Viatge més enllà de l’oceà

He tornat d’un gran viatge. Creuar l’oceà per amor. Descobrir el/un nou món. I dins d’aquest món dos móns diferents. El primer gairebé al cel. Amunt, ben amunt. Tan amunt que l’aire no és abundant però n’hi ha per tots, cal saber-lo utilitzar. Tal i com fan els habitants de la zona amb la mare natura, la que ells anomenen la Pachamama. Al melic d’aquest món Cusco. L’antiga capital. La històrica. D’una Història que gairebé va ser esborrada per uns nouvinguts que van desplaçar la capitalitat del món de les altures celestials a la costa comerciant. De moment, la ciutat del Cusco, resta amb l’adjectiu d’històrica, com si fos darrere una vitrina, observada de lluny. No Flash. Don’t Touch. Tot és mentida. Segueix més viva que mai. Com la seva Història. Una Història que, en aquest cas, ha estat escrita amb les pedres, roques fortes, agressives i impenetrables. Runes d’antigues ciutats, terrasses i temples orgulloses de quedar-se allà. Resistint. Pedres dedicades al còndor, al puma, a la serp i a altres déus malgrat que moltes van ser reutilitzades per resguardar la casa del nou senyor. Aquell que resta clavat a la creu demanant perdó en nom de la resta d’éssers humans que no parem d’equivocar-nos constantment. Per sort aquest nou Déu no va arribar a tot arreu. Machu Picchu va aliar-se amb la Pachamama que va cobrir-lo amb un vel de boira i una densa manta de vegetació desprès de que les últimes habitants de la ciutadella van haver d’abandonar-la. Així va dormir durant quetre segles. Desprès va tornar a aparèixer. No obstant, descobrir quelcom que volien destruir comporta un càstig: No en sabrem mai el nom. De moment ens em d’acontentar posant-li el de la muntanya més propera. Però com tots els móns celestials o no existeixen o s’han d’abandonar. Evidentment aquest s’abandona baixant unes

Llargues,

————dificultoses i

——————————- irregulars

———————————————– escalinates

—————————————————————–de pedra

——————————————————————————-massissa

Abandonar el món dels déus per anar al de les persones. Una mica com tot. En aquest segon món les mòmies no s’han de conservar i, per tant, el Sol escalfa, els mosquits piquen i les senyores es venten amb el diari del dia d’ahir. És la selva peruana. Plena de ciutats de colors, cases baixes, palmeres, carrers sense asfaltar i coronels que no tenen qui els escrigui. Estan molt lluny dels antics déus i, per no sentir-se orfes, n’han adoptat de nous. Uns que des dels altars els hi expliquen entre un calze i un ventilador perquè passen les gràcies i les desgràcies. Com que no hi ha aquelles pedres tan  tan altes i arrogants els homes  no tenen por a res. Les runes no ens miren i, per tant, podem ballar tot el dia. Com que no n’hi ha prou amb el dia la nit és converteix en un matí sense llum. Millor encara que el dia! S’hi veu menys i podem amagar-nos més. Però en aquest món també hi ha regles. La música no pot parar mai. El dia que la música pari la vida humana a la selva s’haurà acabat. L’únic lloc tranquil és la verda i frondosa jungla. Allà es perden les persones enganyades per follets malvats i animals endimoniats. Certs homes solitaris s’hi endinsen i expliquen les misterioses meravelles que hi troben. Fins que un dia ja no tornen.  Mai més. Les plantes se’l cruspeixen. La jungla es fa respectar. A més, és generosa, dona aire i sucs de tot tipus perquè els homes i dones segueixin ballant a les seves ciutats.

I jo he marxat d’aquell món per tornar al nostre on diuen que aqui la jungla  és de cristall i el pitjor enemic del jove no són les serps de dos metres sinó les beques de dues xifres.