Amics, amigues, Rocio Dúrcal,
Sento haver desviat aquest blog cap al pessimisme, altra vegada ho he de fer, i ho faig perquè és necessari conèixer la realitat malgrat que no ens agradi o ens faci massa mal. He de fer públiques les coses que descobreixo i compartir-les amb tots vosaltres… desprès del trasvals social que va provocar l’esterilitat de les mules he de donar-vos una altra informació terrible…Les girafes són mudes. Si, et dono temps per recollir el bolígraf que tenies a la boca i t’ha caigut. Ja està? Doncs si amics i amigues dels animals, les girafes al disposar de tant llarg coll no estan proveïdes de cordes vocals i per tant… son mudes.
Les girafes són animals que viuen en manades de 7 a 20 individus al llarg de tota la seva vida, però sense dirigir-se ni una sola paraula, ni gestos, ni mirades, apassionades… bé gestos i mirades si i us ho explicaré. Durant la meva investigació he descobert que aquesta dificultat no a permès que les girafes somiessin en un món on la seva comunicació fos possible. Des de l’antiga Grècia, Collirus, una girafa de temps d’Alexandre el Gran va idear l’”alfabet pezuñal”, que consistia en la traça d’una escriptura amb la peülla, fet que feia que el text quedés gravat a la soca dels arbres. Desgraciadament no fou efectiu doncs quan abaixaven el cap per llegir i el tornaven a pujar per seguir la comunicació ja havien oblidat allò llegit. Doncs la memòria girafil és escassa.
A l’edat mitjana el filòsof i clergue Paco el Moro de la Sabana va escriure el primer tractat progirafista: vida duram est on explicava d’injustícia que nostrusenyor havia fet alhora de crear les girafes mudes. Gràcies el vida duram est els monestirs van començar a acollir les girafes, d’aquí la construcció dels campanars, i se’ls i va atorgar el dret a tocar les campanes per així mitjançant el codi morse medieval podier comunicar-se amb les altres girafes. Va ser el moment daurat de la comunicació de les girafes. Aviat però, es va veure escapçat. L’any 1213 es va incendiar el monestir de Mufasa (Àfrica) on es guardava la còpia original del vida duram est, un monjo de l’Eixample va intentar recuperar-lo, però al restaurar-lo va haver-hi múltiples errors d’interpretació, així doncs el vida duram est ara s’anomenaria est duram, vida. Aquesta mala interpretació va provocar un gran nombre d’ereccions entre la comunitat cristiana i les violacions a girafes van ser tant freqüents que van haver de retornar a la Sabana. Del est duram, vida surt la famosa frase; la vida és dura com la picha d’un cura.
Fins el segle XIX Sir Jiraffhanson, inventor del walkman per a girafes, el làser disc i VHS el retorno, no va reprendre el intent de comunicació de les girafes. Desprès de tres anys investigant una nova manera de comunicar per les girafes no va fer res, va anar a casa i es va ficar a dormir.
Aquesta és la trista història de la comunicació de les girafes. Al segle XX es va publicar el llibre Bajo el Sol con las Jirafas, on s’incluia un fragment tant esferreidor com el següent:
Allí va… Asuncion la jirafa con su hija Renata… por la sabana, plácido día de domingo perfecto para comer la tardía hojarasca de los arboles. La pequeña Renata se aleja de Asuncion que le saca la lengua como signo de aprobación. La pequeña Rebata quada desdibujada en el horizonte por las olas de calor africanas… cuando, de repente, Lepoldo el león le acecha. Asunción se da cuanta pero… ¡Impossible! Gesticula con desesperación pero no puede gritar…
He decidit no continuar amb la narració per no ferir la sensibilitat de ningú. Mediteu vosaltres mateixos. Jo tinc clar que em de prendre alguna acció contra aquesta injustícia. Junts podrem acabar amb les injustícies animals!
Pobre Josefa la Jirafa que casada 20 años con Rodolfo el Jirafo núnca le ha dicho una palabra bonita.
Singulars i plurals 