El pedestal de les estàtues

Fa dues setmanes que va morir don Manuel Fraga: ex-ministre de Franco, redactor de la vigent constitució de l’Estat Espanyol i fundador del Partit Popular. La seva mort va fer supurar alguns debats que s’amagaven sota crostes que mai han estat curades.

Durant aquest dies hem assistit a un festival mediàtic de records, biografies, anècdotes i imatges d’aquest tot-terreny de la política espanyola.  Els partits conservadors, tal com s’esperava, han plorat el seu fundador; els partits de l’esquerra oficial, així com la majoria de mitjans de comunicació, han recordat (i en alguns casos exaltat) l’etapa democràtica de qui va ser president de Galícia. Els silencis sobre l’etapa franquista de Fraga Iribarne eren més que obvis i ,en molts casos, han estat justificats per tractar-se de “temes del passat” o aigües que no cal remoure. Així ho plasmava l’opinió del director de la Vanguardia José Antich a la seva editorial del dia 17 de gener:

“Evidentemente, la biografía de Fraga no se acaba aquí y muchos se han apresurado a destacar su colaboración con la dictadura franquista, en la que ocupó cargos de responsabilidad. Siendo eso cierto en su caso y en el de muchos otros, en uno y otro bando, la transición política aparcó buena parte de la historia pasada. Y quizá lo mejor es que siga siendo así.”

 Aquells qui “se han apresurado a destacar su colaboración con la dictadura franquista” han estat presents al facebook i twitter, on les comparticions d’articles que parlaven d’aquest fragment de “la historia pasada”, han fet veure que interessa més del que els mitjans oficials han cregut o volgut fer creure.  A aquells que lamenten la crisi dels mitjans tradicionals els deu estranyar que l’àudio d’un oient opinant sobre Fraga a la RNE tingui més visualitzacions al Youtube que lectures té l’anteriorment comentat article editorial.

El passat que crema de Fraga és haver estat membre de la dictadura franquista ( el que a la resta d’Europa li dirien feixista) i tenir-ne un paper actiu i ben documentat. Més que coneguts són els casos de l’assassinat de Grimau, la falsa notícia de suïcidi de Ruano, la vexació de les “piojosas”(sic) dones dels miners de la conca de Nalón d’Astúries, Montejurra, l’escarni a la família exiliada del poeta Luis Cernuda, les morts dels fets de Vitòria etc. Moments que Fraga Iribarne no només va protagonitzar en el context de la dictadura franquista i la transició, sinó dels quals mai no s’ha retractat. Ho afirmava al 2006 al dir que no havia de penedir-se de l’afusellament de Julián Grimau. Evidentment, tampoc va creure oportú jutjar negativament l’etapa franquista al declarar que “Franco no va ser mai un criminal. Va ser sever, això sí” (2008) o, ja en democràcia,  recolzar altres dictadors com Pinochet quan s’intentava jutjar-lo per crims de guerra.

De fet, alguns dels qui recordaven a Fraga han intentat mostrar-lo com un demòcrata atrapat en un règim autoritari del qual no en volia formar part. Les proves serien la llei que va promulgar a favor de la llibertat de premsa i el reconeixement del seu paper com a redactor clau de la constitució espanyola. Només cal llegir la coneguda com a “ Llei de Fraga” ( Llei14/1966 de premsa i impremta) per veure el caràcter fals d’aquesta. La nova llei suprimia la censura prèvia de la premsa, tot mantenint la censura voluntària, i es proclamava la llibertat d’expressió i comunicació sempre i quan no es convertís en “libertinaje y abuso” i, per això, calia “el acatamiento de la Ley de Principios del Movimento Nacional y demás Leyes Fundamentales”.  Com veiem, es tracta d’una llei on una frase contradiu l’anterior. Alhora va ser protegida amb un mecanisme repressiu molt utilitzat: segrestos de publicacions, expedients administratius, multes, tancaments de publicacions, acomiadaments… El seu llegat a la constitució no és menys discutible, ja que Fraga va aportar la part menys democràtica d’aquesta: el paper de l’exèrcit, la monarquia, l’actual sistema electoral i el catolicisme d’estat, i molt a punt va estar d’aconseguir anul·lar el dret de divorci.

El què ha permès que un home com Fraga sigui tractat tan positivament fins a dia d’avui és l’ombra el franquisme que perviu entre nosaltres. En qualsevol altre indret i en els casos més permissius Fraga  hauria estat inhabilitat de tota pràctica política. Que Fraga passi a la memòria com a pare de la democràcia, que hagi sortit inqüestionat d’un règim feixista, que hagi fundat un partit en democràcia, que hagi arribat a ser president de Galícia i finalment senador per designació del rei és gràcies al llegat de la Transició, que no és altra que la legitimació del franquisme a la història d’Espanya.

L’èxit dels últims franquistes és l’èxit de creure que amb gent com Fraga es va aconseguir portar la democràcia a Espanya i no pas l’esforç de tota la gent que va lluitar contra la dictadura franquista i en els pitjors dels casos fou exiliada, concentrada o exterminada. És la victòria del model de la impunitat que segons l’ historiador Ricard Vinyes s’ha aconseguit a partir d’equiparar tots el tipus de víctimes, tant de la guerra com de la dictadura.

I és que la narració del pas de la dictadura a la democràcia ha estat controlada per l’elit política del franquisme, que va controlar  el que passava abans, durant i després de la mort del Generalísimo. Des de la crisi que s’inicia amb la mort de Carrero Blanco, el franquisme ha intentat sobreviure i perpetuar-se com ha pogut. La reforma s’ha d’entendre en aquest marc.  Ni amb Franco, ni amb Arias Navarro, ni amb Suárez no es va plantejar mai una ruptura sinó passar d’una legitimitat a una altra sense qüestionar l’anterior. La transició, en paraules de l’històriador Ferran Gallego, és un mite. I amb la mort de Fraga s’ha demostrat la fragilitat social del mite i la creença cega de les oficialitats.

L’èxit de la transició (l’èxit de la llarga dictadura) és que es cregui que el període de traspàs del franquisme a la democràcia fou un pacte entre uns grans homes d’estat amb una visió clarivident i providencial. L’èxit és que es cregui en una pau immediata després del franquisme quan Sophie Baby ha calculat que entre la mort de Franco i el desembre de 1983 van morir unes 180 persones com a conseqüència de la violència policial. L’èxit, és que a la web de la Moncloa aparegui Franco com a “polític i militar” sense citar la paraula dictadura ni cop d’estat. L’èxit és no saber a quina cuneta està l’avi que va decidir lluitar per la democràcia. L’èxit és la monarquia espanyola. L’èxit és l’existència d’un Tribunal Constitucional. L’èxit és Manos Limpias i Falange espanyola imputant a jutges que investiguen el passat recent. L’èxit  és que Fraga hagi mort sense haver estat jutjat.

També Publicat a Nervi

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s