La fi del món: El mil•lenarisme

La Caiguda dels àngels rebels, Pieter Bruegel 1562 (Google Art Project)

 

L’adveniment de la destrucció total del món no és quelcom que sorgeix fa quatre dies a partir d’una interpretació d’una profecia maia ni tan sols de l’efecte 2.000. Podríem afirmar que molts dels homes i dones de l’Edat Mitjana sentien la fi del món ben present i propera.

El que avui anomenem mil·lenarisme va tenir una gran importància en el món medieval. Es tracta d’una doctrina segons la qual la terra es convertirà en el paradís perdut, el cel descendirà a la terra i durant mil anys (per als medievals era una manera de dir per tota l’eternitat) hi haurà pau arreu i es viurà una autèntica edat d’or. Però abans d’arribar-hi succeirà el Judici Final i la fi del món. Es tracta doncs d’un discurs apocalíptic de fi dels temps però a la vegada finalitza amb un missatge d’esperança per aquells qui assoleixin la salvació. Aquesta fase preliminar als mil anys de pau i felicitat són els que centraran l’atenció dels homes i dones, per això prenen importància els textos dels evangelis que narren l’apocalipsi com per exemple Lluc 21:

Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i per tot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel.

No és estrany doncs que l’anunci de la fi del món per les guerres, les epidèmies i la fam els semblés molt pròxim als homes de l’Edat Mitjana. Diferents catàstrofes naturals o guerres i discòrdies polítiques sacsejaran la idea que la humanitat està vivint l’últim segle de la seva existència i que la fi és pròxima. La perspectiva d’un apocalipsi imminent serà especialment difosa pels monjos que culpaven la naturalesa pecadora dels humans com a símptomes directes de la fi del món. Teòlegs i autors eclesiàstics veuen els pecats humans com el principi dels horrors del Judici Final que estaria més o menys proper però del qual no en diuen cap data concreta (l’objectiu era inspirar por però sense paralitzar la gent que es prepara per l’aparició del Jutge universal).

antichrist-beatus-apocalypseEl mil·lenarisme portà amb sí diferents personatges i llegendes que tindran gran repercussió entre les masses i els clergat. Un dels episodis que passarà ràpidament a un primer pla és l’Anticrist. És tracta d’un personatge demoníac que té el paper de dirigir totes les catàstrofes de l’apocalipsi i que voldrà condemnar a tota la humanitat sense cap contemplació. Mola aviat l’Anticrist es convertirà en l’antítesi de Crist. En aquest episodi l’Anticrist té un enemic clar: L’Emperador de la Fi del Món.  Aquest intentarà reunir els humans sota la seva protecció per tal de guiar-los a la salvació. Finalment però la segona arribada de Crist a la Terra fulminarà aquests personatges i jutjarà les persones mereixedores del paradís i les que mereixen ser condemnades per sempre.

No només hi haurà manipulació religiosa entorn aquests episodis sinó que també sorgiran recurrents personatges que responen a manipulacions polítiques que tenen la intenció de seduir a les masses. Un d’ells serà el rex justus (el rei just). Aquests voldran penjar-se la medalla de ser els autèntics Emperadors de la Fi del món titllat d’Anticrist als seus enemics, fet que evidentment es repetia en direcció contraria. Altres mites giren entorn de la llegenda de l’emperador adormit. Són diferents reis com per exemple Frederic II o Barba-roja que les interpretacions mil·lenaristes volen fer creure que no han mort mai i que  dormen en una caverna o viuen disfressats de pobres esperant el moment de revelar-se i salvar la humanitat.

L'abat Joaquim de Fiore en una miniatura italiana del s. XIV

És a dir, a part d’Anticrist, cometes, pluges de foc, terratrèmols, terrors, cataclismes la Fi del món medieval té, en el fons, un missatge d’esperança i salvació. És en aquest punt on el mite mil·lenarista en algunes ocasions es transforma en somnis revolucionaris que a la seva vegada es traduiran en diferents i variats moviments populars. Tots aquests moviments compartiran elements de pensament crític contra una Església corrupte i contra un ordre social injust. Convençuts que havia començat la tercera i última edat dels temps alguns predicadors i capellans condemnaven l’aliança de l’església amb l’aristocràcia urbana i guerrera mentre camperols es negaven a pagar nous tributs o a complir fidelitats senyorials. Un dels exemples més coneguts i que més seguidors va tenir fou el moviment “joaquinista”. Joaquim de Fiore va anunciar que el món s’acabaria l’any 1260 i que l’Església del moment necessitava desaparèixer de manera urgent i deixar pas a una nova Església que repudiarà la riquesa i ho basarà tot en la igualtat i la puresa, així començaria el regnat de l’Esperit Sant en el que els homes i dones viurien d’acord amb la Llei de l’Amor sense necessitat de sagraments. Les idees de Joaquim de Fiore van tenir molta repercussió i gran acollida entre bona part dels franciscans. L’Església oficial va afanyar-se a condemnar aquests moviments d’herètics i a controlar als franciscans condemnat els qui predicaven els missatges joaquinistes. Malgrat que la teoria joaquinista va desaparèixer en gran mesura i les idees més teològiques que predicava s’havien difós, gran part de la massa va retenir la idea d’una profecia anticlerical, antifeudal i igualitària que més endavant encendria arreu d’Europa les revoltes camperoles del final de l’Edat Mitjana. 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s