Departament d’investigació de gats

Ens fa saber que li ha menjat la llengua el gat. La nostra obligació és saber com ha estat. Prendre nota de tot i buscar el malfactor. Estem acostumats als gats. No és per ser racista però de deu denúncies quatre tenen a veure amb aquest felí. En aquests casos la policia actua d’amagatotis, sense donar opció a la difusió de la recerca i barrant el pas als mitjans de comunicació. Les associacions animalistes, pro-drets dels animals, ens atacarien només de conèixer el mínim detall de les batudes als barris felins. A més, des del gat en botes, una aura romàntica s’ha apoderat de la falsa idea del gat-bandoler al servei dels més necessitats. L’opinió pública està en contra nostra. Però menjar-se una llengua és anar massa lluny.

No obstant, culpar el gat no és suficient. És cert que sense ell tot això no tindria sentit. És el millor executor: ràpid, discret i lleuger. Però el nostre departament vol saber més. Volem arribar al moll de l’os. Qui hi ha al darrera? El Corte Inglés? Felipe González? No ho sabem. Qui té interès en menjar llengües? Algú amb poder, sens dubte. Qui sinó pot convèncer als gats nouvinguts ha menjar llengües com a forma de vida? És una feina desagradable, ningú la voldria fer de bones a primeres. Han de lidiar amb llengües massa amples, excessivament rugoses, halitosiques o amb sobresegregació de saliva.  Els hi han d’oferir un bon nombre de bitllets. En el fons nosaltres també ens estimem els gats. Els volem treure d’aquest pou.

I cada vegada ho tenim més cru. L’Estat ja no invertirà més en el nostre departament. Malgrat que el nombre de menjades de llengües no ha parat d’incrementar ara diuen que la nostra investigació no està considerada com a essencial. No hi ha veus que la reclamin. És lògic, qui ho hauria de fer ja no té llengua. Així que, sisplau, si sabeu dels gats que mengen llengües, digueu-m’ho.