmies no s’han de conservar i, per tant, el Sol escalfa, els mosquits piquen i les senyores es venten amb el diari del dia d’ahir. És la selva peruana. Plena de ciutats de colors, cases baixes, palmeres, carrers sense asfaltar i coronels que no tenen qui els escrigui. Estan molt lluny dels antics déus i, per no sentir-se orfes, n’han adoptat de nous. Uns que des dels altars els hi expliquen entre un calze i un ventilador perquè passen les gràcies i les desgràcies. Com que no hi ha aquelles pedres tan  tan altes i arrogants els homes  no tenen por a res. Les runes no ens miren i, per tant, podem ballar tot el dia. Com que no n’hi ha prou amb el dia la nit és converteix en un matí sense llum. Millor encara que el dia! S’hi veu menys i podem amagar-nos més. Però en aquest món també hi ha regles. La música no pot parar mai. El dia que la música pari la vida humana a la selva s’haurà acabat. L’únic lloc tranquil és la verda i frondosa jungla. Allà es perden les persones enganyades per follets malvats i animals endimoniats. Certs homes solitaris s’hi endinsen i expliquen les misterioses meravelles que hi troben. Fins que un dia ja no tornen.  Mai més. Les plantes se’l cruspeixen. La jungla es fa respectar. A més, és generosa, dona aire i sucs de tot tipus perquè els homes i dones segueixin ballant a les seves ciutats.

I jo he marxat d’aquell món per tornar al nostre on diuen que aqui la jungla  és de cristall i el pitjor enemic del jove no són les serps de dos metres sinó les beques de dues xifres.