Joanot Martorell, el busca-raons valencià

Tirant

 

Sí, el Joanot Martorell del títol d’aquest article és el Joanot Martorell escriptor de Tirant lo Blanc. Per a molts aquell llibre de lectura obligatòria a la ESO, per a d’altres un clàssic de la literatura universal i pel Quixot, en les seves pròpies paraules, el millor llibre del món. Bé, de fet en pròpies paraules seria: “Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo”. Però Joanot Martorell a més d’escriptor era un cavaller.  Podríem dir que sobretot era un cavaller. Al segle XV els cavallers eren tal i com la imatge que segurament a la majoria ens ve al cap quan pensem en cavallers medievals. Homes elegants, amb armadures pesades decorades amb teixits de colors vius, escuts heràldics i estàndards. Efectivament, un uniforme no gaire còmode per anar a la guerra. Si bé els cavallers van sorgir com a cos militar, en els  últims anys de l’Edat Mitjana ja no eren el que havien sigut en el passat,  quan el guerrer muntat a cavall tenia un clar avantatge a aquell que anava a peu. La guerra havia canviat,  en gran part per l’aparició dels arquers i ballesters de llarga distància . Contra les noves fletxes, armadures més gruixudes. Però armadures més pesades significava menys moviment en el camp de combat. Els guerrers (bellatores) una mica espantats van demanar ajuda als seus aliats, religiosos, els eclesiàstics (oratores). Així l’Església va intentar prohibir l’ús de l’arc per la seva letalitat en diversos concilis (1139 i 1215), però a l’hora de la veritat els hi van fer poc cas. A més aquest no era l’únic canvi que patia la guerra ja que, cada vegada més, les guerres a camp obert anaven desapareixent deixant pas als assalts a castells on els cavallers sobre els seus cavalls poca cosa podien fer. Els cavallers no volien deixar de ser cavallers així que van començar a potenciar el seu caràcter social per sobre del militar. És el que es coneix com a la creació del mite de la cavalleria, una barreja de valors  militars, aristocràtics i eclesiàstic. Un model ideal d’una minoria selecte i superior. Ser cavaller era seguir un model de vida. Un model sovint tret del conjunt de la coneguda com a literatura cavalleresca on els galants protagonistes mostraven les pautes a seguir. Els cavallers reals volien ser com els cavallers de les novel·les.  Els cavallers que tots ens imaginem.

Justa medievalJoanot Martorell volia viure i actuar com ho feien els cavallers. El llinatge facilitava aquesta voluntat (altra manera de dir que era de casa bona). No sabem la data exacte del naixement de Joanot Martorell però el suposem entre el 1410 i el 1411 en el sí d’una família de la noblesa valenciana que sempre que podia intentava caure bé al poder imperant. El pare per exemple treballava pels ducs de Gandia i l’avi fou conseller del rei Martí l’Humà. Per això no es estrany trobar a Joanot Martorell com a home de confiança del rei Alfons el Magnànim o al servei de Carles príncep de Viana. De fet, segurament gràcies a aquesta vida tranquil·la a la cort va poder tenir temps per escriure el Tirant.  Però al que anàvem, Joanot Martorell era un cavaller. Un cavaller de quan els cavallers no anaven tant a la guerra. Malgrat totes les transformacions seguien essent guerrers i la vida “militar” seguia essent important, per això calia mantenir la forma física i practicar sempre que fos possible l’art de la guerra i la lluita. En temps de pau els cavallers participaven en tornejos de grups d’uns contra els altres (com en el futbol), en justes (un contra un), anant de caça, simulant batalles, demostrant habilitats davant de diferents audiències (preferentment audiències femenines, clar), etc. A part d’aquests combats diguem-li esportius els cavallers tenien altres formes de violència i lluita com les anomenades lletres de batalla.  Una lletra de batalla era això:

lletradebatalla

Una lletra de batalla començava per un desafiament que s’enviava com a carta i que era resposta i generava un seguit de correspondència. Aquestes cartes eren una barreja de bons modals i insults ferotges. De fet, als nostres ulls, resulten bastant divertides. A l’actualitat trobem diverses recopilacions a les llibreries i biblioteques, les més conegudes són les que va elaborar l’escriptor, filòleg i historiador Martí de Riquer. Aquest estudiós juntament amb Mario Vargas Llosa van publicarEl combate imaginario. Las cartas de batalla de Joanot Martorell. Perquè és clar, si nosaltres tenim un escriptor-cavaller com no hauria d’haver escrit lletres de batalla? La primera lletra de batalla, el desafiament, se solia enviar a l’enemic a partir d’un missatger que les llegia en un lloc públic perquè tothom qui volgués pogués escoltar de que s’acusava al cavaller i, bàsicament, perquè l’altre passés una mala estona veient com tothom reia del cavaller a partir de l’enginy dels insults del desafiador. Clar que si el cavaller acusat estava en el lloc de lectura segurament replicava tots i cadascun dels punts. Les cartes que seguien el desafiament  tractaven tot un seguit de temes tècnics com ara la manera de lluitar per defensar el seu honor, acordaven el motiu consensuat de la batalla, la modalitat que més els agradava, etc. Més d’una vegada la disputa mai arribava a celebrar-se i tot quedava en papers amunt i avall.

Gràcies a la conservació d’aquestes cartes podem descobrir el Joanot Martorell cavaller, un Joanot Martorell orgullós, baralladís, decidit i busca-raons. Tota una peça vaja. Clar que li estaven tocant el crostó i, el que és més important per un cavaller: l’honor. Al morir el germà de Joanot ell va esdevenir l’hereu i per tant el responsable de la família, fet que el va portar a barallar-se amb el seu cosí Joan de Monpalau. Joan de Monpalau havia seduït a la germana de Joanot Martorell. Damiata, que així es deia la noia, va mantenir relacions sexuals amb Joan de Monpalau sota la promesa de matrimoni però a l’hora de la veritat aquest va decidir fer com si plogués. Ja tenim germana i germà enfadats amb el cosí, així va començar el desafiament. El concepte “desafiar” significa literalment eliminar la fe cap algú o alguna cosa, és a dir retirar-li la confiança. Dit i fet perquè Joanot Martorell és el primer que fa amb Joan de Monpalau al iniciar les seves lletres:

“tota hora que vós veníeu a la casa de mon pare, e ara mia, confiant que veníeu com a parent e amic, totes les portes vos eren obertes, sens que negú de nosaltres no es guardava gens de vós, ni es poguera pensar que vós pensàsseu ni fésseu nenguna vergonya ni maldat vers nosaltres ni a la nostra casa”.

joanotAmic desafiat, que ja no és amic sinó enemic. Calia ara fer justícia i aturar “tal maldat e desllealtat” a partir d’una lluita davant d’un jutge imparcial. Clar que no hi havia millor jutge que el Jutge en majúscula (Déu) i com que es considerava que el resultat de la batalla seria voluntat divina calia trobar l’arbirtre humà que els permetés una lluita fins que un dels dos morís o fos vençut d’una manera molt evident. Com que va haver-hi una ordre reial que va prohibir qualsevol duel a mort a València Joanot Martorell va plantar-se fins a davant del rei d’Anglaterra, llavors Enric VI, per demanar que presidís el seu combat a la ciutat de Londres. Tot i les ganes de Joanot Martorell de defensar a la seva germana Damiata “deshonestament tacada e deshonrada” i la resposta afirmativa del rei anglès la batalla no s’arriba a celebrar mai i tot es va quedar en el pagament d’una multa de Joan de Monpalau a Damiata Martorell.

Clar que un cercabregues com Joanot Martorell les seves baralles no s’acabaven aquí. Sabem que va tenir un greu conflicte amb uns tal Gonçalvo d’Íxer i Bertomeu Martí per motius de terres i propietats, entre 1440 i 1450 va arribar a ser empresonat diferents vegades per delictes i actes violents. Fins i tot l’any 1449 el trobem com a líder d’un grup de bandolers àrabs que assaltaven a mercaders castellans (!!).

Els costos del viatge a Anglaterra per trobar lloc on barallar-se i tots aquests delictes amb respectives presons i multes van anar arruïnant-lo a poc a poc. Ni la seva posició social benestant ni la seva feina privilegiada van salvar-lo de la ruïna, ans el contrari… Recordem que Joanot Martorell treballava per Carles príncep de Viana un príncep que si en època medieval haguessin existit les revistes del cor ocuparia totes les portades. Es tractava d’un príncep molt estimat per patriciat urbà barceloní que després de derrotar el seu pare (una història que explicarem un altre dia) va crear al voltant seu una cort humanista on es practicava la caça, la música, la literatura i altres afers de la dura vida reial. En aquest context Joanot Martorell s’hi trobava ben a gust com a home de confiança del rei. Per poc temps ja que el 23 de setembre de 1461 Carles va morir a causa d’una tuberculosi pulmonar (algunes males llengües parlaven d’un enverinament).  Així que sense feina va decidir donar suport a un rei de casa portuguesa que mai va arribar a ser-ho. L’escriptor va haver de marxar de la cort barcelonina i anar a viure a casa dels seus germans a València. Allà va coneixer a Martí Joan de Galba, un veí que li prestava diners que Joanot Martorell no li tornava. Fins que, com a compensació d’un crèdit de cent rals Joanot Martorell va donar-li a Martí Joan de Galba el manuscrit d’una novel·la que havia escrit per si podia obtenir-ne algun benefici. Era el Tirant lo blanc.

combat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s