Omnia Sanctorum. El dia 1 de novembre els vius hem d’anar a visitar als morts, com a mínim recordar-los, perquè l’endemà, el dos de novembre , és el seu torn: els morts ens visiten a nosaltres.
I millor que no ho facin… Els tenim por. Deien els romans d’època Imperial que els morts mai desapareixen del tot. Tenen molt poder al nostre món i són capaços d’influenciar als vius. És per aquesta raó que cal portar-se bé amb ells, una barreja de temor i veneració. Cal distingir amb quina intenció vénen i per això el poble romà, amb la seva racionalitat, els classifica. Tenim el Mamens, els esperits famíliars, els bons, els que cal recordar i mantenir a la memòria. Els Lèmurs, ombres tant esfereïdores com inoportunes, retornen pel maig però amb una mica de mà dreta el Pater familia els pot espantar i allunyar-los de la llar. Ai las si qui ens visita són les Larves! Aquests són els malvats, els dissortats, els qui turmenten als vius. L’únic que els podria allunyar són uns complexos sortilegis de purificació que no estan a l’abast de qualsevol.
Deia el medievalista Georges Duby que a l’Edat Mitjana “ningú dubta que els morts estiguin vius”. Ens ho il·lustra amb la història que llavors s’explicava de Ricard I, duc de Normandia, un príncep que no tenia por de res, cavalcador d’aventures, desafiador de perills i combatent de les forces del mal. Un vespre, mentre resava a una capella, se li va aparèixer un cadàver vivent que sortia d’una tomba oberta. Ricard, valent com era, va desembeinar la seva espasa, va encomanar-se a Déu i el partí per la meitat. Malgrat el coratge de l’heroi, l’endemà va manar que mai més es tornés a deixar sols els morts la nit de la seva sepultura. Calia assegurar-se que estaven tancats en un sarcòfag, i tot i així podien tornar.
Que el tema dels morts i la mort tingués molta presència als temps medievals és ben normal si pensem que la vida era molt més curta i estava sempre exposada a pestes i fams. La mort era una presència constant i continuada. La vida gairebé s’entenia com a lluita contra la mort. De fet, el triomf de la mort és un tema propi de la literatura del segle XII alhora que un tòpic artístic. Una altra llegenda medieval ens parla de tres cavallers que es troben al bosc tres esquelets; confusos, els nois es queden mirant fixament aquella aparició fins que s’hi reconeixen i la por els envaeix. A l’uníson, els tres cadàvers diuen: “Nosaltres érem com sou vosaltres ara, vosaltres sereu com nosaltres som ara!”.
A l’època moderna, segurament amb l’aparició de la investigació forense amb cadàvers i les pràctiques de dissecció de cossos morts, es prefereix descriure amb tota mena de detalls l’agonia i el dolor, la putrefacció i la mort més física. Es racionalitza la mort, sí, però amb tot no aconsegueixen fiar-se dels morts. Imagina que disseminem un mort i de sobte s’aixeca. És el principi dels fantasmes, d’allò sinistre: passa alguna cosa que ens espanta i ens provoca horror perquè no és com hauria de ser. Freud ens deia al 1909 que allò sinistre és l’antítesi de tot el que és convenient i tranquil, és tenir al damunt un punt de pertorbació personal, de quelcom que havíem oblidat i que torna per torturar-nos. La sospita genera la inquietud (s’aixecarà el mort?), el fantasma no és tan obvi com ho era a l’Edat Antiga o a l’Edat Mitjana, quan tothom creia en els Lèmurs o en els fantasmes i dimonis. L’aparició d’un fantasma avui té una condició nova: és una espantosa irracionalitat!
Singulars i plurals 