La vaga de Sabadell, febrer de 1976

Desprès de la mort de Franco la societat civil sabadellenca bullia.  De fet, des dels inicis dels anys 70 Sabadell s’estava convertint en un referent del teixit social antifranquista: entitats, organitzacions, associacions, sindicats i partits polítics adquirien cada vegada més importància dins la ciutat i de la consciència personal dels sabadellencs en quant a oposició al règim. Un cop mort el dictador s’obrien uns temps que per força havien de  ser els de l’esperança i la llibertat. Un exemple el trobem a les protestes per l’ensenyament públic que tingueren lloc al  febrer de 1976. Durant diversos dies de principis de mes , pares, mares, infants i mestres van protagonitzar diverses mobilitzacions de caire lúdico-reivindicatiu. Fins que el dia 13  la policia va decidir carregar contra els estudiants, pares, professors i nens. De res va servir que des de l’ajuntament i la policia es negués que hi havia hagut una carrega, de seguida que es va conèixer la magnitud de la repressió policial i que diversos infants foren ingressats a l’hospital (entre ells un de quatre anys), la indignació fou general i la mobilització immediata.  Dies desprès un grup es va reunir a Sant Félix  formant una assamblea que va decidir convocar una gran manifestació de denúncia pel dia 19 de febrer. La idea d’una vaga ressonava arreu. Des de finals del 1975 diversos moviments en creixement demanaven peticions d’amnistia per als presos polítics i una llarga llista de firmes exigia la dimissió de l’alcalde i de l’ajuntament franquista. Podem dir  que la repressió desmesurada a una manifestació pacífica fou l’espurna que va acabar d’encendre una reacció que s’estava gestant amb anterioritat.

La indignació i l’ambient de vaga es va fer evident abans fins i tot que el dia de la convocatòria oficial. El dia 16 els estudiants de secundària ja van iniciar la seva pròpia vaga i el 17 començà l’aturada de la construcció provincial. Una representació obrera es va encarregar de negociar amb els empresaris de la ciutat que no hi hagués acomiadaments durant les futures protestes, fet que va acabar amb acord. Les consignes eren clares; es volia denunciar i posar fi per sempre més a les repressions policials, amnistiar als presos polítics, aconseguir  llibertats de reunió i expressió i pressionar l’entrada de la democràcia d’una vegada per totes a la ciutat.

Autor desconegut (AHS)El 19 de febrer de 1976, el dia de la manifestació, Sabadell es va despertar amb les principals vies tallades pels estudiants de secundària, concentracions als locals dels sindicats i l’aturada de les fàbriques tèxtils i  del metall. La policia, també des del primer moment i emprant la repressió i el tancament del centre de la ciutat, no va permetre que es formés cap manifestació.  Les càrregues van portar a diferents ferits, alguns molt greus, a l’hospital. El pitjor cas fou el de David Wilson, professor de la FIAC, que va resultar ferit per una pilota de goma mentre mirava per la finestra. Aquest dispar li va provocar la mort uns dies desprès. Sabadell novament havia viscut una càrrega policial desmesurada que va multiplicar la contestació de la societat civil. L’endemà s’aturaren totes les fabriques de la Zona Hermètica i des d’allà l’aturada va anar contagiant-se arreu. Algunes columnes de treballadors es van dirigir davant de l’hospital de Santa Fe (on hi havien els ferits) per organitzar una concentració que expulsés als policies que hi feien guàrdia. La possible vaga general era més evident que mai. Una assemblea a Ca N’Oriac va decidir aquell mateix dia convocar una vaga pel 23 de febrer. Si és cert que tant el sector tèxtil i del metall ja estava pràcticament aturat en la seva totalitat, amb el dia 23 es volia fer extensiva la vaga a tota la ciutat. Per intentar aturar-ho l’ajuntament amb l’ajuda dels mitjans de comunicació va publicar un manifest on s’apel·lava al seny i es demanava confiança a un govern que estava treballant pel bé comú.

Concentració al Pavelló d

Els dilluns 23 gran part de la indústria sabadellenca i els comerços dels barris obrers havien tancat les seves portes. Aquell mateix dia la policia detingué a 11 persones, fet que va provocar una manifestació des de Ca N’Oriac fins a la Plaça Marcet. Aquesta aproximació al centre de la ciutat va fer que la policia dissolgués la concentració. L’endemà , dia 24, s’uniren a la vaga els treballadors del centre de la ciutat i els transports públics. Aquell mateix dia van haver manifestacions solidàries amb la vaga a la UAB, Cerdanyola, Barberà, Polinyà i Sant Cugat però no es va arribar a crear una xarxa comuna de pressió. També en el mateix 24 l’alcalde Burrull va iniciar les negociacions per posar fi a la vaga sense cap èxit immediat. L’endemà, 25 de febrer, milers de treballadors van concentrar-se a la Rambla i allà mateix es va anunciar una gran reunió al Pavelló d’Esports, allà  van arribar a reunir-se  entre uns 8.000 i 15.000 vaguistes.  Els reunits al Pavelló d’Esports va treure una conclusió ben clara: la vaga seria indefinida fins que els detinguts no tornessin a casa i fins que l’assemblea fos representativa de tota la població de la ciutat mentre no hi hagués un ajuntament escollit democràticament. L’èxit de la Reunió del Pavelló (la primera gran assemblea en un espai públic) va fer revifar les manifestacions a la UAB, Cerdanyola, Sant Cugat i Terrassa. Amb la intenció de què no es repetís una altra assemblea multitudinària al Pavelló la policia armada va entrar-hi de nit i  va quedar-s’hi fent guàrdia.

El dijous 26 la policia demanava separar els vaguistes en assemblees de rams de producció. Però el cas fou omís. Sabent que si es separaven perdrien força, diverses grans columnes de treballadors van dirigir-se cap a les pistes d’atletisme de Sant Oleguer fins arribar a concentrar-se 30.000 persones, la més gran demostració de força de la ciutadania contra el Sabadell franquista (encara que recordem que Franco ja havia mort i estem a l’època que es sol anomenar de Transició). L’exigència fou unànime: L’assemblea no es dissoldria si els presoners no tornaven al carrer. Al final d’aquest mateix dia Sánchez Terán, Governador Civil, va ordenar la llibertat dels detinguts que van arribar a les sis de la tarda a les pistes d’atletisme. Amb la seva arribada la vaga havia arribat a la seva fi. El mes següent l’alcalde Burrull va abandonar el  consistori  i Ricardo Royo el substituir en una alcaldia provisional fins que el PSUC va assumir l’alcaldia a les primeres eleccions democràtiques.

Bibliografia:
-Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976). Xavier Domènech Sampere. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002
– Volum 11 d’Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Dir. Pere Ysàs.  Enciclopedia Catalana, 1998. 
– Pàgina web de la memòria democràtica,  Sabadell  1939 – 1976  http://www.memoriademocratica.org/index.html
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s