El meu problema amb els llibres

Tinc un problema (de fet en tinc molts però tampoc cal enfonsar-me com a persona, ok?).  El primer pas és assumir-ho.  El segon no el sé. Malgrat fer el primer pas cal saber que  amb un pas no et mous. Per tant és inútil fer primers passos, cal fer els segons immediatament. Un altre dia ho meditem.  Però no vull tractar aquest tema estimats psicòlegs meus, volia escriure sobre el meu problema amb els llibres (d’aquí la funció del títol del post).

M’ataquen. Entro a una biblioteca o a una llibreria i m’amenacen: “llegeix-me!”, “ Porta’m a casa teva!”. Els llibres no tenen cara i tanmateix em fan ullets. Però, quedi clar, no són cadells de gossera.  Intimiden. Son molts i em recorden constantment tot allò que encara no he llegit.  Se’n riuen de mi! Un dia el meu amic en John[1] em va dir que només els que no en tenen ni idea s’espanten al entrar a una Biblioteca. Que es deprimeixen profundament per la impressió de tota la informació que hi ha allà i ells no saben. Tenen la sensació de que els llibres escupen la paraula ignorant al front del qui els mira. Que cap usuari normal i curtit s’enfronta d’aquesta manera als llibres de la biblioteca. Segons ell qui està habituat va directament al llibre que utilitza.  La resta els ignora de la mateixa manera que un jove va a una cita i no pensa en la quantitat de gent que hi ha en aquell bar. Què “qui en sap” és monògam, encara que la seva parella no sigui sempre la seva. Al cap de dos dies em vaig adonar que m’estava insultant. No el penso trucar  mai més.[2]

A part, els llibres no respecten la crisi econòmica. Tinc la nefasta mania de tenir-los. De fer-los meus. És a dir:  deixar anar la pasta. Penso en quant dec haver col·laborat en la adquisició del nou sofà que llueix a la Llar del Llibre de Sabadell. Va haver-hi un temps que, quan anava a Barcelona, quedava davant del Zurich. Ara quedo davant de la llibreria la Central. I a sobre m’ho rastregen. La Central. Evidentment que és el Centre de Barcelona (i cada vegada més del món) s’ha desplaçat allà!

Fem un resum: 1) Neuròtic, 2) Possessiu. Però… me’ls estimo tant! El centre de la casa són els llibres. El cervell el meu portàtil i el cor el meu prestatge.  Pot sonar arrogant, empollon o  de setciències del vint duros. A més afirmo rotundament que és cursi. Molt cursi. Però evidentment no és el meu problema que mai hagis estimat cap llibre. No cal fer-ne mala sang. Qui s’entrebanca en una escala,cau de morros sobre un gerro i, del cop, s’obre el cap, no se li fa pagar el gerro. Diu un principi típic del Dret, crec que Romà, que:  “Aquell qui es perjudiqui inintencionadament a sí mateix, no rebrà càstig addicional.” Ho sento. I tranquil tot té cura. Un dia parlarem de com fer un bon bandatge. Jo en porto uns quants.

I per què ens agraden els llibres, per què ens agrada la Literatura? A l’ESO ja m’agradaven, però no me’ls estimava com ara. Allò era gairebé una violació. Ho sento pels violats. Puc assegurar-vos que hi ha qui ho fa amb carinyo.  La Literatura va de revelacions, de secrets, de sorpreses, de misteris, de riures, de pors…. La Literatura va de la vida. (Moment  d’intimitat) Porto més de tres anys Enamorat d’una noia fantàstica i us puc assegurar que ara entenc millor la poesia (Fi del moment d’intimitat). De fet, la Literatura és una manera d’amor. Una relació intima i única.  Fa possible participar en mil experiències i alhora observar-les de lluny. Sam Savage a la novel·la Firmmin dona veu a una rata que viu a una llibreria que un dia, en comptes de menjar-se els fulls dels llibres, decideix llegir-los. Tot va canviar a partir d’aquell moment. Mira els seus germans, òbviament també són rates, i pensa sobre les possibilitats que tenen de morir en una llibreria vigilada per un llibreter amb una escombra i verí anti-rosegadors. Diu això:

Si hi ha res per què resulti útil una formació literària, és per dotar-nos d’un sentit de la catàstrofe. No hi ha res com una imaginació vívida per minar el coratge d’algú. Vaig llegir el diari d’Anna Frank, em vaig convertir en Anna Frank. Els altres, en canvi, tenien els seus moments de gran terror, s’amagaven pels racons, suaven de por, però tan aviat com passava el perill ja era com si mai no hagués existit, i continuaven fent saltirons, tan contents. Tan contents fins que algú els aixafava o els enverinava o els trencava el coll amb una barra de ferro. Jo, per part meva, he viscut més que tots ells i, a canvi, he mort de mil morts diferents. M’he mogut per l’existència deixant al meu pas un rastre de por, com un cargol. Quan em mori de debò serà un anticlímax.

La Literatura és la gran educadora dels sentiments. Aprenem a sentir com els altres ( Segurament per això les dones llegeixen més que els homes). Però crec que el panorama del saber ha canviat bastant. Ara a educació per la ciutadania els hi ensenyen què és l’empatia. Resulta que només és una definició. En canvi d’altres em estat a l’Anglaterra victoriana, matant a nazis o vivint a Macondo durant més de cent anys.  Crec que el llibreter que ara mateix m’atén li sembla molt bé tot el que jo li digui mentre pagui els quatre llibres que m’emporto. Per variar pago. I sé que els guardaré a la cua d’aquells llibres que em miren i diuen: “Encara no m’has llegit,vols fer-ho, ho has de fer! i et recordo que els humans sou mortals.” Tic, tac.

---

[1] John evidentment no tinc cap amic que es digui John, si el tingués segur que portaria tirants i patilles gruixudes. No em puc permetre amics així de guais.

[2] El fet de que John no existeix m’ho farà tot més fàcil.