Avui ha mort Eric Hobsbawm, historiador clau per entendre el món contemporani i mestre indispensable de gran part dels historiadors socials actuals. Dins del panorama historiogràfic va esdevenir un dels historiadors més coneguts fora de l’àmbit acadèmic sense perdre en cap moment el mètode científic en el seu treball. De l’escola de pensament marxista, va saber actualitzar la manera de fer història de la historiografia britànica tot preocupant-se pel factor social mentre suavitzava el determinisme i reduccionisme econòmic del marxisme més clàssic. La seva obra és extensa i rica. Hi destaquen els quatre volums de la sèrie “Ages of...” sobre la història del capitalisme entre 1789 i 1991. També són importants els seus estudis sobre les tradicions, els bandits socials o l’Estat-nació. A banda d’aquestes temàtiques, avui seria interessant recordar la lucidesa d’aquest observador del passat per entendre el món de l’ara mateix.
L’any 2006 es va publicar un conjunt d’articles i conferències sota el títol d’Essays on Globalitzation Democracy and Terrorism (traduït a Amèrica llatina i Espanya com a Guerra y Paz en el siglo XXI) on Hobsbawm traça un mapa de les bases del nou segle a partir de la seva història més recent, sobretot enfocat en el paper dels Estats Units. És evident l’ interès d’aquesta obra, doncs l’estudiós que va viure en primera persona gairebé tot el segle XX ara mirava cap el XXI.
Segurament, d’aquí a uns anys, el llibres d’Història occidental encetaran el segle XXI amb l’11 de setembre del 2001 i l’atemptat al World Trade Center de Nova York i els intents dels Estats Units per exportar l’Imperi de la Pau arreu del món amb el que Hobsbawn va anomenar l’ “imperialisme dels drets humans”. Pensem que, a partir de 1989, Estats Units és l’únic estat capaç de dur a terme una operació militar de gran mobilització a qualsevol part del món -sovint substituint les autoritats internacionals existents ( és el cas de les Nacions Unides, que a l’actualitat tenen una influència i poder real inexistent.) Hem d’avançar fins al govern de George Bush per entreveure un nou enfocament en la política dels Estats Units que pretenia consolidar l’herència de potència hegemònica de la Guerra Freda. Certament, la segona meitat del segle XX havia deixat als EEUUA amb una hegemonia que s’havia aconseguit no a partir de la guerra sinó a partir d’un domini de l’economia global que anava acompanyat d’una influència cultural i ideològicadesproporcionada no només pel que fa a l’exportació de l’anglès sinó també en els atractius de la societat de consum nord-americana que Hollywood mostrava. Amb aquest llegat a les esquenes, a partir del 2001 el govern de Bush fill es basà en la força militar contra aquelles potències estrangeres que no reconeixien el poder hegemònic d’Amèrica del nord. Una tàctica que, exceptuant el govern de Blair i Aznar, va deixar als Estats Units aïllats en la seva impopularitat.
Alguns dels trets d’aquest caràcter imperialista dels Estats Units Hobsbawm els veia en el propi ADN de l’estat nordamericà. El mite fundacional i nacional dels Estats Units prové d’una revolució impulsada per les idees il·lustrades del segle XVIII. L’Estat es construeix a partir de la ideologia revolucionària i les noves institucions republicanes liberals amb la convicció bàsica que la societat lliure era superior a tota la resta i estava destinada a convertir-se en un model a seguir. Estats Units mai ha estat amenaçat de desaparèixer per cap guerra (a part de la civil); per tant, l’únic enemic possible ha de ser ideològic. Segons les bases en les quals es funda l’estat, l’enemic dels Estats Units és aquell qui refusa una forma de vida americana. No ens confonguem, els Estats Units no pretenen ocupar el planeta, allò que han intentat durant els primers anys del segle XXI és fer la guerra i instaurar nous governs amics pel món. La guerra d’Iraq potser n’és l’exemple més evident. Malgrat comptar amb el petroli com a atractiu, la guerra ha estat sobretot un exercici de demostració de poder internacional; a Washington es parlava d’una reforma total de tot el Proper Orient, però això no té consistència real. La lluita contra el que s’anomena “l’Eix del Mal” té més de reclam publicitari, de teatre, que de política real. I és que la idea de l’imperi global va durar poc a Estats Units, ja que a la majoria d’americans el que més els interessa és el seu propi país i no la dominació mundial. A més, el segle XX ja havia demostrat que els estats no podien refer el món sencer i imposar-se per accelerar les transformacions històriques.
Aquest esforç per difondre la democràcia occidental Hobsbawm la interpreta com una contradicció en si mateixa. De fet, en el món globalitzat, una gran part de les activitats polítiques es porten a terme en llocs inaccessibles per als votants. Mentre la democràcia electoral només funciona dins dels límits dels Estat-nació, ens trobem que cada vegada les polítiques són més transnacionals.
Així doncs, l’hegemonia nord-americana és un dels elements dels quals parteix el món desprès de 1989. Doncs bé, seguint el fil d’Eric Hobsbawm, un altre factor el trobaríem en els moviments migratoris massius que sovint neixen en els països pobres i es dirigeixen cap als rics. I lligat a aquest fenomen, la xenofòbia que consolida l’hostilitat econòmica popular cap als nouvinguts i la percepció d’una amenaça contra la identitat cultural. La xenofòbia podria ser també un símptoma de la crisi dels estats-nació, crisi que podem considerar com una altra de les característiques d’aquest nou segle. Si acceptem que l’estat-nació descansa en tres pressupòsits: tenir més poder que qualsevol altre unitat o col·lectiu que funcioni al seu territori, tenir una autoritat acceptada, i donar servei als seus ciutadans,veurem que tots i cadascun d’aquests es troben en una crisi evident. El primer, perquè encara que l’Estat sigui molt més fort que qualsevol rival intern, veurem com a poc a poc ha anat perdent el monopoli absolut de la força (ja sigui per la difusió de les armes a preu econòmic o per l’existència de grups terroristes en el seu interior). Aquesta violència ha anat transformant-se a finals del segle XX fins a adquirir un caràcter de globalitat tot provocant un clima de terror irracional que reinventa els enemics més típics del discurs de la Guerra Freda. En segon lloc, s’ha reduït la lleialtat per l’estat (quants ciutadans avui estarien disposats a morir “per la pàtria”?) i la disposició a acceptar les seves lleis també ha minvat.
Per últim, el tercer pilar de l’estat ha estat atacat dels del seu interior: a partir de 1970 els polítics i ideòlegs dels estats liberals han tornat a la crítica radical de l’Estat i a sostenir que aquest s’ha de reduir a favor del mercat lliure; l’argument, la major eficàcia i menor cost dels serveis privats. Hobsbawm ho tenia clar: l ’ideal de la sobirania del mercat no és un complement de la democràcia liberal sinó una alternativa, un sistema nou que substitueix l’anterior. El mercat nega la necessitat de prendre decisions polítiques que són precisament les decisions que afecten al grup, allunyant així els ciutadans i les autoritats públiques, de manera que el vincles es difuminen.
En resum, la democràcia liberal conviu amb altres forces que s’escapen del seu control i que són capaces de produir el mateix impacte que aquesta. La globalització, obra dels governs, juga un paper contrari a aquests i elimina el que considera obstacles intentant evadir polítiques i seguint només els criteris dels tècnics econòmics sense fixar-se en les conseqüències socials i humanes del capitalisme global. Aquest mapa fa que els governs no tinguin la presumpció d’autoritat i de “saber fer” que abans se’ls confiava, produint-se així un divorci clar amb la societat civil.
No cal dir que la clarividència i lucidesa de Hobsbawm en aquests assajos escrits entre 1999 i el 2006 són ara, en plena crisi econòmica, més actuals que mai, i demostren la capacitat profunda d’anàlisi què té l’ofici de l’ historiador.
Una mirada enrere al segle que acabem d’abandonar i als primers moviments del XXI ens fa adonar-nos que n’iniciem un de nou amb unes condicions no del tot optimistes. Per això, i ara per l’eternitat, Hobsbawm ens diu:
Encaramos el tercer milenio como aquel irlandés del cuento a quien, tras preguntársele el modo de llegar a Ballynahinch, se le oyó decir, no sin previa cavilación: Si yo fuera usted, no partiría de aquí. Pero es de aquí de donde hemos de partir.
Singulars i plurals 