La Il•lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il•lustració.
La peresa i la covardia són les causes del fet que una part tan gran dels éssers humans -malgrat que la natura els declarà ja fa molt de temps lliures de direcció aliena- romanen de bon grat menor d’edat per tota la vida, i del fet que a altres els és tan fàcil erigir-se en els seus tutors. És tan còmode ser menor d’edat. Si tinc un llibre que em reemplaça l’enteniment, un director espiritual que em substitueix la consciència, un metge que em dictamina la dieta, i així successivament, aleshores ja no cal que passi ànsia. Ja no tinc cap necessitat de pensar ,n’hi ha prou de pagar, que d’altres em substituiran ben aviat en tal fatigosa empresa. La gran majoria dels éssers humans (incloent-hi la totalitat del bell sexe) considera molt perillós el pas cap a la majoria d’edat i que, a més, és penós; d’això ja se n’ocupen els tutors, els quals molt gratament han pres coma càrrega pròpia la inspecció general dels altres. Després d’atabalar, en un primer moment, el seu ramat domèstic i de prevenir amb tota cura aquestes tranquil•les criatures d’arriscar-se a fer cap pas fora del reducte de pràctiques en què estaven tancades, els mostraren el perill que les amenaçava si intentaven de caminar soles. És clar que aquest perill no és certament tan gran, ja que després de caure algunes vegades finalment haurien après de caminar; tanmateix, un sol exemple d’accident d’aquesta mena ja provoca timidesa i, habitualment, lleva les ganes de fer un altre intent posterior.
Kant, 5 de desembre de 1783.
Singulars i plurals 
Plenament vigent, llevat de la referència al “bell sexe”, certament anacrònica. Crec que més actual que el crit aristocràtic, romàntic i exasperat de Nietzsche en pro del Superhome.