La Contrareforma neoliberal

La Contrareforma neoliberal catalana fou la resposta neoconservadora de la primera dècada segle XXI al cisme provocat per la crisi econòmica. Va consistir en una sèrie de canvis al govern per parar qualsevol element de progrés a favor de l’església convergent. La intenció era fer front a les crítiques indignades de l’època i fer-se fort davant de les confessions esquerranes. La figura que més destacà en aquest moviment fou Sant Artur Mas, actual patró de les grans empreses, i tot un santoral que s’autoanomenà “El govern dels millors”, amb clara referència a la ironia que tan arrelada està al territori català.

La Contrareforma va donar lloc a contestacions populars que s’autoproclamaren indignats o Anonymous i que foren fortament represàliades pel Comte-duc Puig. Alhora proposava una religió més espiritual, amb un paper central de la fe per sobre qualsevol tipus de raonament reforçant alhora el lideratge de Duran Lleida (esdevindrà Papa l’any 2020) com a cap de l’església.

La màxima expressió d’aquesta contrareforma fou la bula anomenada “La llei omnibus” una llei capaç de  modificar 80 lleis en una sola votació traspassant els límits de la legalitat vigent en el moment. L’ historiador Joan Vallvé va analitzar-ne el seu contingut.

“

• 

  Un dels "Millors" amb el simbol de la Contrarreforma, les tisores.

  Eliminació del registre únic d’habitatge deixant en mans dels promotors privats l’adjudicació d’habitatge de protecció oficial.

• S’autoritza l’opció de ser titular de més d’un habitatge de protecció oficial en contra del que fins ara existia.
• S’elimina la possibilitat d’obligar un propietari a llogar un pis desocupat.
• Reducció de les avaluacions ambientals, informes previs de la conselleria i exigències en petits municipis de cara a construir noves promocions urbanístiques.  
• Derogació dels mínims d’habitatge social en les promocions d’habitatge.
• Supressió de l’apartat que especifica que s’ha de procurar que l’habitatge de protecció oficial es distribueixi per tot el territori per tal d’evitar guetos. 
• Eliminació de l’obligatorietat que els edificis plurifamiliars de més d’una planta tinguin ascensor.
• Introducció de la possibilitat que els adjudicataris d’habitatge social puguin adquirir una altre habitatge lliure.
• Semi-privatització del sistema públic sanitari els 8 hospitals i els 360 CAP de l’Institut Català de la Salut (ICS), propietat de la Generalitat, perdrien per primera vegada la condició d’institucions públiques i podrien ser utilitzades com a clíniques privades.
• Sense assistència sanitària els sis primers mesos La sanitat pública catalana atendria exclusivament els empadronats a Catalunya amb una antiguitat mínima de sis mesos, deixant fora immigrants acabats d’arribar i turistes de llarga estada.
• Privatització de l’aigua del Ter-Llobregat el projecte de llei obre la possibilitat de «firmar convenis amb empreses o entitats privades per a l’explotació coordinada de les instal·lacions d’Aigües del Ter Llobregat (ATL)
• Exclusió del paratge de la Vall de la Santa Creu del parc natural del Cap de Creus.
• Revisa la llei d’accés motoritzat als espais naturals, on es dóna potestat a la Conselleria d’Agricultura perquè autoritzi el pas de vehicles per determinats camins, encara que siguin estrets.
• Concessió de rang d’autoritat pública a la vigilància privada. Els vigilants tindran una cobertura jurídica molt més gran, qualsevol agressió verbal o física que pateixin passarà a ser considerada com un atemptat a l’autoritat, un delicte castigat amb penes de dos a quatre anys de presó.
• Veto a la prostitució a les carreteres. La seguretat viària passarà a ser utilitzada com a argument per prohibir la prostitució a les carreteres.
• Buidar de funcions el Conca. El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) es converteix en un organisme sense funcions executives. Deixa d’administrar les subvencions a la creació i es limita a les seves funcions com a ens avaluador i supervisor. Es limitarà a concedir els Premis Nacionals, realitzar auditories als equipaments culturals i avaluar els contracte programa. 
• Buidar de funciona la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Es reduirà a un consell assessor i perdrà capacitat per repartir beques i programar activitats de difusió.
• L’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) surt reforçat. L’ens dirigit per Fèlix Riera (Unió) administrarà les subvencions i ajudes.
• La llei de barris deixarà de ser d’obligada convocatòria anual deixant-la com a opció que té la generalitat de convocar ajuts per la remodelació de barris del país.

“

Que Déu ens agafi confessats.

Resposta a Pilar Rahola

Pilar Rahola va escriure ahir a la Vanguardia un article que va titular ‘Incòmodes reflexions’  sobre l’acampada de Barcelona tot considerant que no espera que l’article es sotmeti a debat, sinó que sap que serà insultat sense criteri pels “passamontanyistes de l’anonimat” que s’amaguen per les xarxes socials.

Doncs, contràriament del que vostè creu  senyora Rahola, intentaré contestar-li l’article sense passamuntanyes, però també sense els populismes ni les opinions saturades de tòpics buits de sentit (talment com les piulades del twitter que vostè critica) i, sobretot, plenes de desconeixença que últimament estan omplint els articles del diari en el que vostè participa . Intentaré contestar tots els punts:

1. Com diu vostè hi ha motius per indignar-se.
2. També crec que està bé que la indignació es manifesti i que surti al carrer.
3. Evidentment no tots els acampats diuen coses raonables i, també sembla lògic que no  tota la gent (perquè es tracta d’això, de gent) tingui idees bones. La majoria les té o està disposada a trobar-ne.
4. No tots els indignats representen la indignació de la gent al 100% però hi ha uns mínims que compartim. I els qui no ho fan són molt minoritaris.
5. L’apropiació que en fan alguns partits de l’acampada només interessa als polítics mateixos i a alguns mitjans de comunicació. Tothom sap que l’acampada no la representa cap partit. Vostè també ho sap.
6. Servilisme dels mitjans? La meitat dels mitjans no han entès que està passant perquè segueixen buscant caps de l’acampada o algun ideòleg que si pugui trobar al darrere. En general els mitjans de comunicació estan tant o igual de perduts que els polítics.
7. Tota la dissidència amb el moviment no és reaccionaria.  És reaccionari recolzar la violència com a forma de resolució de conflictes. És reaccionari mentir per deslegitimar.
8. Si alguns nostàlgics del “contra Franco i contra els grisos” han reviscut la seva adolescència mal dirigida com vostè apunta, d’altres en canvi, sota el pretext de que “vam fer la millor democràcia que vam poder”, no accepten que els joves i no tan joves tinguem el dret a canviar allò que no ens agrada. I el tenim.
9. L’ocupació de l’espai públic no pot durar eternament perquè és de tots. Com són de tots els Drets Humans, l’Estat del benestar, la Justícia real, l’Educació, la Sanitat pública i tantes coses que ara ens l’estant robant impunement dia rere dia i això també “ha costat segles de civilització”.
10. L’acampada no serà permanent. És un mitjà de pressió, un avís que s’ha fet des del respecte i el pacifisme. Com que vostè creu que som un minoria (pensant molt erròniament que tota la gent que està d’acord amb les acampades ara està ocupant les places) ha de saber que si algú li ha parlat d’una acampada permanent com a sistema alternatiu a la democràcia és una minoria. Segons vostè una minoria d’un fet que ja és minoritari i,  per tant, seria de molt baix nivell periodístic voler donar un titular generalitzador com el que dóna vostè a partir d’aquests tipus de declaracions.
11. La policia no només va treure objectes de risc sinó també portàtils, firmes de suport a l’acampada, ordinadors, menjar, sacs de dormir, roba, pamflets, llibres…  Si seguim amb aquesta classificació tant sui generis d’objectes de risc cal avisar que els aficionats del Barça també en portaven.
12. La policia no neteja. Ho fan els equips professionals d’aquest àmbit. Anar a netejar amb el cos de policies que va presentar-se a Plaça Catalunya en cap cas té sentit sinó és que hi fossin per una raó específica anunciada molt anteriorment d’intentar qualsevol diàleg amb els acampats.
13. Que la policia sigui democràtica no vol dir que en aquest cas actués de forma molt poc respectuosa a la democràcia.
14. Si, nosaltres som els que hem de millorar la democràcia. Perquè creiem en un món millor. I, suposo que és el que fa més por, no és una metàfora d’estil hippie-perroflauta que ara se’ns anomena.  Tenim projectes i idees. Tenim molt a guanyar i, per desgràcia, cada vegada menys a perdre.

Videocràcia

Ahir tv3 va emetre un interessantíssim documental anomenat Videoccracy on se’ns explicava com funcionava la televisió de Berlusconi. Silvio Berlusconi podria ser el típic tiet solter que cada dos anys fa un viatge a Indonèsia i et porta algun record de ceràmica amb forma de penis. Però no, és el president d’Itàlia.

Un home que, a part de ser president del govern, domina tant la televisió pública del país com tres canals de la privada, és a dir el 90% de tota la televisió del país. Així com l’equip de futbol del Milan, una de les grans editorials del país (Einaudi) i la majoria de les revistes del cor. Tot això un sol home, però amb molts amics.

Un d’ells Lele Mora. L’agent de Televisió més influent de tot el país. Un homenet baix i bronzejat que en una futurible pel·lícula aconsellaria que el paper l’interpretés Danny DeVito. No es tracta d’un home a l’ombra sinó que es conegut arreu pel seu gran superpoder: és capaç de convertir a la gent anònima amb superestrelles.  El rei Mides de la televisió italiana no té cap tipus de pudor a afirmar en múltiples entrevistes que és un “autèntic fan de Mussolini” tot mostrant els himnes feixistes sonant al seu mòbil d’última generació mentre de fons de pantalla van apareixent  imatges d’esvàstiques i aus de rapinya amb cara de mala llet. L’home que pot fer els teus somnis realitats aixeca el braç dret cara el Sol i mentre de reüll, sense que es noti, mira els abdominals del proper guanyador de Gran Hermano.

A un petit apartament que res té a veure amb les Mansions de Lele Mora en Ricky somia amb el dia que sortirà per la TV. La seva mare està orgullosa d’ell. Ell no tant de se mare però comparteix amb ella el gust d’estimar-se a si mateix. Qui vol ser el Bruce Lee italià ens diu: “si surts a la televisió tothom et recorda. És com estar per sobre dels altres. Jo no vull ser operari tota la meva vida, és injust.” No només en Ricky, cada dia de l’any 100 persones es presenten a la central de Mediaset per mostrar les seves habilitats per provar sort i agradar als directius de la televisió. El mateix passa amb els concursos per escollir les Veline, les conegudes ballarines de la Tv. Tenen una consigna clara i fàcil de recordar: ballar sensualment quan se’ls demani i, sobretot, no obrir la boca. Una d’elles fou escollida ministra d’igualtat i de drets de la dona pel mateix president. Are you fucking kidding me? No pas.

El president és una icona. Un estudiant de classe mitjana que va graduar-se cum laude amb la seva tesis sobre els aspectes jurídics de la publicitat i que, més endavant, fundaria el seu propi canal televisiu i esdevindria president del grup de comunicació més important d’Itàlia per ,finalment ser escollit president del país.  Tothom vol ser Berluscioni.

En un país que el 80% de la població tenen la TV com a principal font d’informació s’ha arribat a dir que Itàlia està governada per aquest aparell.  De fet la tesis del documental és clara: La televisió, durant uns trenta anys, ha canviat la manera de ser dels propis italians amb els referents de conducta i pensament que es projecten: ignorants, malparlats, extravertits, superficials, egocèntrics, arrogants, triomfadors…

El Berlusconisme és un fenomen cultural. Una revolució cultural que ha canviat la forma de pensar. Quelcom que mai es podria haver fet des de la política. Berlusconi no ha canviat la llei, ha canviat la moral.  La gent s’acostuma a una sèrie d’actituds que acaba acceptant com a normals: referents populars que eleven a la màxima categoria la ignorància i la mediocritat, cossos determinats, valors femenins que són avaluats per la talla del sostenidors, fraus i delictes que formen part “del funcionament regular de la política”, etc.  Per sort, tot això digne d’una novel·la de ciència ficció apocalíptica, només passa a Itàlia… oi?

 

Tocar els Borbons

Fa quatre dies, potser ja fa un mes, la revista “El Jueves” va treure en portada una caricatura del rei (el Rey segons la Vanguardia). Joan Carles apareixia amb un testicle sobre una safata que aguantava un majordom. Digues-li testicle, digues-li ou, colló, Ferrero Roche Pelut o pèndol de carn. Aquesta portada venia a desmentir les declaracions de Peñafiel que deien que sa majestat només tenia un reial colló.

El dibuix va fer pensar directament amb el segrest que va patir la mateixa revista l’estiu del 2007 quan va publicar en portada als prínceps d’Astúries estimant-se pel cul. Aquest cop la casa reial no ha obert la boca.

Ensenyar l’ou del rei… doncs si, és divertit però no hi ha més…  És lògic que la casa reial no es molesti ha pronunciar-se desprès de només tres anys de l’última polèmica amb la revista. Diferent hauria estat si, a la mateixa portada, en comptes del majordom haguessin dibuixat, per exemple, a Franco. Terrible insinuació: el rei agafat pels collons pel Generalísimo tío Paco! Llavors la Crosta pica una mica més.

Que, a vegades, ens pensem que som la societat més oberta de la nostra Història. Que mai com ara s’han dit tantes veritats. Que la censura és cosa del passat.  Certament, és fàcil riure del rei, de Telecinco i altres. Necessari riure’s d’ells, MOLT, però més fàcil que d’altres. Caldria veure quants acudits, bromes o reportatges d’investigació trobem als mitjans de comunicació sobre el Corte Inglés, Santander, Telefónica… se miran pero no sé tocan.

Cert és que ara em aconseguit moltes, moltíssimes coses. Però ens falten d’altres. A l’any 1869 el mateix senyor que al col·legi ens van dir que va escriure “volverán las oscuras golindrinas en tu balcón sus nidos colgar”, Gustavo Adolfo Bécquer, va fer el guió d’un llibre que el seu germà Valeriano va il·lustrar. S’anomenava: “Los Borbones en pelotas”. Si, si torno a repetir pels incrèduls: “Los Borbones en pelotas”:

 

 

Aix… la típica subtilitat la dels poetes romàntics…

Jo no volia dir-ho d’aquesta manera però… la Història deixa les portades del Jueves com a autèntics aficionats… D’altres poetes s’hi acosten més:

 

Iniciació a l’ornitologia

Sabíeu que les guatlles japoneses només s’aparellen amb les seves cosines germanes?

Fixem-nos-hi. Al Japó, el país de Sushi, les Geishes  i la lluita d’homes obsessos com a esport nacional, hi ha un animal que només manté relacions sexuals amb la seva cosina. A més, la seva cosina de sang. Com els Borbons.

On molts hi veurien un obstacle, d’altres hi veuen la solució a tots els seus problemes. Res de lligar, de perdre el cap per algú, desenganyar-te, emborratxar-la… Fora complicacions! Sempre tindràs la teva cosina! Està tot mastegat. Excepte ella i tu que us reserveu  un per l’altre. La guatlla que va decidir crear aquest sistema de parentesc volia acabar amb el caos de l’amor. Una visionaria! Tant de bo els humans fossin tan llestos com algunes aus i ens diguessin, des d’un bon principi, guiats per l’instin d’espècie,  a qui em d’estimar, amb qui ens hem de relacionar, què hem de decidir, què hem d’estudiar…  Tot preparat des d’un principi. És clar! Per això els ocells migren amunt i avall seguint uns camins fixats! Fascinant el món de les aus!

Si no tinguessin les rutes de migració aquestes aus tindrien tanta llibertat que no sabrien on anar. És com si ara, a les persones,  ens donessin la llibertat absoluta de… que sé jo… navegar per la pàgina web que volguéssim! Sense cap líder de l’estol que ens digués quines són bones i quines són dolentes. Per sort nosaltres tenim els nostres propis pajarracos:

La garsa: César Alierta. President de Telefónica que, fent us del raciocini que el va portar a presidir la seva empresa, va deduir que no era lògic que els buscadors d’Internet utilitzessin les xarxes de telèfon de la seva empresa i no els hi paguessin res.  Això és, bàsicament, carregar-se el que es coneix com la neutralitat de la xarxa.  És a dir, i de forma molt sintètica, ajudar-nos per que en comptes de navegar lliurement  i triar com i que volem buscar, ens facin el gran favor de restringir-nos els buscadors i utilitzar aquells que li paguen al Senyor Telefònica. Cal donar-li les gràcies no? (vídeo amb una millor explicació aquí). No confondre “garsa” amb “garzón”, aquest últim extingit a la Península.

L’estruç: José Luís Rodríguez Zapatero. President del país que té el millor sistema educatiu de tota l’Àfrica. Cap govern com el de l’estruç ha posat tant en perill la llibertat d’expressió com el d’aquesta au que té ales i no vola.  Els estruços, per molt que amaguin el cap, quan caguen, ho fan cap a l’exterior. De què té por l’avestruç? Interessos econòmics? pressió de les empreses de telecomunicació? Molt temen els ornitòlegs que té por de res i de tot.

La Gavina: L’oposició als estruços. Bàsicament és rebolquen sobre el peix podrit. Altres animalets fan la feina bruta i elles la gaudeixen.

El voltor: Ángeles Gonzalez-Sinde. L’ocell que a post un ou fa res. Coneixem la promiscuïtat dels ocells (exceptuant les guatlles japoneses és clar). Per això, fins fa poc, no es coneixia el pare de la criatura (l’anomenda Llei Sinde)  no obstant, segons “me ha dicho un pajarito” (wikileaks),  es veu que aquest pollet es fill d’un ocell Nord americà…. shht!que no ens escoltin….  ho diré fluixet: es veu que aquesta llei pretén crear una comissió censora dina del Ministeri de Cultura per tancar i bloquejar webs sense necessitar cap jutge pel mig. Perquè s’ha acabat això d’escoltar cantar als ocells sense pagar-li al guàrdia forestal.

Si resultarà que preferim les reserves naturals que els boscos salvatges.

 

Toca’t els ous.

Cagar al vol

Avui tothom sap tot sobre el control aeri.  Vull dir-vos que jo no sé res. No sé  cap veritat, ni d’una banda ni l’altra. Sincerament fins avui mai m’havia plantejat que pensaria amb els controladors aeris. Com tothom que no és de l’ofici suposo. Però avui tots tenen una opinió ben fundada.  Per tant em fixo en aquesta problemàtica sincerant-me i dient que no sé res. Puc equivocar-me com tothom, no us creieu mai la gent que mai s’equivoca (solen posar-se massa gomina).  Però intentem fer un exercici de raonament simple.

Els controladors aeris han decidit no assistir al seu lloc de treball com a queixa a l’inici d’aquest pont. Es bona l’actitud que han pres? Crec que no. Hi ha moltíssima gent enfadada i que jo sàpiga això és dolent. Busqueu les opinions sobre un controlador aeri ara mateix i segurament seran negatives. Gent cansada de treballar, que cada dia li repeteixen quatre cops que estem en crisi i que no es creuen cap polític ni els vermells ni els blaus (en el cas de Catalunya ni els grocs, els carbasses, els verds, els liles…). Tota questa gent s’ha ficat sistemàticament en contra dels controladors aeris que els hi ha volat les vacanses. A ells o a altres que podrien haver estat ells. Altres col·lectius podrien haver fet el mateix: jutges, policies, metges… però no ho han fet. Se’n diu responsabilitat.

Una altre pregunta. És lògic que unes persones que tenen un dels millors sous de tota Europa, que viuen de puta mare i que trien a dit qui entra o qui no dins del seu gremi es queixin sobre les seves condicions laborals? La meva lògica diu que no. I doncs?. Digueu-me ben pensat però no entenc com és queixen tant si viuen tan bé. Tot aquesta definició de què consisteix ser controlador aeri ho he trobat als diaris i a la Tv. Ara bé, les opinions que tenen els controladors aeris en els seus blogs (no en els diaris on no apareixen) són molt diferents. Diuen que són treballadors públics que treballen 28 dies al mes, que no tenen permisos de maternitat, que els hi canvien el tron cada quan volen i per sorpresa, que fan més hores extres que les que permet la llei, que han de treballar 1670 hores a l’any independentment del temps que estiguin de baixa i que tot això respon ha un problema: falten controladors aeris i no se’n contracten. Per tant o els diaris o els controladors menteixen, no hi ha volta de fulla. A mi com que m’han educat en el bonrollisme happyflower penso que tanta credibilitat tenen uns com els altres. No sé perquè m’hauria de creure abans a un dels bàndols.

I si em parlat dels mitjants i dels controladors ara toca al tercer actor, el Govern.  Què penseu de que el govern hagi aprovat precisament aquest divendres (el dia que comença el pont) un decret-llei que bàsicament consisteix a augmentar les hores de treball d’aquests controladors que porten dies enfadats ? A mi només se’m passa pel cap tres raons: 1)El govern te ganes de provocar els controladors justament quan se’ls gira la feina del pont. 2)Carmen de Mairena està a la Moncoloa i no ens hem adonat. 3)tot és casualitat.  Jo no crec amb aquest tipus de  casualitats. Tampoc cal pensar que tot són conspiracions, 11 de setembre, maçons i l’assemblea de lletres de l’autònoma però cal tenir una mica d’esperit del que li diuen crític, que no és més que pensar una mica per un mateix. És millor pensar que creure. Per això amb les casualitats es creeu. Perquè no és casualitat que els diaris d’avui ja  no parlin de les filtracions de Wikileaks on deien que el govern d’Espanya ha actuat en diversos casos seguint consignes directes del que dictava la Casa Blanca? O no és casualitat que part d’aquesta gent que s’està queixant perquè diuen que falta contractar més controladors acabarà sancionada i segurament en alguns casos despatxada només quatre dies desprès de que el govern anunciés que part dels aeroports seran gestionats per empreses privades?

Em dona la sensació que tothom sap que dir sobre aquest tema i tothom coneix la situació dels controladors aeris per sentenciar si és just o injust. Abans quan teníem jutges divins tots semblava més senzill… Només sé el que veig: Controladors molt enfadats fent un absentisme laboral molt irresponsable, un govern fent demagògia amb intencions que em fan malpensar,els mitjans de comunicació que no paren de parlar del tema però, que per variar, no expliquen res (i si ho fan és merda embolicada de noticia) i, sobretot, molta gent que es caga amb tot.

 

Pallassos

Hi ha molts pallassos.

Generalment existeixen dos grans arquetips: El pallasso llest, hàbil i ràpid que normalment enganya al segon tipus de pallasso, el menys intel·ligent, maldestre i cridaner.

Hi ha pallassos que no et fan gràcia. Poden no fer gràcia perquè no arriben al nivell d’exigència de l’espectador. Poden no fer gràcia perquè et produeixen el sentiment de pena o vergonya aliena. O bé poden no fer gràcia perquè et fan por. Què un pallasso faci por és terrible; t’espanta allò que està pensat per fer gràcia, t’horroritza el que tothom troba simpàtic.

Imagineu-vos el prototip del Gran Pallasso Fracassat: El que no fa gràcia perquè no té prou nivell i això et produeix vergonya, alhora té un rerefons que et fa por, molta por, et recorda traumes que ja han passat o tu creies que han passat i el pitjor:  és estúpid, maldestre, cridaner però ell mateix creu que és llest, ràpid i… atractiu. Quina por… quina por..