De transicions i transaccions

Il·lustració de Javier

Imagineu-vos que, de cop i volta, uns homes estranys, de rostre vell i túniques fosques decideixenrobar un període de la història a un poble sencer amb la voluntat de no tornar-los-el mai més. Aquest tros d’història quedarà tancat en una caixa forta totalment inexpugnable i lluny de l’abast de qualsevol ciutadà, i menys encara de cap historiador. No vol dir que no se’n parli, tots els súbdits del regne poden accedir als relats d’aquest període robat; ara bé, ho han de fer preguntant als homes de la túnica negra que ara són els savis de la democràcia. Aquesta és la història real de l’Estat espanyol, i els seus pobles, durant els seus últims anys.

Guerra Civil, Franquisme i Transició són la Santíssima Trinitat en la qual es basa l’actual Espanya, es vulgui o no, faci més o menys gràcia, és digui amb la boca gran o prement els llavis. Sobretot de la última (de la Transició) en sorgeix el model monàrquic, el sistema electoral, més o menys els partits polítics actuals, la conservació o creació de les institucions oficials, les relacions centre-perifèria, i fins i tot un ‘star system‘ de l’opinió pública i un llarg etcètera que no caldria escriure aquí sencer. La importància de conèixer i comprendre aquest període de la història està més que justificat. Veiem com la Transició és en gran part la conseqüència de l’Espanya actual, però no n’és la causa. Intentaré explicar-me.

Il·lustració de Medina

Si ens hi fixem, veurem que el discurs i el debat mediàtic sobre la Transició poques vegades és portat per historiadors, sinó pels qui s’anomenen “protagonistes de la Transició”. Això és així perquè el debat entorn de la Transició mai no ha estat creat pels estudiosos de la història i els períodes polítics (evidentment això no vol dir que no hi hagi historiadors que no s’hagin ocupat d’aquest tema, sinó que la seva veu pública és més aviat minoritària).  Hi ha un clar monopoli de la memòria col·lectiva pel que fa al discurs de la Transició. Un discurs que gira al voltant de la modernització de l’Estat, la moderació i el consens. Aquest monopoli és exercit per unes elits que es situen a si mateixes al centre de l’explicació de com l’estat espanyol va aconseguir les seves llibertats. Assumir aquest discurs gairebé teològic és oblidar les persones que, tot lluitant al carrer, a les associacions, al món cultural, feren possible aquesta llibertat.

Crear la ficció d’una transició de despatxos i encaixades de mans ens fa oblidar que les mobilitzacions de caràcter polític que van succeir a Espanya durant aquest període foren les més intenses que es van veure a tota Europa des dels anys 60! Per posar un exemple (segons dades del catedràtic Viçens Navarro), l’any 1976 va haver-hi 1.438 dies de vaga a l’any per cada 1.000 treballadors (la mitjana a Europa era de 390 dies) i en la metal·lúrgia, 2.085 per cada 1.000 (la mitjana europea va ser de 595 dies). Com pot ser que a l’opinió pública i el discurs mediàtic gairebé s’ignorin aquests fets? Aquest relat oficial és tan lineal i simplista que costa de creure, igual que costa de creure que hagi calat.

Ni el pacte de la transició era l’única sortida possible ni “la modernització consensuada”. De  tots els camins possibles que es podien haver escollit el que guanyà no necessàriament és el millor per la massa dels homes i dones o els diferents pobles de l’Estat espanyol, sinó que fou el que més convenia a aquells grups que disposaven la capacitat de persuadir i imposar(a vegades per la força: no oblidem la repressió policial i la violència que s’exercí sobre la població durant aquest període).  Per exemple: Va ser Fraga qui va canviar la ciutadania espanyola? o va ser la ciutadania qui va obligar a Manuel Fraga a canviar? Fraga veia com el franquisme no sobreviuria al dictador i va haver d’adaptar-se (amb la facilitat de no canviar revolucionàriament com ja hem apuntat aquí mateix). Llavors, més que  el Fraga que va transformar la història d’Espanya hauríem de pensar que la Història va modelar a Fraga. Canviar la forma de veure o explicar el període de la Transició no serà gens fàcil, i menys comptant que els autoproclamats guardians de la història de la Transició intentaran no despendre’s del control de la història que creuen que els pertany  (miri’s les últimes sortides de to de Peces-Barba, per exemple). Potser ja va sent hora de tornar a qui pertany la història que ens van robar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s