Veure per creure

Serveixi aquest article per recomanar de forma entusiasta l’exposició que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) exhibeix sota el nom de ‘World Press Foto 2011 (veure per creure)‘ fins el 18 de desembre. 107 fotografies crues, sorprenents, salvatges i curioses que, com si les veiéssim a través de finestres repartides arreu del món, mostren vides i passatges que conformen un mosaic actual del nostre planeta.

Cada una de les fotografies immortalitza una història humana (o en alguns casos natural).  La guanyadora d’enguany, de la fotògrafa Jodi Biebier, és un retrat de Bibi Aisha, una noia afganesa que als 12 anys, juntament amb la seva germana, fou entregada a un violent talibà.  Les queixes públiques del tracte que estava rebent  encengueren la ira del qui fins llavors era el tutor de la noia. Un grup de talibans van anar a buscar a la Bibi i, com a represàlia per contar el que no s’havia de contar, li van tallar el nas i les dues orelles.

És justament això, “contar el que no s’havia de contar”, el que pot fer el periodisme. En el cas del fotoperiodisme, mostrar el que no es vol mostrar. Immortalitzar a Bibi Aisha és immortalitzar la seva història, un moment, una vida o una època. Però no només és una història personal, la història de Bibi Aisha, la dels nens fotografiats a Sierraleone, la de Julian Assage, la del jove soldat de la marina americana, la de la supervivent del terratrèmol d’Haití o la del torero Julio Aparicio són històries que conformen la nostra memòria col·lectiva del 2010. Si aquestes històries no haguessin estat retratades o explicades no formarien part de la nostra memòria perquè només haurien existit pels seus protagonistes.

Si, és cert, no totes les imatges són agradables i moltes ens remouen per dins. Potser seria millor no guardar-les perquè a vegades fan mal a la panxa o et fiblen el cap però és que aquests moviments, certament a vegades incòmodes, es diuen consciència. La memòria no ens guardarà les fotografies en un calaix desordenat sinó que ho farà en un àlbum. Un àlbum que les relacionarà entre elles, que podrem guixar, comentar, reestructurar i ordenar. I llavors, quan aparegui una nova fotografia tirarem dels àlbums previs per saber dissenyar-ne un de nou. Perquè la consciència està feta de memòria (qualsevol consciència, la de les grans causes, la de les decisions del  dia a dia o la de les relacions).

Per això, quan es toca certa memòria, a alguns la consciència els fa tan de mal.

 

També Publicat a Nervi

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s