Fa dues setmanes que va morir don Manuel Fraga: ex-ministre de Franco, redactor de la vigent constitució de l’Estat Espanyol i fundador del Partit Popular. La seva mort va fer supurar alguns debats que s’amagaven sota crostes que mai han estat curades.

Durant aquest dies hem assistit a un festival mediàtic de records, biografies, anècdotes i imatges d’aquest tot-terreny de la política espanyola.  Els partits conservadors, tal com s’esperava, han plorat el seu fundador; els partits de l’esquerra oficial, així com la majoria de mitjans de comunicació, han recordat (i en alguns casos exaltat) l’etapa democràtica de qui va ser president de Galícia. Els silencis sobre l’etapa franquista de Fraga Iribarne eren més que obvis i ,en molts casos, han estat justificats per tractar-se de “temes del passat” o aigües que no cal remoure. Així ho plasmava l’opinió del director de la Vanguardia José Antich a la seva editorial del dia 17 de gener:

(…)

Publicat a Nervi, per seguir llegint fes click

Cada una de les fotografies immortalitza una història humana (o en alguns casos natural).  La guanyadora d’enguany, de la fotògrafa Jodi Biebier, és un retrat de Bibi Aisha, una noia afganesa que als 12 anys, juntament amb la seva germana, fou entregada a un violent talibà.  Les queixes públiques del tracte que estava rebent  encengueren la ira del qui fins llavors era el tutor de la noia. Un grup de talibans van anar a buscar a la Bibi i, com a represàlia per contar el que no s’havia de contar, li van tallar el nas i les dues orelles.

Publicat a Nervi, per seguir llegint feu click

Publicat a Nervi, per seguir llegint feu click

PD: Aquest segueix essent el blog personal, no accepti imitacions.

No hi ha motius per la indignació? “Si i tant! però no ho estan fent bé” Perquè? “Per les maneres” Ah! ostres, però tenen raó o no? “En què?” Amb el què diuen “No diuen res” Home s’han escrit mil articles, pancartes, entrades en blogs i fins i tot llibres, si vols ten deixo algun o… “no, no cal… no sé, però no estan gens  coordinats, no ho fan bé”. Si fessin bé les coses, tal com dius , estaries amb ells? Els recolzaries? “Home… no ho sé… suposo”.

Hi ha un proverbi xinès, que va fer fortuna al maig del 68 a París que deia: “Quan el dit assenyala la lluna, l’imbècil mira el dit”. I la lluna està allà, és ben real.

Ahir es va veure clarament que el món pateix alguna cosa. Hi ha un malestar, una hemorràgia interna que afecta a tot el món.  Ara més que mai els interessos materials estan passant per sobre de tot, de TOT. S’ha acabat la societat política, de fet ja fa temps d’això, però ara més que mai i amb molta impertinència ha començat la societat del mercat. I, sincerament, se’m fa molt difícil que algú pugui negar-ho. Només per això ja hi ha motius per la indignació, el 15M i el 15 d’octubre. És evident que és molt complicat abraçar tot això amb una sola proclama i que tampoc ho pot ser mai justament per la grandària del problema. El problema és tan profund, tan intens perquè els interessos materials no entenen de res que no siguin diners, els interessos materials arraconen a les dones, els nens, les associacions sense ànim de lucre, la cultura, la sanitat, l’educació, la vivenda, les llengües no oficials, els dèbils, el patrimoni històric, la preservació de la natura, ho afecta a tot. Se’n diu la “llei de la Selva” o la “llei del més fort”que va totalment en contra dels valors morals, dels drets humans i qualsevol tipus de solidaritat entre les persones.

És per això que és una crit totalment global i internacional (la societat del mercat està arreu) i alhora tremendament local (perquè ens afecta a tots de diferents maneres). A Austràlia, on la crisi econòmica no és tan profunda, es cridaven consignes a favor dels drets dels aborígens (perquè els interessos econòmics van en contra dels drets dels pobles que no tenen Estat) a Brussel·les es manifestes davant l’edifici de la Borsa (perquè saben que les lleis estan més pendents a salvar els bancs que els seus propis ciutadans), al Japó i sobretot a Tokio, la majoria de consignes anaven contra l’empresa Tepco, la propietària de la central nuclear de Fukushima (perquè els guanys materials de la central nuclear estan per sobre del perill que pot provocar als habitants de la zona o al mateix planeta i el seu ecosistema), a Madrid càntics per l’educació pública (perquè els seus governants els hi diuen que és massa car educar a tots els madrilenys però no és massa car presentar-se com a ciutat candidata a uns Jocs olímpics perquè revitalitza l’economia, invertir en educació no, clar) i a Catalunya milers de metges van sortir al carrer (perquè el govern assegura que curar persones tal i com es feia fins ara és una despesa massa gran, alerta que ara se’n diu despesa de la Sanitat i l’Educació…).  El mal és el mateix i afecta de totes aquestes maneres i de moltes altres. Per això el que va passar ahir era una manifestació global i per això ens afecta a tots.

Però vosaltres encara creieu que assenyalar la lluna és de mala educació, mentre la lluna va desintegrant-se per moments davant vostre. Esteu a temps de repensar-vos-ho.

Barcelona, "hi ha poc pa per a tants xoriços"

Buenos Aires, "la minería provoca hambruna "

Tokio, "Som el 99% de la població"

Londres, "no cuts"

Quito, "El mundo es nuestro"

És fàcil ser emperador
Amb una púrria de joglars
Com secretaris al dictat.
De desfilada en processó
de besamans en llepaculs
sempre impecable i ben mudat.

-Mireu com va l’emperador
Sembla un demòcrata normal

L’emperador estava trist
I els seus amics van preparar
Una gran inauguració.
I ell, preocupat pel “què diran?”,
Va demanar un vestit nou
Per a lluir-lo en l’ocasió.

Prompte un senyor de grans bigots
Es va oferir sense badar

Jo puc fer-te un gran vestit
Que només podrà veure
Gent intel·ligent.
Tria tu, si vols, la corbata!

I els dies van anar passant
I cada dia era més car
El vestit de l’emperador.
Però el senyor de grans bigots
Mostrava sempre somrient
Un penjador sense vestit

-No diré res o semblarà
Que no sóc dels intel·ligents.

Arriba la inauguració
I baixa del cotxe oficial
L’emperador en calçotets,
I davant d’ell un gran solar
On s’esperava un hospital
I una banda municipal.

-I ara on estan tots els diners!?
-Em sembla que els portes posats!

Creies que anaves vestit
I només duies un cinturó
Mal cordat.
Qui et farà el nus de la corbata!?

Per les muntanyes i les valls,
per camps i costa se’n riuran
del vestit de l’emperador.
I per molts anys recordaran
Com va haver de fugir corrents
L’emperador en calçotets

Seguit per tots els vilatans
Amb una soga entre les mans

Creies que anaves vestit
I només duies un cinturó
Mal cordat.
Jo et faré el nus de la corbata

FELIU VENTURA al CD Música i Lletra

El Gabo

“Hace once años, uno de los poetas insignes de nuestro tiempo, el chileno Pablo Neruda, iluminó este ámbito con su palabra. En las buenas conciencias de Europa, y a veces también en las malas, han irrumpido desde entonces con más ímpetus que nunca las noticias fantasmales de la América Latina, esa patria inmensa de hombres alucinados y mujeres históricas, cuya terquedad sin fin se confunde con la leyenda. No hemos tenido un instante de sosiego. Un presidente prometeico atrincherado en su palacio en llamas murió peleando solo contra todo un ejército, y dos desastres aéreos sospechosos y nunca esclarecidos segaron la vida de otro de corazón generoso, y la de un militar demócrata que había restaurado la dignidad de su pueblo. En este lapso ha habido 5 guerras y 17 golpes de estado, y surgió un dictador luciferino que en el nombre de Dios lleva a cabo el primer etnocidio de América Latina en nuestro tiempo. Mientras tanto 20 millones de niños latinoamericanos morían antes de cumplir dos años, que son más de cuantos han nacido en Europa occidental desde 1970. Los desaparecidos por motivos de la represión son casi los 120 mil, que es como si hoy no se supiera dónde están todos los habitantes de la ciudad de Upsala. Numerosas mujeres arrestadas encintas dieron a luz en cárceles argentinas, pero aún se ignora el paradero y la identidad de sus hijos, que fueron dados en adopción clandestina o internados en orfanatos por las autoridades militares. Por no querer que las cosas siguieran así han muerto cerca de 200 mil mujeres y hombres en todo el continente, y más de 100 mil perecieron en tres pequeños y voluntariosos países de la América Central, Nicaragua, El Salvador y Guatemala. Si esto fuera en los Estados Unidos, la cifra proporcional sería de un millón 600 mil muertes violentas en cuatro años.

De Chile, país de tradiciones hospitalarias, ha huido un millón de personas: el 10 por ciento de su población. El Uruguay, una nación minúscula de dos y medio millones de habitantes que se consideraba como el país más civilizado del continente, ha perdido en el destierro a uno de cada cinco ciudadanos. La guerra civil en El Salvador ha causado desde 1979 casi un refugiado cada 20 minutos. El país que se pudiera hacer con todos los exiliados y emigrados forzosos de América latina, tendría una población más numerosa que Noruega.

Me atrevo a pensar que es esta realidad descomunal, y no sólo su expresión literaria, la que este año ha merecido la atención de la Academia Sueca de la Letras. Una realidad que no es la del papel, sino que vive con nosotros y determina cada instante de nuestras incontables muertes cotidianas, y que sustenta un manantial de creación insaciable, pleno de desdicha y de belleza, del cual éste colombiano errante y nostálgico no es más que una cifra más señalada por la suerte. Poetas y mendigos, músicos y profetas, guerreros y malandrines, todas las criaturas de aquella realidad desaforada hemos tenido que pedirle muy poco a la imaginación, porque el desafío mayor para nosotros ha sido la insuficiencia de los recursos convencionales para hacer creíble nuestra vida. Este es, amigos, el nudo de nuestra soledad.”

Desapareixo, m’esfumo, em volatilitzo, m’escapo, no em busqueu que no em trobareu.  Bé… si us hi esforceu us puc donar algunes pistes…

Podeu trobar-me aqui:

Aqui:

o aqui:

Bon estiu!

Efectivament, una dona es desmaia a casa seva i… doncs això. De seguida els ràpids, bromistes i àcids piladors van començar el que va ser la gran conya del dia d’ahir al twitter, amb comentaris com:

@Fotomaf: “Una mariposa bate sus alas en Soria y una mujer sufre un mareo en Palencia #mujerdepalencia”

@manu “Mi bolígrafo ha dejado de escribir. Le estoy echando el aliento en la punta pero no reacciona. ¿Debería llamar a la redacción del Norte de Castilla?”

@santaklaus “¿Y a qué esperan para hacer una película?”

@Pabol_ “Angela Merkel y Nicolas Sarkozy se reúnen hoy en Berlín para decidir un posible rescate a la #mujerdepalencia”

@miguidotcom “La #mujerdepalencia es noticia porque se mareó pese a llevar dos Power Balance en cada brazo. Demasiado poder”

La mateixa notícia al diari es va omplir també de més d’un centenar d’opinions respecte a la terrible notícia del mareig, no obstant el diari el Norte de Castilla va decidir borrar-los tots… així com donant a entendre: “Ei, que aquí les notícies les triem nosaltres, qui us penseu que sou per questionar”.

Però jo no em quedo amb la broma simple. Sóc més burro. Vull que em donin explicacions del perquè l’escassetat de la notícia, necessitem saber més coses… Què va motivar a la senyora de Palència a perdre el coneixement? Té fills o filles a part de la germana que l’ha trucava?  Tanca les persianes quan el sol dona a la finestra de casa seva i no li deixa llegir tranquil·lament la revista “Lecturas” o fa servir les cortines? Realment llegeix la revista “Lecturas” o prefereix el “Hola!”? Com es sent un dia desprès del fatídic succés? Es va despentinar? Té alguna relació amb la desaparició del Còdex Calixtinus?

Però senyora de Palència no està sola. Us heu fixat últimament quantes senyores de Palència apareixen sobretot als diaris gratuïts i als informatius de les cadenes de televisió privades? Desfilades de Victoria secret, gats rescatats dels arbres, nous productes supermoderns que són la revolució, robots que ballen el “Baile del Gorila”. A partir d’ara la Senyora de Palència esdevé símbol. La patrona d’aquelles notícies que realment no ho són:

SENYORA DE PALÈNCIA, NI OBLIT NI PERDÓ!

Possible dona de Palència, defenfocada pel mareig

Video final de l’últim “Buenafuente”