Darwin avall

Avui passejant per Sabadell, ciutat de cultura, he sentit com el fred a tornat. Així que, per un raonament que encara no he entès, he decidit escapar-me del fred glacial amagant-me a un dels carrerons interiors de la ciutat, concretament el carrer Charles Darwin. Com que no tenia bateria a l’Ipod m’he vist obligat a pensar mentre caminava per arribar a casa.  Com que caminava amb  pas decidit, mirada capbaixa i mans en constant fregament no prenia atenció al que succeïa al meu voltant.  És així com m’he topat amb l’inesperat. En aquest cas l’inesperat era un home semi-calb, una mica gras però no gaire  i d’edat mitjana, una indecisió de persona vaja. Desprès d’unes civilitzades disculpes per part meva m’he adonat que no estava sol sinó que, al mig del carrer, s’havia creat una petita assemblea de veïns que en rotllana discutien amb gran entusiasme. La dona gran, que més tard he descobert que es deia Magnòlia, senyalava amb el seu intent d’ungla al semi-calb acusant-lo.

–          El Sant Pare és el representant del Senyor a la terra! Té tot el dret  tan civil com sagrat de visitar-nos! Si tu no hi creus m’apiado molt de tu. T’asseguro que resaré molt el dia de la teva mort però mentre seguim amb els peus a terra deixa de dir bajanades i poca-soltades!

Com que l’expressió poca-solta em sembla fantàstica m’he quedat a escoltar una estoneta més.

–          Magnòlia dona! Vostè no és tan gran per pensar així segur que els seus esquemes mentals li permetrien veure una mica més enllà. De veritat creu en la màgia? Que no som a l’Edat Mitjana! Accepti que no hi ha ni cel ni infern i que quan morim no cal que resi per mi perquè per molt que ho faci els cucs seguiran menjant-me, cos i ànima ,fins a ser tan sols composts per la terra.

Com a amant de l’Edat mitjana anava a fer una apreciació a la sentència tant despectiva que aquest home havia fet vers a mil anys d’Història però de seguida he entès que això són coses que només em preocupen a mi i a dos o tres penjats més. De totes maneres una nova noia ha intervingut abans fins i tot que jo em pogués esclarir la gola per dir res.

–          L’Església és un sistema opressor que menja el coco a la classe treballadora per justificar uns models de vida que putejen  al poble i que des de fa mil·lennis han estat creats per les classes dominants i el punyetero  patriarcat capitalista!

Meravellat pel discurs ple de tecnicismes, buit de comes i amb paraules tan lúcides com coco, putejat i punyetero he decidit seguir carrer Darwin avall. Em pensava que aquestes discussions només passaven a l’Atenes de Sòcrates. Potser és que Sabadell, ciutat de cultura, és la seva hereva directa. Tres cantonades més avall: la llum. Davant meu i entre el fum apareixen diferents formes que se’m revelaven. Ràpidament vaig reconèixer qui eren: Déu,  Artur Mas, una power balance,  Karl Marx, i un penis enorme. No vaig saber trobar un significat a tot el conjunt així que em vaig decidir a preguntar què volien i si em deixaven passar perquè ja feia tard per sopar. Em va contestar Déu.

–          Sóc el teu creador, o no, i vinc a descobrir la meva forma davant teu per encarregar-te una missió.

Déu (amb la forma del pantocràtor de Taüll) tenia una veu una mica més femenina de la que m’esperava. Havia vist moltes pel·lícules on la seva veu, normalment en off, apareixia però ara sé que cap dels seus directors havien tingut un contacte directe amb ell. Vaig alegrar-me que em parlés ell i no la resta doncs Artur Mas ja el sentiré parlar prou, no entenia l’alemany per fer-ho amb Marx, crec que les Power Balance no parlen i us asseguro que l’últim que desitjava en aquell moment es que un penis gegant em parlés.

–          Senyor Déu, si no és gaire agosarat puc preguntar-li perquè m’ha dit “Sóc el teu creador, o no”? Dubte de la seva pròpia feina?

–          Es que com no sabíem amb qui creies em aparegut tots aquells amb qui creuen els veïns amb els que t’acabes de topar.

Vaig mirar-me el penis gegant de reüll i començava a entendre la cara de cert veí.

–          De veritat que em farà complir una missió? Tant jove? Encara sóc un simple estudiant . Pensava que això només passava a dones divorciades o a homes amb halitosis que rondaven la quarantena…

–          Doncs no.

–          Així Senyor Déu, quina és la missió que m’encomana?

–          Decidir qui de nosaltres té el cabell més cuidat. Digues-ho l’escoltem.

–          Comptant que la Power Balance no té cabell i el Penis va depilat… no tinc gaire a on escollir…

–          I doncs? Quina és la teva sentència?

–          He de dir-li que el vostre ja grogueja i Karl Marx sembla el borratxo del bar de sota casa… així que em dol dir-li que Artur Mas té el cabell més ben cuidat dels tres.

Artur Mas va somriure com només ell i els homes de les caixes dels dentífrics saben fer.  Llavors Déu va mirar-me amb uns ulls d’odi i ràbia gitana i va dir:

–          M’ofens.

–          Entengui que no vull ficar-me ni en contra ni a favor de ningú…  però la pregunta no té gaire profunditat… De fet, si serveix per  consolar-lo, estic segur que algun dia d’aquests els cabells de l’Artur també groguejaran. Potser fins i tot ja ho fan i es tenyeix per dissimular-ho!  Però a simple vista i a ulls nus aquesta és la meva opinió. A més, amb tota sinceritat, si únicament s’ofèn per que us dic que els vostres cabells són pitjors que els de l’Artur és que no sap tot el que vaig dient de vostè dia a dia…  Ep! No riguis Artur perquè tampoc saps el que opino de tu!

La mirada iracunda de Déu va començar a adquirir certa violència. M’espantava una mica doncs al viure a Sabadell, ciutat de cultura, coneixia aquesta mirada. Tot seguit la llum altra vegada i, desprès d’un so similar a un pet , van desaparèixer tots. Vaig afanyar-me a arribar a casa.  Ara, a més de patir el fred, a les fosques. Doncs semblava que s’havia fos tota la il·luminaria del carrer. Sembla ser que Déu i l’electricitat no són gaire compatibles.  Caminant i caminat em vaig adonar de com de llarg era el carrer Darwin.