La fi del món: Què en diuen els maies?

Còdex maia de Dresde

Aviat serà 21 de desembre del 2012.  Si fem cas de nombrosos articles que últimament s’han anat compartint i comentant  per les xarxes socials aquesta és la data de la fi del món.  Davant d’aquesta notícia ja són molts els creatius que han fet córrer virals sobre la profecia maia, canals de comunicació que han aprofitat per fer cicles de cinema apocalíptic i fins i tot trobem persones que han decidit fer-ne negoci venent productes per a la supervivència d’aquesta presumpta catàstrofe o la mateixa NASA fent un comunicat per desmentir el rumor de què una gran bola de foc s’aproxima a la terra.  Però exactament, què en diuen els maies d’aquest imminent apocalipsi?

Detall del dels runes de Chichen Itza, Mèxic (foto de malyfred)

La civilització maia va estendre’s pel sud del Yucatán i per una part de l’actual Guatemala i Hondures a partir del segle III.  Fou una de les cultures mesoamericanes més importants d’abans de l’arribada dels espanyols. No es tractava d’un estat unificat sinó de diferents pobles que s’organitzaven en diferents ciutats-estats independents vinculades a un territori i, en bastants casos, parlaven diferents llengües. Fou un model de civilització totalment diferent a les civilitzacions occidentals, segurament per aquesta raó és tan fàcil interpretar-la erròniament bastant-se amb unes concepcions massa eurocentristes.

Els maies, com molts altres pobles, eren una cultura obsessionada amb el temps. Van  arribar a tenir un gran domini de l’observació celestial permetent-los elaborar un conjunt de calendaris molt precisos. Gràcies a aquests calendaris podien conèixer els millors moments per decidir què i com plantar a les seves collites. Observaven les estrelles a simple vista i eren capaços de predir un gran nombre de fenòmens astronòmics.  Conèixer el cel era indispensable per la vida quotidiana, però també per a l’espiritual. Pels maies el cel era un lloc ple de vida, a les estrelles i constel·lacions hi podien veure jaguars, ratpenats, serps, i déus que

Representació dels senyors de Xibalba (inframón maia)

ascendien i descendien de la terra al cel. Tot això controlat  per uns poderosos éssers sobrenaturals. Per interpretar i anotar els moviments celestes, les collites adequades, les voluntats dels déus i les cròniques del que ha passat  van haver de crear diferents calendaris de gran complexitat.  Tenien la idea de que el temps i el món era quelcom que no estava lligat ni al seu propi poble ni a la humanitat sinó que havia existit amb molta anterioritat a la seva cultura (i que seguiria existint quan ells no hi fossin). Per això contaven el temps amb diferents mesures, algunes de més curtes i més pràctiques pel dia a dia  i d’altres de més llargues. Un dels  cicles de llarga durada era el Bak’tun (una mica més de 394 anys). Si convertim el calendari maia al nostre efectivament el dia 21 de desembre hi ha una fi: s’acabaria el tretzè Bak’tun i iniciaríem el catorzè, és a dir, el dia 21 s’acaba un cicle llarg i en comença un altre (com si celebréssim la fi d’un mil·lenni). Per tant, aquesta data no seria significativa ni especial dins de la cosmovisió del món maia. Si bé és cert que aquest dia es produirà un alineament del Sol amb la part central de la Via Làctia (que pels maies significava una obertura temporal cap a Xibalbà, el seu infern) i que els maies ja ho havien predit, es tracte d’un fenomen que passa cada desembre i que ells coneixien a la perfecció.  Tot i així és cert que la concepció maia de canvi de cicle comportava un diàleg constant de creació i destrucció i que els mites apocalíptics estaven presents a la seva mitologia.  Al còdex de Dresde (any 1100) trobem una referència a l’apocalipsi maia però no ens dona cap data ni referència per endevinar quan passarà. Per tant, el  21 de desembre del 2012 no el podem interpretar com a la fi del món en un sentit literal, es tracta d’un canvi de cicle.  A les ruïnes de Xultún (Guatemala) es van trobar unes parets que contenien un calendari de cicles llargs i on hi havia inscripcions que arribaven fins a 7.000 anys. Així els maies consideraven que el món continuaria com a mínim uns quants milers d’anys més desprès del 2012 i que en el cas que d’aquí molts anys la humanitat s’extingís, el món no ha de patir  perquè nosaltres som només un petit punt en la història d’un planeta que ve de molt lluny i que té la intenció de sobreviure’ns.

Jaciment de Xultun (foto de Jorge Perez  de Lara)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s