Grans i panys

Estimats ningú,

Desprès d’un dia de febrades i dolors estranys m’he despertat amb la cara plena de grans. La meva mare, que ve de la meva àvia i per tant és una dona sàvia, m’ha dit que a la nostra família és ben normal quan patim febrades ens surtin grans. Els grans,deia, són mecanismes d’expulsió que crea el  cos.  D’aquesta manera el meu ha decidit fer via fora i treure’m la grip pel cutis. A vosaltres us passa pel cul. Jo tinc una elegància extraordinària.

Abans de rebre els consells de medicina popular de la matriarca de la família he començat a fer hipòtesis sobre l’origen d’aquests petits granets. Em pensava que estava passant l’adolescència. Si, si una altra vegada. Potser no l’havia gaudit prou i el meu cos reclamava que tornés a ser adolescent però, aquest cop, de veritat. Evidentment jo m’he alegrat molt al pensar així. No vull fer-me gran, no. M’hi nego. Ho sé, és molt tòpic, sóc alt i prim, tinc el nas llarg, m’encanta Woody Allen, passo mig dia queixant-me de tot i no vull crèixer. Però és cert, tant de bo es pugés aturar el temps o rellotge o aconseguir l’invent del Doreamon que faci això.

Així amb proves físiques, materials que dirien alguns, volia demostrar a l’autoritat pertinent que havia tornat a  l’adolescència. Ja tenia tot el pla preparat. Calia anar al registre civil, demostrar que torno a ser adolescent i que em retornessin els anys que em pretoquen. Començar de nou amb 15. Ja em va bé. Seria el perfecte adolescent, tinc tots els punts. No m’havia plantejat que això seria un problema. La gent té la mania de donar-li massa importància al naixement. Des d’allà es comença a sumar i llavors a organitzar tota al vida: quan tinguis tres anys desprès d’haver nascut ja pots anar a preescolar, quan tinguis divuit ja pots conduir, quan en tinguis quaranta ja et pot fer pudor la boca sense que ningú et digui res… Tenia la proposta d’un còmput alternatiu dels anys i de la vida. Tan legítim com l’altre no? No sé perquè comencem a contar des del naixement per exemple, hi ha gent que fins que no es demostri que ha passat l’adolescència no hauria d’exercir cap càrrec públic. Tenia tota la documentació preparada quan ha arribat me mare i m’ha donat una explicació molt més versemblant de l’aparició dels meus grans. Us asseguro que si a la meva vida no hi haguessin dones seria un desastre. Un desastre total.

Anuncis

2 thoughts on “Grans i panys

  1. Jo no he passat mai la grip (al menys que jo sàpiga) He agafat refredats monumentals, bronquitis, “restes” de tos que m’han durat tant de temps que han espantat els metges… però mai la grip… així que no he tingut aquests grans tan originals (perquè jo també sóc molt fina i segur que també l’hagués eliminat en forma de grans hehe)

    I aquesta nena tan preciosa de la capçalera del blog? 🙂

  2. M’encanta que admetis publicament que la vida sense dones seria una catàstrofe. Això per començar. A mi també m’agrada la teva manera de computar l’edat. Si has après de llegir, pots entrar a 3r de primària. Que tinguis vuit anys és indiferent! No t’han marxat els grans? Doncs ets adolescent. Perfecte, estupendo, just ahir en parlava a casa, i ara has fet que ho entengui tot: jo dec haver fet un retrocés a l’adolescència, perquè amb l’edat que tinc… tinc més grans que quan en tenia 16. M’indigna molt. I no tinc la grip.

    Apa tu! Saps què? Queden dues setmanes i escaig per canviar el curs de la història de la literatura catalana! =D

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s