Exigir la primavera

Publicat a nervi.cat

Fa una primavera que l’inevitable va passar.

PRIMERA VOLTA DE ROSCA

Malgrat trobar antecedents anteriors, des de 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, la victòria del sistema capitalista més salvatge es tornava evident i hegemònica.  Per entendre’s d’una forma ben simple: des de llavors i fins avui (i ara més que mai) els interessos materials estan passant per sobre de tot, de TOT.  Aquest nou sistema per créixer necessitava un tauler de joc el més gran possible i aquí va venir el paper del que es va anomenar globalització. Una homogeneïtzació de les normes i regles que evidentment beneficiarien els creadors del joc. Però, com deia algú,  l’Oest no es fa sense exterminar els indis. És per això que a principis del segle XXI a molts llocs del món interpretaven la suposada globalització i desfiguració de les fronteres com un autèntic intent d’imperi americà. És a dir, que en comptes de crear una xarxa de comunicació i intercanvi entre els diferents pobles del món el sentit seria unidireccional. Els qui es van ficar en contra d’aquest nou món van ser anomenats de moviment antiglobalització. Asseguraven que  en aquesta nova xarxa l’únic que estaria capacitat per exportar-ho tot seria l’Imperi Americà: el seu sistema econòmic, polític, cultural i ideològic. L’homogeneïtzació del món sota aquestes directrius crearia un miratge d’Imperi de la Pau.  Com hem dit, no només es tractava d’una ampliació del tauler de joc sinó un canvi de normes i, per tant,  si es canvien vol dir que amb anterioritat s’han hagut d’eliminar o obviar les anteriors. És a dir, s’han hagut de crear zones, regions del món, en les quals es pogués produir i comerciar sense pagar grans salaris als treballadors,  sense tenir gaires impostos, fent la vista grossa a les condicions de treball i  on no s’impedís el creixement d’una empresa o una fàbrica per raons de respecte al medi ambient o al paisatge autòcton. Dit d’una altra manera; el nou món podia portar la pau dins les seves fronteres a canvi de no permetre-la fora.

SEGONA VOLTA DE ROSCA

Reagan, els Chicago boys, Tatcher, Blair i molts altres ho tenien clar. Per fer créixer els diners calia que no se’ls posés gaires normes ni pegues. Que es moguessin lliures. Segons aquesta teoria (el que alguns anomenarien neoliberal) si es deixava llibertat perquè els diners dels rics creixessin tant com fos possible a la llarga això beneficiaria els que són rics i els que no, perquè d’alguna manera indirecta també els hi arribarien. La regla principal del joc és que hi hagin poques regles. Potser una de principal: La Llei del Més Fort. Una competició dura, que busca resultats, beneficis i on al final uns guanyen i els altres perden. Aquest nou món per tant no es podia permetre els dos grans projectes que es van crear al segle XX per impedir que la forma de conviure i de prosperar fos la llei del més fort, estem parlant del socialisme real i l’Estat del benestar. Com em dit el socialisme real ja va ser eliminat amb la caiguda del mur de Berlín. En canvi, l’Estat com a institució amb funcions assistencials va començar a ser criticat a partir de 1970 per polítics i ideòlegs que argumentaven una crítica radical als obstacles que l’Estat posava pel creixement dels diners (obstacles i traves que com hem explicat en alguns països de l’anomenat tercer món no existien). S’argumentava que tot servei que podia donar l’administració pública podia prestar-lo “el mercat” de forma més eficient i a molt menor cost. Per tant, l’estat havia de despendre’s d’alguns dels seus poders o funcions que fins el moment tenia. El problema va venir quan es van adonar que el model econòmic que havia creat el propi Estat liberal anava en contra d’ell mateix. És a dir, la sobirania del mercat és en sí una alternativa l’Estat liberal i no un complement.  Els mercats neguen la necessitat de prendre decisions polítiques que són justament les que estan relacionades amb els interessos de grup, en canvi procura per les seves preferències privades.  Al costat de l’Estat sorgeix una força fora del seu control, la del mercat, que l’acaba superant. Els poders financers aconsegueixen el poder de decisió mentre els estats van perdent sobirania i la seva societat la capacitat de decisió.  La globalització, per la seva pròpia naturalesa, elimina sistemàticament tots els obstacles que es posen al seu camí seguint els consells i directrius dels especialistes en tècniques econòmiques i sense prestar atenció a les conseqüències socials i humanes que això pot comportar. I en última instància queden uns partits polítics i governs que només poden prendre decisions de caràcter “tècnic” i on els vots o promeses electorals no serveixen de guia política. La “voluntat del poble” no pot determinar el que ha de fer el govern i no és capaç de trobar alternatives perquè l’únic que pot fer és votar en contra. A més, un cop vota en contra i canvia el partit majoritari fins el moment el nou govern de torn és incapaç de generar una alternativa perquè les regles del joc són les mateixes que abans.

PROU DE FER VOLTES

Vist el panorama era inevitable que sorgissin contestacions i protestes.  Hi ha un malestar, una hemorràgia interna que afecta a gran part de la població, en bona mesura és normal que un sistema d’aspiració global creés un rebuig global. És una població que és conscient de les injustícies socials i que per tant s’indigna i reacciona.  El que va passar fa una primavera era un desafiament, una resposta. Els diaris, la televisió i les xarxes socials ens parlaven d’uns moviments presumiblement poc relacionats entre sí però que compartien un rebuig al sistema vigent i una certa espontaneïtat: els indignats europeus, els riots britànics, els occupy wall street americans, els estudiants xilens, les revoltes àrabs, les insurreccions de l’oest africà… És una resistència normalment jove que creu en un món millor enmig d’un escenari d’augment de les desigualtats, atur, poques expectatives de futur, pobresa, escàndols econòmics èticament intolerables i una cantarella que des de dalt diu “no hi ha alternatives”.

El que va passar fa un any era una crit  global i internacional (la societat del mercat està arreu) i alhora tremendament local (perquè  afecta a tots de diferents maneres). A Austràlia, on la crisi econòmica no era tan profunda, es cridaven consignes a favor dels drets dels aborígens (perquè els interessos econòmics van en contra dels drets dels pobles que no tenen Estat) a Brussel·les es manifestaven davant l’edifici de la Borsa (perquè intuïen que les lleis estaven més pendents de salvar els bancs que els seus propis ciutadans), al Japó i sobretot a Tokio, la majoria de consignes anaven contra l’empresa Tepco, la propietària de la central nuclear de Fukushima (perquè segons els japonesos els guanys materials de la central nuclear es trobaven per sobre del perill que podia provocar als habitants de la zona o al mateix planeta i el seu ecosistema), a Madrid càntics per l’educació pública (perquè els seus governants els hi deien que era massa car educar a tots els madrilenys però no ho era presentar-se com a ciutat candidata a uns Jocs Olímpics), a Burkina Faso protestaven contra la privatització dels seus serveis socials (perquè, segons els manifestants, els polítics col·locats per occident estaven més pendents d’escoltar al Fons Monetari que al poble) i a Catalunya milers de metges van sortir al carrer (perquè el govern assegurava que curar persones tal com es feia fins el moment era una despesa massa gran). El mal és el mateix i afecta de totes aquestes maneres i de moltes altres. Per això el que succeïa al món ara fa un any era una manifestació global.  Fa una primavera que l’inevitable va passar i tot sembla indicar que la primavera ha tornat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s