Sembla ser que la novel·la històrica està de moda. Llegint el blog d’aristòcrata i obrer i tenint a la memòria altres lectures d’aquest gènere m’apareix la polèmica. Pot una novel·la fictícia ser una eina per acostar-se al passat? És evident que per entendre el passat no sempre s’ha d’acudir a la memorització robòtica, les dades i patrons. Alhora també és veritat que el lector de novel·la històrica sense coneixements exhaustius sobre la matèria (aquells que se li suposa a un historiador o historiadora) pot accedir a una visió literària de la història molt deformada i utòpica. Però no només la novel·la sinó que la Història sol ser objecte de distorsió pel cinema, la televisió, la política… Així doncs podem concloure que la novel·la històrica com a eina per entendre el passat depèn de l’autor o autora d’aquesta i la recerca de la versemblança. Si és cert que la majoria de cops quan parlem de novel·la històrica ens trobem davant de literatures morboses de secrets que no són tals o de conspiracions que s’haurien de revisar estic segur que trobaríem excepcions de bona novel·la històrica i alhora entretinguda pel lector. La dificultat de base és molt elevada doncs, per molt obvi que sembla, una novel·la històrica hauria de ser per una banda bona novel·la
(no es tasca senzilla de bones a primeres) i per altra ben fonamentada i documentada (l’anacronisme amenaça constantment i sembla ser impossible d’esquivar).
Potser la critica hauria de ser en el sí de l’àmbit acadèmic i qüestionar-se perquè arriba un tipus d’història a totes les editorials i en canvi l’acadèmica es perd entre classes universitàries i despatxos. És aquí on crec que entra el paper de la Història narrativa. Un altre debat. L’ historiador ha d’aprendre a escriure. És la seva feina!
Singulars i plurals 
Sóc llicenciat en història. I sempre m’ha agradat molt el període medieval. La novel•la històrica m’entreté. Ara, vaig estar apunt d’infartar llegint Els Pilars de la Terra. Des del nostre àmbit, hem acabat per concloure que, quan llegim novel•la, deixem estar l’ull crític a casa, perquè massa sovint evitaria que ens fes el pes.
I sobre que haguem d’aprendre a escriure… molts historiadors escriuen molt bé. El que passa és que la gran majoria eviten escriure novel•la i resten en l’assaig. El que crec no és en l’historiador-novel•lista, sinó en un historiador que assessori aquells qui vulguin escriure novel•la històrica.
*Sànset*
Quan deia que els historiadors hem d’aprendre a escriure no em referia que em d’aprendre a escriure novel•la històrica. Jo tampoc crec què tots els historiadors han de ser l’historiador-novel•lista, un novel•lista és un novel•lista, sigui historiador, filòleg o fuster. Deia que l’ historiador ha d’aprendre a escriure Història, l’assaig mateix o un llibre d’investigació, per evitar l’argot impossible i els discursos soporífers. Ensenyar als futurs historiadors difondre la Història. Potser no m’he acabat d’explicar bé… les hores eren intempestives hehe.
Gràcies per seguir-te passant pel blog! 😉
Ara m’ho has deixat més clar.
I afegiria que no només als futurs historiadors, sinó a tothom. És bàsic saber Història, i no només ho dic perquè sóc del ram… el problema el tenim amb l’encasellament de la matèria sota tot tipus d’adjectius soporífers. Hem d’aprendre a fer pedagogia, i seguir als que ja ho feien bé. La síntesi ben explicada és bàsica. Molts haurien de mirar enrere i llegir, per exemple, Pierre Vilar. D’altres sembla que només vulguin escriure per ells mateixos o per públics extremadament especialitzats. Crec que la resposta a tot serà “la història planera”, que està arribant, sobretot en les obres d’allò que en diuen “història de les mentalitats”.
Salut!