La fi del món: El mil•lenarisme

La Caiguda dels àngels rebels, Pieter Bruegel 1562 (Google Art Project)

 

L’adveniment de la destrucció total del món no és quelcom que sorgeix fa quatre dies a partir d’una interpretació d’una profecia maia ni tan sols de l’efecte 2.000. Podríem afirmar que molts dels homes i dones de l’Edat Mitjana sentien la fi del món ben present i propera.

El que avui anomenem mil·lenarisme va tenir una gran importància en el món medieval. Es tracta d’una doctrina segons la qual la terra es convertirà en el paradís perdut, el cel descendirà a la terra i durant mil anys (per als medievals era una manera de dir per tota l’eternitat) hi haurà pau arreu i es viurà una autèntica edat d’or. Però abans d’arribar-hi succeirà el Judici Final i la fi del món. Es tracta doncs d’un discurs apocalíptic de fi dels temps però a la vegada finalitza amb un missatge d’esperança per aquells qui assoleixin la salvació. Aquesta fase preliminar als mil anys de pau i felicitat són els que centraran l’atenció dels homes i dones, per això prenen importància els textos dels evangelis que narren l’apocalipsi com per exemple Lluc 21:

Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i per tot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel.

No és estrany doncs que l’anunci de la fi del món per les guerres, les epidèmies i la fam els semblés molt pròxim als homes de l’Edat Mitjana. Diferents catàstrofes naturals o guerres i discòrdies polítiques sacsejaran la idea que la humanitat està vivint l’últim segle de la seva existència i que la fi és pròxima. La perspectiva d’un apocalipsi imminent serà especialment difosa pels monjos que culpaven la naturalesa pecadora dels humans com a símptomes directes de la fi del món. Teòlegs i autors eclesiàstics veuen els pecats humans com el principi dels horrors del Judici Final que estaria més o menys proper però del qual no en diuen cap data concreta (l’objectiu era inspirar por però sense paralitzar la gent que es prepara per l’aparició del Jutge universal).

antichrist-beatus-apocalypseEl mil·lenarisme portà amb sí diferents personatges i llegendes que tindran gran repercussió entre les masses i els clergat. Un dels episodis que passarà ràpidament a un primer pla és l’Anticrist. És tracta d’un personatge demoníac que té el paper de dirigir totes les catàstrofes de l’apocalipsi i que voldrà condemnar a tota la humanitat sense cap contemplació. Mola aviat l’Anticrist es convertirà en l’antítesi de Crist. En aquest episodi l’Anticrist té un enemic clar: L’Emperador de la Fi del Món.  Aquest intentarà reunir els humans sota la seva protecció per tal de guiar-los a la salvació. Finalment però la segona arribada de Crist a la Terra fulminarà aquests personatges i jutjarà les persones mereixedores del paradís i les que mereixen ser condemnades per sempre.

No només hi haurà manipulació religiosa entorn aquests episodis sinó que també sorgiran recurrents personatges que responen a manipulacions polítiques que tenen la intenció de seduir a les masses. Un d’ells serà el rex justus (el rei just). Aquests voldran penjar-se la medalla de ser els autèntics Emperadors de la Fi del món titllat d’Anticrist als seus enemics, fet que evidentment es repetia en direcció contraria. Altres mites giren entorn de la llegenda de l’emperador adormit. Són diferents reis com per exemple Frederic II o Barba-roja que les interpretacions mil·lenaristes volen fer creure que no han mort mai i que  dormen en una caverna o viuen disfressats de pobres esperant el moment de revelar-se i salvar la humanitat.

L'abat Joaquim de Fiore en una miniatura italiana del s. XIV

És a dir, a part d’Anticrist, cometes, pluges de foc, terratrèmols, terrors, cataclismes la Fi del món medieval té, en el fons, un missatge d’esperança i salvació. És en aquest punt on el mite mil·lenarista en algunes ocasions es transforma en somnis revolucionaris que a la seva vegada es traduiran en diferents i variats moviments populars. Tots aquests moviments compartiran elements de pensament crític contra una Església corrupte i contra un ordre social injust. Convençuts que havia començat la tercera i última edat dels temps alguns predicadors i capellans condemnaven l’aliança de l’església amb l’aristocràcia urbana i guerrera mentre camperols es negaven a pagar nous tributs o a complir fidelitats senyorials. Un dels exemples més coneguts i que més seguidors va tenir fou el moviment “joaquinista”. Joaquim de Fiore va anunciar que el món s’acabaria l’any 1260 i que l’Església del moment necessitava desaparèixer de manera urgent i deixar pas a una nova Església que repudiarà la riquesa i ho basarà tot en la igualtat i la puresa, així començaria el regnat de l’Esperit Sant en el que els homes i dones viurien d’acord amb la Llei de l’Amor sense necessitat de sagraments. Les idees de Joaquim de Fiore van tenir molta repercussió i gran acollida entre bona part dels franciscans. L’Església oficial va afanyar-se a condemnar aquests moviments d’herètics i a controlar als franciscans condemnat els qui predicaven els missatges joaquinistes. Malgrat que la teoria joaquinista va desaparèixer en gran mesura i les idees més teològiques que predicava s’havien difós, gran part de la massa va retenir la idea d’una profecia anticlerical, antifeudal i igualitària que més endavant encendria arreu d’Europa les revoltes camperoles del final de l’Edat Mitjana. 

Anuncis

La fi del món: Què en diuen els maies?

Còdex maia de Dresde

Aviat serà 21 de desembre del 2012.  Si fem cas de nombrosos articles que últimament s’han anat compartint i comentant  per les xarxes socials aquesta és la data de la fi del món.  Davant d’aquesta notícia ja són molts els creatius que han fet córrer virals sobre la profecia maia, canals de comunicació que han aprofitat per fer cicles de cinema apocalíptic i fins i tot trobem persones que han decidit fer-ne negoci venent productes per a la supervivència d’aquesta presumpta catàstrofe o la mateixa NASA fent un comunicat per desmentir el rumor de què una gran bola de foc s’aproxima a la terra.  Però exactament, què en diuen els maies d’aquest imminent apocalipsi?

Detall del dels runes de Chichen Itza, Mèxic (foto de malyfred)

La civilització maia va estendre’s pel sud del Yucatán i per una part de l’actual Guatemala i Hondures a partir del segle III.  Fou una de les cultures mesoamericanes més importants d’abans de l’arribada dels espanyols. No es tractava d’un estat unificat sinó de diferents pobles que s’organitzaven en diferents ciutats-estats independents vinculades a un territori i, en bastants casos, parlaven diferents llengües. Fou un model de civilització totalment diferent a les civilitzacions occidentals, segurament per aquesta raó és tan fàcil interpretar-la erròniament bastant-se amb unes concepcions massa eurocentristes.

Els maies, com molts altres pobles, eren una cultura obsessionada amb el temps. Van  arribar a tenir un gran domini de l’observació celestial permetent-los elaborar un conjunt de calendaris molt precisos. Gràcies a aquests calendaris podien conèixer els millors moments per decidir què i com plantar a les seves collites. Observaven les estrelles a simple vista i eren capaços de predir un gran nombre de fenòmens astronòmics.  Conèixer el cel era indispensable per la vida quotidiana, però també per a l’espiritual. Pels maies el cel era un lloc ple de vida, a les estrelles i constel·lacions hi podien veure jaguars, ratpenats, serps, i déus que

Representació dels senyors de Xibalba (inframón maia)

ascendien i descendien de la terra al cel. Tot això controlat  per uns poderosos éssers sobrenaturals. Per interpretar i anotar els moviments celestes, les collites adequades, les voluntats dels déus i les cròniques del que ha passat  van haver de crear diferents calendaris de gran complexitat.  Tenien la idea de que el temps i el món era quelcom que no estava lligat ni al seu propi poble ni a la humanitat sinó que havia existit amb molta anterioritat a la seva cultura (i que seguiria existint quan ells no hi fossin). Per això contaven el temps amb diferents mesures, algunes de més curtes i més pràctiques pel dia a dia  i d’altres de més llargues. Un dels  cicles de llarga durada era el Bak’tun (una mica més de 394 anys). Si convertim el calendari maia al nostre efectivament el dia 21 de desembre hi ha una fi: s’acabaria el tretzè Bak’tun i iniciaríem el catorzè, és a dir, el dia 21 s’acaba un cicle llarg i en comença un altre (com si celebréssim la fi d’un mil·lenni). Per tant, aquesta data no seria significativa ni especial dins de la cosmovisió del món maia. Si bé és cert que aquest dia es produirà un alineament del Sol amb la part central de la Via Làctia (que pels maies significava una obertura temporal cap a Xibalbà, el seu infern) i que els maies ja ho havien predit, es tracte d’un fenomen que passa cada desembre i que ells coneixien a la perfecció.  Tot i així és cert que la concepció maia de canvi de cicle comportava un diàleg constant de creació i destrucció i que els mites apocalíptics estaven presents a la seva mitologia.  Al còdex de Dresde (any 1100) trobem una referència a l’apocalipsi maia però no ens dona cap data ni referència per endevinar quan passarà. Per tant, el  21 de desembre del 2012 no el podem interpretar com a la fi del món en un sentit literal, es tracta d’un canvi de cicle.  A les ruïnes de Xultún (Guatemala) es van trobar unes parets que contenien un calendari de cicles llargs i on hi havia inscripcions que arribaven fins a 7.000 anys. Així els maies consideraven que el món continuaria com a mínim uns quants milers d’anys més desprès del 2012 i que en el cas que d’aquí molts anys la humanitat s’extingís, el món no ha de patir  perquè nosaltres som només un petit punt en la història d’un planeta que ve de molt lluny i que té la intenció de sobreviure’ns.

Jaciment de Xultun (foto de Jorge Perez  de Lara)